El Tractat d’Unió Política reforçava els lligams dels membres de la Comunitat en matèria de política exterior i de seguretat. Aquesta nova dimensió que assolí la Comunitat justificà també el refermament de la seva legitimitat democràtica i el desenvolupament de les seves capacitats d’intervenció, en el respecte del principi de la subsidiarietat, com també la declaració d’una ciutadania europea que s’afegeix a les ciutadanies nacionals. Englobava diferents aspectes: la política exterior i de seguretat comuna, la ciutadania europea, l’ampliació de competències, els mecanismes de l’Europa social, la justícia i els afers interiors i la legitimitat democràtica.
Pel que respecta a la política exterior i de seguretat comuna la Unió tingué com a objectiu refermar la seva identitat a l’escena internacional, i fixà un terme per a la definició d’una política comuna de defensa. S’establiren dues vies d’actuació: la cooperació sistemàtica entre els estats membres per a la direcció de la seva política definint posicions comunes, i la realització progressiva d’accions conjuntes en els camps en què els estats membres tinguin interessos comuns importants. Es contemplà també per a més endavant la formulació d’una política de defensa comuna que posteriorment podria conduir a una defensa comuna. El Tractat disposà que la Unió Europea Occidental formava part integrant del desenvolupament de la Unió Europea i havia d’elaborar i executar les decisions i les accions de la Unió que tinguessin implicacions en el camp de la defensa.
Pel que fa a la ciutadania europea, el Tractat en consagrà una veritable creació, que s’articulà al voltant d’un conjunt de drets i de deures que van més enllà de la simple llibertat de circulació de les persones que exerceixen una activitat econòmica; tot ciutadà de la Unió resident en un estat membre del qual no és súbdit té el dret de vot i d’elegibilitat en les eleccions europees en aquest estat.
En la perspectiva del “gran mercat” interior i per a assegurar un desenvolupament equilibrat de les polítiques comunes, el Tractat ampliava selectivament les competències comunitàries, tot respectant un principi essencial per a l’equilibri institucional de la nova Unió, el de la subsidiarietat, pel qual, llevat dels àmbits d’expressa competència exclusiva dels òrgans de la UE, la presa de decisions havia d’efectuar-se en el nivell més proper al ciutadà, i, inversament, calia que les intervencions dels òrgans de la UE en els nivells competencials inferiors fossin justificats.
La política de cohesió econòmica i social mirà de reduir la separació entre els nivells de desenvolupament de les diverses regions i frenar l’endarreriment de les regions menys afavorides, especialment les zones rurals. Contemplà la promoció de la recerca i el desenvolupament tecnològic mitjançant la posada en execució del marc programàtic a través de programes específics.
Quant a protecció del medi ambient, assenyalà que les exigències en aquesta matèria havien d’integrar-se en la definició i en la realització de les altres polítiques de la Comunitat. En els nous camps d’acció previstos en aquest capítol hi havia la política industrial per a la Comunitat, els objectius de la qual eren accelerar l’adaptació als canvis estructurals, assegurar un medi ambient favorable a la iniciativa i al desenvolupament d’empreses del conjunt de la Comunitat, encoratjar la cooperació entre les empreses i afavorir una millor explotació del potencial industrial, de les polítiques d’innovació, de recerca i de desenvolupament tecnològic. L’objectiu del desenvolupament de les grans xarxes transeuropees era assegurar la interconnexió i la interoperativitat de les xarxes nacionals, com també l’accés a aquestes xarxes.
En el capítol cultural, la Unió contribuí a l’expansió de la cultura dels estats membres, des del respecte a la seva diversitat nacional i fent evident l’heretatge cultural comú. La política social fou refusada per la Gran Bretanya, però, no obstant això, els altres onze estats es comprometeren a desenvolupar la Carta Social aprovada el 1989. Els aspectes més importants com el salari mínim, el dret de vaga, el dret sindical i el lock-out havien de ser decidits per unanimitat dels membres. Es contemplà la creació de sindicats europeus i patronals europees.
Pel que fa a justícia i afers interns el Tractat es preveié una cooperació reforçada dels dotze en matèria judicial, policial i duanera per tal d’assegurar la realització dels objectius de la Unió. Maastricht fou l’ocasió de fer un nou pas en la direcció del reconeixement d’un poder legislatiu efectiu del Parlament Europeu, amb la instauració del procediment de codecisió, el qual donà al Parlament el poder de decidir, conjuntament amb el Consell, reglaments, directrius, decisions o recomanacions, en règim d’igualtat, encara que es concedí al Parlament el dret de vet en algunes matèries com el mercat interior, cultura i justícia.
El Tractat d’Unió Política fou innovador pel que fa a la representació de les regions, i acordà la creació d’un Comitè de les Regions de caràcter consultiu, compost pels representants de les col·lectivitats regionals i locals, que serà tingut en compte pel Consell o per la Comissió Europea en els camps que els afectin.