Antoni de Capmany (1742-1813), autor de les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (Retrat a la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona).
L’embranzida industrial que durant el segle XIX singularitzava cada cop més l’economia catalana respecte al seu entorn regional tenia, naturalment, antecedents que poden escorcollar-se fins a èpoques remotes. Però aquí no caldrà retrocedir més enllà del 1600. Al voltant d’aquesta data, en efecte, es pot situar el començament d’un cicle que porta directament fins a l’inici de la Catalunya fabril.
Cap al 1600 l’economia rural ja s’havia refet del llarguíssim període de crisi i de reorganització obert per les escomeses de la pesta en el segle XIV i prolongat després pel conflicte remença. Entorn del 1600, igualment, s’havia acabat de desarticular el vell sistema de relacions de l’economia catalana amb l’exterior, molt girat cap a la Mediterrània, i començava una reorientació decisiva. Una i altra cosa, amb les implicacions que se’n desprenen, seran successivament considerades a continuació; després s’examinaran els impulsos determinants de la trajectòria de l’economia catalana en el set-cents, ja immediatament significativa per a la història de la industrialització del segle XIX.
L’exposició que segueix no ha estat concebuda com a síntesi descriptiva, sinó com a esquema argumentat; per això destaca només els factors i les tendències considerats fonamentals en l’evolució de l’economia catalana durant el període esmentat. El caràcter de la publicació no permet fer les referències oportunes als nombrosos treballs de recerca i propostes d’interpretació que s’han fet durant els darrers decennis, a partir de l’obra capital de Pierre Vilar. No cal dir que he manllevat a aquests treballs les informacions a partir de les quals he bastit l’argumentació que presento.
1
Cap al 1600 ja estava ben definit l’engraellat de drets que fins a la revolució liberal havia de regir l’accés a la terra i determinar l’atribució de les collites. I que, per això mateix, havia de condicionar molt el potencial i les direccions del canvi agrari a la Catalunya moderna. No era nou, és clar, sinó que tenia arrels antigues i diverses que donaven lloc a una bigarrada varietat de manifestacions particulars. Sotmès, però, en els darrers segles medievals a les sotragades d’una gravíssima pèrdua de població i, després, a una generalitzada insubmissió pagesa, aquest conjunt de drets de propietat es va haver de recompondre en el marc polític i jurídic unificador que poden simbolitzar la Sentència arbitral de Guadalupe (1486) i les actuacions de la Reial Audiència de Catalunya a partir del 1493. Aquest context devia impulsar una certa homogeneïtzació de formes i de procediments, i també d’alguns continguts bàsics. D’aquest conjunt de drets en destacaré, a continuació, les característiques que són especialment remarcables en la perspectiva de la present argumentació.
Després de les guerres pageses del segle XV desaparegueren les servituds dels sis mals usos i alhora es refermaren les jurisdiccions baronials i el domini eminent dels senyors directes. Al dessota, també s’anava consolidant en altres mans (de pagesos, o no) un domini útil que comportava facultats decisives sobre l’organització de l’aprofitament del sòl i que podia ser objecte de transmissió hereditària, d’alienació i de cessió contractual. La relació emfitèutica, acuradament tipificada per la legislació i pels tractadistes al llarg dels segles XVI i XVII, era la més definidora del «règim senyorial» a Catalunya (sempre que això no s’entengui, amb una rigidesa impròpia, com que els senyors només tenien domini eminent, o que només els senyors en tenien).
Aquest «règim» imposava càrregues oneroses al domini útil i d’aquesta manera assegurava als senyors (laics i eclesiàstics) una participació substanciosa en el producte agrari però força desigual segons les contrades. Allà on implicava parts de fruits feixugues a més de censos i prestacions de diversa mena, poca cosa s’esmunyia entre l’ingrés del senyor (o dels senyors) i la subsistència dels qui treballaven la terra. Però situacions així no eren les predominants i ho havien de ser cada cop menys.
Tot i que també solien comportar el delme dels fruits, a la major part del país la jurisdicció i la senyoria directa (o eminent) donaven lloc a deduccions de la collita més moderades, en el sentit que deixaven marge per al desenvolupament d’altres formes de renda territorial. Sobretot, algunes d’aquestes deduccions estaven encarcarades a causa de la seva modalitat de cobrament, establert en quantitats fixes de determinats productes, o en diner; això feia que els ingressos dels senyors no poguessin resseguir sempre amb eficàcia els canvis de volum, de composició i de valor del producte agrari. Aleshores podia arribar a ser considerable el romanent entre la subsistència dels treballadors i la renda de la classe senyorial: el domini (la propietat) útil era el títol adequat per a captar-lo. Quan l’augment de la població o els estímuls derivats de la inserció en circuits d’intercanvis més actius impulsaven l’extensió i la intensificació del conreu, els increments consegüents de la renda territorial podien anar en bona part a mans dels titulars del domini útil. Aquests, si els convenia, podien fraccionar-lo per fer-ne un ús més intensiu mitjançant subestabliments i tractes de parceria amb els quals s’aprofitava la demanda, creixent en aquestes circumstàncies, d’accés a terres de conreu.
Això precisament s’ha de remarcar aquí: la separació dels drets sobre la terra en aquests dos diferents dominis, i sobretot el caràcter molt consistent que tenia el domini útil, protegit, a més, contra l’esmicolament incontrolat per un estil tradicional d’heretament enrobustit durant el segle XVI per l’ordenament jurídic general (per exemple, amb la regulació de la llegítima a les Corts de Montsó del 1585). També s’ha de remarcar, en especial, el fet que aquest domini útil sobre la terra estigués en general disseminat entre nombrosos titulars. L’interès a aprofitar qualsevol oportunitat d’incrementar la renda, ni que fos poc, havia de ser aquí més fort i més eficaç que no en situacions en què estiguessin més polaritzats els ingressos agraris i la capacitat de decidir sobre l’aprofitament del sòl. Sempre en termes comparatius, és clar, el desdoblament dels drets de propietat donava al sistema agrari, en el seu conjunt, una flexibilitat notable i una gran capacitat per a mobilitzar treball amb tractes adequats a les circumstàncies de cada moment.
Lletra de canvi, emesa a Roma, sobre Tarragona (1743). L’expansió de la població catalana durant el set-cents donà lloc a una multiplicació controlada de les explotacions agràries i a la mobilització màxima de treball productiu.
Aquesta configuració dels drets sobre la terra deu haver estat un factor favorable per a l’arrelament en el camp català del flux d’immigrants ultrapirinencs que assolí la seva intensitat màxima cap a mitjan segle XVI i que contribuí decisivament a restaurar-hi les forces productives, tan malmeses durant els dos segles anteriors. La població del Principat es doblà, més o menys, entre el 1500 i el 1700. Pagesos que eren amos útils de terres només conreades laxament endegaren aquest potencial productiu cap a l’agricultura mitjançant subestabliments, rabasses, mitgeries i tractes semblants que són particularment adequats per a processos de creixement agrari que hagin de basar-se sobretot en una aplicació de treball més intensa.
El creixement de la població esdevingué molt més fort durant el segle XVIII (el mig milió d’habitants del 1717 pujà fins a uns nou-cents mil el 1787), i aleshores aquest conjunt de drets i de pràctiques demostrà la seva capacitat per a absorbir-lo sense arrossegar l’economia rural cap al clàssic atzucac de la igualitària multiplicació d’explotacions minúscules, incapaces d’utilitzar amb eficàcia el treball que tanmateix retenen. D’una banda, en efecte, la impartibilitat de l’herència impedia que l’augment de la població provoqués l’esmicolament automàtic de la propietat útil, des de la qual s’organitzava l’aprofitament del sòl. D’altra banda, en canvi, aquest aprofitament podia fraccionar-se com convingués a l’hora de cedir-lo a rabassa morta o a parceria, en termes que garantien la més diligent aplicació a la terra d’una força de treball depreciada per la seva proliferació. Termes que impedien, aleshores, l’existència d’explotacions incapaces de generar renda i que no retenien en la producció de subsistències aquell treball que només hi hauria pogut assegurar la seva mera reproducció.
