En consonància amb el seu caràcter fonamentador, la presència d’un tema implicarà la seva repetició i/o variació (transformació temàtica) al llarg de la peça. Consegüentment, la funció temàtica d’una entitat musical és el resultat del tractament que rep. Amb tot, el material musical susceptible d’esdevenir un tema acostuma a presentar un caràcter definit, amb trets caracteritzats i reconeixedors. A la vegada, presenta un nivell de completesa suficient (molts temes estan organitzats segons els models formals de la frase) i fins i tot pot tenir autonomia formal (com ara el tema d’un ’tema amb variacions', que pot formar part d’una peça ja preexistent). La presència d’un o més temes és caracteritza de tota una sèrie de formes com ara la fuga (subjecte), les variacions, el rondó (tornada) o la forma sonata. En aquest últim cas, tot i que habitualment es parla de ’tema principal’ i de ’tema secundari’ per a referir-se al material temàtic, cal assenyalar que no és infreqüent l’ús del terme grup. D’altra banda, el nombre de temes en una peça és variable. En funció d’aquest paràmetre, una peça serà monotemàtica, bitemàtica o politemàtica. Cal observar que també s’inclou en l’esfera del que és temàtic tota una sèrie d’elements (com ara el motiu) que no assoleixen pròpiament la condició de tema per la seva incompletesa, però que, no obstant això, són objecte d’un tractament ’temàtic’ mitjançant la seva repetició o la imitació (tematització). L’ús del tema com a unitat estructural que serveix de base per al conjunt de la peça fou característic principalment del Barroc, el Classicisme i el Romanticisme, i també de la majoria de corrents tonals del segle XX. Per contra, la noció de tema estigué pràcticament absent en la música no tonal de la segona meitat de segle, cosa que donà lloc al que es coneix com a atematisme (tematisme/atematisme).
Bibliografia
- Analyse musicale, núm. 13, octubre 1988 (monogràfic dedicat a la noció de tema)
- Réti, R.: The Thematic Process in Music, Faber & Faber, Londres 1961