Arquitectura i urbanisme d’època preromànica i romànica

La ciutat

En parlar de la ciutat del període romànic, cal tenir ben present el pes que hi va tenir l’organització romana constituïda a Catalunya sobretot durant l’Antiguitat tardana. La continuïtat entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana, tant pel que fa a l’estructura urbana com a l’arquitectura, és un fet irrefutable que es constata a mesura que es va avançant en l’estudi dels nuclis urbans altmedievals.

Més important que el castell, la ciutat continuava sent durant l’Edat Mitjana romànica l’element principal del paisatge monumental, perquè era el nucli on es concentraven les activitats econòmiques i els organismes de poder. La ciutat de l’Europa meridional, amb els seus espais urbans i els monuments heretats de l’Antiguitat, es presenta, en primer lloc, com un indret fortificat, amb barris urbans o suburbans ben diferenciats (els més importants dels quals són el religiós i el comercial), i on el paper econòmic és l’origen de la nova prosperitat de la vila medieval. La ciutat esdevenia alhora fortificació, lloc d’habitatge, nucli important de la vida econòmica, comercial i en alguns casos centre marítim, seu del podjér comtal, principesc o reial, i centre religiós.

A partir del segle XI, a més, va tenir lloc un creixement de la població i es continuà construint; el resultat de tot plegat va ser un atapeïment urbanístic de la mateixa ciutat, una ciutat fosca, bruta, poc ventilada i amb una organització a vegades desordenada.

L’urbanisme

Si l’arquitectura civil medieval ha estat fins ara menys estudiada que la religiosa, les ciutats de l’alta Edat Mitjana, ara com ara, tan sols són objecte d’unes quantes reflexions introductòries. Les raons d’aquesta deficiència són ben conegudes: d’una banda, la manca de documentació conservada que parli de les estructures urbanes i sobretot arquitectòniques i, de l’altra, la dificultat de fer intervencions arqueològiques en el medi urbà actual que permetin descobrir les etapes primerenques de la formació de la ciutat. A tot això encara s’hi ha d’afegir que les estructures arquitectòniques urbanes van patir, ja des de la mateixa època medieval, reconstruccions i superposicions constants. D’altra banda, aquesta dificultat a l’hora d’investigar les ciutats catalanes de l’alta Edat Mitjana, malgrat que és més patent abans del segle X, es manté en general pel que fa a tot el període medieval, sobretot en època romànica.

Les monografies, però, permeten descobrir la importància de les ciutats des dels períodes més antics Hom s’adona que enfront de les tesis tradicionals que defensaven un procés de decadència i abandó de la ciutat paral·lel al suposat fenomen de ruralització de l’Antiguitat tardana posterior a les invasions del segle III tota la investigació actual demostra la continuïtat respecte del món romà, ja que evidencia que de fet l’estructura urbana va patir pocs canvis profunds. Ciutats de fundació romana com Barcino, Tarraco, Ausa Ilerda o Gerunda van continuar mantenint de manera més o menys regular la mateixa estructura durant l’època visigòtica i el període musulmà o cristià. L’únic canvi més evident, en aquelles ciutats que no estaven sota el domini sarraí, fou la construcció d’esglésies, catedrals i palaus episcopals, comtals i vescomtals.

Hom es pot aproximar a saber com eren les ciutats dels primers segles de l’Edat Mitjana i els seus monuments, ja que tant els documents com les restes conservades indiquen que l’Antiguitat monumental hi era encara molt present. Se’n conservaven fortes estructures, no tan sols la planificació urbana, sinó també força edificis, especialment les arquitectures que eren més funcionals: les muralles i construccions de caràcter defensiu o les portes, per exemple. Altres elements havien estat remodelats per adequar-los a nous usos, com ara els edificis administratius, o per formar part de noves construccions (les columnes dels temples, els capitells, les mateixes estructures). Un fet habitual va ser la reutilització de termes per construir-hi esglésies, com va passar a Barcelona amb l’església de Sant Miquel, i era freqüent ja a l’època paleocristiana al nord d’Àfrica. A Tarragona, en canvi, la consistència estructural del circ romà va fer que en època medieval esdevingués la base sobre la qual es va construir la muralla de la ciutat; a Vic, el temple romà va ser reaprofitat per a la construcció del palau de la família dels Montcada. La documentació parla també de la presència en les ciutats medievals de monuments públics d’època romana, com els arcs de triomf.

