Es graduà en dret a la Universitat d’Oxford (1975) i poc després s’afilià al Partit Laborista. Diputat des del 1983, el 1994 rellevà John Smith com a líder del partit. Amb el suport del sociòleg Anthony Giddens, formulà una revisió del laborisme conegut amb el nom de Tercera Via amb l’objectiu d’atreure's sectors de l’electorat de centre, revisió que essencialment consistia en la renuncia als aspectes més socialitzants del programa laborista. El 1995 aconseguí l’anul·lació de la clàusula dels estatuts del partit relatius a la socialització dels mitjans de producció, i el 1997 guanyà les eleccions legislatives i esdevingué primer ministre.
Des d’aquest càrrec preparà un projecte d’autonomia per a Escòcia i Gal·les, aprovat en referèndum el mateix any. També introduí canvis a la Cambra dels Lords (1999), on suprimí la successió hereditària de la majoria dels seus membres. Continuà el procés de pau a Irlanda del Nord iniciat el 1994 i a l’octubre del 1997 es reuní per primera vegada amb Gerry Adams, en la que fou la primera reunió d’un ministre britànic amb representants del Sinn Féin des del 1921. Presentà un pla de pau i exercí un paper fonamental en les negociacions que conduïren als acords de Divendres Sant, pels quals es constituí el Parlament (1998) i el govern nord-irlandès (1999). Pel que fa a la Unió Europea, promocionà ministres amb sensibilitat europea i perseguí un doble objectiu: d’una banda, augmentar la presència real de la Gran Bretanya en les institucions europees i, de l’altra, afavorir les cooperacions bilaterals en el marc de la integració europea. Mantingué estretes relacions amb el govern dels EUA, millorà sensiblement les relacions amb la Xina i tingué un paper preponderant en la crisi de Kosovo. També decidí el retorn de la Gran Bretanya a la UNESCO i facilità la devolució pacífica de Hong Kong a la Xina.
En les eleccions del 2001, Blair fou reelegit en el càrrec. Arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, s’alineà molt estretament amb la lluita antiterrorista global del president dels EUA G.W. Bush, primer en la intervenció a l’Afganistan (novembre) i, posteriorment, en l’enderrocament del règim de Saddam Ḥusayn i la posterior ocupació de l’Iraq, a partir del març del 2003. Aquesta segona intervenció li valgué fortes crítiques, no tan sols de part dels seus homòlegs de l’UE, sinó també a l’interior del partit i del govern laborista. En el pla intern, el fracàs del projecte de regionalització d’Anglaterra (2004) i les crítiques a la sanitat li comportaren contratemps. Tanmateix, la bona marxa de l’economia i l’absència d’una alternativa clara per part dels conservadors li permeteren revalidar el càrrec en les eleccions del 2005.
En la tercera legislatura consolidà diverses de les grans línies del seu mandat: el reforçament de la política antiterrorista, amb l’aprovació de la creació d’un carnet d’identitat (febrer del 2006), el restabliment de l’autogovern a Irlanda del Nord amb la convocatòria d’eleccions al Parlament autònom (gener del 2007) i la continuació de la política econòmica. Al mateix temps, però, la seva figura es veié erosionada i qüestionada en diversos moments: així, els mals resultats dels laboristes en les eleccions del maig del 2006 foren interpretades com un advertiment de l’electorat, al qual Blair respongué amb una remodelació del govern. Dins les mateixes files del laborisme cresqué també l’oposició al seu líder, fins al punt que al setembre un grup de diputats i antics diputats del seu propi partit l’instaren a dimitir. El divorci dins del laborisme tingué un punt culminant al març del 2007, quan el govern, amb l’oposició de 95 diputats laboristes i el suport del govern conservador, aprovà el projecte de modernització del programa nuclear de defensa Trident. També contribuïren a deteriorar la imatge del govern les investigacions entorn a una presumpta venda de títols honorífics en les eleccions del 2005. Al febrer del 2007 Blair anuncià la tornada d’un important contingent de tropes desplaçades a l’Iraq, i al maig anuncià la retirada de la política britànica abans de finalitzar el mandat. El succeí el fins aleshores ministre d’economia Gordon Brown, que al mes següent prengué possessió del càrrec, pocs dies abans d’haver rellevat també Blair com a líder del Partit Laborista. Blair, per la seva banda, fou nomenat enviat especial del Quartet (els EUA, Rússia, l’UE i l’ONU) en el conflicte del Pròxim Orient. El 2009 rebé la Medalla Presidencial de la Llibertat atorgada pel president dels EUA.
L’any 2010 publicà les memòries, A Journey. El 2015, en unes declaracions reconegué “errors” en l’atac i l’ocupació de l’Iraq tot i que defensà l’enderrocament de Ḥusayn. Al juliol del 2016 es féu públic l’anomenat “informe Chilcot”, resultat d’una investigació sobre la guerra de l’Iraq encarregada el 2009 pel govern britànic. A grans trets, l’informe acusava directament Tony Blair d’emprendre la guerra sense motius prou sòlids que justifiquessin la decisió. També sostenia que les tropes enviades no estaven ni ben equipades ni ben preparades per al conflicte i que no es van preveure les conseqüències de l’ocupació.