Treballà durant més de vint anys a l’empresa privada i residí dos anys a Suïssa, com a executiu d’una multinacional d’assegurances. Posteriorment retornà a Catalunya i es dedicà a l’articulisme i a l’assaig polític. Ha publicat els llibres Ganivetades suïsses (2007), Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (2008), Viatge involuntari a la Catalunya impossible (2009, premi Carles Rahola d’assaig) i Un bohemi al cabaret del món. Vida de Manuel Fontdevila, un senyor de Granollers (2013).
El juny del 2008 fundà l’editorial A Contra Vent, que publica bàsicament assaig i que ha destacat en la recuperació de l’obra dels periodistes catalans dels anys vint i trenta. Compromès activament amb el moviment sobiranista i independentista català iniciat a la segona dècada del segle XXI, participà activament en el sector crític d’Unió Democràtica de Catalunya El Matí, i el 2009 donà suport públicament al corrent crític d’ERC Reagrupament.cat. Ha encapçalat o ha tingut un paper destacat en iniciatives cíviques d’aquest signe: el febrer del 2011 substituí Agustí Bassols a la presidència de l’organització Sobirania i Justícia, càrrec que exercí fins el març del 2014.
El 2011, juntament amb l’advocat Jordi Cortada, interposà al Tribunal Europeu de Drets Humans una demanda contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006, que fou rebutjada l’any següent.
El setembre del 2011 fou nomenat per l’Ajuntament de Barcelona gerent de Foment de Ciutat Vella, i el juny del 2012 director del conjunt museogràfic El Born Centre Cultural fins el setembre del 2015. Aquest any fou nomenat també director de la Revista de Catalunya, càrrec que ocupà fins el 2018. Membre del consell permanent de l’Assemblea Nacional Catalana i vicepresident d’Òmnium Cultural, entre el juliol i el novembre del 2015 en fou president interí en substitució de Muriel Casals i el març del 2016 fou nomenat director del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, organisme dependent de la Generalitat de Catalunya. Aquest any publicà Els últims 100 metres, sobre el procés sobiranista, i la semblança biogràfica Muriel Casals i la revolució dels somriures. Es presentà a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017 convocades pel govern espanyol com a independent dins la llista de Junts per Catalunya (JxCat), en les quals fou elegit. Després dels intents fallits d’investidura del president destituït a l’exili Carles Puigdemont, de l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez i del conseller destituït Jordi Turull (tots dos en presó provisional), el 10 de maig Puigdemont nomenà Torra candidat a la presidència de la Generalitat. El Parlament de Catalunya l’elegí el 14 de maig de 2018.
Un cop en el càrrec al capdavant d’un govern de coalició JxCat-Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), la seva acció de govern xocà frontalment amb les autoritats espanyoles. Tant en el terreny institucional com en el simbòlic, i en el de les declaracions, denuncià constantment el que considerava com a deriva antidemocràtica del govern i de l’Estat espanyol per la repressió de l’independentisme català i la judicialització del conflicte, tot insistint en l’anormalitat i excepcionalitat de la legislatura. Foren també especialment difícils les relacions amb Esquerra Republicana de Catalunya, en part per les diferències d’estratègia entre els dos socis del govern i pel suport d’ERC al govern de Pedro Sánchez a canvi de les promeses de diàleg, davant de les quals Torra es mostrava escèptic. Les tensions tingueren la màxima expressió quan el president del Parlament Roger Torrent (ERC), a petició de la Junta Electoral Central (JEC) ratificada pel Tribunal Suprem, accedí el gener del 2020 en qualitat de president de la mesa del Parlament a retirar a Torra la condició de diputat (bé que conservava la presidència de la Generalitat).
L’origen d’aquesta sanció fou la pancarta i el llaç groc que, poc després d’accedir a la presidència (2 de juny de 2018) Torra col·locà al balcó del Palau de la Generalitat reclamant la llibertat dels presos polítics i dels exiliats. A proposta de Ciutadans, fou denunciada per partidisme a la JEC adduint la convocatòria d’eleccions espanyoles, que l’acceptà. La negativa de Torra a acatar el requeriment (malgrat dos successius canvis de la pancarta amb un missatge més genèric i la restitució de la pancarta original després de la celebració de les eleccions espanyoles) comportà el seu processament per desobediència (juny del 2019). El juliol del 2019 l’organització espanyolista Impulso Ciudadano presentà una segona denúncia contra la pancarta que fou acceptada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, òrgan que instà Torra novament a retirar-la. Després d’una nova substitució per una pancarta amb un missatge relatiu a la llibertat d’expressió amb referència als drets humans, el TSJC jutjà Torra, al qual inhabilità per un any i mig i multà (novembre-desembre del 2019) per desobediència. El 28 de setembre de 2020 el Tribunal Suprem confirmà la inhabilitació de Torra de la presidència de la Generalitat.
La inhabilitació comportà la substitució en qualitat interina pel vicepresident Pere Aragonès i precipità la convocatòria d’eleccions anticipades, que es dugueren a terme el 14 de febrer de 2021. La inhabilitació deixà també la legislatura sense la possibilitat d’aprovar els pressupostos del 2021, i en plena pandèmia de la COVID-19. En declarar-se aquesta (març del 2020), Torra fou especialment crític amb les mesures del president del govern espanyol Pedro Sánchez per la lentitud en la presa de decisions i, sobretot, per la centralització dràstica de la gestió, crítiques que posteriorment foren parcialment assumides per Sánchez.
L’any 2021 publicà el dietari Les hores greus, en què rememora l’experiència que va viure entre el 15 de març i el 30 d’abril de 2020 mentre era reclòs a la Casa dels Canonges els primers dies de la pandèmia, malalt de covid. Posteriorment publicà l’assaig Armand Obiols, d’una fredor que crema. L’intel·lectual que es va perdre (2024), un estudi sobre l’escriptor Joan Prat.