i la Vall de Boí | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

la Vall de Boí

Municipi
Alta Ribagorça
Vista del poble de Boí
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alta Ribagorça, situat a la zona axial pirinenca.
Població: 
1.090 h
[2009]
Extensió: 
219 km2

Situació i presentació

El municipi de la Vall de Boí té una extensió de 219,49 km2 després de l’annexió, el 1965, del terme municipal de Durro. Fins el 1996 el municipi rebé el nom de Barruera i aquest any passà a denominar-se la Vall de Boí. En la seva configuració actual, el terme llinda al N amb els de Salardú i Viella (Vall d’Aran), al NE amb Espot (Pallars Sobirà), a llevant amb la Torre de Cabdella (Pallars Jussà), al S amb el Pont de Suert i a ponent amb Vilaller. El terme és molt muntanyós i apareix articulat en diverses valls. La principal i la que forma l’eix del terme és la vall de Boí, constituïda per la Noguera de Tor; hi aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que articulen el terme i defineixen la localització dels diversos nuclis de població.

El terme comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.

El terme actual comprèn tota la vall de Boí, des de l’estret de les Cabanasses al SW i aigua avall d’aquest el poble de Cóll i Saraís, fins a les muntanyes granítiques de Besiberri, Comaloforno, Montardo i el Gran Tuc de Colomers (amb altituds superiors als 2.800 m), a tramuntana, que fan de partió amb la Vall d’Aran. La Vall de Boí és travessada en direcció NE-SW per la Noguera de Tor, que es forma sota el Montardo (2.833 m), el tuc de Ribereta, el cap del Port de Caldes i, sota la serra de Tumeneia, als estanys de Tumeneia, Negre i de Cavallers. El terme de la Vall de Boí comprèn, també, les valls de Sant Nicolau i de Sant Martí, que, separades per la serra de Martillac, aflueixen a la Noguera de Tor per l’esquerra. En la primera, que baixa d’Estany Redó i d’Estany Llong, trobem entre aquest darrer estany i el de Llebreta el petit pla d’Aigüestortes, antic llac reblert per les aportacions de sediments del barranc de Morrano, on el riu forma meandres i illes i hi ha boscos de pins i avets. Aquest pla, on és situada la capelleta moderna del Sant Esperit, ha donat nom al Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici, que comprèn l’aiguavés pallarès, on hi ha l’estany de Sant Maurici, i el ribagorçà, dins el municipi de la Vall de Boí, que enclou les valls, tributàries de la vall de Sant Nicolau, de Llacs i de Mussoles, de Morrano (amb les comes i els estanys d’aquest nom) i de vall de Sarradé (drenada pel barranc de Sarradé, al curs del qual hi ha l’estany de Sarradé d’Amunt, dominat per la Pala Alta de Sarradé —2.944 m— i l’estany de Sarradé). Lavall de Sant Nicolau, que és drenada pel riu homònim, rep el nom del de la capella de Sant Nicolau que hi ha prop de l’estany de Llebreta. Entre la vall de Sant Nicolau i la de la Noguera de Tor hi ha la coma de Contraix, centrada per l’estany de Contraix, a 2.570 m d’alçada i de 62 m de fondària, l’emissari del qual o barranc de Contraix aflueix per la dreta, al riu de Sant Nicolau. La domina per l’W el pic de Contraix (2.957 m) i per l’E el Gran Tuc de Colomers (2.932 m), entre els quals s’obre el coll de Contraix, que la comunica amb la coma de Colieto. En la segona vall tributària de la Noguera de Tor, la vall de Sant Martí, per on passa l’antic camí al port de Rus, hi ha els pobles de Boí, prop de la confluència del riu de Sant Martí amb la Noguera de Tor, i de Taüll. La tercera vall afluent de la de Boí, que n'és tributària per l’esquerra, és la de Durro, per on corre el riu de Durro o de les Foixes, emissari de l’estany de Durro, que desguassa a la Noguera de Tor entre el tossal de Comaduga (1.350 m) i la roca d’Espà (1.438 m). Diversos barrancs que aflueixen al riuet de Durro són el de Mulleres, el de Ginebrell, el d’Artigues, el de Collascorts, el de Freixe i el dels Horts. Una antiga carrerada de bestiar és a la partió amb el terme del Pont de Suert; travessa la Serra Capitana i va vers tramuntana pel turó de Collcabanes (2.061 m), els Amoriadors, el serrat de Cabaneres i les Feixes.

