Parlament Europeu

Interior del Parlament Europeu

© Parlament Europeu

Assemblea de la Unió Europea amb poders legislatius, que exerceix conjuntament amb el Consell de la Unió Europea i la Comissió Europea.

El mecanisme d’aprovació de noves lleis parteix de la presentació de propostes que la Comissió Europea (únic òrgan facultat per a aquesta funció) sotmet al Parlament Europeu i al Consell de la Unió Europea, els quals consensuen i negocien les esmenes a través del mecanisme anomenat codecisió. En determinats casos i en algunes àrees, com ara la fiscalitat, s’adopta un procediment legislatiu especial en el qual el Parlament té una funció exclusivament consultiva.

Inicialment les seves funcions es limitaven a la consulta i el control, però amb les successives reformes ha anat assolint un protagonisme creixent gràcies a la gradual extensió del mecanisme de codecisió instituït pel Tractat de Maastricht (1992) i ampliat fins a prop del 80% de les àrees a partir de l’entrada en vigor de la reforma del Tractat de la Unió Europea i del Tractat de Funcionament de la Unió Europea mitjançant l’aprovació i ratificació de l’anomenat Tractat de Lisboa (2007). A banda de les funcions de colegislador i de control, el Parlament Europeu és la institució que escull el defensor del poble europeu, i constitueix l’àmbit en què es pot fer efectiu el dret de petició dels ciutadans de la Unió Europea i la institució en el si de la qual es poden estructurar comissions d’investigació. Pel que fa a la seva relació amb la Comissió, des del 2014 el Parlament Europeu participa també en l’elecció del seu president. També pot sotmetre a moció de censura la Comissió amb la conseqüència que, si aquesta moció és aprovada per dos terços dels vots emesos que representin la majoria dels diputats que componen el Parlament Europeu, els membres de la Comissió (inclosos el president i l’alt representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat) han de dimitir col·lectivament. Tanmateix, l’única vegada que dimití la Comissió per la reprovació del Parlament fou el 1999, prèviament a l’establiment d’aquest mecanisme.

El Parlament Europeu és l’únic òrgan de la Unió Europea elegit directament pels ciutadans dels estats membres. Les successives ampliacions i reajustaments n’han fet variar el nombre d’escons: de 410 escons el 1979 passà a 518 el 1986; de 567 del gener del 1994 a 626 el 1996, i de 732 escons el 2004 a 785 el 2007 i a 751 el 2013. La distribució dels escons per països també ha estat sotmesa a reajustaments. El 2019 estaven repartits de la manera següent: Alemanya, 96; Àustria, 18; Bèlgica, 21; Bulgària, 17; Croàcia, 11; Dinamarca, 12; Eslovàquia, 13; Eslovènia, 8; Espanya, 51; Estònia, 6; Finlàndia, 13; França, 74; la Gran Bretanya, 73; Grècia, 21; Hongria, 21; Itàlia, 73; Irlanda, 11; Letònia, 8; Lituània, 11; Luxemburg, 6; Malta, 6; els Països Baixos, 26; Polònia, 51; la República Txeca, 21; Portugal, 21; Romania, 32; Suècia, 20, i Xipre, 6.

El Brexit comportà una reordenació dels escons del Parlament Europeu a partir del febrer del 2020, quan es feu efectiva la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea: dels 73 escons corresponents a aquest antic estat membre, 27 es reassignaren a altres estats i els 46 restants es reservaren per a futures ampliacions de la UE. La cambra passà així de 751 a 705 escons. Els estats membres que modificaren la seva representació (cap dels quals perdé escons) foren França (de 74 a 79), Itàlia (de 73 a 76), Espanya (de 54 a 59), Polònia (de 51 a 52), Romania (de 32 a 33), els Països Baixos (de 26 a 29), Suècia (de 20 a 21), Àustria (de 18 a 19), Dinamarca, Eslovàquia i Finlàndia (de 13 a 14 cadascun), Croàcia (d’11 a 12) i Estònia (de 6 a 7). El pes d’algunes formacions polítiques també resultà afectat, amb pèrdua o guany d’escons.

Per grups polítics, el conservador Partit Popular Europeu és el més nombrós, i des de l’inici és la primera força a la cambra per nombre de diputats, llevat de les legislatures 1979-84, 1984-89 i 1994-99, en les quals el Partit Socialista Europeu el superà. En la resta de mandats s’ha mantingut com a segona força. Altres partits estables i amb representació important són els liberals de Renovar Europa, el grup de l’Aliança Lliure Europea/Els Verds i els comunistes de l’Esquerra Unida Europea. A banda, hi ha altres partits menys estables i de pes divers que comprenen l’extrema dreta i l’extrema esquerra, els partits antiimmigració i, especialment, els euroescèptics, a més d’un cert nombre de diputats no adscrits. Des del 1994 han presidit la cambra l’alemany Klaus Hänsch, l’espanyol José María Gil-Robles (1997), la francesa Nicole Fontaine (1999), l’irlandès Pat Cox (2001), el català Josep Borrell (2004), l’alemany Hans-Gert Pöttering (2007), el polonès Jerzy Buzek (2009), l’alemany Martin Schulz (2012, reelegit el 2014) i l’italià Antonio Tajani (2017). Des del 3 de juliol de 2019, després d’un acord entre els estats membres de la UE que estipulava que un membre del Partit Popular ocuparia la presidència a meitat del mandat (2022), ocupà el càrrec el socialista italià David Maria Sassoli. La mort de Sassoli el gener del 2022 avançà l’elecció del nou president de la cambra, i la conservadora maltesa Roberta Metsola fou elegida en el càrrec.

La seu principal del Parlament és a Estrasburg, on se celebren com a mínim dotze sessions plenàries. Tanmateix, moltes altres funcions, com ara les reunions dels comitès parlamentaris, tenen lloc a Brussel·les, mentre que el secretariat és a Luxemburg. Aquesta fragmentació ha donat lloc a nombroses crítiques.