Passant a través d’aquest engraellat de drets, l’expansió de la població catalana durant el set-cents donà lloc a una multiplicació controlada de les explotacions agràries i a la mobilització màxima de treball productiu (d’excedent); a un creixement que, certament, no podia transcendir les limitacions del vell sistema agrari però que tampoc no l’empenyia cegament a la dolorosa topada amb el conegut sostre malthusià, sinó que més aviat l’impulsava a obrir-se cap a d’altres àmbits. Això és fonamental, perquè la capacitat del sistema agrari per a absorbir el fort augment de la població durant el segle XVIII no pot explicar-se només a partir d’una afortunada combinació de drets i d’usos que regien l’accés a la terra i l’apropiació dels seus fruits. Cal tenir en compte els altres àmbits d’una economia que ja era molt complexa i, en particular, cal referir-se a les transformacions del sector agrari mateix en resposta a estímuls que venien de fora.
2
Les relacions exteriors de l’economia catalana giraven entorn de Barcelona, el centre mercantil dominant que les organitzava. En els decennis immediatament posteriors al 1600 s’esdevingué una clara reorientació de l’activitat del port barceloní, molt determinada abans per la xarxa mediterrània d’intercanvis en la qual havia ocupat un lloc cèntric. Cap al 1630, en efecte, entre els vaixells estrangers que arribaven a Barcelona ja destacaven els de l’Europa atlàntica. Això s’ha de situar dins d’un procés d’abast molt gran, engegat amb la penetració de mariners i comerciants de la mar del Nord a la Mediterrània per lligar-la directament amb les rutes atlàntiques. El punt de partida d’aquesta penetració es troba entorn del 1590, quan un seguit de males anyades tingué efectes particularment greus per al proveïment de moltes ciutats italianes i de la Península Ibèrica. Només en part es tractava d’una contingència transitòria, perquè la gravetat i la generalitat dels dèficits reflectien mancances profundes, i doncs d’efectes més duradors, de les economies de l’Europa mediterrània que no han de discutir-se aquí.
Aleshores fou inevitable el recurs als especialistes del comerç internacional de grans, els comerciants holandesos que cada any solien transportar des de la costa bàltica cap a l’àrea de la mar del Nord cereals que ja hi alimentaven, potser, mig milió de persones. Des d’Amsterdam o organitzades des d’aquesta capital, trameses massives de grans de les regions bàltiques alleujaren les pitjors crisis de subsistències a les ciutats de la Mediterrània durant aquells anys. Mariners i comerciants anglesos, hanseàtics i bretons participaren, també, en aquest tràfic, que a més de blats implicava l’altre gran producte del comerç de queviures a la mar del Nord, el peix salat.
Aquelles circumstàncies excepcionals no podien durar gaire. Però els mariners i els comerciants del Nord no desaparegueren de la Mediterrània un cop hi havien descobert la competitivitat que hi tenien els seus serveis i alguns dels productes que hi podien dur: aleshores estimularen noves línies d’importació per tal de substituir la demanda de cereals que declinava des del 1630. Els guanys extraordinaris obtinguts amb el comerç de grans en anys crítics havien servit per a finançar els costs també extraordinaris que ha d’assumir el peoner comercial: costs d’avaluació del potencial d’intercanvis d’un mercat i de coneixement de les seves regles, inversions en les infrastructures materials imprescindibles i en les d’organització i informació mitjançant l’establiment de factors i correspondents, etc. Així, comerciants i mariners del Nord continuarien duent a la Mediterrània cereals quan els preus alts ho reclamaven, però sobretot eren proveïdors regulars de la major part del peix salat que s’hi consumia, i hi venien també espècies tradicionals (les d’Orient, o substitutius d’un altre origen) o nous colonials (principalment, sucre i cafè), a més de manufactures, teixits en particular. Tot això feia pressió sobre l’aparell productiu de les economies mediterrànies, de diverses maneres.
Document signat per Carles III, 1772.
Per a les velles i fins aleshores encara potents indústries urbanes, sobretot a Itàlia, però també a Barcelona, la nova competència era insuportable. Però altres sectors en rebien un estímul, per la mena de demanda que generaven els retorns cap al Nord: sembla que era significativa des del principi la de vins de qualitat o molt peculiars, la de fruita seca (principalment figues i panses) i sobretot la seda italiana. En canvi, inicialment l’agricultura mediterrània no participava gaire en la satisfacció de la demanda de vins comuns i d’esperits de vi que aleshores creixia molt fortament a gran part d’Europa. És característica de l’època, en efecte, la popularització dels aiguardents, consumits de diverses maneres. Moltes notícies ho testimoniegen: des de la regularització del subministrament d’aiguardent als soldats dels exèrcits de Lluís XIV fins a iniciatives fiscals com ara, a Espanya, la imposició de la octava parte sobre el seu consum ja des del 1632. La França atlàntica, la Charente en particular, era la principal productora dels aiguardents que el comerç anglès i sobretot l’holandès distribuïa després més al Nord, sovint reelaborats. Però aquesta situació canvià amb la guerra comercial iniciada per la França colbertiana contra Holanda amb mesures aranzelàries discriminatòries i continuada després amb guerra de debò (la del 1672 al 1678; la de la Lliga d’Augsburg, del 1688 al 1694, i la de Successió d’Espanya, a partir del 1702). Aquestes confrontacions representaven importants entrebancs per al comerç, que apartaren gradualment els holandesos, i finalment també els anglesos, del tràfic amb la França atlàntica. Les regions costaneres mediterrànies, relacionades ja amb uns i altres, es veien aleshores sol·licitades a prendre el relleu i a esmerçar més recursos en la producció d’excedents vitícoles per als mercats d’Europa del nord i del nord-est. Es podia reforçar, així, la seva incipient integració en un procés de divisió del treball a escala continental, o fins i tot d’una «economia atlàntica» de més gran abast. No totes hi reeixiren, ni de la mateixa manera. Ho explica la seva diversitat quant als recursos físics per a fer-ho, però sobretot la diversitat d’estructures agràries i sistemes fiscals. Igualment, l’existència prèvia d’algun grau d’especialització productiva en aquest sentit havia de ser un bon punt de partida per a aprofitar aquelles oportunitats.
Catalunya hi reeixí, en termes que convé mirar de ben a prop. En el darrer terç del segle XVII les seves relacions comercials amb l’exterior ja havien pres una marcada orientació cap a l’Atlàntic: d’allà procedien més de la meitat de les importacions fetes pel port de Barcelona, que consistien principalment en queviures, colonials i teixits. Tot i la insuficiència de la informació disponible, no és massa agosarada la hipòtesi que l’exportació de productes vitícoles, sobretot d’aiguardent, devia pagar una bona proporció de les importacions citades. Efectivament, notícies de diversa mena suggereixen que almenys des del decenni del 1680 ja tenia dimensions considerables aquesta exportació, adreçada fonamentalment cap als àmbits atlàntics que no eren únicament europeus, perquè la inicial vinculació en aquells anys del comerç català amb les Índies espanyoles a través de Cadis es basaria també en l’aiguardent.
