Victòria I d’Anglaterra

(Londres, 24 de maig de 1819 — Osborne, illa de Wight, 22 de gener de 1901)

Reina de la Gran Bretanya i d’Irlanda (1837-1901) i emperadriu de l’Índia (1876-1901).

Filla del príncep Eduard d’Anglaterra, duc de Kent, succeí en el tron britànic el seu oncle Guillem IV. Es casà (1840) amb el príncep Albert de Saxònia-Coburg-Gotha, cosí germà seu. Malgrat certes tibantors amb Palmerston i Russell i algunes ingerències en la política exterior, en general fou respectuosa amb les tradicions parlamentàries britàniques, i la seva figura esdevingué el símbol d’una etapa brillant de la història britànica, anomenada ‘era victoriana’’, durant la qual l’imperi colonial britànic assolí l’esplendor màxima.

Durant el seu llarg regnat (65 anys), la Gran Bretanya adoptà el lliurecanvisme (Peel), fou fundat el Labour Party (1900), fou duta a terme la segona reforma electoral (Disraeli, 1867) i, sobretot, tingué lloc la gran empenta colonial, amb l’increment de la colonització de Birmània, la creació del protectorat de l’Afganistan, l’acabament de la conquesta de l’Índia —de la qual Disraeli la feu proclamar emperadriu—, el gran impuls de la penetració colonial a l’Àfrica (Egipte, el Sudan, Nigèria, Rhodèsia, Àfrica del Sud, etc.), la concessió de l’estatut de domini al Canadà i, en general, l’assentament de les bases del Commonwealth.

A Europa, en canvi, la Gran Bretanya tendí a evitar d’involucrar-se en els conflictes continentals (‘l’aïllament esplèndid”). Continuà, però, i amb una virulència creixent, l’agitació irlandesa, amb relació a la qual la reina Victòria fou partidària de la submissió total dels irlandesos a la Gran Bretanya. En conjunt, la corona britànica assolí un gran prestigi, i el país visqué uns quants anys d’eufòria i de prosperitat econòmica i cultural. Per la política d’aliances matrimonials que portà amb el seu espòs fou anomenada “l’àvia d’Europa’’. La succeí el seu fill Eduard VII.