La vall queda relligada a la N-230 (de Lleida a la Vall d’Aran i França) per una carretera (L-500) que ressegueix en la seva major part la Noguera de Tor per la dreta i porta fins a les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort. La resta dels nuclis queden units per carreteres locals a la via principal.

La població

Les dades de població de la Vall de Boí anteriors al s. XVIII són escasses; el fogatjament del 1381 recull un total de 55 focs (43 a la Vall de Boí i 12 al terme de Durro), que demostren la feblesa de la població. De fet, el terme municipal actual no ha estat mai gaire poblat. Els censos recullen un màxim l’any 1860, amb 1 567 persones (1.116 a la Vall de Boí i 451 a Durro). Des d’aleshores, i fins als anys cinquanta del s. XX, la davallada de la població fou, tret de comptades ocasions, una constant. Així, el 1887 se censaren 1 497 h, que havien baixat a 1.202 el 1900. Després d’un lleu període de revifalla (el 1920 hi havia 1.318 h), la població continuà baixant. El 1930 hi havia 1.074 h i el 1940 baixà del miler d’habitants: només en quedaven 960. Com a tota la comarca, l’ENHER contribuí a la represa demogràfica municipal (1.059 h el 1950). Finalitzades les obres més importants, la població tornà a minvar fortament: només en una dècada marxaren més de 300 persones. El 1970 restaven 716 persones, mentre que el 1981 n'eren 583. En la dècada de 1980-90 es produí el veritable esclat turístic del municipi, sobretot a partir de la meitat dels anys vuitanta, fet que ha quedat reflectit en la demografia. El cens del 1991 registrà 637 h i el del 2001 seguí la mateixa tendència amb 869 h. El canví de segle no afectà el creixement demogràfic i el 2005 s’arribà a 1.053 h. La densitat de població es la més baixa, encara, dels tres municipis que formen l’Alta Ribagorça. Pel que fa a l’estructura econòmica, manifestava una terciarització molt acusada.

L’economia

Dels tres municipis de la comarca, la Vall de Boí, el més allunyat de la via de comunicació principal (la carretera de la Vall d’Aran) i tradicionalment limitat a activitats agropecuàries, és el que més ha vist variar la seva economia. Hom ha passat d’una economia basada en el sector primari a una situació en què la font bàsica de riquesa és proporcionada pel turisme. Això ha comportat una reducció de les activitats en la resta dels sectors econòmics. Dins del sector primari, el conreu de la terra no ha estat mai gaire important i tendeix a reduir-se espectacularment. La producció es destina fonamentalment a farratge per al bestiar, i també són per al seu consum les grans extensions de pastures del municipi. La ramaderia és la principal font de riquesa del sector primari i es basa en el bestiar boví (principalment de carn) i oví.

L’explotació forestal, abans força important, era al final dels anys noranta molt poc representativa. De fet, un símptoma clar d’aquesta davallada és el tancament, al final dels anys vuitanta, de la serradora que hi havia al municipi.

La indústria és feble i, el 2001, només hi treballava un 9% de la població ocupada. Com a la resta de la comarca, hi ha també centrals hidroelèctriques, dues en aquest cas: la de Boí i la de Caldes de Boí, i un pantà, el de Cavallers. A part les indústries hidroelèctriques, cal destacar diverses empreses de construcció que s’han beneficiat extraordinàriament de les noves construccions que el turisme ha aportat, sobretot després de la inauguració de les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort.

Pel que fa al sector del comerç i els serveis, aquest ocupava, el 2001, el 69,21% dels actius, bé que la major part es dedica al turisme. Així, s’han desenvolupat alguns serveis concrets per als forans (fondes, càmpings, esports), però, de fet, els serveis propis per als habitants del municipi són molt menors.

