i Jordània | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jordània

Nom de Jordània en àrabالأردنّ (ar), Nom transcrit de JordàniaAl-’Urdunn (ar), Nom oficial de JordàniaRegne Haiximita de Jordània
Nom de Jordània en àrabالأردنّ (ar), Nom transcrit de JordàniaAl-’Urdunn (ar), Nom oficial de JordàniaRegne Haiximita de Jordània

Estat de l’Àsia occidental, limitat per Síria al N, l’Iraq a l’E, l’Aràbia Saudita al SE, el golf d’Aqaba al S i Israel a l’W; la capital és Amman.
Població: 
6.318.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
88.778 km2

La geografia

És un país de fronteres artificials, amb un port a la mar Roja. El relleu és generalment tabular sobre roques sedimentàries del Mesozoic (gres i roques calcàries), materials volcànics i cristal·lins. L’accident més important és la fossa tectònica que va del llac de Tiberíades al golf d’’Aqaba. L’únic riu important és el Jordà, que comparteix amb Israel. El clima és en general molt àrid, amb una gradació d’humitat d’W a E de 575 mm anuals de pluviositat a Jerusalem i uns 200 mm a la resta del país. La vegetació predominant és el matoll i l’estepa, molt degradada a l’E i al S, on és substituïda per la brolla esclarissada.

L’estat jordà gaudí d’un equilibri agrícola satisfactori entre el 1949 i el 1967. A partir d’aquesta data, però, amb l’ocupació israeliana del sector més fèrtil del seu territori, la Cisjordània, la seva agricultura i, per tant, la seva economia se’n ressentiren. La superfície conreable és molt petita (6%). La propietat està molt dividida (petits propietaris i mitjans). Als llocs més humits hom pot conrear hortalisses (tomàquets, llegums i melons), plàtans i cítrics, i a la resta, oliveres, cereals (blat i ordi) i vinya. La ramaderia, estesa sobretot a la part oriental, és fonamentalment integrada per ovelles i cabres, de les quals hom obté llana, pell i cuir. País mancat de recursos miners i energètics, només hi destaquen els fosfats, que representen més d’una tercera part de les exportacions. Tota l’energia elèctrica és d’origen tèrmic. Una de les fonts d’ingressos importants per a l’Estat eren els drets de pas dels oleoductes, el de la Trans-Arabian Pipeline (tancat el 1983 i el 1985), que va de l’Aràbia Saudita al Líban, i el de l’Iraq Petroleum Company, que anava des de l’Iraq fins a Haifa (servei suspès a causa dels conflictes amb Israel). La indústria, en creixement, està estretament relacionada amb l’extracció de fosfats: un complex per a la fabricació d’adobs a ‘Aqaba i una fàbrica de potassa prop de la mar Morta. Altres indústries destacades són l’alimentària, la tabaquera, la del ciment i una refineria de petroli a Al-Zarqā’. El comerç exterior és molt deficitari, però Jordània gaudeix de l’ajut financer de països àrabs exportadors de petroli i d’uns considerables ingressos provinents de les remeses de divises d’emigrants jordans. El comerç es realitza majoritàriament amb els països àrabs veïns.

Mesquita d’Amman
© Corel Professional Photos
El territori jordà és en la seva major part un desert, motiu pel qual la població es concentra a les regions occidentals, vora el riu Jordà i la mar Morta, on se superen els 300 h/km2. El creixement demogràfic és elevat (31,3‰ el 1994) sobretot a causa de l’alt índex de natalitat (34,3‰) i al gran nombre de refugiats i desplaçats palestins, que l’any de la signatura dels acords de pau entre Israel i l’OAP (1993) era d’uns dos milions. El 78% de la població és urbana (1994), i ‘Ammān, la capital, concentra una quarta part de la total. La llengua oficial és l’àrab. El 92% de la població és de religió islàmica de tradició sunnita; la resta es reparteix entre cristians ortodoxos i musulmans xiïtes. Segons la Constitució del 1952 Jordània és una monarquia constitucional. L’Assembla Legislativa té dos organismes: el Senat, integrat per 40 membres (escollits pel rei entre la noblesa cada vuit anys —renovats per meitats cada quatre—) i la Cambra de Representants, amb 80 diputats escollits per sufragi universal. Els partits polítics hi foren prohibits fins el 1992, que foren admesos, bé que amb limitacions. Jordània és membre de l’ONU i de la Lliga Àrab.

