La cultura actual de l’Amèrica del Nord és fonamentalment europea, majoritàriament anglosaxona, malgrat que també rebé influència d’altres països, entre ells Espanya i França, i de cultures no occidentals, com l’africana o l’ameríndia. La música americana, però, presenta una considerable homogeneïtzació, que ha estat la font d’importants estils, com ara el country, el jazz, el blues, el gòspel o el rock.
Country
Aparegué els anys trenta i quaranta, provinent de la música del sud rural dels Estats Units, i dels emigrants que es traslladaren a les grans ciutats. Segons els etnomusicòlegs, aquesta música és un conglomerat de diferents estils: el blues negre, les cançons mexicanes i possiblement els cants tirolesos dels suïssos del Middle West del segle XIX. És una música pròpia dels blancs i no presenta una gran riquesa harmònica, fet que s’explica perquè els seus orígens es troben en la música tradicional (folk). Aquesta, de base modal, provenia d’Anglaterra i Escòcia. Posteriorment, quan ja havia passat als EUA, es volgué transformar en música tonal. Per aconseguir-ho, a aquestes cançons s’afegiren uns acompanyaments harmònics basats en acords simples. Les lletres fan referència a aspectes concrets de la vida i reflecteixen situacions determinades o sentiments, com ara la mort, l’amor, la religió, la nostàlgia, etc. Els instruments que s’utilitzen són de corda: el violí, usat per al ball; el banjo, per a fer solos o acompanyar cançons i marcar l’harmonia i el ritme; la guitarra, que en molts casos ha substituït el banjo, i la mandolina, que va entrar a la música country cap als anys trenta i que actualment es combina amb el banjo.
Jazz
El tràfic d’esclaus africans cap a Amèrica començà al segle XVIII, i al final del XIX els negres americans ja tenien una cultura molt diferent de la dels seus avantpassats. Els orígens del jazz s’han de buscar en els cants dels esclaus que treballaven a les plantacions del sud dels EUA. Aquests cants es poden classificar en tres gèneres: les work songs, les gospel songs i el blues. Les work songs ('cançons de treball') eren cançons de caràcter trist i malenconiós, basades en el ritme de la feina, que cantaven els esclaus mentre treballaven a les plantacions. Les gospel songs són la música religiosa dels negres americans. Els himnes cristians tradicionals es van modificar amb canvis rítmics i amb la transformació de la melodia. A partir dels anys vint aquest tipus de música adquirí una importància notable i arribà als estudis d’enregistrament. Aquesta música s’acompanya, encara avui dia, amb instruments de percussió, i ritmes provinents del jazz o del rhythm-and-blues. Els americans blancs, que introduïen elements populars i tradicionals als himnes eclesiàstics, també van adoptar aquest tipus de música; però, com que no utilitzaven instruments, en els himnes la forma més normal era la de solista i cor. El blues és un estil fruit dels cants per mitjà dels quals els esclaus expressaven la tristesa per la seva vida a les plantacions. El temps del blues és lent, i en ell el cantant s’identifica amb el que expressa la lletra i procura fer-ho arribar al públic. Són cançons en què la interpretació dels sentiments que expressen té una gran importància. Les cançons estan dividides en grups de dotze compassos i utilitzen els tres acords principals: tònica, dominant i subdominant. El caràcter trist s’aconsegueix, entre altres coses, amb la utilització de les blue notes (rebaixa de mig to de la 3a, la 5a i la 7a notes de l’escala). Inicialment era només vocal, però aviat s’acompanyà amb piano, guitarra o harmònica. Els anys vint i trenta va tenir molt èxit per obra de Ma Rainey o Bessie Smith, però progressivament va anar desapareixent, fins que a partir de la seva evolució en va sortir, els anys cinquanta, el rock.