A la manuscrita Historia de la Junta de Comercio, obra del seu secretari Eugenio Larruga, s’hi poden llegir dades que mostren una curiosa geografia de l’aiguardent a l’Espanya peninsular cap al 1690. Aleshores l’aiguardent per a exportar es destil·lava en una localitat de l’Andalusia oriental, tres de Múrcia, cinc del País Valencià i algunes d’Aragó (n’esmenta tres, i afegeix que també a alguns altres pobles). A Catalunya enumera cinquanta-quatre poblacions: dues al Segrià; deu al Bages i a l’Anoia plegats; dues al litoral barceloní (Vilanova i la Geltrú i Mataró); onze al Penedès; dinou a comarques tarragonines, i deu no s’identifiquen a causa de la mala transcripció. Sobten dues coses, en el quadre. D’una banda, la molt desigual implantació d’aquesta activitat en regions de la Península aparentment no gaire diverses quant a la seva aptitud vitícola; de l’altra, destaca la notable coincidència entre la geografia catalana de l’aiguardent al final del sis-cents i la del començament del vuit-cents, que subratlla la precocitat i la continuïtat del procés d’especialització vitícola.
Sorprèn la desigual resposta regional a estímuls que arreu devien ser molt semblants, els derivats de la creixent demanda externa per als productes d’un conreu que així esdevenia més remunerador. En tot cas, no sembla que la resposta desigual es pugui explicar per una diferència en els condicionants físics. L’explicació ha d’integrar elements d’altra mena, no prou estudiats encara. Cal posar en relleu les diferències en els drets de propietat que governaven l’accés a la terra, els quals mediatitzaven l’apreciació d’aquells estímuls per part dels productors i condicionaven la capacitat per respondre-hi. La disseminació de la propietat útil a Catalunya, la seva plasticitat que permetia interessants cessions del seu ús en contractes com els de rabassa morta, tan eficients per integrar treball en processos de rompuda vitícola, ha de ser tinguda en compte per entendre la més viva resposta del seu sistema agrari a aquells incentius. Tampoc no s’han de menysvalorar diferències que se situen en un altre pla, el de les xarxes de comercialització de productes agraris: en altres regions podia tenir efectes inhibitoris la presència de sectors interessats en la protecció del prestigi de vins de qualitat, un prestigi que es veuria amenaçat amb l’extensió de vinyes destinades només a produir vins ordinaris per a cremar. Ni es pot ignorar, encara menys, el diferent marc normatiu de la producció i de la comercialització de l’aiguardent, en particular el seu tractament fiscal. A la Corona de Castella, la imposició del dret de la octava parte sobre el valor de l’aiguardent havia fet estancar-ne la venda i controlar-ne estretament la producció. A la Corona d’Aragó, en canvi, eren lliures tant la producció com la comercialització dels aiguardents, en tot cas sotmesos només a privatives municipals de venda que no carregaven el comerç d’exportació.
Embarcament d’una càrrega d’aiguardent cap a les colònies americanes, 1790. L’especialització vitícola s’intensificà fins a l’extrem a les comarques del Camp de Tarragona durant el segle XVIII, al mateix temps que esdevenia el conreu dominant en nombrosos termes del litoral i s’estenia molt més enllà dels seus límits antics en algunes comarques de l’interior.
Hi havia consciència clara del caràcter decisiu d’aquesta diferència per a preservar la capacitat exportadora. Així, la constitució 25 de la Cort catalana de 1701 estableix que cap oficial reial no pugui interferir la lliure extracció de vins i d’aiguardents, per tal «com lo Principat de Cathalunya summament interessa en podrer tràurer y enviar liberament a altres regnes los fruits y altres coses de què abundan y en particular lo vi, tant en espècie, com fet de aquell ayguardent, del qual per cullirsen vuy tanta abundància, no podria beneficiarse, no trahent-se liberament fora del Principat». La llibertat de fabricació i d’exportació configuraven una oferta més interessant per a comerciants estrangers que no pas la que podien trobar a la Corona de Castella, encotillada en el règim d’estanco. En tot cas, la que fins llavors sols havia estat modesta especialització d’algunes comarques catalanes dins d’un quadre regional podia aprofundir-se i estendre’s molt més gràcies a aquestes possibilitats d’entrar en mercats de tota una altra dimensió.
El final de la guerra de Successió amenaçava aquest règim fiscal diferenciat. Però de fet fins al 1740 no s’estengué a tota la Corona d’Aragó el règim castellà per a l’aiguardent; aquell any s’endugué l’arrendament Vicente Fernández Rico, que rebia en tots els dominis del rei «la única y privativa facultad de fabricar y vender aguardientes» amb capacitat, és clar, per a exercir-la directament o per a subcontractar-la. Expressivament, el mateix decret preveia que en els «Reynos de la Corona de Aragón ocasionará la novedad de estanco, y su práctica, algún movimiento en los ánimos, por no estar acostumbrados a guardar las condiciones, y leyes de él» i per això prometia a l’arrendatari que es trametrien «órdenes a los Comandantes Generales, y demás Subalternos (...) para que defiendan y asistan con el auxilio Militar a los Ministros de esta renta».
Un tràfic que havia pres gran volada es trobava de sobte amenaçat, i amb ell l’economia de les comarques que s’havien endinsat en l’especialització vitícola engrescades per la fàcil sortida que tenien els aiguardents. Les protestes foren, però, efectives i ben aviat es modificà la normativa: un reial decret de juliol del 1746 (promulgat «con motivo de las quexas, que por varias representaciones han hecho presentes el Principado de Cataluña, y la Isla de Mallorca») suprimia el règim d’estanco de l’aiguardent en tots els territoris europeus de la monarquia, «permitiendo su Fábrica libre, y franco Comercio». El substituïa un «equivalent» que havien de recaptar els ajuntaments amb la privativa local de la venda a la menuda.
L’especialització vitícola s’intensificà fins a l’extrem a les comarques del Camp de Tarragona durant el segle XVIII, alhora que esdevenia el conreu dominant en nombrosos termes del litoral i s’estenia molt més enllà dels seus límits antics en algunes comarques de l’interior. Els preus favorables del vi respecte als del blat a començaments del segle XVIII impulsaven els progressos de la viticultura; també devia impulsar-los el sobtat augment de les necessitats de diner que la introducció de l’impost del cadastre després de la guerra de Successió representava per a explotacions pageses forçades, aleshores, a una dedicació més gran a cultius comercialitzables. El creixement de la població al llarg del segle, i la consegüent pressió sobre la terra, afavoriren més tard aquests progressos perquè amb la vinya es podien aprofitar terres en les quals no es podia fer blat.
En tot cas, és difícil d’exagerar la importància que per a l’economia rural en el seu conjunt arribà a tenir la massiva demanda de mercats estrangers, procedent fonamentalment de França i de tota l’Europa del nord i esperonada, particularment en els darrers anys del segle, per la de les colònies americanes d’Espanya. Només cal pensar, en efecte, que en el decenni del 1790 el volum mitjà de les extraccions anuals de vi i d’aiguardent (reduïdes aquestes al seu equivalent en vi) fetes per ports catalans era de l’ordre d’un milió d’hectòlitres de vi: per produir-los devia haver-s’hi de destinar la collita d’unes setanta-cinc mil hectàrees de vinya pel cap baix, i això en un país en el qual la superfície total de conreus segurament no ultrapassava aleshores el mig milió d’hectàrees, segons la hipòtesi més versemblant.
3
La generalització a tot Espanya, el 1746, de la llibertat de fabricació i d’extracció d’aiguardents donava un gran avantatge als negociants catalans d’aquest ram, que ja hi estaven avesats i que en aquella avinentesa estengueren la seva activitat per la Península. En particular a Galícia, on, a partir de mitjan de segle es multipliquen les notícies de catalans relacionats amb el comerç i el despatx del vi i de l’aiguardent. I és que a Galícia podien proveir-se, en retorn, de peix salat del qual es feia gran consum a Catalunya. Es reproduïa doncs, a més petita escala i muntat i dominat per catalans, un eix comercial semblant al que des de molt abans havien vertebrat els holandesos. I amb ell s’establien unes relacions interregionals que accelerarien la conflictiva transformació de l’activitat tradicional de pesca i de salaó a la costa gallega.
