Manuel Valls

Manuel Carlos Valls Galfetti
(Barcelona, 13 d’agost de 1962)

Manuel Valls

© www.gouvernement.fr

Polític francès d’origen català.

Fill del pintor Xavier Valls i Subirà, bé que visqué des de molt jove a França i estudià història a la Universitat de París I, no es naturalitzà francès fins el 1982. Ingressà al Parti Socialiste a disset anys, i fou un estret col·laborador de Michel Rocard en organitzacions estudiantils.

Dins del partit, el 1988 fou elegit primer secretari de la Federació Socialista, entre el 1993 i el 1997 fou secretari nacional de comunicació, i els anys 2003-04, de coordinació i del consell nacional. Des del 1993 és membre del consell nacional.

Paral·lelament a la seva carrera en el partit, ha ocupat diversos càrrecs en l’administració local de l’Illa de França: conseller regional (1986-92), adjunt de l’alcalde d’Argenteuil (1988) i vicepresident del consell regional (1998-2002), alcalde d’Évry (2002-12) i president de la comunitat metropolitana d’Évry-Centre-Essonne (2008-12).

Des del 2002 ha estat elegit, successivament, diputat a l’Assemblea Nacional per la circumscripció d’Essone, i el maig del 2012 fou designat ministre de l’Interior en el govern de Jean-Marc Ayrault, sota la presidència de François Hollande. En aquest càrrec, algunes de les seves mesures, especialment les relacionades amb col·lectius d’immigrants, foren objecte de crítiques, sobretot provinents de l’esquerra. El març del 2014, arran de la dimissió del govern en ple a causa dels mals resultats del PS en les eleccions municipals, fou nomenat pel president Hollande primer ministre d’un nou executiu. En aquest càrrec impulsà un programa destinat a reforçar l’austeritat per a combatre el dèficit i reestructurar el mercat laboral, per tal de superar l’augment de l’atur i els baixos nivells de creixement. L’oposició frontal a aquestes mesures dins del mateix govern (singularment del ministre d’Economia Emmanuel Macron) i de l’ala esquerra del partit precipità una crisi de govern que en comportà la dimissió en bloc el 25 d’agost.

Dos dies després Valls encapçalà un nou gabinet amb ministres afins a les seves polítiques. A l’octubre aprovà un pressupost acusadament restrictiu, tot i preveure un dèficit molt per sobre de l’establert per la Unió Europea. El maig del 2016 aprovà per decret una polèmica reforma laboral destinada a incrementar l’ocupació alleugerint les condicions d’acomiadament i de contractació. Enfrontat a un fort creixement del Rassemblement National, davant l’onada d’atacs terroristes del radicalisme islamista (Charlie Hebdo, el gener del 2015, atemptats del tretze de novembre de 2015, a París, atemptat de Niça del juliol del 2016) endurí les mesures policials i aplicà restriccions sobre les manifestacions religioses (singularment sobre el vel islàmic), alhora que intensificà la participació francesa en la lluita contra l’autoanomenat Estat Islàmic.

El desembre del 2016 dimití el càrrec de primer ministre per tal de concórrer a les eleccions presidencials de l’abril del 2017, i fou succeït per Bernard Cazeneuve. El gener del 2017 fou derrotat per Benoît Hamon en les primàries presidencials. Després de la victòria d’Emmanuel Macron, a la candidatura del qual donà suport, fou suspès de militància. Reelegit el 18 de juny a l’Assemblea Nacional en les eleccions legislatives, poc després feu costat a la nova majoria presidencial, bé que no fou admès a les seves files. El mateix mes anuncià la baixa del PS. Al principi d’octubre l’Assemblea el nomenà cap de la missió parlamentària per a preparar el referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia el 2018.

Al mateix temps, arran del Referèndum de l’1 d’octubre de 2017 prengué públicament posició contra l’independentisme català, i en les eleccions del 21 de desembre entrà en campanya a favor dels partits unionistes i favorables a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, posició per la qual fou premiat (2018) per Societat Civil Catalana. El setembre del 2018 anuncià oficialment la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona en les eleccions municipals del maig del 2019, amb el suport de Ciutadans. Dies després renuncià a l’escó a l’Assemblea Nacional francesa i a la regidoria d’Evry. Elegit regidor de Barcelona, la seva llista restà quarta (6 regidors sobre 41). Amb l’objectiu d’evitar un govern independentista, oferí suport a la fins llavors alcaldessa Ada Colau, que revalidà el càrrec amb el seu vot i el de dos regidors més de la seva candidatura i amb els del PSC. Aquesta decisió comportà la retirada del suport de Ciutadans (partit al qual Valls havia retret els pactes amb l’extrema dreta). El 31 d’agost de 2021 renuncià oficialment al seu càrrec a l’Ajuntament per retornar a la política francesa.

És autor de llibres sobre l’actualitat política: Les habits neufs de la gauche (2006), Pouvoir (2010), Sécurité. La gauche peut tout changer (2011) i L’énergie du changement. L’abécédaire optimiste (2011).