El valor de l’activitat turística a la Vall de Boí és des de la dècada de 1980-90 molt important. La vall és un enclavament amb característiques pròpies. S'hi destaquen com a factors d’atracció, a més dels recursos propis dels Pirineus (excursionisme, alpinisme, esports d’aventura), el balneari de Caldes de Boí, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (descrit en la introducció comarcal del Pallars Sobirà), el seu patrimoni artístic i arquitectònic i les pistes d’esquí de Boí Taüll Resort. Aquesta estació d’esquí fou inaugurada l’any 1988 amb una extensió de 260 ha,i té el seu punt de partida al lloc conegut com a pla de les Vaques (2.030 m). La seva obertura ha permès de cobrir la temporada d’hivern, abans més fluixa que la d’estiu. En consonància amb aquesta multiplicitat d’opcions per al turisme, han proliferat els establiments turístics existents al municipi (hotels, apartaments, refugis, residències-cases de pagès), a més del balneari de Caldes de Boí.

Els equipaments culturals són escassos. L’única biblioteca que hi ha al municipi, a part de les de les esglésies romàniques declarades Patrimoni de la Humanitat l’any 2000, és la del parc nacional, mentre que pel que fa a associacions cal destacar el Patronat de Turisme de la Vall. Pel que fa al folklore, en el decurs de les festes de molts dels nuclis del municipi tenen lloc les tradicionals falles ribagorçanes, i en algunes localitats es ballen danses pròpies com ara el ball de Sant Isidre, a Taüll.

El poble de Barruera

El poble de Barruera és situat a 1.096 m d’altitud i s’assenta al marge dret de la Noguera de Tor, arrecerat a la solana del Forcat, poc després del lloc en què la Noguera rep el torrent de Barruera, que davalla del port de Gelada (2.075 m). El 2005 tenia 212 h. La població antiga és a banda i banda del carrer Major, antic camí que pel port de Gelada duia a Senet. Hom hi troba cases, pallers i bordes; les primeres, d’un a tres pisos, tenen balconades de fusta treballada, protegides per teulats volats; tenen, així mateix, llindes i rebranques de pedra i coberta exterior, de lloses de llicorella del país, amb doble vessant. Modernament s’ha edificat també a la banda de ponent de la carretera principal. Hi ha edificis d’apartaments i algun hotel i, a la part més sud-occidental, les cases de l’ENHER.

L’església parroquial de Sant Feliu de Barruera, romànica, és situada a llevant de la carretera, fora del nucli antic. Hi mena el camí de l’Església. El temple, d’una sola nau, és capçat per un absis amb arcuacions llombardes; a migdia té adossada una capella capçada per un absis semicircular sense arcuacions. El portal, de mig punt, té motllures a l’intradós i un guardapols a l’extradós; és protegit per un porxo. El campanar, de torre quadrada, es dreça al costat de la façana de l’església.

El topònim Barruera és esmentat als documents medievals com a Varorzera, és a dir, vallis ursaria, ‘vall d’ossos’, interpretació que presenta dificultats des del punt de vista filològic, que tanmateix sembla que es podrien explicar per una evolució local arcaica.

La festa major de Barruera se celebra el primer cap de setmana d’agost, mentre que el 8 de setembre, festa de les Marededeus trobades, es fa la festa major petita. El segon cap de setmana de juny se celebra la festa de Sant Salvador.

 