Acció de la Reial Companyia de Comerç. Barcelona 1756.
Però l’emigració dels catalans per Espanya estava prenent aleshores un caràcter més general. Un testimoni entre molts d’altres, Romà i Rossell, es referia una vintena d’anys més tard, com qui parla d’una evidència, a «la multitud de Artífices Catalanes que se manifiesta en todas las Provincias de España», perquè «los hombres se van ausentando por sí mismos de aquel País, cuya estrechez ya no puede contenerles y cuya esterilidad relativa al número excesivo, no puede sustentarlos» (Las señales de la felicidad de España, y medios de hacerlas eficaces, Madrid, 1768, pàgs. 122-123).
És ben cert que la població creixia aleshores amb intensitat a Catalunya. Però aquesta emigració no s’ha pas d’entendre com a mera expulsió d’homes que l’economia regional ja no podia ocupar. En realitat, la majoria dels emigrants no marxaven pròpiament per fugir-ne, d’aquesta economia; més aviat es pot dir que molts sortien per anar teixint la xarxa de relacions que necessitava una economia en transformació i que eixamplava cada cop més el seu àmbit d’operacions. En una conjuntura de forta pressió demogràfica, el sector productor de subsistències no responia només mirant d’expandir simplement les seves dimensions amb l’objectiu de fer créixer el producte en proporció, un objectiu inaconseguible, a la llarga. Hi responia, també, intensificant l’aprofitament del sòl, amb l’ampliació del regadiu, per exemple. Hi pogué respondre, sobretot, aprofitant l’experiència d’una història recent que li havia descobert bones aptituds per a competir amb vins comuns i amb aiguardents en mercats externs i de gran capacitat; accentuà, així, l’especialització en activitats com la viticultura, que li permetien ocupar més terres i més treball, i més productivament. Que implicaven, també, una intensificació dels intercanvis, dins del país mateix i amb l’exterior.
Però la pul·lulació de catalans per Espanya i per les seves colònies d’Amèrica, sobretot en la segona meitat del segle XVIII, testimonia més aviat una altra transformació de l’economia. En efecte, també la producció de manufacturats havia crescut en un grau que requeria el desbordament de l’àmbit territorial de Catalunya. I, de fet, les activitats de la diàspora catalana estaven molt relacionades amb la producció industrial del Principat, amb el proveïment de les primeres matèries que elaborava i amb la col·locació dels seus gèneres. Als traginers i els marxants que en una primera etapa encarnaven la penetració catalana en els mercats espanyols s’hi afegirien, després, els corresponents fixos i els comissionistes a les places principals i els botiguers, establerts fins en centres comercials de segon ordre. La seva activitat girava sempre entorn de productes de (o per a) Catalunya. Referint-se a Sòria, Eugenio Larruga escrivia a finals del set-cents que «apenas hay un pueblo de consideración en esta Província en que no se haya establecido algun Catalan con tienda de algunos géneros, especialmente con medias, cotones, y sobre todo zapatos. Lo mismo acontece en el dia generalmente en toda la península» (Memorias políticas y económicas sobre los frutos, comercio, fábricas y minas de España, t. XXI, Madrid, 1792, pàg. 168).
Aquesta penetració no era senzilla, i no pas per problemes exclusivament tècnics. Devia provocar, comprensiblement, contradiccions amb interessos locals i també amb valors socials establerts. Larruga afegia, en efecte, que «los que aman la pereza, los que se avienen con la desidia y los que quieren hacerse ricos con poco trabajo a costa del descuido de sus convecinos no se avienen bien con los establecimientos que hacen los Catalanes fuera de su Principado; pero las gentes sensatas piensan de muy distinto modo, pues aprecian estos hombres a quienes miran como hermanos y buenos Españoles, que se desvelan por su conveniencia sin perjuicio del Estado» (ibid. pàg. 169). S’anava configurant d’aquesta manera una peculiar i contradictòria relació que en diversos moments i en diferents llocs arribaria a tenir caires molt punxants.
L’embranzida de l’activitat industrial que hi havia al darrere d’aquesta expansió humana no estava deslligada de les transformacions que el creixement de la població i l’especialització de l’agricultura anaven provocant en l’economia rural. De fet, en gran part n’era un resultat. Per a les indústries en les quals més forta era l’embranzida, indústries que fabricaven gèneres senzills, l’impuls inicial havia de procedir per força de la demanda interior: és a dir, de les àrees rurals, en les quals vivia una proporció molt alta dels consumidors potencials. Tot i que Catalunya tenia un grau d’urbanització superior a la mitjana europea, només un de cada vuit catalans vivia, el 1718, en poblacions de més de cinc mil habitants. D’altra banda, la genealogia de la producció de la major part dels manufacturats s’arrelava profundament en el món rural. D’allí procedien moltes de les seves primeres matèries i hi manllevava molts dels seus treballadors, per ocupar-los, estacionalment o a temps parcial, en feines casolanes; també hi obtenia l’energia necessària per a molt diversos processos productius. Fixem-nos a continuació en aquestes dues formes de condicionament agrari de l’activitat industrial, concretant-les en el context de la Catalunya del set-cents.
En primer lloc, el canvi agrari repercutia sobre la producció industrial des de l’oferta; molt especialment perquè modificava la disponibilitat i en definitiva el cost del treball que les ubiqües indústries rurals podien obtenir de les famílies pageses.
La pul·lulació de catalans per Espanya i per les seves colònies d’Amèrica a la segona meitat del segle XVIII testimonien una transformació de l’economia. Les activitats de la diàspora catalana estaven molt relacionades amb la producció industrial del Principat, amb el proveïment de les primeres matèries que elaborava i amb la col·locació dels seus gèneres. A dalt, lletra de canvi, Mataró 1779; a baix, lletra de canvi, Barcelona, 1760.
L’expansió de la viticultura, en concret, alterava les pautes temporals de l’ocupació purament agrícola d’aquestes famílies: la vinya no creixia només a costa dels altres conreus, sinó que sovint s’hi intercalava, o s’hi afegia tot estenent-se per terres abans menys aprofitades. Representava, doncs, una intensificació del conreu, que demanava més feina i que també la diversificava i la repartia més al llarg de l’any. Atenuava, per tant, l’estacionalitat de la feina purament agrícola i d’aquesta manera afectava, reduint-la, la disponibilitat de les famílies pageses per a comprometre’s en activitats diferents. Això, és clar, en un grau que depenia també d’altres factors, sobretot de les condicions d’accés a la terra d’aquests pagesos; en general, com més estable fos la relació que tinguessin amb la terra, més es devia reduir la disponibilitat per a ocupacions industrials que eren, per definició, més precàries. D’altra banda, una accentuada especialització vitícola creava també feines noves relacionades amb l’elaboració i l’envasament dels vins i dels aiguardents, i amb el consegüent increment del transport i dels intercanvis.
En resum: una marcada especialització vitícola (però això mateix es podria dir de línies semblants d’especialització agrícola) donava lloc a condicions comparativament poc favorables per a la implantació o la prosperitat d’activitats industrials, que en altres àrees podien reclutar treball més fàcilment. A Catalunya, a les comarques que més s’endinsaren en l’especialització vitícola (algunes comarques tarragonines, i a la costa de llevant) hi declinaren correlativament o ja no hi arrelaren les activitats industrials que es basaven en la mobilització d’una mà d’obra rural abundant (com era el cas de les indústries tèxtils tradicionals). La correlació la remarcaven els contemporanis, i per exemple l’ajuntament de Montblanc afirmava el 1780, referint-se a la draperia que antigament havia prosperat a la vila, que «la extinción de fábricas de lana procedía principal, y casi únicamente, de haberse dedicado las gentes al plantero de viñas».
