i el Renaixement | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Renaixement

Estudi del cos humà, de Leonardo da Vinci (1452-1519)
© Corel Professional Photos
història hist
Nom que designa el període històric europeu, tradicionalment fixat entre mitjan segle XV i mitjan segle XVI, en el qual hom assistí a un refloriment de la civilització, de les arts, dels estudis i també de qualsevol altra activitat humana.

Concepte i abast del Renaixement

Tant els extrems cronològics com la mateixa essència històrica d’aquest període són, encara a l’actualitat, objectes de moltes discussions. D’entrada, hom pot afirmar que el concepte de Renaixement és correlatiu al concepte d’edat mitjana: neix com una oposició que es disposa a edificar una nova civilització, forta i poderosa, que pretén de substituir els segles de barbàrie transcorreguts des de la caiguda de l’imperi Romà. Hom mira d’establir novament una ben determinada “classicitat'' que cal imitar i prendre com a model, per tal de fer sorgir, en la història de la literatura i en la de l’art, el concepte d’"època d’or'', localitzat, aproximadament, en la segona meitat del segle XV i en la primera meitat del XVI italians. Les etapes anteriors (segle XIV i primera meitat del XV) són considerades per alguns historiadors no pas com l’edat del Renaixement, sinó com el moment de l’humanisme, en tant que aquest és com una preparació del període renaixentista. Aquest criteri, tan fortament arrelat en la tradició, determinà àdhuc la manera de pensar de Burckhardt, el qual, en el seu llibre Kultur der Renaissance in Italien (1860), oferí una visió de conjunt del Renaixement, conferint-li el valor històric determinat, que havia d’esdevenir clàssica. Calgué, però, aprofundir el coneixement dels lligams de continuïtat existents entre el Renaixement i les etapes que l’havien precedit, així com també de les etapes que el seguiren, per a veure fins a quin punt la “descoberta de l’home i de la natura'' —proclamada per Michelet i després per Burckhardt com a característica essencial del Renaixement— influí la civilització europea a partir del segle XVI. Tot un seguit de recerques, efectuades en tots els camps pels investigadors més diversos (des de B. Spaventa, W. Dilthey, G. Gentile, etc., fins a H. Thode, G. Volpe), contribuïren no solament a la valoració artisticoliterària del fenomen, sinó també a la valoració psicològica i, encara més, a una valoració substancialment ideològica, segons la qual eren evidents les arrels religioses, que per la seva presència, donaven al moviment de renaixença una complexitat de motius, una força creadora i una energia vital molt més àmplies i profundes. Això obligà a estudiar amb punts de vista totalment nous la qüestió dels lligams entre el ressorgiment de l’antiguitat clàssica i el Renaixement pròpiament dit. Transferits els orígens d’aquest a una data bastant anterior al conreu de la prosa llatina i a la febril recerca de còdexs que efectuaren els humanistes, semblà evident que el refloriment de l’amor pels antics havia estat no pas la causa, sinó l’efecte, de la renovada vida dels italians dels segles XIII-XVI, perquè aquests, en llur desig de crear-se un món espiritual propi, que respongués, millor que les velles ideologies religiosofeudals, a les noves necessitats dels temps nous i de l’ànima popular nascuda en els comuni, cercaven en el món clàssic uns models a imitar, unes normes de vida, el programa de pensament i d’acció. Examinada la qüestió des d’aquesta perspectiva (i deixant de banda altres consideracions, com l’existència d’una etapa renaixentista a la França del segle XII, o en altres països, defensada per alguns estudiosos), la importància del Renaixement rau en el fet que expressa la primera fissura social i cultural que es produeix en el trànsit de l’edat mitjana a l’edat moderna. Els vells poders són destronats i, en oposició a aquests, és proclamat el règim de competència lliure sota l’imperi lliure de la llei natural. Hom lluità per afermar una democràcia que no fou altra que l’oposició als privilegis dels poders tradicionals del clergat i de la noblesa i, en conseqüència, la negació dels valors en els quals aquestes dues classes socials fonamentaven llur situació privilegiada. Alhora s’afirmà un nou principi de selecció fundat, no pas en criteris de naixement i tradició, sinó en criteris estrictament individuals, fruit d’una profunda transformació social motivada, entre altres raons, per l’aparició del diner, causa primordial de l’apogeu de la indústria que alterà, profundament, la composició de les diverses classes socials.