Altres indrets del terme

Boí

Aigua amunt de la Noguera de Tor, emplaçats gairebé simètricament a banda i banda del riu, trobem els pobles d’Erill la Vall, a la dreta, i de Boí, a l’esquerra. El poble de Boí (224 h el 2005) és situat sobre el riu de Sant Martí (prop de la seva confluència amb la Noguera) i l’antic camí a Cabdella. La població és vora l’església i el lloc rocós conegut encara pel nom del Castell, bé que no en restin vestigis (el castell de Boí era descrit per Pujades). La població era emmurallada; en resten encara panys de muralla, una torre rectangular i un portal d’accés, amb arc de mig punt i apuntada la volta interior. La villa de Bogin és documentada el 1079 i el castell era el més important de la vall (el 1381 tenia 12 focs). La indústria tradicional consistia en dos molins fariners, una serradora, uns telers i, vora el terme de Durro, s’explotaven mines de plom que nodrien l’antiga farga (avui residència de l’ENHER). Hi ha la central elèctrica de Boí i és un centre turístic. L’església parroquial de Sant Joan de Boí és un edifici romànic, en origen de tres naus cobertes de fusta i posteriorment reformades i cobertes amb voltes; només se'n conserva un absis. El campanar, de planta quadrada, és de tipus llombard. El temple contenia un conjunt de pintures murals romàniques d’un gran interès, conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya; hom ha instal·lat al temple sengles reproduccions. Les pintures, que s’han de datar dins el segle XI, decoraven els murs. Vora la porta hi ha una escena ornamental amb la figura d’un camell; una altra conté, dins de quadrícules, els animals d’un bestiari; en una altra composició hi ha, contraposades, representacions del Paradís i de l’Infern. Una de les escenes més cèlebres és la lapidació de sant Esteve, d’un gran dramatisme. Darrere el cap del sant hi ha la inscripció “Teodopoc”, és a dir, Teodor en grec, de la qual s’ha dit, sense que es pugui verificar, que es podria tractar del nom del pintor. Una altra escena és la d’uns joglars que, segons Joan Ainaud, s’explica per la il·lustració de la Bíblia del segle XI anomenada de Rodes. Un altre conjunt de pintures de Sant Joan de Boí procedeix del pòrtic de l’església; de temàtica ornamental i viva policromia, són més estàtiques i geometritzants i més tardanes, probablement del segle XII. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva també un frontal d’altar romànic procedent de la capella de Sant Pere, arruïnada, als afores de la població.

Boí celebra la festa major per Sant Joan (23 i 24 de juny) on destaca la vistositat de les falles ribagorçanes. També tenen tradició les festes de Sant Valentí (14 de febrer), de Sant Nicolau (7 de juliol) i Sant Quirze (15 de juny), marcades ambdues darreres festivitats pel romiatge a les ermites dels sants respectius.

Taüll

El poble de Taüll (262 h el 2005) és situat a 1.482 m a l’antic camí de Cabdella. Consta de dos nuclis, el principal al voltant de l’església de Santa Maria de Taüll i un segon, en forma de carrer allargassat, prop de l’església de Sant Climent. L’església de Santa Maria de Taüll fa funcions de parroquial; és de tres naus separades per columnes i es cobreix amb teulada de fusta de doble vessant; molt semblant a la de Sant Climent, l’interior era decorat amb pintures romàniques, de menys qualitat, però, que les de Sant Climent, que des del 1922 són al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquesta església fou consagrada un dia més tard que la de Sant Climent, que ho fou el 10 de desembre de 1123 pel bisbe Ramon de Roda. L’església de Sant Climent de Taüll, amb la qual l’anterior conserva un clar parentiu, és de tres naus, separades per columnes cilíndriques, amb coberta de fusta de doble vessant i tres absis semicirculars decorats per arcuacions i lesenes de mitja columna. El campanar, quadrat, es dreça a l’angle del SE, exempt; amb sis pisos, cinc dels quals amb finestres geminades, exteriorment és decorat amb arcuacions llombardes i frisos de dents de serra que marquen la separació de pisos. Segons Antoni Pladevall, l’església de Sant Climent de Taüll fou bastida segurament pels Erill, en intentar crear un nucli monàstic a la vall. L’església fou restaurada el 1922 i el 1970. Aquest darrer cop hi foren descobertes unes altres pintures romàniques, conservades al lloc. Les que es trobaren a la primeria del segle XX, ornant l’absis central, les parets del presbiteri i part de l’absidiola de tramuntana, foren restaurades i traslladades al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 1922. Corresponen a l’església consagrada el 1123 (la inscripció de la consagració fou pintada en el fust de la primera columna del NW). El conjunt de les pintures de Sant Climent és presidit pel Pantocràtor o Crist en majestat dins la màndorla, envoltat per àngels i els símbols del Tetramorf. A sota, emmarcats per arcades i separats per columnes pintades, hi ha la Mare de Déu, un apòstol (probablement sant Tomàs), sant Bartomeu, sant Joan Evangelista, sant Jaume i una altra figura molt malmesa. Als arcs del presbiteri hi ha escenes de l’Antic Testament, del Nou i de l’Apocalipsi. Aquestes pintures de l’absis central de Sant Climent de Taüll, d’una gran força expressiva, d’una gran puresa de línies i d’acurada i rica policromia, són un dels millors exemples de la pintura romànica. En l’actualitat, a l’església de Sant Climent hi ha unes reproduccions. Les pintures de l’absidiola lateral són d’una mà molt inferior, de gust popular i de pobre ofici. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, entre altres objectes de Taüll, es conserven també algunes imatges de talla que formaven part d’un Davallament, de Santa Maria, uns frontals d’altar i un banc de fusta del presbiteri decorat amb motius de tradició romànica i preromànica. Al Museu Diocesà d’Urgell i al Museu Marès també hi ha algunes peces procedents de Taüll. A la rectoria resten encara tres talles romàniques, del segle XII, i en una casa particular hi ha figures del segle XV. Amb motiu de la restauració del 1970, hom descobrí, a l’edifici de Taüll que feia d’escola, restes de l’antiga església de Sant Martí, que donà nom a la vall i que devia ser l’antiga parròquia. Hom hi descobrí dos absis romànics, un dels quals amb arcuacions i bandes llombardes. Sembla que aquesta església s’esfondrà per una allau al segle XIX. Vora seu hi ha l’edifici d’un antic molí. Prop de l’església de Sant Climenthi ha l’antiga Casa Mansic, amb murs de pedrai coberta de lloses. Dins el terme parroquialde Taüll, al SE del poble, hi ha la capella deSant Quirze, capçada per un absis semicircular romànic. També dins el terme de Taüll s’ha creat l’estació d’esquí de Boí Taüll Resort i la nova urbanització del Pla de l’Ermita. El topònim de Taüll s’explica pel basc ata (‘port’) més uri (‘poble’) i significa ‘poble del port”.

