La Unió Econòmica i Monetària (UEM) significà la total llibertat de circulació de les persones, dels béns, els serveis i els capitals en tota la Comunitat Europea, la fixació irrevocable de les paritats entre les monedes nacionals dels dotze estats membres, i l’adopció d’una moneda única: l’ecu. Per aconseguir aquest grau d’unió, s’hagueren de reunir prèviament un seguit de condicions. Fou necessari, d’una banda, que les polítiques econòmiques de tots els estats membres de la Comunitat fossin compatibles entre si i, d’altra banda, aconseguir un alt grau de coherència pel que fa a les polítiques pressupostàries nacionals. A fi d’assolir l’establiment de la UEM, l’informe Delors del 12 d’abril de 1989 preveia una realització progressiva en tres etapes.
La primera etapa consistí en l’assoliment del Mercat Interior Europeu i la reducció de les disparitats existents entre els estats membres mitjançant programes de consolidació pressupostària i polítiques estructurals i regionals més eficaços. En l’àmbit monetari, la primera fase significà la supressió de tots els obstacles a la integració financera i la intensificació de la cooperació i de la coordinació de les polítiques comunitàries.
La segona etapa començà amb l’entrada en vigor del nou tractat, l’1 de gener de 1994. Consistí en una segona fase de transició i d’aprenentatge per assolir la presa de decisions a escala comunitària en la tercera fase. Els estats conservaren el poder de decisió, i alhora es crearen els principals òrgans de l’estructura de base de la UEM, que comportaria la revisió de les estructures existents i la creació d’institucions noves. El reforçament de la coordinació de les polítiques econòmiques i monetàries s’aconseguí per mitjà de l’establiment a escala comunitària de les grans línies directrius en aquests àmbits. En aquesta segona etapa els estats membres hagueren de considerar les seves polítiques econòmiques com a qüestions d’interès comú i coordinar-les en el si del Consell amb la finalitat d’assolir els objectius de la UEM. El Consell adoptà per majoria qualificada una recomanació recollint les grans orientacions per a les polítiques econòmiques dels estats membres i de la Comunitat. A l’inici de la segona etapa es creà l’Institut Monetari Europeu (IME), amb personalitat jurídica pròpia. Dirigit i gestionat pels governadors dels bancs centrals dels estats membres tingué com a funció el reforçament de la cooperació entre els bancs centrals dels estats membres, la promoció de la coordinació de les polítiques monetàries i la supervisió del funcionament del sistema monetari europeu (SME).
La tercera etapa o etapa final representà l’atribució a les institucions comunitàries de totes les competències monetàries i econòmiques. En aquesta tercera fase la Comissió i l’IME presentaren un informe al Consell sobre els progressos que realitzats els estats membres en el compliment de les seves respectives obligacions amb relació a la realització de la UEM. S’exigí un alt grau d’estabilitat dels preus, una situació financera estatal sostenible, el respecte durant almenys els dos últims anys dels marges de fluctuació de l’SME i l’estabilitat dels tipus d’interès a llarg termini. Sobre la base de l’esmentat informe, el Consell Europeu avaluà quins estats membres complien les condicions necessàries per a l’adopció d’una moneda única. La resta d’estats foren considerats com “estats subjectes a excepció” i restaren pendents d’incorporar-se a la tercera etapa en complir amb les condicions ja esmentades.
En aquesta tercera etapa es creà el Banc Central Europeu (BCE) i el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC). El SEBC està format pel BCE i pels bancs centrals dels estats membres i és governat pels òrgans rectors del BCE. La seva funció principal consisteix en la definició de la política monetària de la Comunitat. El BCE està format per una Comissió executiva nomenada pels governs dels estats membres entre persones amb reconegut prestigi i experiència professional en l’àrea monetària i bancària. Des del moment de la creació del BCE, l’IME deixà d’existir.
És en la tercera etapa, quan el Consell adoptà l’ecu com a moneda única i fixà per unanimitat els tipus de conversió, fixos i irrevocables, de les respectives monedes dels estats membres. La tercera fase de la UEM, que entrà en vigor l’1 de gener de 1999, incorporà 11 països: Espanya, Bèlgica, Alemanya, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos, Àustria, Portugal i Finlàndia. Tots compliren amb els criteris de convergència establerts en una anterior fase de la Unió. Aquests estats adoptaren l’euro com a divisa, i a partir de l’any 2002, juntament amb Grècia, l’incorporaran com a moneda de carrer.
La UEM suma prop de 300 milions d’habitants, davant els 270 milions dels Estats Units, i es converteix així en la primera economia mundial. La nova àrea significa al voltant del 15% del producte interior brut mundial, davant del 20% dels EUA. La diferència bàsica entre les dues àrees rau en el pes dels bancs i les borses. Mentre que a la zona euro els finançadors habituals són els bancs, als Estats Units els mercats de renda variable i fixa canalitzen el gros del finançament i l’estalvi. També el sector públic és més important a la UEM, amb el 49% del PIB, davant el 35% dels Estats Units. Segons tots els estudis, els beneficis de l’euro tendeixen a concentrar-se cap al final del procés, mentre que els costs són al principi. Els beneficis de l’estabilitat de preus seran per als agents econòmics amb més possibilitats de protegir-se contra l’erosió de la inflació, mentre que de la supressió dels costs de transacció i cobertura de riscs per l’existència d’una sola moneda en treuen especial profit els usuaris de serveis financers.