És clar que, pel fet mateix de crear condicions relativament poc favorables a la indústria rural en certes contrades, l’especialització vitícola també afavoria la seva concentració en unes altres. El procés era complementari del que estava impulsat per modificacions de la demanda que tenien el mateix origen.
Efectivament, el canvi agrari també repercutia sobre la demanda interior de productes manufacturats almenys de dues maneres. D’una banda, l’especialització volia dir dedicació creixent de més terra i de més treball a un cultiu més remunerador i implicava, per tant, una elevació dels ingressos d’origen agrari respecte als que haurien pogut obtenir-se sense especialització. I aquests ingressos més alts devien concretar-se, en part, en una demanda més gran de manufacturats; la relativa dispersió del domini útil, el més apte per a apropiar-se l’increment dels ingressos, afavoria que aquesta demanda s’adrecés menys a articles sumptuaris, sempre amb un fort component importat, i més a gèneres corrents, que solien produir-se al país.
D’altra banda, el mateix procés d’especialització agrícola tendia a concentrar més aquesta demanda de manufacturats, la qual abans es repartia entre productors nombrosos i més disseminats. L’expansió de la vinya, en efecte, era un poderós activador del comerç dins de la regió, a més del comerç exterior que inicialment l’havia fomentat. Els costs de l’intercanvi (els del transport dels efectes, però igualment els d’informació, de negociació, etc.) tenen un component fix molt fort que inhibeix les operacions de poca envergadura o improbable continuïtat; però precisament per això, un tràfic massiu i inicialment prou remunerador per a assumir-los engega un procés de rebaixa d’aquests costs que permet incorporar cada cop més objectes a la circulació mercantil. El comerç a què donava lloc l’especialització vitícola té les característiques que semblen adequades per a aquesta funció activadora. Les comarques en les quals s’accentuava l’especialització necessitaven importar cada cop més subsistències (el Camp de Tarragona, per exemple, cap al 1780 comprava a fora els dos terços dels grans que consumia). En part aquestes subsistències venien de lluny, i per mar. Però aquesta demanda massiva també esperonava la cerealicultura en altres llocs de Catalunya, a les terres de Lleida per exemple, aleshores escenari d’una activa colonització, o a d’altres regions, en especial a l’Aragó, progressivament arrossegat per aquesta dinàmica.
Guia d’un transport de sal, 1756.
Diversos factors contribuïren a intensificar el comerç intraregional durant el segle XVIII, com el fet mateix del creixement demogràfic i la urbanització que l’acompanyava. No obstant, l’especialització vitícola sembla haver estat el més efectiu d’aquests factors, pel seu caràcter prolongat i potent. Sobretot si es té en compte que la gran capacitat d’absorció del mercat de vins i d’aiguardents facilitava la integració en els circuits d’intercanvis de comarques (i d’explotacions) en les quals la dedicació vitícola era marginal i on continuaven predominant la terra campa i els conreus de subsistència.
En qualsevol cas, i prescindint de quina en fos la causa eficient, el creixement dels intercanvis interns durant el set-cents està ben documentat. Això tenia efectes sobre totes les activitats productives: en circular més els productes de tota mena, es feien més ostensibles en una comarca els avantatges de determinats productes d’una altra que potser fins llavors es fabricaven localment; alhora, era més fàcil comprar-los perquè el mateix procés augmentava les possibilitats de vendre productes propis que abans no circulaven, o circulaven menys. Com més s’intensificava la circulació mercantil, més s’ampliava la gamma dels productes que s’anaven veient exposats a aquesta competitiva comparació. Tendia, així, a disminuir la barroera producció casolana d’estris o de roba per a consum propi, però també la de molts obradors esparsos arreu del país. La demanda creixent de manufacturats s’adreçava lògicament cap a la producció dels obradors que oferien gèneres comparativament millors o a més bon preu. Uns obradors que, d’altra banda, devien ser sobretot els de les contrades on hi havia condicions favorables des del punt de vista de la disponibilitat de treball, de bon tros el més determinant cost de producció de la majoria de les activitats industrials de l’època.
En síntesi, els efectes de l’especialització agrícola sobre la trama de les antigues activitats industrials consistien, doncs, a accentuar les diferències d’aptitud de les comarques per a acollir aquestes activitats i a reforçar la circulació mercantil que feia més ostensibles aquestes diferències, a més de fer créixer la demanda interior de manufacturats. Allà on podien sobreviure a una competència (del país, però també forastera) esdevinguda més forta, les indústries eren esperonades per la demanda interior, acrescuda i concentrada; allà on passava això la fabricació assolia una major densitat que sovint podia facilitar la reducció d’alguns dels seus costs generals, en especial els de proveïment de primeres matèries i de comercialització. Els seus productes esdevenien encara més competitius i podien, per tant, arribar a més consumidors, i més allunyats, en un procés que un cop engegat s’anava reforçant dins dels límits del creixement extensiu característic de la majoria d’aquelles indústries.
4
Aquest seria, al llarg del set-cents, el tarannà de les principals activitats industrials a Catalunya: creixement i concentració territorial de la producció, comercialitzada cada cop més lluny, aprofitant les escletxes per introduir-se en els mercats espanyols. En general, aquesta penetració procurava captar-hi la franja de demanda que se situava entre la dels productes més fins, d’importació, i la que s’havia d’adreçar a productes barroers però molt barats d’artesans locals (d’una indústria vella que, sense el canvi agrari, no havia tingut estímuls comparables als que impulsaven la seva transformació a certes àrees de Catalunya).
L’economia rural s’assentava cada cop més sobre l’expansió de les activitats industrials, sobretot en algunes comarques pre-pirinenques i en la depressió central que durant el segle XVIII enregistraren increments de la població que l’agricultura no podia ocupar productivament. L’estratificació social s’accentuava aleshores per efecte dels drets que regien l’accés a la terra, i que el franquejaven als treballadors mitjançant tractes de parceria (més que no pas d’arrendament) cada vegada més opressius. A més de la proliferació d’explotacions precàries, insuficients per a ocupar i per a mantenir les famílies dels seus titulars, augmentava també el nombre i la proporció de mossos i de jornalers. Amb tot això, creixia en aquestes comarques un veïnat agrupat que anava prenent cos en oposició visible al món de les masies escampades. És aquí que l’existència prèvia d’alguna mena de teixit industrial tenia una funció significativa: acollir i mobilitzar aquest treball expulsat o subocupat pel sector productor de subsistències, d’una banda, i, de l’altra, captar la demanda acrescuda i concentrada a què més amunt s’ha fet referència.
Tarifa de preus per a les manufactures tèxtils, 1701. Aquest seria, en el decurs del set-cents, el tarannà de les principals activitats industrials a Catalunya: creixement i concentració territorial de la producció, comercialitzada cada cop més lluny, aprofitant les escletxes per a introduir-se en els mercats espanyols.