El sistema municipal romà, d’altra banda, va perdurar també fins a èpoques ben tardanes, i les civitates eren indrets fortificats que se situaven en una continuïtat molt directa respecte a la romanitat. Si bé ciutats com Lleida estaven en una situació precària, molts textos indiquen que Tarragona o Barcelona gaudien de gran prosperitat en ple segle VI, situació que avalen els estudis demogràfics. Els recintes emmurallats del Baix Imperi continuaven existint durant els segles IX i X, ja que asseguraven la protecció i la seguretat dels ciutadans. No obstant això, sovint –com a Girona o a Barcelona– la muralla tancava tan sols la part central de la ciutat, el centre administratiu, polític i religiós, mentre s’anaven creant una sèrie de nuclis extramurs. Així, la persistència de les muralles no era símptoma de reducció de l’espai urbà, ni n’estrenyia el desenvolupament. Intramurs, es detecten també concentracions o reagrupaments de població. En aquest sentit, un fet destacable és l’existència d’importants comunitats jueves que vivien en barris reagrupats (els calls o jueries), i posseïen un benestar econòmic suficient per construir monuments com els de Besalú, amb sinagoga i bany ritual; tots dos, bé que d’època romànica, permeten d’imaginar com eren els edificis desapareguts.

Pel que fa al nombre de població que albergaven les ciutats dels primers segles de l’Edat Mitjana, es pot dir que les més importants, com ara Girona o Barcelona, tenien aproximadament uns quants milers d’habitants, comptant també els barris de fora de la muraUa. Més endavant es veurà com entre els segles IX i X es constata un creixement demogràfic important, que demanava una activitat constructiva més forta.

Les cases s’agrupaven en carrers cada vegada més estrets, a mesura que la població anava creixent i s’anaven construint nous edificis, i a poc a poc l’organització urbana tan clara instaurada en època romana s’anava complicant. En les zones perifèriques és on el teixit urbà antic es modificava més ràpidament. Tot i així, l’estructura urbana global no s’alterava i l’activitat de la ciutat es concentrava en un primer moment, des de l’Antiguitat tardana, al voltant de l’antic fòrum.

Malgrat tot, a partir dels segles VI i VII s’evidencien alguns canvis conceptuals en espais o zones, sobretot perifèriques, de les ciutats, com ara la progressió de les necròpolis a l’interior del recinte emmurallat, generalment en el que havia estat l’intervallum, ja que molt probablement era un dels pocs espais que quedaven lliures i permetien una ocupació sense gaire control. D’altra banda, lentament s’esdevenia un fenomen d’ocupació de l’espai que havia estat el fòrum, o més aviat els seus voltants, amb edificacions usualment de caràcter públic, o amb esglésies. A la ciutat de Barcelona, per exemple, l’església de Sant Miquel es va construir prop de l’antic fòrum de la colònia, i fins i tot es van aprofitar elements de les termes romanes, com la mateixa decoració del paviment. En general, es constata, intramurs, una reorganització entorn d’alguns pols o monuments, zones privilegiades en funció de les quals, en determinats llocs durant el segle X, les antigues muralles eren millorades o reparades. La vitalitat de la vüa i la seva progressiva sectorització interna es fan evidents en aquests canvis i transformacions, bé en elements com les regles de vida en comú introduïdes en certes ciutats en el segle X i al començament del segle XI, bé en la mateixa restauració de monuments. En aquest sentit, els nuclis episcopals eren les ciutats més prestigioses i importants, i mantenien una gran activitat constructora que sens dubte anava més enllà de l’arquitectura religiosa. Un bon exemple és la ciutat de Barcelona, en què la concentració de ciutadans entorn de la seu episcopal s’aprecia des de la primera meitat del segle X, un vincle que va perdent força posteriorment, a causa de la consolidació del poder civil.

A partir del segle XI el creixement de població a les ciutats començà a fer-se evident, cosa que inevitablement comportà també un creixement de la construcció, encara que això no necessàriament signifiqués millores quant a urbanisme, ans al contrari. Moltes ciutats cada vegada tenien carrers més estrets, sinuosos i sovint amb pendents pronunciats, tot i que s’intentava, en la mesura que era possible, que fossin empedrats. La xarxa de clavegueram, en la majoria de casos, continuava sent més o menys similar a la d’època romana, amb molt poques modificacions, i la construcció de noves clavegueres era cada vegada menys possible, perquè els habitatges anaven cobrint quasi tot el sòl lliure. Les aigües residuals, doncs, es conduïen per la superfície dels carrers, amb el consegüent perill d’infeccions i epidèmies, o s’abocaven en pous morts que es buidaven amb certa regularitat, tot i que no tots els habitatges d’una ciutat medieval podien tenir-ne. Aquest problema no es va començar a solucionar fins al final de l’Edat Mitjana.

