Una part, la que es trobava dins els límits de l’imperi persa, se'n desprengué jurídicament el 424. Hom l’anomena Església persa, o assíria, o Església nestoriana. La resta, corresponent a la part occidental del patriarcat, refusà el concili de Calcedònia (451) i es mantingué sempre dins el monofisisme, enfront de la facció que seguí les directives imperials, acceptà Calcedònia i que, per això, fou anomenada melquita. Una altra comunitat eclesiàstica pertany encara al tronc comú de l’Església siríaca: la maronita. L’Església siríaca (o siroantioquena) és anomenada encara jacobita, del nom d’un gran reorganitzador seu, Jacob o Jaume Baradai (mort el 578). Un gran teoritzador dels primers segles fou també Sever d'Antioquia (mort el 538). Fins a l’edat mitjana, cal destacar personalitats com Dionís Bar Sālībi (mort el 1171), el patriarca Miquel I (mort el 1199) i Gregori Bar Hebreu (1226-1286). L’Església siríaca jacobita té també comunitats a l’Índia, des que al s XVIII s’hi acolliren, com a reacció a la llatinització de l’Església nestoriana del Malabar (s XVI). Abans, al s XVII, diversos grups de l’Església siríaca s’uniren a Roma, tot conservant el ritu siríac i amb un patriarcat propi (també titular d’Antioquia). Aquesta comunitat catòlica ha tingut una gran figura en el savi patriarca I.E. Rahmani. Cal destacar els lligams d’aquesta comunitat amb el monestir de Montserrat, a través del P. Bonaventura Ubach. Darrerament, l’Església siríaca s’ha renovat en un sentit ecumènic: la jacobita, intentant un acostament amb els altres monofisites i unes millors relacions amb els siríacs catòlics; aquests, prenent més consciència de llur caràcter oriental, no llatí.