i Nicolas Sarkozy | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Nicolas Sarkozy

Nicolas Sarkozy
© Elysée / Didier Noizet
ciències polítiques polít
Polític francès.
París, 28 de gener de 1955

Procedent d’una família d’aristòcrates hongaresos exiliats el 1944, el 1974 s’adherí als gaullistes i el 1977 esdevingué membre del comitè central del Rassemblement pour la République, partit en la direcció del qual ocupà càrrecs des del 1993. Llicenciat en dret (1978), alcalde de Neuilly-sur-Seine (1983-2002) i diputat des del 1989, ocupà successivament diversos ministeris en el govern d’Édouard Balladur (1993-95); entre el maig del 2002 i el novembre del 2004 fou successivament ministre de l’Interior i d’Economia del segon i tercer governs de Jean-Pierre Raffarin, i d’Interior en el govern remodelat del maig del 2005.

Enfrontat a Jacques Chirac, el 2004 fou elegit president de la Union pour un Mouvement Populare (UMP), nou partit de dreta resultat de la refundació de l’RPR. Deixà aquest càrrec després de les eleccions presidencials del maig del 2007, que accedí a la presidència de la República, en la qual succeí Chirac. Nomenà un nou govern que incloïa François Fillon com a primer ministre i el socialista Bernard Kouchner en Afers Estrangers.

El seu mandat resultà reforçat en les eleccions legislatives del juny del 2007, en les quals la UMP obtingué majoria absoluta a l’Assemblea Nacional. Emprengué una política de canvis en profunditat de l’economia i les institucions que representa un gir radical respecte a les posicions més habituals dels mandataris francesos, canvi que perseguia sobretot fer disminuir el pes d’un sector públic que, segons ell, comprometia seriosament el desenvolupament del país.

La primera de les mesures en aquesta direcció fou la reforma del sistema de pensions del funcionariat francès, que l’abocà a un llarg enfrontament amb els sindicats. Fou també objecte de controvèrsia la seva política d’integració i d’immigració, en la qual combinà la duresa contra els immigrants en situació irregular i el vandalisme suburbial (on es concentra la majoria d’immigrants i els seus descendents) i les mesures d’estímul a l’ocupació en aquests mateixos districtes.

Quant a la UE, després del fracàs de la Constitució Europea (que a França fou derrotada en referèndum), fou un dels principals impulsors del Tractat de Reforma de la Unió Europea, que ratificà l’any 2008, i, en política exterior, en contrast amb Chirac, oferí col·laboració als EUA, tot i no subscriure del tot la lluita antiterrorista global del president G.W. Bush. Tingué també actuacions directes o destacades en el rescat de ciutadans francesos en països conflictius, com ara el Txad i Colòmbia (juny i setembre del 2007). Al novembre del 2010, França i la Gran Bretanya arribaren a un acord de col·laboració militar en les proves de caps nuclears.

L’any 2008, la greu crisi econòmica causada per l’esclat de la bombolla financera global donà peu a emprendre una política d’importants reformes amb les quals buscava reduir el deute i rellançar l’economia, però les mesures projectades, molt especialment dirigides al sistema de pensions, l’endarreriment de l’edat de jubilació i altres retallades en despeses socials, toparen amb una molt àmplia oposició, que donà lloc a massives manifestacions els mesos de setembre-octubre del 2010.

Aquest any també foren motiu d’aspres polèmiques les mesures amb relació als immigrants romanesos d’ètnia gitana, que fins i tot motivaren crítiques de les institucions europees. Davant d’una forta impopularitat de Sarkozy, el primer ministre Fillon i el govern presentaren la dimissió en bloc al novembre. El mateix mes el president nomenà un nou govern de perfil més partidista, amb Fillon com a primer ministre, el relleu de Kouchner a Afers Estrangers i l’entrada d’Alain Marie Juppé al ministeri de Defensa com a canvis més destacats. Tanmateix, a l’interior, la seva política varià poc: continuà amb la política de retallades i, en immigració impulsà la prohibició del vel islàmic integral (abril del 2011).

En política internacional, en la greu crisi del deute que afectà la Unió Europea Sarkozy s’erigí en un dels protagonistes de les reformes econòmiques de l’organització, secundant el lideratge de la cancellera alemanya Angela Merkel, col·laboració que culminà en la signatura del Pacte d’Estabilitat Fiscal (març del 2012). Fora de la Unió Europea, a principis de 2011 impulsà la zona d’exclusió aèria en el conflicte de Líbia, que contribuí a la fi de Moammar al-Gaddafi, i al començament del 2012 impulsà la il·legalització de la negació del genocidi armeni, cosa que tensà les relacions amb Turquia.

El 6 de maig de 2012 Sarkozy fou derrotat en la segona volta de les eleccions presidencials, en les quals obtingué el 48,43% dels vots davant el 51,6% del candidat socialista François Hollande. Al novembre del 2014 recuperà per una àmplia majoria la presidència de la UMP. A proposta seva, al maig del 2015 la UMP canvià el nom oficial pel de Les Républicains. Al novembre del 2016 fou apartat de la cursa presidencial a les eleccions de l'abril-maig de 2017 en perdre a la primera volta de les primàries, restant per darrera de Juppé i François Fillon. Al febrer del 2017 un jutge ordenà l'obertura d'un judici contra Sarkozy per finançament irregular en la campanya electoral de 2012.  

Col·laboració: 
GVA
Data de revisió: 
2017-02-13
Llegir més...