El context històric

L’evolució de la història, a Europa, provocà, als segles XV-XVI, un canvi molt profund en la manera d’ésser i de viure dels europeus, visible en els diferents camps de l’activitat humana: la religió, el pensament, la política, l’economia, l’art, la literatura, etc. El procés s’inicià ja a la baixa edat mitjana, sobretot a les ciutats d’Itàlia i als Països Baixos. La difusió de la impremta amb tipus mòbils metàl·lics (Gutenberg) a partir de mitjan segle XV actuà com un poderós catalitzador del procés en facilitar la propagació de les idees. Es produí, a partir del segle XVI, un creixement demogràfic considerable, i s’inicià un període d’expansió econòmica. Hom artigà noves terres, per bé que el millorament de la vida dels camperols no fou general, sinó que en alguns països, com Alemanya, els camperols sofriren un empitjorament de llur condició, una nova servitud. La circulació monetària —gràcies a l’augment de la producció de les mines d’argent europea i a l’arribada de l’or i l’argent americans— augmentà, i el comerç, sobretot atlàntic, prengué una nova embranzida. Les comunicacions milloraren. Els preus experimentaren una alça molt forta. La producció industrial es renovà i fou creada una nova indústria de tipus rural, al marge de la reglamentació gremial. Començà a prendre força una nova classe social, la burgesia, que anirà assumint el poder econòmic, en un sistema capitalista incipient, de tipus comercial. Col·laboraren a l’expansió econòmica tot un seguit de descobriments geogràfics que foren possibles gràcies a uns avenços tècnics importants, com foren el perfeccionament de la brúixola, de la cartografia i de les tècniques de construcció naval (caravel·la); hi ajudaren també motius d’ordre econòmic (la necessitat de descobrir una nova ruta de les espècies que suplís la tradicional, controlada ara pels turcs, i d’obtenir noves fonts de metalls preciosos), i l’esperit d’aventura, fruit de la nova mentalitat, i que havia estat preparat per les narracions de Marco Polo, al segle XIII. Portugal i Castella en foren capdavanters. Portugal no cedí fins a trobar el camí de l’Índia vorejant Àfrica: el 1487 Bartolomeu Dias passava el cap de Bona Esperança i el 1498 Vasco da Gama arribava a l’Índia. A Castella, Cristòfor Colom protagonitzà el descobriment d’Amèrica (1492) i hom inicià les exploracions, a càrrec d’Alonso de Ojeda, Vicente Yáñez Pinzón, Juan Díaz de Solís, etc., i la conquesta, amb Cortés, Pizarro, Valdivia, etc. A través de l’istme de Panamà, Vasco Núñez de Balboa arribà al Pacífic (1513) i l’expedició de Magalhães i Elcano circumnavegà el món (1519-22), i donà pas a l’exploració d’Oceania, iniciada per Saavedra i Villalobos. Des d’un punt de mira polític, arreu d’Europa es consolidaren les monarquies autoritàries, en les quals els monarques intentaren d’exercir llur poder d’una manera efectiva, d’acord amb les teories de Maquiavel. L’exèrcit i la diplomàcia esdevingueren permanents. A la primeria del segle XVI, a Anglaterra, superada la guerra de les Dues Roses, els Tudor (Enric VII i Enric VIII) impulsaren una monarquia autoritària. Igualment França, després de la guerra dels Cent Anys, iniciava una etapa de prosperitat amb Lluís XI, que encarnava una monarquia forta i nacionalista, més i més absolutista, sobretot amb Francesc I i Enric II. A la península Ibèrica, la Corona de Castella esdevingué clarament hegemònica. Els Reis Catòlics instauraren una monarquia autoritària, acabaren la Reconquesta i iniciaren una política europea ambiciosa. Itàlia estava fragmentada en nombrosos estats que, bé que presentaven una notable puixança econòmica, políticament eren febles. Carles V intentà de dur a la pràctica un ideal d'universitas christiana, en lluita contra la França de Francesc I i els turcs, que el 1453 s’havien emparat de Constantinoble i el 1529 amenaçaren Viena. El canvi de mentalitat més evident, però, es produí en el camp religiós, on el terreny era adobat per les crítiques que Savonarola i Erasme de Rotterdam havien dirigit contra el luxe i el sistema de vida de la jerarquia eclesiàstica. A Alemanya, Martí Luter inicià la Reforma i les noves idees s’estengueren amb rapidesa per tota l’Europa nòrdica i occidental, i toparen violentament amb el projecte polític de Carles V, que no aconseguí d’anul·lar-les. A Suïssa, on Zwingli les havia introduïdes, nasqué una interpretació més radical impulsada per Calví (calvinisme), que s’estengué per França i els Països Baixos. A la Gran Bretanya, Enric VIII protagonitzà un cisma que donà lloc a la creació de l’Església anglicana. A l’Església catòlica s’inicià, com a reacció, un altre moviment reformador (Contrareforma), que trobà el seu defensor més decidit en la Companyia de Jesús (jesuïta) i que cristal·litzà en el concili de Trento. Però aquest canvi de mentalitat no es limità al camp de les idees religioses, sinó que repercutí en tots els àmbits de l’activitat humana. Sorgí així la figura de l'home universal, caracteritzat per una inesgotable curiositat científica: el seu representant més característic fou Leonardo da Vinci. La ciència, recollint la reivindicació del coneixement experimental que féu Roger Bacon a la segona meitat del segle XIII, féu importants avenços, que prepararen el terreny a l’evolució posterior. El polonès Nicolau Copèrnic, que subvertí el sistema geocèntric de l’astronomia clàssica, i els metges Vesalius i Servet en són els homes més representatius. Tot aquest conjunt de fenòmens, actuant en una interdependència fecunda, obrí al món occidental unes perspectives que configuraren una nova etapa històrica: els temps moderns.