Taüll celebra la festa major pel tercer diumenge de juliol, i en el decurs d’aquesta festa tenen lloc les falles ribagorçanes i es dansa el ball de Sant Isidre, propi d’aquesta localitat. El cap de setmana proper al 16 de juny es fa un romiatge a la capella de Sant Quirze.

Erill la Vall

A la dreta de la Noguera de Tor, emplaçat davant Boí, que és a l’esquerra del riu, hi ha el poble d’Erill la Vall (87 h el 2005), a 1 255 m d’alçada, al peu del pic d’Erill (2 627 m). L’església parroquial de Santa Eulàlia és un notable edifici romànic d’una sola nau capçada per un absis semicircular, amb absidioles formant creuer. Hi ha un porxo amb arcades sobre columnes. El campanar, de torre, és un magnífic exemplar de l’arquitectura llombarda de Boí. El lloc pertanyé al monestir de Lavaix. A l’inici del segle XX hom trobà a la sagristia de la població el grup escultòric romànic del Davallament, del segle XII, cons ervat entre el Museu Episcopal de Vic i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Al Museu Diocesà d’Urgell hi ha fragments d’un retaule del segle XVI que procedeix d’Erill la Vall. Celebra la festa major per Sant Cristòfol (10 de juliol) i també té anomenada la festa de Santa Eulàlia (12 de febrer).

Cardet

El poble de Cardet s’alça a la dreta de la Noguera de Tor, aigua amunt de l’estret de les Cabanasses. Tenia 11 h el 2005. L’església parroquial és dedicada a Santa Maria i és romànica, amb un absis molt alt. S'hi venera una imatge de la Mare de Déu de les Cabanasses, procedent de l’ermita de la Mare de Déu de les Cabanasses a l’estret de les Cabanasses, a l’entrada de la Vall de Boí, vora l’antic Hostal de les Cabanasses. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva el frontal de l’altar de la parròquia de Cardet, del segle XIII, i la decoració pictòrica de la biga del baldaquí. El lloc de Cardet és esmentat el 1096. El 1157 el castell de Cardet fou donat al monestir de Lavaix per Bernat d’Erill. En endavant, i fins a la fi de l’Antic Règim, Lavaix detingué la ju risdicció del lloc. La festa major es fa el 15 d’agost.