L’estretor de la majoria de carrers, junt amb el fet que les vies principals fossin moltes vegades porticades –perquè s’hi feien els mercats setmanals–, comportava que la ciutat medieval sovint fos un nucli fosc. A això cal afegir-hi que, a mesura que hom s’acosta cada vegada més a la baixa Edat Mitjana, el creixement constant de població obligava a construir habitatges elevats a cada un dels dos costats de carrer. La manca de llum i de ventilació, doncs, eren dos elements afegits a la insalubritat produïda per un sistema de clavegueram deficient.

Si les ciutats importants fins al segle X acostumaven a tenir un miler d’habitants, a partir dels segles XI i XII qualsevol nucli urbà important oscil·lava entre els 6000 i els 10 000 habitants. Els barris que s’havien començat a crear extramurs acollien cada vegada més població i s’anaven fent més importants: artesans, mariners, hortolans o llauradors acostumaven a viure en aquests nuclis; i també els mercats es feien, cada vegada més, fora de les estretors de la ciutat emmurallada. A la llarga, doncs, les autoritats ciutadanes, i sovint el mateix rei, van haver de promoure l’ampliació de les muralles per incloure dins del nucli urbà els barris perifèrics, fet que assegurava la protecció d’aquelles zones menestrals i de comerç de la ciutat. Això no va ocórrer, però, com en el cas de Barcelona, fins al segle XIII. D’altra banda, la pervivència dels barris «especials», com els calls o les moreries, encara era ben palesa.

L’arquitectura pública

L’arquitectura utilitària, després dels habitatges, era la tipologia constructiva més habitual a les ciutats romàniques. Un dels edificis més desconeguts, però que alhora se sap per la documentació que era un dels més corrents, eren els banys. La cultura mediterrània ha estat molt propera al costum del bany, ja sigui per raons religioses (banys àrabs i banys jueus) o simplement higièniques i plaents, fet pel qual no ha d’estranyar que gairebé totes les ciutats medievals tinguessin com a mínim un edifici de banys públics. A la zona d’influència catalana, els més coneguts són els de Girona, però se sap del cert que també n’hi havia a Barcelona, Mallorca, Tortosa i València, entre altres ciutats. L’edifici destinat al bany acostumava a seguir la disposició característica dels banys romans i musulmans, consistent en una sala principal, que era la sala freda o de descans i que s’emprava també com a vestuari, i les sales de bany calent, generalment de planta rectangular. L’escalfor i el vapor d’aigua arribava a les sales des d’un forn situat en un extrem de l’edifici i a través d’un sistema de canonades que circulaven sota del paviment, i de vegades també dins del mur, que no és res més que el sistema d’hipocaustum emprat a les termes romanes. Eren edificis fets amb pedra, de construcció soferta, capaç de suportar la humitat i les altes temperatures interiors. S’acostumaven a cobrir amb voltes de canó perforades per lluernes, i moltes vegades la sala principal presentava un templet central amb columnes cobert per una cúpula i amb llanterna. La documentació recull que alguns d’aquests banys, i també per influència sarraïna, devien tenir un jardí més o menys gran que acabava d’arrodonir l’ambient relaxant i plaent del mateix edifici.

Els banys solien ser propietat de la ciutat o del mateix comte o rei, com és el cas dels de Girona i Barcelona, per exemple, i hi havia una persona encarregada de l’obertura i l’administració. Cada ciutat tenia la seva pròpia reglamentació pel que fa a la utilització, els horaris, el preu d’accés, etc, que separava els banyistes per raons de sexe, i en alguns casos també per la religió.

Altres tipologies d’arquitectura urbana pública d’aquest moment, que s’explicaran amb més detall en parlar de la ciutat de Barcelona, eren els hospitals i les construccions lligades al fet comercial i de mercat, que tan important era per als nuclis urbans, especialment per a aquells situats en punts estratègics de les rutes de comerç de l’època. Es tractava sobretot d’edificis destinats a magatzem, de dipòsits de mercaderies o «alfòndecs» –que van esdevenir les futures llotges–, o de drassanes. Tampoc no s’ha d’oblidar, encara que s’escapin de l’àmbit estrictament civil, l’arquitectura conventual, que moltes vegades incloïa un hospital o alberg per als pobres de la ciutat, i les construccions relacionades amb determinades comunitats no cristianes, com ara les sinagogues jueves, que a diferència de les esglésies cristianes romàniques són gairebé desconegudes.

Un altre objecte d’investigació alhora arqueològica i documental més ignorat a hores d’ara és l’aspecte que devien tenir les zones portuàries més actives de la costa catalana; essencialment, al període de l’alta Edat Mitjana, la zona portuària d’Empúries-Castelló d’Empúries i l’aspecte monumental del port de Barcelona, que potser es podria restituir aproximadament sobre el que se sap del front marítim en època gòtica.