La producció literària

Cal considerar el Renaixement no solament com un redescobriment dels ideals clàssics, atès que l’edat mitjana fou també en gran mesura clàssica, concretament llatina, sinó com una nova manera de veure l’antiguitat, d’interpretar l’obra literària o artística: aquesta és ara bella en ella mateixa i font d’admiració i plaer (aspectes negats a la mentalitat medieval). En primer lloc, el paper de l’humanisme, afavorit després per la invenció (1450) i la ràpida difusió de la impremta, esdevingué fonamental. Fou fonamental, també, la influència decisiva que Petrarca (i també Boccaccio) exercí no solament a Itàlia mateix, sinó també a la resta d’Europa. El petrarquisme i la concepció neoplatònica de l’amor, a la qual contribuïren sobretot M. Ficino, Lleó Hebreu, B. de Castiglione i P. Bembo, entre altres, constituïren els dos corrents nodridors principals de la nova literatura, especialment de la poesia, i cal afegir-hi una altra fita, L’Arcàdia d’I. Sannazaro, que influí bàsicament en la literatura pastoral arreu d’Europa. Cal no oblidar tampoc la influència d’Erasme, notable a tot Europa en els aspectes religiosos i filològics, i obres clau com Il Cortegiano de B. de Castiglione i Il Principe de Maquiavel, que reflectiren millor els ideals del nou home renaixentista i el seu entorn social, polític, filosòfic, estètic, etc. Assolida la plenitud de la llengua vulgar amb la defensa definitiva de P. Bembo (Prose della volgar lingua, 1525), el petrarquisme italià comptà amb conreadors tan importants com Bembo mateix, L. Tansillo, B. Tasso i Ariosto, bé que l’obra renaixentista per excel·lència, una de les obres cabdals de tota la literatura italiana, és el poema èpic d’aquest darrer autor, l'Orlando furioso. La narrativa compta amb figures com M. Bandello, i en el teatre amb l’humanista A. Poliziano, G. Rucellai, P. Aretino, àdhuc Maquiavel amb La Mandragola i Ruzzante. Per a cloure el període renaixentista cal destacar la figura de T. Tasso, poeta líric, cavalleresc, amb la Gerusalemme liberata i autor del drama pastoral Aminta, de tanta influència posterior. El Renaixement italià influí poderosament en la resta d’Europa. En la literatura castellana, i després d’una brillant etapa humanista, aquesta es continua en la tasca de Nebrija i la Biblia Políglota d’Alcalá, amb erudits de la talla del Pinciano, M. Cano, F. Suárez, B. Arias Montano, el Broncense, etc. La influència d’Erasme, particularment forta a la península Ibèrica durant l’època de l’emperador Carles, informà l’obra dels germans Alfonso i Juan de Valdés, aquest darrer autor d’una obra cabdal, el Diálogo de la lengua. Quant a la poesia, la introducció de les formes italianes, així com dels corrents petrarquista i neoplatònic, fou deguda a J. Boscà i sobretot a Garcilaso de la Vega, el qual influí en gairebé tota la poesia posterior: Cetina, D. Hurtado de Mendoza, etc. La novel·la d’aquest període ofereix la proliferació de les obres de cavalleries (continuacions de l'Amadís, Palmerines, etc.) i l’aparició del gènere picaresc (novel·la picaresca) amb el Lazarillo de Tormes. A la segona meitat del segle, època de Felip II, pertanyen Luis de León, F. de Herrera, F. de Aldana, F. de Figuera, L. Barahona de Soto, B. del Alcázar i molts altres. Mereix un esment especial l’ascètica, amb Luis de Granada, i la mística, amb santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu. En prosa es destacaren la novel·la pastoral, sobretot amb la Diana de J. de Montemayor, i altres gèneres. Finalment, el teatre tingué grans figures com el darrer J. del Encina, B. de Torres Naharro, Gil Vicente, portuguès bilingüe, Lope de Rueda i Juan de la Cueva. Per a cloure aquest període caldria citar Miguel de Cervantes, l’excepcional figura que participà encara plenament en l’estol renaixentista i conegué ja la nova època barroca. A Portugal, el bilingüe F. Sà de Miranda fou l’introductor de la nova poesia italiana, sobretot a través de Garcilaso; L. de Camões, amb les seves Lusiadas fou el millor poeta de l’època, així com B. Ribeiro fou el millor prosista. En el teatre cal esmentar la producció en llengua portuguesa de Gil Vicente i les tragèdies d’estil clàssic d’A. Ferreira. El Renaixement a França fou afavorit amb la creació del Collège de France (1530) per Francesc I. En primer lloc, la prosa té la gran figura de Rabelais amb les seves obres Gargantua i Pantagruel i Margarida d’Angulema. El petrarquisme informà el grup de La Pléiade, amb poetes com P. Ronsard, J. du Bellay, J. A. du Baïf, etc. També a França arribà l’esperit renaixentista de la defensa de la llengua vulgar, com féu Du Bellay en la Défense et Illustration de la langue française. Finalment cal remarcar la figura de M. de Montaigne. El Renaixement fou més tardà i menys radical a Anglaterra. Deixant a part humanistes de la talla de T. More, per exemple, la literatura ofereix poetes com T. Wyat, introductor del sonet italià, i H. Howard. El període més brillant és representat pels prosistes J. Lyly, Ph. Sidney i E. Spencer i sobretot pels autors teatrals, com Ch. Marlowe i sobretot per la figura capdavantera de W. Shakespeare, sense oblidar altres autors del teatre isabelí, com Ben Jonson, T. Dekker, T. Middleton. J. Fletcher, etc. A Alemanya el Renaixement es veié determinat per la Reforma, moviment al qual es dedicaren totalment els humanistes, com U. von Hutten i altres. Luter emprengué la traducció a l’alemany de la Bíblia. En el drama es destaca una figura coneguda, Hans Sachs, i en la narrativa, J. Fischard i J. Wickram.