Allà on aquest teixit no existia, o era molt feble, l’emigració era seqüela inevitable del creixement demogràfic, i així s’esdevingué en general a les comarques nord-occidentals. En canvi, allà on tenia alguna solidesa, podia aprofitar la conjuntura per donar lloc a aglomeracions d’indústries rurals que singularitzaven la seva economia. Referint-se, per exemple, a aquelles contrades de la plana de Vic on prosperava la fabricació de teixits ordinaris de llana, Francisco de Zamora escrivia, el 1787, que «el modo de mantenerse tanta gente en poco terreno es que, en las villas y lugares casi todas son gentes de oficio; y los demás, empleados de fábricas de pelaires (és a dir, de teixits de llana). Y estas (és a dir, las gentes), además de esto, todavía se emplean en la agricultura, y en cualquier tiempo del año que haya buena sazón, todos salen al campo; y al invierno y en días de lluvias trabajan en sus casas. Los que no tienen oficio, en días de estorbo hacen la cocina y demás mecánicas de casa, y la demás familia se ocupa en hilar. La comida de todo el año es la de harina del maiz y el pedazo de tocino. El vino usual pocos lo beben; pero yendo corrientes las fábricas de pelaires, todos viven acomodados. Pero si no andan bien las fábricas, especialmente las de pelaires, todo son trabajos, porque toda la tierra (...) está poseída por los dueños de las masías, que son muy ricas, y la gente de dentro de las villas y lugares no tienen más que sus manos e ingenio. En prueba de esto (...) en estos pueblos solía estar la misión para sacar la carta de pago seis meses, (...); y desde que hay fábricas, jamás llega a venir la comisión para exigir el tributo Real. La introducción de estas fábricas es obra de 40 a 50 años, y su aumento conocido, de 20 acá.» (Diario de los viajes hechos en Cataluña, Barcelona, 1973, pàgs. 62-63). Força més antigues, però, eren a les poblacions al·ludides les confraries de paraires i de teixidors, els especialistes imprescindibles per a organitzar una activitat industrial dispersa però de complexitat notable. Les confraries tenien, és clar, altres dimensions, però el que aquí cal destacar és que eren el vehicle de transmissió de coneixements tècnics que no es podien improvisar, i que garantien la producció de gèneres de característiques normalitzades que en facilitaven la comercialització indirecta.
Un paisatge social d’aquesta mena s’anava configurant sobretot en algunes comarques pre-pirinenques orientals i en part de la depressió central. Com en altres, hi prosperaven activitats industrials tradicionalment importants per a l’economia rural, com les derivades de l’explotació de recursos forestals o d’altres recursos específics de cada contrada, o les relacionades amb la construcció, una activitat molt expansiva en aquella conjuntura de creixement demogràfic i d’urbanització. Però era la fabricació de teixits senzills de llana (cordellats, retines, estamenyes, baietes), també la de mitges, faixes i gorres, la de mantes, o altres diferents gèneres de consum popular al Principat i a fora, allò que més hi fomentava l’elevat grau de pluriactivitat d’una població que, sobretot en la seva ampla base treballadora, depenia cada cop més fortament de la producció per al mercat. En aquesta part de Catalunya, unes quantes viles grans, des d’Olot fins a Igualada, pasant per Vic, per Berga i per Manresa, esdevingueren centres manufacturers de molta consideració, dedicats també a gèneres de llana (normalment de qualitats superiors a les dels gèneres esmentats), o a la confecció de mocadors i de cintes de seda, a l’adobament de pells i al calçat, i a d’altres.
No s’ha de sobrevalorar aquest aspecte, i veure només la cara «industrial» d’unes comarques que seguien essent fonamentalment agràries; però és difícil exagerar la importància de la transformació experimentada aleshores per la seva economia sota els impulsos descrits més amunt. La multiplicació del nombre de famílies pageses que no podien obtenir terres suficients per a viure’n, de famílies pageses acostumades a diversificar molt la seva feina i a oferir treball a l’exterior sense renunciar per això a la producció agro-pecuària, donava lloc a una disponibilitat de treball que es combinava amb les connexions comercials i amb la competència tècnica i organitzativa implícites en el desenvolupament de les indústries rurals. Tot això donava plasticitat a l’economia comarcal, la feia receptiva a les oportunitats econòmiques que es podien copsar per la vinculació a circuits mercantils que el procés de canvi agrari havia fet més actius i més potents.
Lletra de canvi, emesa el 1740 a Barcelona sobre Tarragona. Els fabricants mobilitzaren el potencial de treball de les famílies pageses i s’introduïren en les xarxes de treball a domicili, ja establertes molt abans pels paraires.
Sembla una demostració clara de receptivitat la ràpida incorporació d’aquestes comarques, sobretot a partir del 1780, a la producció industrial innovadora per excel·lència en aquells moments, la cotonera. La fabricació d’indianes o d’altres especialitats de teixits de cotó augmentà molt durant el darrer terç del segle XVIII a Catalunya; cap al 1792 el consum de fibra que feia la indústria (multiplicat per set en els vint anys anteriors) era ja considerable, equivalent a una sisena part del que feia l’anglesa. A més del pintat i del tissatge, la indústria catalana començava aleshores a integrar la filatura en un procés que es completaria el 1802 amb la prohibició de les importacions de filassa. En aquest procés, els fabricants mobilitzaren inicialment el potencial de treball de les famílies pageses i s’introduïren en les xarxes de treball a domicili ja establertes de molt abans pels paraires, molts dels quals, al seu torn, esdevingueren cotoners o subcontractistes de cotoners. Per aquesta raó l’activitat cotonera no es difonia pel Principat només en funció dels costs de transport respecte a Barcelona, el centre importador i distribuïdor de la primera matèria, o en funció del nombre de dones o de criatures desvagades; ho feia en funció de la prèvia implantació d’indústries rurals, que preparava l’oferta de treball i l’organitzava.
I el paper d’aquestes comarques de l’interior no fou només el de diligents proveïdors de mà d’obra ensinistrada i poc o molt organitzada, sinó que fou més actiu. El cas de Berga n’és un bon exemple, però no l’únic. Cap al 1780 s’hi havia introduït la nova indústria, modestament, per iniciativa, entre d’altres, d’alguns mestres paraires. Segons informava, l’any 1786, el corregidor cessant, Pedro Manuel de Lazcano, ja hi havia onze fabricants i un total de cent trenta telers d’indianes (a més de set de mitges de cotó i vuit de mussolines) a la vila, que ultrapassava aleshores els 3.200 habitants. S’importava filassa, però la filatura del cotó en floca d’origen americà ja donava feina a domicili a moltes famílies de la vila i rodalies. Segons la resposta d’un informador local, l’any 1789, al qüestionari tramès per Francisco de Zamora, i referit al partit de Berga, «las mujeres y niños se aplican en algunas operaciones del campo, como escardar los trigos, pero esto dura poco, a lo que más se aplican es en el hilar lana, algodón y cáñamo, y los niños y viejos en sacar las miesses hace el algodón de pepita, y en cardar y texer algodón, se hila con tornos con unas nuevas máquinas, que cada muger hila una libra cada día muy fino».
Així la implantació cotonera en comarques com aquesta no es basava únicament en l’explotació de reserves de mà d’obra barata per tal de diferir la incorporació d’innovacions tècniques. Aviat la filatura començà també a mecanitzar-se. L’any 1790 ja hi havia una trentena de jennies, i entre aquesta data i el 1795 Ramon Farguell, Maixerí, ideà i construí una màquina encara moguda a mà però que triplicava la capacitat de la jenny de Hargreaves. La «berguedana» és emblemàtica de la consolidació, al país, d’un sector cotoner integral, des de la filatura fins al pintat. Però la «berguedana» és també símbol del paper actiu que en la gestació de la moderna Catalunya industrial tenien aquestes economies rurals en transformació descrites fins aquí.
En parlar de la indústria cotonera, però, hem de mirar cap a un àmbit que l’argument ha deixat fins ara de banda: l’economia urbana, fonamentalment la barcelonina. La fabricació de teixits de cotó, gresol dels canvis tècnics i organitzatius més revolucionaris en el sector industrial, i motor del primer desenvolupament de la indústria fabril a Catalunya, era més que cap altra una indústria barcelonina. I això tant per la seva predominant implantació a la capital i rodalia com pels seus orígens mateixos a Catalunya.