Cóll

Aigua avall de l’estret de les Cabanasses, a la dreta de la Noguera, hi ha el poble de Cóll (40 h el 2005), situat en un coster a 1 180 m. L’església parroquial de Santa Maria és romànica, d’una nau, ornamentada amb arcuacions llombardes a l’exterior. El portal, del segle XII, és format per arquivoltes en degradació i extradossat per un fris escacat. A sobre mateix hi ha una làpida o carreu on, en baix relleu, hi ha representat el crismó, envoltat d’una sanefa amb ornamentació vegetal i coloms i cares als carcanyols. Al Museu Diocesà de Lleida hi ha una imatge policromada de la Mare de Déu, del segle XVI, que en procedeix, com també tres taules pintades de la mateixa època. La villa de Cóll és documentada el 819. El 1085 fou donada a Sant Andreu de Barravés i al segle XIII passà a la mitra de Lleida, raó per la qual l’església pertany al bisbat de Lleida, mentre que les altres del terme són del bisbat d’Urgell. Cóll celebra la festa major pel 15 d’agost.

Caldes de Boí

Al capdamunt de la vall hi ha el balneari, santuari i centre turístic de Caldes de Boí, a 1.470 m, a la dreta de la Noguera de Tor (dita també riu de Caldes), prop d’on conflueix el barranc de Sallent, sota el Comaloforno. Les seves aigües, mineromedicinals, sorgeixen de 37 fonts (amb diversa composició: sulfuroses i sòdiques; clorurades, sòdiques i ferruginoses; bicarbonatades), entre 24°C i 56°C, i tenen propietats terapèutiques (reumatisme, herpes, malalties de la pell, etc.). Al costat de les antigues termes romanes es bastí el santuari dedicat a la Mare de Déu de Caldes. La imatge original era romànica (destruïda el 1936); resten la capella renaixentista i les dependències del segle XVII. Fou un centre de beneficència de la mitra d’Urgell, administrat per la Consòrcia i Junta de Sant Roc de Boí (formada pels veïns de la vall i de la batllia de Sas), fins que se’n feu càrrec la Diputació de Lleida (1839) i passà després a l’estat, que vengué el balneari el 1895. Avui és un important centre turístic. Com a estació balneària hi ha l’antic Hotel Caldes i l’Hotel El Manantial, de construcció més recent.

Durro

L’antic terme municipal de Durro, de 28,6 km2 dmextensió, fou agregat l’any 1965 al de la Vall de Boí. El municipi de Durro (nom que és una supervivència del basc), en gran part de la Vall de Boí, s’estenia a l’esquerra de la Noguera de Tor, riu que era el límit amb Barruera i comprenia, bàsicament, la vall del riuet del seu nom i, també, la del barranc de Saraís. Comprenia el poble de Saraís. Damunt la riba dreta del riuet de Durro hi ha el poble de Durro, a 1 386 m, sota el tossal del Castell (1 608 m). El 2005 tenia 105 h. És esmentat per primera vegada el 1064 i pertanyé als barons, i després comtes, d’Erill. El poble s’esglaona pel pendent, prop de l’església parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu, romànica, del primer quart del segle XII, dels mateixos constructors de les veïnes esglésies de Boí i Taüll. D’una nau, coberta amb volta de canó, el temple és precedit a migdia per un porxo lateral amb arcades. El portal, de mig punt, és format per arquivoltes en degradació sobre un doble joc de columnes i extradossat per un guardapols escacat. El campanar és una torre quadrada decorada amb arcuacions llombardes. Procedeix de l’església una imatge de la Mare de Déu, romànica, tallada en fusta, del segle XII, que formava part del Davallament de Durro i que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Alguns retaules de Durro es conserven al Museu Diocesà d’Urgell. Les cases del poble són d’una a tres plantes i són freqüents les balconades i els ràfecs volats de fusta treballada, coberts amb lloses de llicorella; els murs són de pedra. A l’altra banda del riuet de Durro hi ha la capella de Sant Quirc, romànica, d’una nau sobrealçada, capçada per un absis semicircular. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva un frontal d’altar romànic, dedicat als sants Quirze i Julita, amb escenes d’aquests martiris, obra datada el 1100.

Durro fa la festa major pel 8 de setembre, festa de les Marededeus trobades. A més, per Sant Quirc (16 de juny) tenen lloc les falles ribagorçanes.