La literatura renaixentista als Països Catalans

Les primeres manifestacions dels corrents renaixentistes als Països Catalans vingueren d’Itàlia i es feren ja palesos en el regnat de Joan I. Els secretaris de la cancelleria reial, redactors de documents en llatí, foren els primers a sentir l’afany de millorar la llatinitat, i, moguts per l’exemple de Petrarca, volgueren elevar el llatí que empraven a la dignitat de la prosa ciceroniana. Un valuós i primerenc testimoni d’aquesta aspiració és l’epistolari llatí entre Bartomeu Sirvent i altres secretaris del temps de Joan I, situat entre els anys 1381 i 1400. Gairebé contemporani d’aquest recull degué ésser el carteig llatí sobre el Cisma d’Occident, bescanviat entre Pere Despont i Lluís Carbonell, encara inèdit, conservat a la catedral de Girona, precursor precoç dels epistolaris humanístics de la plenitud del Renaixement. Per aquests mateixos anys aparegué la primera manifestació petrarquesa en les lletres catalanes, que és la traducció feta per Bernat Metge, el 1388 , de la Historia de Valter e de la pacient Griselda, el darrer conte del Decamerone, posat en llatí per Petrarca. Aquesta traducció, així com les lletres dedicatòries a Isabel de Guimerà, que l’acompanyen, són una anticipació de la prosa precisa i bellament ordenada, amb perfecta fusió de cultisme i llengua viva, que el 1398 Bernat Metge oferia en Lo somni, en els nombrosos plagis del qual hi ha passatges de Ciceró, Petrarca, Boccaccio i d’altres, traslladats en una prosa catalana que no ha estat superada. Aquesta maduresa, que hom pot apreciar també en la prosa d’Antoni Canals, contemporani de Bernat Metge, en obres de caràcter narratiu, didàctic i religiós del segle XV, i en Joan Roís de Corella a la fi del segle, no sempre es troba en els traductors directes d’obres clàssiques al català de la fi del segle XIV i del segle XV: Ferrer Saiol, Guillem Nicolau, Guillem de Copons, Antoni de Vilaragut, Nicolau de Quilis, Ferran Valentí —humanista deixeble de Leonardo Bruni d’Arezzo i d’Il Panormita—, Francesc Alegre i Lluís de Fenollet. Alguns d’aquests traductors, encara poc madurs, són contemporanis d’Alfons el Magnànim, en la cort del qual, a Nàpols, acudiren figures molt representatives de l’humanisme italià, com Antonio Beccadelli Il Panormita, Lorenzo Valla, Leonardo Bruni d’Arezzo i Filelfo, alguns dels quals exerciren una influència decisiva damunt els secretaris catalans. D’altra banda vingueren a la península Ibèrica Luci Marineu Sícul i Antonio i Alessandro Geraldino, que tingueren contactes amb els medis renaixentistes catalans. Aquestes relacions comunicaren a sectors importants de la cultura catalana el segell peculiar del Renaixement. A part les mostres primerenques esmentades, fou durant el regnat de Ferran II quan el Renaixement arrelà amb força als Països Catalans. El Liber elegantiorum de Joan Esteve, redactat el 1472, és el primer repertori de frases llatines amb correspondències catalanes. Fou publicat a Venècia el 1489, tres anys abans que el Dictionarium latino-hispanicum de Nebrija. Les primeres impremtes de Barcelona i de València s’encetaren amb texts humanístics. El primer llibre datat imprès a Barcelona fou la Grammatica de Perotti del 1475, publicada a instància del secretari reial Joan Peiró, format a Itàlia (Vir etsi hispanus latinus tamen et in Latio educatus), i d’un grup d’homes lletrats. A València, la primera impremta publicà un grup d’opuscles en llatí destinats a l’aprenentatge de la bona llatinitat, com les Faules d’Isop, traduïdes al llatí per Lorenzo Valla, les Elegantiolae d’Augustinus Datus, la traducció llatina de les epístoles de Phalaris per Leonardo Bruni d’Arezzo, i altres. El cardenal Joan Margarit (1422-84), bisbe de Girona, és autor de Corona regum, un tractat polític, i d’una obra històrica, Paralipomenon Hispaniae, publicada a Granada el 1540, molts anys després de la seva mort, en la qual ja traspua el cesarisme del Renaixement. El carteig llatí de l’arxiver reial, Pere Miquel Carbonell (1434-1517), és una clara imitació dels carteigs humanístics. Els seus corresponents són homes de relleu en la cultura catalana, com els juristes Francesc de Casa-sàgia i Joan Vilar, el bibliòfil Guillem Fuster, frare de Sant Jeroni de la Murtra, i els erudits Teseu Valentí i Jeroni Pau. Aquest darrer, cosí de Carbonell, era hel·lenista, i fou familiar i bibliotecari d’Alexandre VI. El Renaixement arribà a la seva plenitud al segle XVI. Aleshores l’humanisme féu nombrosos prosèlits en l’aristocràcia i l’alta burgesia, i tot i no comptar amb cap figura de primer ordre, a Barcelona i a València es respirà un dens ambient cultural. L’ensenyament del llatí fou modernitzat i les obres