La història

Dels inicis al protectorat britànic

Restes romanes a la ciutat jordana de Jarash
© Corel Professional Photos
El territori de l’actual Jordània fou ocupat a l’antiguitat, en la part de la Transjordània, pels regnes d’Edom i de Moab. Conquerida pels seljúcides (~400 aC), formà part de l’imperi de Nabatea, amb capital a Petra. El 64 aC passà a formar part de l’imperi Romà. El 636 fou conquerida pels musulmans, i romangué sota el domini de diferents califes. Després de la presa de Jerusalem pels croats (1099), la part de Cisjordània fou annexada al regne llatí de Jerusalem.

Els croats s’estengueren també a l’est del Jordà, on fundaren el Principat de Transjordània, que fou conquerit per Saladí I el 1187 i que passà a poder dels mamelucs d’Egipte i, al segle XVI, dels otomans. Aquests hi restaren fins a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. En 1917-18 la major part del territori fou ocupada pels britànics.

El 1923 fou reconeguda la independència del territori sota el ceptre d'Abdal·là I de Jordània, fill de Ḥusayn ibn ‘Alī, de la dinastia dels haiximites. L’oposició al nou estat expressada pels grups sionistes motivà que Anglaterra el fes protectorat el 1928. Hi féu inversions importants de capitals i creà la Legió Àrab, sota el comandament de Peake i de John Baggot Glubb.

La fi del protectorat britànic i els enfrontaments

El 1946 acabà l'administració britànica i Abdullah prengué el títol de rei de Transjordània. El 1949 participà en la guerra contra Israel i ocupà Jerusalem i la Cisjordània, on es refugiaren els àrabs que hagueren de fugir de la Palestina israeliana. El conjunt dels territoris rebé (1949) la denominació de Regne Haiximita de Jordània. Assassinat Abdal·là (1951), fou succeït pel seu fill Talāl (1951-52), i aquest pel seu fill Hussein (1952). El 1955, pressionat per elements nasseristes, Hussein obligà a anar-se'n els consellers militars britànics. El problema dels refugiats s'hi aguditzà en perdre Jordània la Cisjordània i Jerusalem en la guerra araboisraeliana del 1967.

Bé que no participà en la guerra araboisraeliana del 1973, Jordània denuncià l'entesa posterior entre Egipte i Israel (1978-79). Malgrat les seves tensions amb l'OAP, Hussein, pressionat per la majoria dels països àrabs, acceptà aquesta organització com a representant del poble palestí. La qüestió de Cisjordània i les relacions canviants del rei Hussein amb Yasser Arafat, líder de l'OAP, constituïren el punt central dels fets polítics més importants d'aquest país durant els anys vuitanta.

Després de la invasió israeliana del Líban el 1982, el president Ronald Reagan proposà per a la Cisjordània, territori administrat per Israel des de l'ocupació del 1967, un règim d'autonomia que fou refusat per Arafat. El 1983 tingué lloc una rebel·lió al si de l'OAP que culminà en una escissió que reflectia la divisió del món àrab entre moderats (Jordània, Egipte i el sector oficial de l'OAP) i radicals (Síria, Líbia i el sector rebel de l'OAP). L'objectiu final de l'entesa jordanopalestina preveia la creació d'una confederació entre Jordània i un Estat palestí independent a Cisjordània.

Els fracassos que seguiren als diversos intents d'iniciar negociacions entre Jordània i Israel també palesaven un profund divorci entre ambdues parts: la participació de l'OAP en les negociacions i l'acceptació de la resolució 242 de l'ONU, a través de la qual hom reconeixia l'Estat d'Israel, foren els principals obstacles a qualsevol mena d'entesa per una part i l'altra. A partir del 1985, els intents de negociació foren obstaculitzats, a més, per una sèrie d'atemptats terroristes que hom atribuí a l'OAP.

Al final d'aquest any tingueren lloc converses entre el primer ministre israelià, Shimon Peres, i Hussein per tal d'obrir un procés negociador que hauria de culminar amb la creació d'una autonomia palestina a Cisjordània en un règim de condomini entre Jordània i Israel. Aquest pla suscità dures crítiques d'Arafat. Hussein respongué amb el tancament de les oficines de l'OAP el 1986.

La renúncia a Cisjordània i la pau amb Israel

Bloquejades un cop més les negociacions amb Israel el 1987, al juliol de l’any següent Jordània renuncià totalment a l’administració de Cisjordània i a qualsevol reclamació sobre aquest territori. A partir d’aleshores Hussein dugué a terme diversos intents de mediació entre Síria i l’Iraq i restablí les relacions amb Líbia. Amb aquesta política contribuí a un progressiu aïllament de l’Iran dins el món àrab.

