i Ausiàs Marc | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ausiàs Marc

SinònimAusiàs March, SinònimAusies March
SinònimAusiàs March, SinònimAusies March
Ausiàs Marc
© Fototeca.cat
poètica poètica
Poeta.
València o Gandia, 1400 — València, 3 de març de 1459

Era fill de Pere Marc, de qui heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia. Participà en les campanyes de Sardenya i de Còrsega, i assistí als setges de Calvi i Bonifazio (1420). Més tard participà en l’expedició de Gerba, al nord d’Àfrica (1424). Alfons el Magnànim recompensà aquests serveis confirmant i ampliant els privilegis que havien estat concedits al seu pare en els esmentats dominis. El 1425 era falconer del rei al Regne de València. En ésser investit del ducat de Gandia el rei Joan de Navarra (1433), aquest retallà les prerrogatives que li havien estat concedides, fet que originà alguns conflictes. Per aquesta època degué portar una vida irregular: el 1425 la reina Maria de Castella ordenà al batlle de la ciutat de València que fes retornar a casa seva un noi d’uns dotze anys que se n'havia anat amb ell i estava en “via de perdició”, i el 1427 tingué un procés a requeriment de la mare d’Elionor, filla de Roderic Alfonso, de Gandia, que fou sobresegut. El 1437, quan tenia al voltant de quaranta anys, contragué matrimoni amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell. El 1438 envià un cartell de deseiximent al seu cunyat Galceran Martorell, a causa de desavinences sorgides en el repartiment dels llocs de la vall de Xaló, que havia heretat Isabel. Aquesta morí pel setembre del 1439, i el 1443 es casà en segones noces amb Joana Escorna, amb la qual visqué onze anys a València. Fou hereu universal de totes dues mullers, cap de les quals, però, no li deixà successió legítima. Poc abans de morir restà embolicat en un altre afer entre un fill seu bastard i Galceran de Vilanova, el qual també acabà amb un cartell de desafiament. Deixà quatre fills bastards vius; un altre, Francesc, ja havia mort. L’obra coneguda d’Ausiàs Marc es compon de 128 poemes (uns 10 000 versos), conservats en 13 manuscrits de cap a la fi del s XV i de la primera meitat del XVI i en cinc edicions antigues, aparegudes entre els anys 1539 i 1560. La primera edició, gairebé completa (122 obres), és la de Barcelona del 1543. Hi ha també diverses traduccions castellanes antigues, com la del valencià Baltasar de Romaní (València, 1539), que consta de 39 obres acarades amb el text original, i la del portuguès Jorge de Montemayor, amb 97 obres, la primera edició de les quals aparegué a València el 1560. La traducció llatina de Vicent Mariner fou inclosa en les seves Opera omnia (Tournon, 1634). A partir de la primera edició impresa, hom intentà de donar una ordenació de la seva obra per temes, o l’agrupà en cants d’amor, de mort i morals. Algunes edicions fan una quarta divisió, amb el Cant espiritual. En canvi, un grup de còdexs donen un ordre que sembla factici i que ha estat considerat com a cronològic; tanmateix, sembla que només ho és en línies generals: hom troba al començament alguna de les obres susceptibles de datació més antiga, i vers la fi obres que, sens dubte, pertanyen a l’edat madura o a la senectut del poeta. La seva poesia tractà principalment el tema amorós, no pas segons l’estil dels trobadors, com diu ell mateix, sinó segons la veritat, fundada en una ciència amorosa que es fonamenta en idees aristotelicotomistes sobre l’amor, segons les quals aquest només podia trobar la plenitud del seu goig en la pura contemplació i la pura coneixença de l’objecte estimat.

Monument a Ausias March als Jardins de la Real, a la ciutat de València
© Fototeca.cat
A l’altre pol hi ha l’amor sensual, comú amb l’animal; però com que l’home participa de doble natura, psicofísica, el seu amor en participa també, i d’aquí neixen les contradiccions de la vida amorosa. Malgrat que en certes obres Marc cantà amors ideals, en la majoria analitzà o féu palès el drama interior originat per aquelles contradiccions. En les obres que, críticament, hom pot atribuir a una primera època, les dames cantades s’encobreixen sota els senyals plena de seny i llir entre cards, i hi apareixen sovint tòpics de l’amor cortès. En un altre grup d’obres, possiblement d’una segona època, aquella contradicció és simbolitzada per l’oposició ira/amor o odi/amor i per les paraules oh foll amor amb què comencen les tornades d’alguns d’aquests poemes. En aquestes obres, més encara que en les de la primera època, Ausiàs Marc es presenta com un home escindit; en comptes de seguir el camí de la serenitat, es lliura a un amor emmetzinat, sense el qual troba buida la seva vida. D’aquesta rebel·lia i d’aquest desordre intel·lectual i ètic s’acusà en obres més tardanes, algunes d’elles d’un caràcter marcadament confidencial. El començament d’aquesta etapa final és en el poema 87, primer dels grans poemes morals i didàctics que caracteritzen la seva poesia tardana. En aquesta etapa cal situar els sis cants de mort (possiblement escrits amb motiu de la mort de la segona muller) i el Cant espiritual, obra cabdal del poeta i una de les més grans de la poesia catalana. Tot i la seva evolució, en la seva poesia hi ha constants que la diferencien de la de tots els altres poetes, a desgrat de les influències trobadoresca —important— i italiana. Es distingeix per la introspecció i l’anàlisi. Les formes expositives que empra són adequades a aquest desenvolupament analític. D’altra banda, contrasten amb aquest procediment les formes contundents d’expressió, amb canvis bruscs de to i d’estil; aquest raonament persistent de vegades peca d’eixut. Les imatges usades sovint són prosaiques, però són adequades a l’estil psíquic que pretenen d’explicar, o són d’un to ombrívol, com convé a un home forassenyat, imatge amb la qual volgué presentar-se en algunes obres. Amb tot, l’home extraordinàriament lúcid que inventà aquestes imatges, que encara avui colpeixen, no resta mai eclipsat. La seva poesia tingué una repercussió notable en la lírica castellana del s XVI i, encara, del XVII. Modernament, Amadeu Pagès publicà una edició crítica de la seva obra (1912-14), i en 1952-59 n'aparegué una altra, a la col·lecció “Els Nostres Clàssics”. El 1946 foren publicades per Martí de Riquer diverses traduccions castellanes antigues.

Col·laboració: 
PBB
Llegir més...