Els Pirineus constitueixen el conjunt de relleus més important dels Països Catalans. És als Pirineus on les muntanyes s’enlairen més amunt i on els processos geodinàmics han esculpit un relleu més enèrgic. Aquestes característiques fisiogràfiques, que els destaquen respecte d’altres muntanyes i serralades del nostre país, tenen una explicació geològica. En efecte, és en els Pirineus, així com en la Serralada Bètica, on els processos orogènics (els responsables de l’edificació de les serralades) es manifesten, en l’àmbit dels Països Catalans, amb una major intensitat des del final dels temps paleozoics.
Amb anterioritat, a les acaballes de l’Era Paleozoica, una altra serralada, l’Herciniana, ocupava una major extensió i tenia una major entitat que la Serralada Pirinenca. Aquesta serralada però, quedà pràcticament esborrada pels processos erosius en els temps triàsics. De la Serralada Herciniana, només en queden testimonis en les roques deformades i en les roques ígnies paleozoiques que afloren als Pirineus i a les serralades costaneres.
Els límits de la serralada pirinenca i la seva significació. Els Pirineus constitueixen un orogen excel·lent per estudiar la formació de les serralades alpines. Hom hi reconeix roques del sòcol hercinià, restes de l’antiga Serralada Herciniana, i terrenys de la cobertora, mesozoics i terciaris, afectats pels processos orogènics ara al·ludits, i finalment, materials postorogènics, neògens i quaternaris. Les estructures pirinenques s’estenen des de la Provença, on queden tallades per les més joves dels Alps, fins al mig de l’oceà Atlàntic, on queden esborrades per l’escorça oceànica posterior a la formació de la serralada. La Serralada Pirinenca havia estat considerada com una serralada marginal dins del cinturó alpino-himalaienc. No obstant això, i un cop realitzades noves reconstruccions de la situació de la placa ibèrica, es considera, actualment, que aquesta va romandre enganxada a la placa africana durant la formació dels Pirineus i, per tant, que els Pirineus van representar el límit entre les plaques africana i eurasiàtica entre el Cretaci superior i l’Oligocè mitjà.
Albert Martínez, original de J.A. Muñoz.
Posteriorment, durant gairebé tota l’Era Terciària, i fruit dels moviments relatius d’acostament entre les plaques eurasiàtica i africana, en l’àrea mediterrània es desenvoluparen un seguit de serralades. Eren els temps de l’orogènia alpina, serralades de la qual són les que constitueixen els relleus actuals més importants. D’entre elles, unes corresponen a la sutura principal entre les plaques eurasiàtica i africana. Són, entre d’altres: les Bètiques, els Alps, els Carpats, l’Hindu Kush i l’Himàlaia. D’altres s’han desenvolupat en els límits de les plaques secundàries en les quals es fragmentaren els sectors septentrionals de la placa africana i els sectors meridionals de l’eurasiàtica. Són, entre d’altres: els Pirineus, l’Aties i el Petit Caucas. Tot aquest conjunt de serralades defineixen un cinyell que s’estén en sentit E-W des de l’Atlàntic fins al Pacífic i que es denomina cinyell orogènic alpino-himalaienc; defineix la sutura entre les plaques eurasiàtica i africana i representa el tancament durant el Terciari de la mar de Tetis. En l’oceà Tetits es desenvoluparen durant gran part del Mesozoic, des del Triàsic fins al Cretaci superior, les conques sedimentàries que han estat explicades en el primer volum d’aquesta mateixa obra. Aquest oceà tenia una forma triangular i s’eixamplava vers l’E. En el domini pirinenc no es va formar escorça oceànica i des d’un bon principi de l’acostament d’Àfrica i Euràsia, durant el Cretaci superior, s’enfrontaren dues plaques continentals (col·lisió entre les plaques ibèrica i europea). Al mateix temps la placa oceànica tetisiana subduïa, segons les transversals, per sota de la placa continental eurasiàtica o bé per sota de l’africana. La geometria del Tetis va fer que l’escorça oceànica es consumís per subducció progressivament d’W a E i que, per tant, el moment de col·lisionar les plaques continentals fos cada cop més jove en el mateix sentit. També els processos orogènics durant la col·lisió han estat, a grans trets, més vigorosos d’W a E i així es manifesta actualment en el relleu de les serralades, progressivament més elevat i vigorós vers l’E. Així, per exemple, als Pirineus, els processos metamòrfics i magmàtics que acompanyaren la formació de la serralada foren pràcticament inexistents, mentre que adquiriren una certa rellevància als Alps i un gran desenvolupament a l’Himàlaia. No obstant això, aquesta major intensitat dels esdeveniments orogènics vers l’E no és constant i molt especialment a la Mediterrània, on les complicacions geològiques que s’observen són probablement degudes en la seva major part, a la geometria complicada inicial de les plaques enfrontades, amb entrants i sortints i nombroses subplaques.
En aquest context, els Pirineus se’ns presenten com un exemple de serralada de col·lisió que pot servir per entendre els processos fonamentals que han donat lloc a la formació de les altres serralades del cinyell orogènic alpino-himalaienc, que inclou les muntanyes més representatives del nostre planeta, des d’un punt de vista tant geològic com geogràfic. Ara bé, cal tenir en compte que cadascuna de les diferents serralades presenta les seves peculiaritats i que els models que les expliquen no tenen perquè ésser estrictament comparables. El fet que als Pirineus els processos orogènics hagin estat menys intensos que a les altres serralades del cinyell alpinohimalaienc fa que sovint aquests siguin més fàcilment entenedors i converteix aquesta serralada en un excel·lent exemple del fenomen de la formació de les serralades muntanyoses. Aquest serà el principal objectiu de les planes que segueixen.
Les roques representades als Pirineus es poden agrupar en tres conjunts. En primer lloc, el sòcol, constituït per terrenys majoritàriament paleozoics, afectats per l’orogènia herciniana i en els quals hi ha intruïts plutons de granitoides; s’inclouen en aquest conjunt els terrenys d’edat estefaniana i permiana que, encara que no han estat afectats per les deformacions hercinianes, presenten unes característiques influïdes pels esdeveniments del cicle hercinià. En segon lloc, la cobertora, formada per terrenys mesozoics i terciaris afectats per les estructures del cicle alpí. Finalment, els terrenys postorogènics, que comprenen majoritàriament els materials del Neogen i del Quaternari; aquests terrenys no estan afectats per les estructures de plegament del cicle alpí, però poden estar, en canvi, deformats per les estructures neògenes i per estructures d’edat més recent causades per la neotectònica.