i pagès de remença | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

pagès de remença

substantiu masculím
Història
història hist
Pagès que a l’edat mitjana estava adscrit a un domini senyorial que només podia abandonar mitjançant el pagament d’una redempció o remença.

L’origen dels remences catalans remunta al s XI, quan nombrosos sectors de pagesos lliures de la Catalunya Vella entraren en una situació de dependència respecte als grans propietaris, els quals procuraren convertir aquesta dependència en hereditària. Els senyors adscriviren aquests pagesos a un predi determinat per tal d’assegurar-ne el conreu. El paper preponderant que els grans terratinents acompliren en la vida política del Principat els permeté de sancionar legalment aquests drets. A partir del 1380, la caiguda dels preus agrícoles, com a conseqüència de la Pesta Negra del 1348, provocà la disminució dels ingressos senyorials. Els propietaris del camp (nobles, eclesiàstics i ciutadans) procuraren d’esprémer al màxim els pagesos mitjançant l’exigència amplíssima de tots els drets de caràcter feudal i senyorial, i la reclamació del dret d’establir nous pagesos en els masos rònecs. Com a resposta, al voltant dels anys 1380-90 aparegué una agitació pagesa espontània, de tipus violent i místic (crema d’escriptures i capbreus, destrucció de collites, excavació de fosses). Joan I i Martí l’Humà seguiren una política filoremença perquè consideraven que aquest moviment era manifestació d’un problema social autèntic i important, i perquè coincidia amb els interessos de la corona en la qüestió de les lluïcions (rescat de les jurisdiccions reials que els grans propietaris detenien des del regnat de Pere el Cerimoniós). L’adveniment dels Trastàmara, que capgirà la situació a favor dels terratinents i la relativa prosperitat del període 1420-25 feren minvar les commocions remences d’una manera considerable a partir del 1416. Però amb la nova intensificació de la crisi econòmica, l’agitació agrària retornà. El 1448 Alfons el Magnànim autoritzà les reunions dels remences, si es feien en un nombre inferior a cinquanta i sota la presidència d’un oficial reial, amb la finalitat de recaptar 100 000 florins (3 per mas), que serien lliurats al monarca en canvi d’una sentència que abolís els mals usos i compensés econòmicament els senyors. El 1449 el sindicat remença tenia prop de 20 000 adherents, que poc després (gener del 1450) presentaren llur demanda judicial davant l’audiència reial. Malgrat l’enèrgica oposició dels senyors, que controlaven les corts i la diputació del general, el rei decretà una sentència interlocutòria (5 d’octubre de 1455) suspenent la prestació dels mals usos i servituds, sentència que fou confirmada el 1457 en fracassar definitivament l’acord amb les corts. En morir Alfons el Magnànim, Joan II mantingué la política filoremença. Els dos bàndols que s’enfrontaren a la guerra contra Joan II cercaren l’aliança dels pagesos. Agents del rei i del Consell del Principat recorregueren el territori remença tractant de guanyar-se partidaris. El resultat fou que molts pagesos deixaren de pagar tant els mals usos com qualsevol altra mena de censos i tasques. La radicalització dels remences i la consegüent reacció senyorial foren les causes de la primera guerra dels Remences, que féu fracassar el desesperat projecte de concòrdia (1462) propugnat per la diputació per tal de deslligar els remences del bàndol reialista. En acabar la guerra civil (1472), la situació al camp era caòtica. A partir del 1474 reaparegueren les bandes de pagesos armats que reclamaven l’abolició de tota classe de censos i la propietat absoluta de la terra. Quan Ferran II pujà al tron (1479), el plet remença continuava sense resoldre's i encara fou necessària la segona guerra dels Remences perquè la sentència arbitral de Guadalupe (1486) li donés la solució definitiva.

Col·laboració: 
SRV / JSoC
Llegir més...