Al principi del segle XVIII s’havien anat posant de moda per Europa i per les seves colònies americanes els teixits de cotó estampats de procedència asiàtica, que es difonien i es popularitzaven sobretot a través de les xarxes comercials amb les quals Barcelona tenia lligams forts. A l’origen de l’arrelament de la indústria a la ciutat hi ha d’haver aquest coneixement mercantil; després, la voluntat i la capacitat d’aprofitar les mesures aranzelàries de Patiño del 1718 que prohibien la importació de teixits de seda i altres de procedència asiàtica, i sobretot la del 1728 que expressament prohibia «la introducción de texidos de algodón, y de los lienzos pintados, ya sean fabricados en el Assia, o en la Africa, o imitados, o contrachechos en Europa» i només autoritzava «la entrada en estos Reynos del algodón no labrado, fruto proprio de la isla de Malta (...) y no otro alguno».
A redós d’una protecció governamental força constant, de la inicial estampació de teles crues hom passà, primer, a integrar el tissatge de cotons filats a Malta i, després, a la filatura del cotó importat en floca. Fins a mitjan segle, la indústria era gairebé exclusivament barcelonina. En un marc institucional i social peculiar, el d’una activitat nova no agremiada i el d’una ciutat en la qual els interessos industrials tradicionals havien perdut els seus ressorts de poder després de la Nova Planta, la fabricació de teixits de cotó prengué la forma de la manufactura centralitzada. Les fàbriques d’indianes ho eren en el sentit actual del terme, no com aquelles «fàbriques» de teixits de llana de la plana de Vic del text citat més amunt, on el mot té el vell sentit d’activitats coordinades però sense implicar, ni excloure, la concentració física en un local i la direcció tècnica centralitzada. Les fàbriques d’indianes s’organitzaven segons el model de la manufactura: concentraven les diferents fases del procés de producció en un mateix recinte, agrupaven els treballadors (a centenars, moltes d’elles) no pas per exigències estrictament tècniques sinó per reforçar el control, accentuar la divisió de les tasques i millorar-ne la coordinació. La manufactura representa una transformació de la indústria encara inestable i reversible, precisament perquè no hi ha la base tècnica que faci objectivament inviable la producció artesana independent; però la seva connexió amb la ulterior mecanització és clara, a Catalunya com a d’altres llocs. La concentració i l’acumulació de capital que la manufactura requeria i impulsava, la més exhaustiva divisió de les tasques i la ruptura amb les pautes d’organització dels antics oficis, preparaven i facilitaven la recepció d’una mecanització que en el moment de començar la guerra del Francès ja anava prenent cos. En aquells anys, la indústria cotonera ja era un element característic del paisatge social barceloní, i els deu mil treballadors del sector a la ciutat eren el nucli a partir del qual s’anava modificant la fesomia de les classes populars urbanes.
Copiador de cartes d’una fàbrica barcelonina d’estampats sobre cotó, 1795. Entorn del 1800, escampada ja per molts punts de Catalunya, la indústria cotonera havia esdevingut probablement el primer sector industrial del país pel valor creat.
Entorn del 1800, escampada ja per molts punts de Catalunya, la indústria cotonera havia esdevingut probablement el primer sector industrial del país pel valor creat. Barcelona seguia essent, de bon tros, el nucli principal d’aquesta indústria i en concentrava ben bé un terç dels treballadors. La capital era el centre organitzador de les relacions comercials exteriors per les quals arribava al país la seva exòtica primera matèria i per mitjà de les quals, també, es garantia la col·locació del producte en mercats llunyans. Per exemple els de les colònies americanes d’Espanya, les quals, sense haver estat mai els destinataris principals de la producció catalana d’indianes, representaven tanmateix una part apreciable de la demanda efectivament assequible, la protegida.
Però, Barcelona era sobretot un gran centre administratiu i de serveis, particularment els relacionats d’alguna manera amb la gestió dels expansius intercanvis interns i externs de l’economia catalana. Els 35.000 habitants de Barcelona al final de la guerra de Successió s’havien multiplicat per més de tres el 1787, quan la ciutat concentrava dins de les seves muralles el dotze per cent dels catalans. Al darrere d’aquesta dinàmica hi havia factors intrínsecament urbans, en particular els que anaven lligats amb l’exercici de funcions administratives que aleshores es reforçaven. Però cal reconèixer-hi també els efectes de la intensa (i extensa) transformació agrícola que arreu del Principat aprofundia la divisió del treball i fomentava, d’aquesta manera, activitats que feien créixer la població i les ocupacions típicament urbanes (per exemple Reus, centre mercantil de les comarques de més gran especialització vitícola, passà de 2.000 a 14.500 habitants entre aquelles dues dates). Però convé subratllar que la cristal·lització d’aquests impulsos en estructures urbanes (institucionals, empresarials i d’altra mena) funcionals i estables, capaces de resistir els vaivens de la conjuntura econòmica i de la política, fou un llegat preciós per a la ulterior evolució de l’economia catalana i, concretament, per a la industrialització fabril.
En aquest sentit, és particularment destacable el paper rector que Barcelona exercia sobre la major part del comerç exterior, vehiculat necessàriament pel transport marítim, sector en el qual, d’altra banda, la costa catalana assolí gran eficiència respecte a altres regions d’Espanya. Durant la segona meitat del segle XVIII, els intercanvis externs augmentaren molt en termes quantitatius; però, a més, la seva funció era estratègica en la reproducció d’una economia ja força complexa i que sense aquests intercanvis ho hauria estat molt menys.
Per dir-ho de manera resumida, les principals rúbriques del comerç català d’importació eren: subsistències (sobretot grans i llegums, i peix salat, fonamentalment de l’estranger), primeres matèries o béns intermedis (cotó, en floca i filat; matèries tintòries, diferents drogues; cuirs i pell; ferro), productes alimentaris colonials (d’Amèrica) i manufacturats diversos (sobretot teixits estrangers). És a dir, d’una banda inputs per al sector industrial i per a l’economia urbana (a la qual l’agricultura del país no arribava a subministrar ni la quarta part de les subsistències bàsiques); d’altra banda, matèria per a l’especulació comercial mitjançant la redistribució de manufactures importades o la reexportació de colonials. Quant al comerç d’exportació, en el qual era primicer el port de Salou, hi destacaven per damunt de tot els productes agraris (vins i encara més aiguardents, exportats principalment cap a Europa però també cap a les colònies d’Amèrica) i altres del mateix sector (com fruita seca i suro), manufacturats tèxtils, paper, calçat i altres de consum corrent (només venuts a Amèrica) i colonials (reexportats a Europa).
Els excedents exportables que subministrava l’agricultura especialitzada, fonamentalment la viticultura, servien, doncs, per a sostenir un nivell elevat de compres de queviures en el mercat internacional que abaratien el manteniment de l’economia urbana (i contribuïen, així, a fer-la més competitiva); servien també per a donar més volada a unes activitats d’intermediació que devien proporcionar guanys comercials interessants. El comerç amb les colònies espanyoles d’Amèrica, en ràpid increment a partir dels anys centrals del segle XVIII i molt facilitat amb els decrets del 1778, es desenvolupà en estreta connexió amb els altres tràfics d’aquest sistema, dins del qual tenia un paper important. En efecte, el comerç amb les colònies donava un saldo molt àmpliament positiu per a Catalunya, traduït en l’arribada d’or i plata encunyats que en els decennis finals del segle eren suficients per a eixugar el dèficit del comerç amb l’estranger i donaven lloc a una acumulació de numerari que era crucial per a una economia en transformació.
Els mercats d’Amèrica també eren importants per a la col·locació dels productes de diferents sectors productiu: els de la viticultura (tot i que els mercats europeus en compraven una quantitat més gran), i els de determinades indústries en forta expansió, com ara la cotonera, o la paperera. Però no s’ha d’ignorar que la demanda espanyola extraregional tenia més importància quantitativa per a la naixent indústria catalana; entorn del 1790, Eugenio Larruga calculava per a les vendes de productes (industrials) catalans només a Madrid un valor que és superior al de totes les exportacions plegades (de productes agrícoles i industrials, que en part eren reexportacions) que aleshores es feien a mercats colonials des del port de Barcelona. Cal remarcar-ho, especialment en la perspectiva d’una exposició com aquesta, introductòria de la del desenvolupament posterior. Perquè, en efecte, la possibilitat d’accedir a aquests mercats seria molt diferent en el trasbalsat període de guerres generalitzades que començava a les acaballes del segle XVIII.