gramaticals de Nebrija substituïren el medieval i antiquat Doctrinale puerorum d’Alexandre de Villedieu. Hi ha una edició de les Introductiones latinae de Nebrija, de Barcelona (1497). El Dictionarium latino-hispanicum de Nebrija fou catalanitzat per Gabriel Busa, i hi ha edicions barcelonines dels anys 1507, 1522 i 1560. L’edició del 1584 es publicà ja amb les equivalències castellanes, i esdevingué així un diccionari trilingüe. A València aquest diccionari topà amb la resistència del Comprehensorium de Johannes Raimundi, una de les primeres obres impreses a la ciutat. La primera edició valenciana del diccionari de Nebrija és del 1533 i només porta equivalències castellanes. El Renaixement comptà a Catalunya amb dues figures que tingueren una gran influència: una fou Martí Ivarra, que fou mestre de l’estudi general de Barcelona del 1509 al 1542 i aconseguí d’engrescar en aquests estudis la joventut. És autor d’un tractat De prosodia hoc est de accentu (Barcelona, 1514) i en un volum titulat Crustula (Barcelona, 1511) reuní els discursos que els seus deixebles, fills de les famílies més distingides i acabalades de Barcelona, feien entre ells. L’altra figura és Miquel Mai, vicecanceller de la corona catalanoaragonesa durant el govern de Carles V, acompanyant de l’emperador en els seus viatges i ambaixador seu prop de Climent VII. Miquel Mai fou un gran col·leccionista de llibres i d’obres d’art i fou també un entusiasta erasmista. Una acció semblant a la de Mai exercí a València Honorat Joan i Escrivà (1507-66), d’origen noble. Home de mentalitat antireformista, fou poc addicte a Erasme. S'ordenà de sacerdot el 1558 i fou nomenat bisbe d’Osma (Castella) el 1564. García Matamoros fou un gran renovador dels estudis llatins a València, on l’erasmisme arrelà poderosament, a la universitat. Topà, però, amb l’oposició del rector Joan Salaia, home de mentalitat medieval, i això provocà vers el 1528 una emigració de mestres: Pere Joan Oliver, que s’establí a Oxford, Joan Gelida, que ensenyà a París, i altres. L’emigrat més insigne fou Joan Lluís Vives, de llinatge de conversos, professor a la Universitat de Lovaina, mort a Bruges el 1540. Ell i Erasme de Rotterdam són en llur temps les dues primeres figures del Renaixement a Europa. L’obra de Lluís Vives, tota en llengua llatina, és del major interès no sols des del punt de vista gramatical, sinó també en els aspectes pedagògic, filosòfic i religiós. La influència de la seva obra és visible damunt de Frederic Furió i Ceriol, autor, entre altres coses, d’unes Institutiones Rhetoricae (Lovaina, 1534) i de Bononia sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis (Anvers, 1559), traduït a diverses llengües. Fet important per a la difusió del Renaixement valencià fou l’establiment de la impremta del flamenc Joan Mei, procedent d’Alcalá, al qual els jurats de València concediren una important subvenció el 1549. És remarcable la bibliografia d’humanistes valencians o residents a València, sortida d’aquest taller: Joan Baptista Anyes, Miquel Jeroni Lledesma, els metges Jaume Esteve i Andreu Sentpere, etc. La culminació de l’hel·lenisme s’esdevingué a València, a mitjan segle XVI, en la persona del mestre Pere Joan Nunyes, la influència del qual se sentí intensament a Barcelona i a Saragossa. Lorenzo Palmireno, natural d’Alcanyís, ensenyà llatí a l’estudi de València entre el 1561 i el 1579. La seva obra és molt prolífica. El Vocabulario del humanista (1569), editat diverses vegades, conté nombrosos termes pertanyents a les ciències naturals, amb equivalències llatines, castellanes i catalanes. A nivell local cal esmentar el Mètodo i art breu en romanç i molt clar per a apendre la gramàtica de la llengua llatina (Lleida, 1572) del metge Miquel Ferrer. Producte típic del Renaixement fou el teatre humanístic. Una edició primerenca d’aquest gènere foren la tragèdia i la comèdia en prosa llatina publicades de Florus amb els títols Galathea et Zaphiria, presentades per Joan Morell, a Barcelona el 1507, i la traducció llatina d’un diàleg de Llucià de Samòsata feta per Miquel Mambla, impresa a Barcelona el 1533. La Tragèdia Delphinus, al·lusiva al fracassat setge de l’exèrcit francès a Perpinyà, fou representada en aquesta ciutat el 1542 i impresa a Barcelona el 1543. També fou representada en públic el 1562 la comèdia Gastrimargus de Joan Ramanyà. Parlant del Renaixement hom no pot passar per alt el moviment erasmista: quan, a la mort de Carles V, aquest moviment fou ofegat en els seus aspectes religiós i reformador, continuà viva l’obra pedagògica i gramatical d’Erasme, de la qual cosa donen testimoni les nombroses edicions erasmianes sortides de les impremtes de Barcelona i València.