El paper de Jordània fou també decisiu pel que fa al restabliment de les relacions diplomàtiques amb Egipte per part de diversos estats àrabs el 1987. D’altra banda, al llarg dels anys vuitanta, es covà una forta crisi econòmica que produí un enorme creixement del deute exterior jordà i que desembocà en uns sagnants avalots populars, el 1989. Quan, el 1991, esclatà la guerra del Golf Pèrsic, Jordània es trobà atrapada per l’embargament econòmic a què fou sotmès l’Iraq, que li era el principal fornidor de petroli. La dependència econòmica envers aquest país i la forta pressió popular feren que el rei Hussein prengués partit per l’Iraq. Després de la guerra, l’embargament sobre l’Iraq comportà importants dificultats econòmiques.

Finalment, Jordània signà un acord de pau amb Israel el 26 d’octubre de 1994. A més de recuperar una petita part de territori ocupat per Israel al sud de la mar Morta, aquests fets obriren noves possibilitats d’ajuts econòmics dels Estats Units, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. La polèmica sobre l’estatus de Jerusalem i dels llocs sants féu que es mantinguessin les friccions no solament amb Israel sinó també amb el líder palestí Arafat. Jordània progressà en la normalització de les seves relacions amb l’Aràbia Saudita i Kuwait, greument deteriorades arran de la guerra del Golf Pèrsic del 1991. D’altra banda, la posició ambivalent de Hussein amb relació a l’Iraq (objecte de sancions internacionals i d’ofensives puntuals dels EUA i la Gran Bretanya), provocà situacions paradoxals: malgrat la dura repressió contra la població jordana que es manifestà a favor de l’Iraq, i malgrat l’embargament, Jordània continuà mantenint-hi relacions comercials.

En política interior, el novembre del 1989 se celebraren les primeres eleccions generals des del 1967. Tot i la prohibició dels partits polítics, el Front d’Acció Islàmica, branca jordana dels Germans Musulmans, aconseguí una certa representació a la cambra baixa. El juliol del 1992 el Parlament aprovà una legislació que permetia els partits polítics. En les eleccions parlamentàries del 1993, el Front d’Acció Islàmica reduí la seva representació (18 escons davant els 22 del 1989). De tota manera, les limitacions de la llei electoral restringiren molt l’impacte de les reformes, i des d’aleshores la cambra ha continuat dominada pels elements oficialistes.

El febrer del 1996 es formà un nou govern, que hagué de superar la primera crisi important al cap d’uns quants mesos, quan la decisió de doblar el preu del pa provocà greus disturbis a la ciutat de Karar, sufocats amb una dura intervenció de l’exèrcit. L’any 1997 s’inicià amb el repte de convocar unes eleccions efectivament plurals i lliures. No obstant això, el recentment investit primer ministre ‘Abd al-Salam al Mahallī no tingué gaire marge de maniobra en un context de creixent repressió política, induïda per la monarquia, respecte a l’intent de renovació de l’any 1996. En aquest sentit, el decret llei emès pel rei Hussein el maig del 1997 limitava encara més la llibertat de premsa amb vista a les eleccions legislatives del novembre, que la majoria de partits de l’oposició boicotejaren.

Del regnat d’ Abdal·là ençà

El 7 de febrer de 1999 morí el rei Hussein, que deixà el tron al seu fill Abdal·là II de Jordània, deposant per sorpresa el seu germà, el príncep Hassan, que durant trenta-quatre anys n'havia estat l’hereu legal. El rei Abdal·là II, amb fortes influències a l’exèrcit, d’on provenia, féu substituir, el febrer del 2000, el primer ministre, Abdul Rauf al-Rawabidah, per Ali Abu al-Rageb, home de negocis de tendències liberals. Com el seu pare, Abdal·là II hagué d’afrontar les dificultats de compaginar el prooccidentalisme amb una opinió pública que, en el millor dels casos, s’hi sentia majoritàriament poc identificada.

Com succeí amb tots els estats àrabs aliats d’Occident des dels atemptats de l’onze de setembre de 2001, i, encara més, des de l’enderrocament de Saddam Ḥusayn i l’ocupació de l’Iraq per part de la coalició liderada pels EUA a partir del 2003 (que Jordània rebutjà), la repressió contra l’oposició revestí un caràcter més dràstic, en consonància també amb un augment dels atemptats, més encara pel veïnatge de Jordània amb l’Iraq. Entre d’altres, el 2001 foren dictades sis condemnes de mort contra els responsables d’un complot armat contra interessos nord-americans i israelians, i el 2004 foren condemnats vuit activistes islàmics que el 2002 assassinaren un diplomàtic nord-americà.