5
L’esquema que fins aquí s’ha proposat té la finalitat de servir de canemàs en el qual es puguin situar i ordenar les dades particulars. Emfasitza dos factors bàsics. D’una banda, l’aparició des del 1600 d’oportunitats noves per a integrar-se en àmbits de divisió del treball d’abast continental o més gran, a través de la corresponent adaptació de l’aparell productiu regional, sobretot per mitjà de l’especialització vitícola. D’altra banda, la configuració d’un sistema de drets de propietat sobre la terra i els seus fruits que condicionava favorablement la resposta a aquestes oportunitats i fomentava la disponibilitat a aprofitar-les.
De “Reales Cédulas de erección y ordenanzas de los tres Cuerpos de Comercio de el Principado de Cataluña, que residen en la ciudad de Barcelona”, 1763.
Combinada amb un procés de creixement de la població i amb l’existència d’un vell però encara consistent teixit industrial, aquesta resposta donà lloc a modificacions de la dinàmica econòmica interna de la regió que, gràcies als camins cap enfora oberts amb l’aprofitament de les oportunitats esmentades abans, podien ampliar-se, aprofundir-se i operar en àmbits cada cop més extensos, peninsulars, europeus, colonials. S’ha de destacar que aquestes modificacions no consistien només en un arranjament nou, i més eficaç, dels mitjans de producció. La naturalesa d’aquelles oportunitats, i el règim de propietat de la terra (en particular, la mena de contractes agraris a què donava lloc) convertien en mitjans de producció recursos físics (terra, en particular) i humans (potencial de treball) que altrament no es mobilitzaven.
És així que aquest cicle pogué deixar el llegat històric que seria el signe distintiu de l’economia catalana en començar el segle XIX. Dient-ho sintèticament, aquest llegat tenia dos vessants. Una capital econòmica «moderna» amb tot allò que calia per convertir l’esperit d’iniciativa (molt més ubic del que es pensa) en capacitat empresarial efectiva per a l’època de la industrialització. I un medi rural on s’hi trobava la mena de treball que la indústria fabril necessitava en els seus inicis: una munió de famílies pageses acostumades a vendre treball a l’exterior sense, per això, descompondre’s ni abandonar del tot la producció de subsistències. Que formaven, en definitiva, una flexible reserva de mà d’obra per a una indústria fabril que arrelava lentament i estava sotmesa a força sotragades.
Aquesta argumentació no té gaire originalitat respecte a la majoria d’interpretacions que han estat avançades. Si de cas, en destacarà per la seva esquemàtica simplicitat, que ha fet deixar de banda components de relleu però estimats secundaris. S’aparta molt, en canvi, d’una línia explicativa proposada des del mateix segle XVIII i repetida després. Amb una rotunditat interessada Campomanes la resumia el 1774 escrivint que, quan la visità Navaggiero, al començament del segle XVI, «Cataluña estaba casi despoblada, y llena de delinqüentes y bandidos, por el abuso de sus leyes municipales. Y en la misma constitución permaneció hasta el presente siglo, en que la nueva planta de gobierno que la dio Felipe V, restableció la justícia; y con el acantonamiento de las tropas, se fomentaron insensiblemente las manufacturas» (Discurso sobre el fomento de la industria popular, Madrid, 1774, pàg. LXXII).
Rebut del 1792. Antoni de Campmany considera que la prosperitat de la Catalunya del set-cents ha d’imputar-se a la laboriositat. Més treball, aquesta era la palanca que havia propulsat la seva economia més enllà de la d’altres províncies del regne.
No hi ha dubte que la legislació borbònica, durant el set-cents, tingué efectes positius (i també negatius, és clar) per al procés de canvi econòmic resumit abans, i que és un factor que hauria d’integrar-se en una versió menys simplista d’aquest esquema. Però no com a determinant d’un procés que, per la seva amplitud i per la seva potència, reclama explicacions de tota una altra envergadura. Ben poc crèdit mereixen les al·lusions a les virtualitats transformadores, en gran escala i a llarg termini, d’una despesa militar que només podia generar prosperitats conjunturals i sectorials circumscrites. Respecte a aquesta despesa convé, precisament per la procedència dels fons que hi eren assignats, demanar quin cost d’oportunitat tenia; la florida de fortificacions a la Catalunya set-centista contrasta, per exemple, amb la crònica migradesa dels recursos aplicats a infrastructures com ara el port de Barcelona.
Carta de pagament, 1798.
És clar que arguments d’aquesta mena ja eren impugnats aleshores mateix. Antoni de Capmany, per exemple, hi replicava directament quan criticava aquells qui «ignorando que en Cataluña las artes y oficios son tradicionarios desde el siglo XIII, han creído que las guerras de sucesión de principios de éste, y el acantonamiento de las tropas, animaron la industria y las manufacturas; sin reparar en que de los innumerables ramos de artes que florecen en aquel Principado, sólo cinco o seis tienen relación con el vestuario, armamento, y fornitura de la milicia; y que el vasto comercio y navegación, en que igualmente lleva una incomparable ventaja a las demás provincias en este siglo, de ningún modo depende del decantado acantonamiento de tropas: pudiéndose aplicar las mismas reflexiones con respecto al admirable estado de la agricultura en todos sus ramos.» (Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, vol. III, Madrid, 1792, pàg. 314). A d’altres regions de la monarquia s’havien fet despeses semblants o més grans, deia Capmany, sense que s’hi hagués plantat cap teler nou ni hi hagués crescut una espiga més de blat. Per a Capmany, allò que millor explicava la prosperitat catalana era «un carácter nacional, mas no individual», una moral col·lectiva afaiçonada per l’antiga tradició industrial i mercantil del país. «Un catalán de tierna edad, criado, o trasplantado en un país de haraganes, se vuelve haragán, y contrae los vicios o falsas ideas de los que le rodean. Este, como lo ha enseñado ya la experiencia, fuera de la vista de los suyos perderá aquella actividad y afán de lucro de sus paysanos, aquella codicia de las ganancias de la vida laboriosa, y aquel deseo de gozar de las comodidades que ésta ofrece o promete al artesano. Los catalanes son industriosos por espíritu de imitación, reunidos en pueblo, en comunidad nacional» (ibid., pàg. 315).
No s’ha de donar validesa explicativa a la invocació d’un nebulós esperit col·lectiu, ni tampoc a l’automàtica sedimentació cultural d’una vella tradició industrial que hauria pogut extingir-se perfectament, com a d’altres bandes. Aquesta cultura del treball i el negoci era l’efecte de causes ben materials, de l’incentiu per a cercar el guany i de la necessitat (i possibilitat) de treballar més (i de fer treballar els altres) que eren implícits en la conjugació dels dos factors fonamentals que la precedent exposició ha destacat. És a dir, el sistema de drets que regien l’accés a la terra, amb les desigualtats i alhora amb la flexibilitat que comportaven, i, d’altra banda, la vinculació a un procés internacional de divisió del treball, amb les oportunitats i les exigències que l’un i l’altre plantejaven.
Allò que més s’ha de destacar de l’argumentació de Capmany és, en definitiva, la imputació de la prosperitat de la Catalunya del set-cents a la laboriositat: més treball, aquesta era la palanca que havia propulsat la seva economia molt més enllà de la d’altres províncies del regne. Aquesta és també la conclusió que he volgut argumentar a les pàgines anteriors, per bé que la mobilització de més treball hi hagi estat explicada en termes diferents dels de Capmany.