L'art renaixentista

La transformació del pensament i de la funció de l’art fou duta a terme a Florència: Brunelleschi, Masaccio, Donatello i especialment Alberti convertiren l’activitat artística en quelcom autònom, intel·lectual, individualista i liberal. D’altra banda, la societat, interessada a conèixer objectivament la realitat, la història i, particularment, l’home, declarà a través de l’art el seu protagonisme i la seva concepció de la vida, la bellesa, la religió, la virtut i la raó.

el Renaixement El Palazzo Pitti (1440), a Florència
© Fototeca.cat
Les fórmules fictícies del gòtic bizantinitzant i la poètica religiositat franciscana foren suprimides i substituïdes per l’equilibri i la serenitat mitjançant la reconquesta de la forma i de la volumetria clàssiques. El concepte de Renaixement és antic; des de G. Vasari fins a Voltaire ha estat definit com un període en què la raó reemplaçà l’obscurantisme de l’edat mitjana. Aquesta antítesi, preconitzada també per alguns tractadistes del segle XIX, entre ells Burckhardt i Michelet, ha estat refusada darrerament en ésser advertida i precisada una certa continuïtat entre ambdues èpoques (Francastel, Garin), de la mateixa manera que davant l’antagonisme entre Renaixement i Barroc (Wölfflin), més que la negació dels cànons del quatre-cents, l’art barroc constituí una reacció contra el manierisme, corrent fa ben poc quasi desconegut i que suposà la dissolució de les formes del Renaixement. Amb tot, al començament del segle XV el canvi dels costums socials i els nous postulats del pensament significaren una alteració notable dels components de l’art. Pico della Mirandola situà l’home en el centre de l’existència (1486, Oratio de hominis dignitate) i el neoplatonisme florentí introduí el sentit de l’autenticitat i la precisió de les proporcions. La perspectiva geomètrica fou introduïda per Brunelleschi, després de reflexionar sobre la mètrica romànica i gòtica (Zevi, Benevolo), i teoritzada per Alberti (De Pictura), segons la rígida concepció matemàtica de signe pitagòric. D’altra banda, la formulació de la perspectiva redundà en la teoria de les proporcions o relació de les parts amb el tot, i àdhuc en els estudis d’anatomia. Hom assigna al Renaixement continguts polítics, econòmics i religiosos; el fenomen cultural del quatre-cents no restà circumscrit solament a la renovatio de l’antiguitat, ans cal tenir en compte el geni italià, preconitzador a Occident de l’esperit individualista. Les diferents repúbliques italianes conformaren el nou moviment humanista a llurs mentalitats i tradicions, i cadascuna d’elles s’enfrontà amb problemes diferents quant a la producció artística: la polèmica contra el gòtic i l’enunciació de la tesi neoplatònica a Florència; l’alliberació dels esquemes bizantins a Venècia; els estudis arqueològics i sobre l’anatomia a Màntua i Ferrara; l’antítesi entre intel·lectualisme i dogmatisme a Urbino; la presència retardatària del gòtic internacional a Nàpols, a Sicília i a la regió llombarda. Sovint hom ha considerat inexactament el segle XVI la culminació del classicisme alhora que l’enfonsament de l’home del Renaixement en una crisi profunda (G. Vasari), visió que ha influït la historiografia successiva. La Reforma i la ciència nova originaren una transformació de tots els valors i determinaren dins un medi profundament dramàtic i ple de contrasts una alteració desigual de la cultura figurativa de l’etapa anterior. La crítica moderna assenyala el fet que, si el classicisme representà una concepció unitària del món, hom no pot considerar artistes com Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Ticià, el darrer Rafael, etc., representants de l’equilibri i la ponderació del classicisme prototípic, ans els grans problemes del segle XVI es troben ja formulats en la seva obra. En termes generals el manierisme, estil artístic anticlàssic, prengué forma durant la segona dècada del segle XVI. El Renaixement havia estat una fita que, a penes atesa, era ja superada pels grans mestres actius al començament del cinc-cents. Als Països Catalans les manifestacions importants del Renaixement no foren abundoses, entre altres causes, pel manteniment d’un tradicionalisme medieval i conseqüentment per l’aïllament sistemàtic de tot corrent innovador.