Es considera que el jazz nasqué a partir de l’abolició de l’esclavitud l’any 1865. En aquell moment, els esclaus alliberats aconseguiren comprar alguns instruments de vent-metall i els aprengueren a tocar pel seu compte. Aviat organitzaren bandes i grups que es posaren a tocar en locals dels barris baixos de les ciutats, especialment a Nova Orleans. Aquesta música dels negres es concebia com a música d’entreteniment o de ball. Durant aquesta època aparegué el ragtime ('ritme sincopat'). Es tracta d’un estil de música que es consolidà al final del segle XIX i principi del XX. Inicialment era música per a piano, que adaptava temes clàssics a la música lleugera. Les melodies regulars se sincopaven a partir d’uns ritmes ja predeterminats. Scott Joplin va ser el compositor de ragtimes més famós. Aquells mateixos anys també aparegué l’anomenat estil New Orleans (New Orleans jazz), caracteritzat per tres línies melòdiques tocades per una trompeta, que en duia la direcció, un trombó i un clarinet. A més a més, hi havia el grup dels instruments rítmics -contrabaix o tuba, bateria, banjo o guitarra, i de vegades el piano-. Tots aquests instruments improvisaven, seguint la pauta que marcava la trompeta. La primera orquestra que va enregistrar música de jazz va ser la Dixieland Jazz Band (1917), una orquestra de joves blancs. El Dixieland jazz designa les imitacions de l’estil New Orleans. L’any 1917 començà un èxode de músics de jazz cap a altres ciutats com a conseqüència de la clausura dels locals nocturns del barri mariner de Nova Orleans. La principal ciutat de destí d’aquests músics fou Chicago, concretament el barri del South Side. Durant aquests anys, considerats l’època d’or del jazz, destacaren noms com Louis Armstrong, Jelly Roll Morton o els Red Hot Peppers. A partir de la crisi econòmica produïda pel crac de l’any 1929, s’inicià la segona migració de músics, aquest cop al barri de Harlem de Nova York. El 1935 sorgiren nous estils, més o menys relacionats amb el jazz. Un d’ells fou el swing. Es tocava en big band (jazz-band), conjunt de dotze a setze músics en el qual es donava importància al contrast entre solistes i conjunt. Aquest estil abandonà, en gran part, la improvisació característica del jazz i demanà una major orquestració de les peces. Un personatge important d’aquesta època fou Glenn Miller, director, trombonista i arranjador de peces per a big band. Un altre estil fou el bugui-bugui, amb un ritme molt marcat que donava especial importància als temps forts i es basava en una pauta rítmica de corxeres. El rhythm-and-blues es caracteritzà per ser un gènere de jazz simple, vocal i ballable que seguia els esquemes bàsics del blues. El soul, música relacionada amb les cançons espirituals negres, fou el continuador del blues. El rhythm-and-blues ha donat intèrprets importants com Ray Charles, Diana Ross, The Jackson Five, Aretha Franklin o Stevie Wonder.
Rock
Nasqué als EUA cap als anys cinquanta a partir del blues i, posteriorment, del rhythm-and-blues. Entre els seus intèrprets cal esmentar Chuck Berry, Elvis Presley, Bill Haley i Jerry Lee Lewis com a figures més destacades. Aquesta música es caracteritzava per l’accent en els temps segon i quart del compàs. El grup de rock estava format per dues guitarres, baix i bateria, i també s’hi podien afegir altres instruments com el saxo o el clarinet. Els anys seixanta, la seva gran difusió originà la música pop, que mantingué les principals característiques del rock-and-roll. El grup americà més destacat d’aquest estil fou The Beach Boys. Foren els anys dels grans festivals de música: Miami Pop Festival, Atlanta Pop Festival, o el més important de tots, el Festival de Woodstock. A partir d’aleshores els concerts de música rock es transformaren en una gran representació on la llum, el color i els grans equips de so contribuïen a produir l’espectacle total. La ràdio i la televisió marcaren a partir d’aquests moments el camí de la música. Els anys setanta s’iniciaren amb la mort, de vegades relacionada amb el món de les drogues, de diferents músics, com Jimi Hendrix, Janis Joplin o Jim Morrison. Al llarg de la dècada aparegueren dues tendències dins el món del rock: el heavy-metal i el hard rock. En aquests dos moviments les guitarres elèctriques són els instruments principals. El primer estil es caracteritza per la forma de vestir dels seus músics (caçadores de cuir, cabells llargs...), com es pot veure en l’estètica de Kiss. En canvi, el segon gènere és més proper a l’estil blues, però conservant la potència de les guitarres elèctriques. Els anys vuitanta, els cantants retornaren a les estructures bàsiques del rock, la majoria de les quals han perdurat. Sorgiren algunes figures de qualitat, entre les quals sobresurt Bruce Springsteen.
Jamaica
Jamaica ha configurat la seva expressió musical de la mateixa manera que ho han fet la resta de les Antilles no anglòfones, a base de l’aportació i fusió cultural africana i europea. En la música per als rites i cultes religiosos s’aprecia la barreja tant de creences com de música. El mateix passa amb el repertori més tradicional, com el mento, o el més popular i actual, com el ska, el rock i el reagge. Els trets africans que presenta l’estil jamaicà són: l’abundància d’intervals disjunts a les melodies, els esquemes pregunta-resposta (en els quals la resposta es mostra com un suport per a les improvisacions de la pregunta) i la polirítmia de la percussió. Els trets europeus sobretot es detecten en el desenvolupament melòdic, preparant i buscant punts climàtics, i en l’execució polifònica, per exemple en els cants de treball. Els instruments mostren també la barreja cultural: harmòniques europees, closques de coco, trompetes de fusta, flautes i tambors.
Bibliografia
- Gentry, W.: A History and Encyclopedia of Country, Western and Gospel Music, Clairmont Corp., Nashville 1969
- Gillett, C.: The Sound of the City, Dell Publishing Co., Nova York 1970
- Handy, W.C.: Blues: an Antology, Macmillan Co., Nova York 1972
- Kingman, D.: American Music: a Panorama, Schirmer Books, Nova York 1979
- Lowens, I.: Music and Musicians in Early America, W.W. Norton & Co., Nova York 1964
- Southern, E.: The Music of Black Americans, W.W. Norton & Co., Nova York 1971
- Stearns, M.: The Story of Jazz, Oxford University Press, Nova York 1956
- Wilder, A.: American Popular Song: The Great Innovators, 1900-1950, Oxford University Press, Nova York 1972