Labour Party

Partit polític britànic de centreesquerra.

Dels inicis a la dècada final del segle XX

Fundat pels sindicats el 1900 en col·laboració amb cooperatives i societats socialistes, no es diferencià gaire d’un grup de pressió del Liberal Party  fins el 1914. Inclòs pels liberals als governs de coalició durant la Primera Guerra Mundial, elaborà unes noves bases i un programa propi que representà un compromís entre un socialisme d’inspiració marxista i el pensament social liberal. Això i la divisió del Liberal Party li permeté d’esdevenir el segon partit al parlament el 1922.

El 1924, amb el suport dels liberals, formà el seu primer govern, minoritari, que caigué el mateix any. El 1929 formà novament un govern minoritari, que sucumbí a l’embat de la crisi econòmica mundial. El 1931, després de desautoritzar el seu líder, James Macdonald, que havia format una coalició nacional per combatre la crisi, amb conservadors i liberals, fou derrotat en les eleccions. Romangué a l’oposició fins el 1940, que entrà a la coalició dirigida per Winston Churchill per tal de fer front a l’excepcionalitat de la Segona Guerra Mundial.

El 1945, amb un programa de nacionalitzacions, de reconstrucció i d’àmplies mesures socials, obtingué la seva victòria electoral més important. Però el 1951, amb el seu programa quasi exhaurit, perdé el poder, i no el recuperà fins el 1964, en una atmosfera d’intermitents conflictes ideològics interns, sense tenir resolta la successió al programa innovador del 1945. A l’oposició des del 1970, tornà al govern (1974-79) amb els primers ministres James Harold Wilson i Leonard James Callaghan, i A.N.W. Benn impulsà en el partit una creixent radicalització.

L’esquerranització iniciada pel lideratge de M.N. Foot (1980) provocà l’escissió de l’ala moderada del partit per fundar (1981) el Social Democratic Party. Afeblits i amb una direcció dividida entre Foot i Benn, els laboristes elegiren el 1983 un nou líder, Neil Kinnock, que menà una línia moderada i contrària als sectors més extremistes del Labour Party i els sindicats. Les desfetes electorals del 1987 i el 1992 provocaren la dimissió de Kinnock el 1992 i la seva substitució per John Smith.

Del Nou Laborisme ençà

El 1994 Smith fou substituït per Tony Blair, que protagonitzà un decidit viratge centrista conegut amb el nom de “Nou Laborisme” quan, el 1995, aconseguí que fos aprovada la seva proposta de revocar la clàusula dels estatuts del partit relativa a la socialització dels mitjans de producció. En les eleccions del 1997, els laboristes aconseguiren majoria absoluta, i Blair esdevingué primer ministre.

La positiva evolució de l’economia i del procés de pau d’Irlanda del Nord, entre altres factors, foren decisius en la successiva victòria laborista en les eleccions del juny del 2001 (413 escons sobre un total de 659), després de les quals Blair fou confirmat en el càrrec. Arran dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 a Nova York, i de la lluita antiterrorista global que se’n seguí impulsada pels EUA, el partit entrà en una etapa de fortes tensions a causa del decidit alineament de Tony Blair amb la iniciativa del govern de George Bush d’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn  (març del 2003) i en la posterior ocupació de l’Iraq, operacions en les quals la participació britànica fou la més destacada després de la nord-americana.

Els desacords provocaren la dimissió de quatre ministres el 2003 i dures polèmiques en els congressos de Bournemouth i Brighton (setembre del 2003 i 2004), malgrat les quals la política de Blair fou ratificada. En les eleccions del 5 de maig de 2005 el Labour Party assolí per tercer cop consecutiu la majoria absoluta, si bé considerablement disminuïda (355 escons en un parlament de 646), i Tony Blair fou el primer ministre laborista amb tres mandats consecutius.

Tanmateix, arran de la creixent oposició interna al mateix si del partit, diverses mesures controvertides i alguns escàndols, Blair es veié molt erosionat i finalment, el juny del 2007, traspassà el càrrec de primer ministre i el lideratge del Labour Party al ministre d’Economia Gordon Brown, el qual hagué de fer front a una creixent impopularitat arran de la greu crisi iniciada el 2008 i a una sèrie d’escàndols que afectaren la classe política britànica des dels primers mesos del 2009.

Conseqüència d’aquesta davallada en el suport popular fou la derrota laborista en les eleccions del maig del 2010, en les quals obtingué 258 diputats, resultat que, després de tretze anys en el poder, determinaren el seu pas a l’oposició. Gordon Brown, per la seva banda, dimití com a líder del partit. El setembre d’aquest mateix any, Ed Miliband fou elegit president dels laboristes, però no pogué frenar la davallada del partit, que en les eleccions del maig del 2015 obtingué 232 escons. A conseqüència d’aquest resultat Miliband dimití immediatament el càrrec. Al setembre fou elegit nou líder Jeremy Corbyn, de l’ala esquerra del partit. En el referèndum del Brexit (juny del 2016) els laboristes defensaren la permanència a la Unió Europea. En les eleccions anticipades del 8 de juny de 2017 continuaren com a segona força i guanyaren representació (261 escons). Tanmateix, en les noves eleccions anticipades del desembre del 2019 recularen fins a 203 diputats, un dels pitjors resultats de la història del partit. Aquest resultat, juntament amb altres factors com ara algunes declaracions de Corbyn qualificades d’antisemites, en comportaren la dimissió el mateix mes. L’abril del 2020 fou elegit nou líder del partit Keir Starmer, del corrent centrista.

En l’àmbit europeu, el Labour Party és adscrit al Partit Socialista Europeu. El 1994 la representació al Parlament Europeu fou de 62 diputats, que passaren successivament a 29 (1999), 19 (2004), 13 (2009), 20 (2014) i 10 (2019).