L'art renaixentista als Països Catalans

La introducció de les formes renaixentistes als Països Catalans no es produí fins a la fi del segle XV i no es desenvolupà l’estil fins ben entrat el segle XVI, malgrat que en terres de domini català, concretament a la cort de Nàpols, el nou estil ja s’hi havia manifestat clarament fins i tot amb participació d’artistes vinguts de Catalunya com Guillem Sagrera o Pere Joan, que treballaren a l’arc de triomf d’Alfons el Magnànim al Castell Nou. A les terres catalanes les primeres manifestacions renaixentistes arriben a través del pintor Roderic d’Osona, actiu a València, l’art del qual agermana l’estil propi del nord d’Itàlia amb el flamenc; hom creu que fou un pintor italià dels que vingueren a València (1472) cridats per Roderic de Borja —futur papa Alexandre VI— com Paolo di San Leocadio o Francesco Pagano, artistes que obriren una escola italianitzant que generà noms autòctons de cert gruix com Nicolau Falcó (I) o Antoni de Cabanyes.

Pati del palau del Lloctinent, a Barcelona, mostra de l’arquitectura del Renaixement
© Fototeca.cat

Un important ressò de la pintura de Leonardo da Vinci arribà a València a través dels castellans Fernando Yáñez i Fernando de los Llanos durant el primer decenni del segle XVI, mentre que un altre ressò fidel del Renaixement italià el portà a Mallorca el valencià Manuel Ferrando, possible deixeble d’Il Perugino, l’estil del qual imità. Més endavant, però, Vicent Macip imposà a València un estil relacionat amb Rafael, estil que en l’obra, molt popularitzada a posteriori, del fill de Macip Joan de Joanes s’endolcí. Paral·lelament la renovació artística al Principat de Catalunya havia estat d’arrel més flamenca que no italiana (Bermejo, Aine Bru), tot i que algun seguidor de Bermejo, com Joan Gascó, derivés cap a un cert romanisme. Els pintors més destacats al segle XVI eren estrangers, com el napolità Nicolau de Credença, l’eclèctic estrasburguès Joan de Borgonya, o els portuguesos Pere Nunyes i Henrique Fernandes, matiners rafaelistes però de qualitat molt discreta, tots ells ja amb certes característiques manieristes que es posaran de manifest més tard en l’obra del possiblement grec Pere Serafí. Entre els pintors autòctons d’aquella primera meitat del segle XVI cal esmentar el perpinyanès Jaume Forner i sobretot Pere Mates, actiu a Girona, l’estil del qual parteix de Joan de Borgonya. Entretant, a Sardenya la influència catalana es barrejava amb la rafaelesca en l’obra de pintors apreciables com Pere Cavaro. A l’escultura del segle XVI també dominen els noms forans: el miquelangelesc Bartolomé Ordóñez a Barcelona o el plateresc aragonès Juan de Salas a Mallorca, mentre que obres d’una gran volada eren encarregades a Itàlia: sepulcres de Ramon de Cardona —obra de Giovanni Merliano da Nola—, de Joan d’Aragó i de Bernat de Vilamarí. Tanmateix un gran nom, el de Damià Forment, deixà el gòtic i féu l’obra mestra de l’escultura renaixentista a Catalunya, el retaule major de Poblet (1527-29), tota ella a la romana com estipulava el contracte amb l’abat Pere Queixal. El gran rival de Forment fou Martí Díez de Liatzasolo, amic de Joan Boscà, conreador d’un classicisme més robust. La segona meitat del segle en el camp de la pintura és més baixa de nivell: a València Nicolau Borràs és un seguidor correcte de Joanes i, al marge de l’estil d’aquest, hi ha algun nom com el de Miquel Joan Porta. A Mallorca, la família Oms va evolucionant discretament d’acord amb els temps. A Catalunya, al costat de noms d’artistes autòctons (Joan Mates, Pere Alegret), sobresortiren els d’italians com Pietro Paulo de Montalbergo —a part de pintor, importador de gravats que influïren els artistes locals—, el retratista Filippo Ariosto i, sobretot, Isaac Hermes, pintor dels Requesens, correcte manierista. És l’arquitectura l’art més important de la Catalunya de la segona meitat del segle XVI. A la primera meitat només obres esparses havien reflectit ressons del Renaixement: la casa de l’Ardiaca, la casa Gralla i la torre Pallaresa, entre altres, a Barcelona, i la Torre del Palau de la Generalitat a València. Després, obres com ca n'Olesa o el Palau Palmer a Palma o les realitzades per Joan Anglès al Principat de Catalunya i al Regne de València palesen una més decidida adscripció als nous corrents, que no cristal·litzen però fins que l’arxiepiscopat de l’humanista Antoni Agustí a Tarragona (1577-86) no potencià la desclosa d’un grup artístic conscientment renaixentista, l’escola arquitectònica purista dita del Camp de Tarragona, impulsada per l’eclesiàstic Jaume Amigó, de la qual emergí la notable figura de Pere Blai. Aquest nou esperit és el que s’adverteix també al darrer quart del segle XVI en obres com la Llotja del Trentenari de la Casa de la Ciutat de Barcelona i les cases de la vila d’Arnes (Terra Alta) o la Freixneda (Matarranya), així com a València al perfecte pati del Col·legi del Patriarca.