Les institucions jordanes es convertiren sovint en objectius del terrorisme. L’agost del 2003 tingué lloc un atemptat a l’ambaixada i a l’abril del 2004 fou desarticulat un intent d’atemptat contra la seu dels serveis d’intel·ligència a ‘Ammān. La relativa calma que havia caracteritzat Jordània en comparació amb altres estats àrabs veïns, però, es veié trencada el novembre del 2005 per un atemptat a tres hotels de la capital, en el qual moriren 56 persones, la majoria jordans, reivindicats per la branca iraquiana d’al-Qā‘ida, liderada pel jordà Abū Muṣ'ab al-Zarqawī (mort posteriorment el 2006 en un atac aeri). Per tal de frenar el contagi de la inestabilitat iraquiana a Jordània, l’agost del 2008 Abdal·là II fou el primer líder àrab a visitar l’Iraq amb el propòsit de normalitzar les relacions bilaterals.

Altres posicionaments en política exterior que mostraren el difícil equilibri de Jordània en la condició d’aliat d’Occident i l’opinió pública àrab i musulmana, molt crítica d’aquest, foren els retrets que Abdal·là dirigí, l’agost del 2006, als EUA i a Israel per l’escalada militar al Líban. D’altra banda, però, el gener del 2007 contraposà a la crisi nuclear amb l’Iran un programa nuclear jordà per a usos pacífics, i el mes de març anuncià la creació d’un eix estratègic i defensiu davant l’Iran i la revolució xiïta, format per Jordània, Egipte, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units.

En l’àmbit econòmic, des de l’accés al tron, Abdal·là dugué a terme diverses mesures liberalitzadores, supervisades per l’FMI. Una de les més destacades fou la creació de quatre zones especials a ‘Ammān, a ‘Aqaba, a Zarqa i a la frontera amb Síria, país amb el qual, malgrat les difícils relacions en el pla polític, Jordània dugué a terme projectes comuns amb Síria, com ara una línia elèctrica conjunta amb Egipte el 2001 i l’acord per a la construcció d’una presa al riu Yarmūk el 2004. L’any 2000 Jordània ingressà a l’Organització Mundial de Comerç i signà un tractat de lliure comerç amb els EUA, i l’any següent, un acord d’associació comercial amb la Unió Europea.

El setembre del 2002 Jordània i Israel signaren un acord per a la construcció d’un aqüeducte des de la mar Roja fins a la mar Morta (per tal d’evitar-ne la dessecació). A conseqüència de la interrupció del subministrament de petroli a partir del 2003, el Consell de Cooperació del Golf acordà concedir ajuts temporals a Jordània. Aquest any també fou completat un gasoducte des d’Egipte.

En política interior, la democratització propugnada per Abdal·là prosseguí un curs irregular: el juny del 2003 tingueren lloc eleccions legislatives, en les quals les candidatures properes al monarca obtingueren majoria. A l’octubre, però, Abdal·là féu dimitir el Govern i designà nous ministres. Faysal al-Fayd substituí Alī Abū al-Rāğib (nomenat el febrer del 2000) com a cap de govern, i l’abril del 2005 tornà a remodelar el Govern amb Adnan Badran com a primer ministre, el qual, tanmateix, dimití el càrrec pocs mesos després per la lentitud de les reformes i els atemptats als hotels d’'Ammān del mes de novembre. El rei designà nou primer ministre Marouf Bakhit.

Al final del març del 2007, el Govern permeté la creació del Partit Nacional Jordà, de caràcter centrista, el primer liderat per una dona en la història del país, Mona Abu Bakr. Al juliol tingueren lloc les primeres eleccions municipals des del 1999, de les quals es retirà el Front Islàmic, el principal grup de l’oposició, per considerar-les manipulades. En les eleccions legislatives del novembre del 2007 aquest partit perdé la meitat dels escons. Posteriorment fou designat un nou govern amb Nader Dahabi com a primer ministre.

No obstant això, el novembre del 2009 Abdal·là dissolgué el Parlament a mitja legislatura i designà un nou primer ministre, Samir Rifai, canvis que justificà per la realització de reformes econòmiques. Al maig del 2010 fou implantada una nova llei electoral, que fou molt contestada per l’oposició, que la considerava insuficient per a la millora de la representativitat, i en les eleccions legislatives del novembre les candidatures oficialistes obtingueren una victòria inapel·lable segons els resultats oficials, denunciats com a fraudulents pels partits d’oposició, entre d’altres, el Front Islamista. Mentrestant, el descontentament pels efectes de la crisi econòmica global augmentà, així com les protestes, esperonades per l’enderrocament del règim de Zine al-Abidine Ben ‘Alī de Tunísia a conseqüència d’una revolta popular i, poc després, l’explosió d’un moviment semblant a Egipte contra Muḥammad Ḥusnī Mubārak. Abdal·là respongué a l’amenaça amb un nou canvi de primer ministre, càrrec que recaigué en Marouf Bakhit, que ja l’havia ocupat en 2005-2007).

 

Llegir més...