Saraís

El lloc de Saraís és situat al SW del terme, a 1 337 m. L’església parroquial, dedicada a sant Llorenç, és abandonada. D’una nau, sense absis, té un portal a ponent amb doble arcada i, al damunt, un campanar de paret. El 1860, a més de ser habitat el lloc de Saraís (9 cases), ho era el Mas del Serrat i, temporalment, la Borda de Sant Quirc i els masos d’Arnalló, de Batlle, de Capdevila, de Ferreró, de la Pedra i la Pallera de Santa Cecília. Aquest cens esmenta encara aquesta capella, que era situada on ara hi ha la central elèctrica. Actualment la població (8 h el 2005) es concentra prop la carretera, a l’indret conegut com el Pont de Saraís.

La història

El lloc de Barruera, amb els llocs propers a Boí, Taüll i Durro, pertanyé, almenys des de la primeria del segle XII, a la baronia d’Erill, que posseïa el llinatge feudal dels Erill, primer barons i després comtes. Probablement hem de relacionar aquest poderós llinatge dels Erill amb la construcció de les esglésies romàniques de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll. Recordem que els Erill són documentats des del 1040, que ja el 1092 reberen, ells que eren súbdits dels comtes de Pallars, el castell de Saidí del rei d’Aragó i que gestionaren amb altres nobles la unió de Catalunya i Aragó pel casament de Ramon Berenguer IV i Peronella. Els barons d’Erill degueren patrocinar o subvencionar la construcció i la magnífica decoració d’aquells monuments. No oblidem que dins la baronia d’Erill el poble de Taüll era especialment estratègic, ja que era la porta de tots els pobles de la vall per a accedir, pel port de Rus, a Cabdella i, pel curs del Flamisell, arribar a la Noguera Pallaresa i a Tremp. Fins a la fi de l’Antic Règim, els llocs de Boí, Taüll, Barruera i Durro continuaren en mans dels Erill, que aleshores eren comtes d’Erill. Els pobles de Cardet i Erill la Vall ja d’antic i fins a la desamortització foren del monestir de Lavaix; el lloc de Cóll era de la mensa episcopal de Lleida.

La Vall de Boí ha esdevingut famosa arreu del món culte gràcies a l’existència de les seves magnífiques esglésies romàniques, les pintures de les quals són al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i al fet que, pioneres a ser estudiades i divulgades, simbolitzen la recuperació i l’estima de l’art romànic a Catalunya. La història de la seva revaloració s’inicià el 1907 amb l’expedició de la missió de l’Institut d’Estudis Catalans a la ratlla d’Aragó. Les pintures de la Vall de Boí foren conegudes mundialment amb la publicació de l’estudi del mateix Institut Les pintures murals catalanes, obra en la qual treballaren Josep Pijoan, mossèn Josep Gudiol i Joaquim Miret i Sans. S'hi reproduïen fotografies i còpies en color de Joan Vallhonrat. Fou gràcies a aquest pintor que el 1918 es descobrí, a Mur, que un grup de financers i antiquaris estrangers havia comprat en bloc la major part de les pintures murals i que pretenia, amb l’ajut de tècnics italians, d’arrencar les pintures i endur-se-les als Estats Units. La Junta de Museus de Barcelona, tot i que aleshores no hi havia a Espanya lleis que privessin l’expatriació d’obres d’art, hi intervingué de seguida. No es pogueren recuperar les pintures de l’absis major de la col·legiata de Mur —les primeres que s’havien arrencat—, però adquiriren tots els altres conjunts que ja havien estat venuts. L’operació de rescat, d’arrendament i de trasllat al museu de Barcelona s’inicià al desembre del 1919 i s’acabà al novembre del 1923. La instal·lació de les obres al Museu del Palau de la Ciutadella s’inaugurà al juny del 1924. Dirigí els treballs d’arrencament i restauració de les pintures el professor Franco Steffanoni, de Bèrgam, ajudat per Arturo Dalmati i Arturo Cividini. Avui, les pintures de Sant Joan de Boí, de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll són al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que des del 1931 és instal·lat al Palau Nacional de Montjuïc, de Barcelona. Les dites pintures murals foren catalogades ja per Joaquim Folch i Torres el 1920, dins el catàleg de la secció d’Art Romànic de l’aleshores Museu de la Ciutadella.

Llegir més...