El pensament filosòfic

El pensament filosòfic del Renaixement reflecteix la gran diversitat d’aspectes que caracteritzen aquesta època. És, doncs, absolutament forçós de presentar-lo en relació amb els fets historicoculturals del moment. Així, paral·lelament al rebuig que els humanistes fan aleshores de les formes literàries i pedagògiques medievals per prendre model directament en els clàssics grecs i romans, hi ha una forta reacció enfront tant del pensament com dels mètodes escolàstics (D. Erasme, P. de la Ramée, J. L. Vives) i, alhora, un retorn, molt matisat, dels principals corrents ideològics antics: platonisme (Academia Platonica), aristotelisme (P. Pomponazi, A. Nifo), epicureisme (L. Valla), escepticisme (P. Charron, M. de Montaigne, F. Sánchez), etc. Les profundes transformacions econòmiques, socials i polítiques que determinaren l’aparició de les nacionalitats i de les monarquies absolutes a l’Europa occidental, juntament amb els diversos problemes que suscità la colonització d’Amèrica, determinen, d’altra banda, una àmplia reflexió filosòfica de tipus sociopolític: concepcions realisticopragmàtiques (N. Maquiavel, J. Bodin), utòpiques (T. More, T. Campanella) o d’inspiració cristiana tradicional (F. de Vitoria, F. Suárez). Els grans descobriments astronòmics, geogràfics, físics i mèdics de l’època contribuïren al fet que hom anés arraconant la vella imatge d’un univers finit, centrat en l’home i gairebé intocable en tant que sortit de les mans de Déu, per a ésser substituïda progressivament per la d’un món infinit, de riquesa inexhaurible i sempre obert a una investigació i a una acció humanament fecundes: concepció de la natura de tipus magicoteosòfic (Paracels), animista (B. Telesio) o panteista (G. Bruno). Quant a la Reforma protestant, bé que, d’una banda, amb la seva idea pessimista de l’home i de les possibilitats naturals de la raó, més aviat obstaculitzà el desenvolupament de la filosofia, de l’altra no deixà de contribuir a aquest amb la seva actitud d’emancipació de l’autoritat eclesiàstica, sobretot en establir el principi del “lliure examen'', i també, indirectament, en provocar la reacció teològica de la Contrareforma Catòlica, que es replantejà molts temes filosòfics connexos, per a la solució dels quals el pensament tomista fou per primera vegada profundament aprofitat.

La música

La música, en aquest període, evolucionà més lentament que les arts plàstiques, motiu pel qual hi ha un desfasament entre la cronologia del Renaixement literari i artístic i el musical. Aquest, a més, es desenvolupà amb molta més força a França i a Flandes (música francesa, música flamenca), que no pas a Itàlia, que es limità a rebre'n la influència. No és fins ben entrat el segle XVI que Itàlia reprèn una vida musical independent amb els madrigalistes, com Gesualdo da Venosa, la música religiosa de Palestrina i l’escola veneciana de Giovanni Gabrieli i els seus seguidors. A la darreria del segle XVI, la Camerata Fiorentina, en intentar de posar en pràctica l’ideal renaixentista del teatre grec, crearà un gènere nou: l'òpera, en el qual es destacarà el darrer gran compositor renaixentista italià, Claudio Monteverdi. Amb l’aparició de les grans corts europees, la música assoleix una nova dimensió a Anglaterra (música anglesa), especialment durant els regnats d’Enric VIII i d’Elisabet I (música religiosa, madrigals); també a Castella l’època renaixentista suposà un desenvolupament de la polifonia, especialment amb Cristóbal de Morales i Tomás Luis de Victoria, així com en la música de teclat. Als Països Catalans se centrà principalment en la música religiosa, però també en la música cortesana, en la relativament breu cort dels ducs de Calàbria, a València (Cançoner del duc de Calàbria), amb autors tan destacats com Lluís del Milà. L’escola catalana conreà el madrigal i l'ensalada, en la qual sobresortiren Mateu Fletxa el Vell i el seu nebot homònim, dit el Jove.

Llegir més...