És a dir, que en Déu hi ha —d’acord amb la formulació tradicional— una natura, o essència, en tres persones (persona 3 3): Pare, Fill i Esperit Sant. Discernible ja, d’alguna manera, en l’Antic Testament (Déu es manifesta mitjançant la seva paraula, en la qual és present, i alhora mitjançant el seu esperit, que fa entendre aquesta paraula), el misteri de la Trinitat s’insinua explícitament —bé que no en termes de doctrina abstracta— en el Nou Testament, en la revelació que el Crist fa de Déu com a Pare que envia el seu Esperit als creients; la praxi baptismal, els símbols de la fe —que usen fórmules triàdiques per a expressar al caràcter espiritual i dinàmic de la comunió en la vida de Déu— i les posicions extremes de pensadors no cristians (triteisme pagà, unitarisme jueu) n'impulsaren, d’altra banda, l’elaboració doctrinal, talment que ja al final del segle II (Teòfil d’Antioquia, Tertul·lià) la reflexió cristiana sobre Déu és formulada en termes de Trinitat. Enfront de jueus i pagans, hom expressava la peculiaritat de la fe cristiana a partir de la frase “el Verb es féu carn” (Jo 1:14), la qual, d’una banda, subratllava que la unitat i singularitat de Déu no és quelcom tancat, que exclogui l'Encarnació, i, de l’altra, feia veure que la transcendència de Déu no repugna a la inserció d’aquest en la història. La frase fou un punt de referència important en l’Església primerenca amb vista a una major intel·ligència del misteri de Crist, i, atès que molts pensadors cristians assumiren algunes categories platòniques per a expressar la confessió de fe en el Fill, o Logos (o Verb) de Déu, era evident el perill de fer concessions a la raó filosòfica en detriment de la fe. En intentar de definir la relació entre el Logos fet home i el Pare, els teòlegs de primera hora (Justí, Hipòlit, Tertul·lià, Orígenes) de fet afirmaven que el Fill resta subordinat per essència (subordinacionisme) al Pare: només en subordinació a aquest són Déu el Fill i l’Esperit; la diversitat és, doncs, salvada, però en detriment de la unitat. Un altre corrent, en canvi, afirmava que en Crist l’home es troba amb el mateix Déu, i una teoria dintre d’aquest corrent establia que no hi ha diversitat en Déu, el qual és únicament Pare: Crist només és, doncs, un home adoptat (adopcionisme), i fou el Pare que patí a la creu, mentre que una segona teoria establia que el Pare, el Fill i l’Esperit Sant no són sinó tres manifestacions de l’única essència divina (modalisme de Sabel·li). Al començament del segle IV, d’altra banda, el prevere Ari —a partir d’un paral·lelisme entre la Trinitat cristiana i una trinitat que ell coneixia per la filosofia grega— féu del Logos un ésser creat intermedi (arianisme). Enfront d’aquesta posició (que comportava una pura hel·lenització de la idea específicament cristiana de Déu) es pronunciaren críticament els pares del concili I de Nicea, el 325, en afirmar que el Fill és de la mateixa substància (homooúsios) que el Pare, establint així una clara distinció entre la imatge grega i la imatge cristiana de Déu i del món; i el concili I de Constantinoble completà l’afer, el 381, en proclamar la divinitat de l’Esperit Sant. El Déu U era, doncs, proclamat com a Pare, Fill i Esperit, en una diversitat veritable i alhora en una unitat indivisible. Les qüestions cristològiques debatudes entre els segle V-VII no són, en realitat, sinó la consegüent segona part i la conclusió del debat trinitari (filioque, monofisisme). Mereixen un esment particular, pel que fa a la ulterior reflexió cristiana sobre la Trinitat, les aportacions de sant Agustí, sistematitzades posteriorment per l’escolàstica. La Reforma, per la seva part, es mantingué en general fidel a la tradició teològica sobre la Trinitat, i a la crítica que en suposà el liberalisme protestant del segle XIX respongué d’una manera exemplar Karl Barth, la doctrina trinitària del qual és una valuosa consolidació moderna del misteri cristià per antonomàsia.
La Trinitat en l'art i les tradicions cristianes
L’Església llatina dedica a la Santíssima Trinitat una solemnitat especial, el diumenge després de la Pentecosta, un cop celebrats els misteris del Crist i la vinguda de l’Esperit Sant. Fou introduïda per Joan XXII el 1334. A part alguns elements antics, els texts de la missa i de l’ofici són atribuïts a Alcuí (segle IX) i a Esteve, bisbe de Lieja (segle X). Els primitius cristians evitaren sempre qualsevol representació de la Trinitat. Únicament se serviren de representacions d’episodis bíblics en què la Trinitat era revelada o prefigurada, com és ara el baptisme de Jesús al Jordà (en que apareixen, ultra la figura de Jesús, el colom que representa l’Esperit i la mà del Pare sortint dels núvols) i, sobretot, l’episodi veterotestamentari de la visita dels tres àngels a Abraham a l’alzinar de Mambrè (segons la interpretació patrística, Abraham “en veié tres i n'adorà un”): aquestes són encara les dues úniques icones en què l’Església ortodoxa venera especialment la Trinitat. L’art romànic utilitzà els mateixos esquemes, als quals afegí altres formes antropomòrfiques, com la de tres persones idèntiques entronitzades o, sobretot, la coneguda amb el nom de “tron de la gràcia”, en què apareix el Pare assegut sostenint el Fill (sovint clavat a la creu) i sobre ambdós la figura del colom. Aquesta darrera forma, que apareix sovint en escultura (com la del portal de la Glòria de Santiago de Compostel·la) o en miniatures (com la de l’evangeliari de Perpinyà), fou la preferida dels grans pintors Rubens, Dürer, el Greco i Ribera.