El port de Barcelona, potser en gran part platja, rebia a mitjan segle XIII força naus genoveses que arribaven carregades i havien de pagar per comerciar a la ciutat. Aquests negociants sovint transitaven per Barcelona amb destinació a la zona islàmica de la Península. També està documentat que les naus catalanes exportaven cada vegada més mercaderies, sobretot a partir del començament del segle XIII, com per exemple blat, sal, oli d’oliva, vins, llana, metalls o teixits, mentre que importaven fàcilment cotó, sucre, paper o substàncies per tenyir.

Algunes representacions iconogràfiques catalanes mostren les formes dels vaixells d’època romànica, com ara les pintures de Sant Pere de Sorpe pel que fa a escenes religioses o, a Barcelona mateix, alguns detalls del sostre d’un palau del carrer de Lledó, on es veu una embarcació propulsada amb rems, del tipus de les galeres, que devien constituir la imatge quotidiana del port de Barcelona al començament del segle XIII.

L’arquitectura privada i els palaus

La gran majoria dels habitatges i obradors urbans havien estat de fusta fins ben bé al segle XI, tot i que també se n’havien construït alguns de pedra, especialment aquells que havien de tenir diversos pisos. En aquest sentit, un altre element que confirma, i alhora afavoreix, la continuïtat entre l’Antiguitat i l’alta Edat Mitjana és la reutiützació dels materials de construcció. Però la pedra, en tot tipus de construccions –ja fossin palaus, habitatges o altres edificis–, va ser cada cop més, a partir del segle X, la matèria primera, i el parament era cada vegada més ben tallat i més gran. Els palaus, els hospitals o els banys públics eren el tipus de construcció que caracteritzava l’arquitectura urbana, i eren els que més aviat van introduir les novetats ja pròpies d’una arquitectura romànica. El model d’edifici estructurat al voltant d’un pati central obert que oferia la domus romana pervivia encara en els palaus altmedievals; de fet, constituïa el tipus de palau mediterrani que no es va deixar d’emprar, amb més o menys canvis, fins a la ciutat industrial Es tractava d’un edifici més aviat tancat a l’exterior, al qual generalment s’accedia per una sola entrada, en aquest cas una porta de mig punt adovellada. La planta baixa es destinava a les estances secundàries, com ara els magatzems, les cavallerisses o la cuina, i una escala (sovint monumental) conduïa fins al primer pis: la planta noble. Els propietaris residien en aquesta planta, de manera que els pisos superiors es destinaven de nou a habitacions secundàries, golfes i en molts casos galeries obertes. De cara a l’exterior, acostumaven a ser construccions austeres, a vegades amb figures decorades d’escultures tot i que és ben possible que els interiors haguessin estat més o menys decorats, fins i tot amb pintures murals, segons qui els habités. Els fragments de pintures trobats en alguns d’aquests palaus, malgrat les reformes i modificacions sofertes pel pas del temps, ho testifiquen: les mostres més conegudes són les dues pintures murals que representen escenes de la conquesta de Mallorca, trobades a l’antic Palau Caldes (i conservades al MNAC), i al mateix Palau Reial de Barcelona. D’entre els palaus públics destaca la façana de la Casa de la Paeria de Lleida, molt arabitzant, que ja anuncia les grans façanes gòtiques dels edificis administratius de la ciutat. La Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols il·lustra, a començament del segle XI, la façana pòrtic luxosa, però habitual. La majoria d’habitants d’una ciutat medieval, però, vivien en cases molt més senzilles. Atès que molts eren artesans o menestrals, aquests edificis acostumaven a complir la doble funció d’habitatge i taller, i fins i tot feien també de botiga. La planta baixa, doncs, servia d’obrador, especialment les estances més properes al carrer, i també hi acostumava a haver la cuina, que feia alhora de menjador. Les habitacions se situaven en el primer pis, que podia estar també compartimentat, segons el nivell social i econòmic dels habitants. Finalment, el darrer nivell, a sota mateix de la coberta a dues aigües, servia de golfes i de rebost. En molts casos la botiga de l’artesà solia ser un taulell situat a l’exterior, on es mostrava i es venia el producte fabricat, tot i que els documents també parlen d’habitacions. Cal tenir en compte que tot sovint en aquests habitatges no tan sols hi vivia la família del mestre, sinó que també s’hi podien allotjar algun oficial assalariat i els aprenents.

La ciutat de Barcelona

Barcelona ja començava a ser una ciutat important durant el Baix Imperi, potser més que Tarragona. La muralla, reconstruïda al segle IV, envoltava un perímetre relativament petit però actiu, que anava des del que avui és la plaça Nova (on hi havia un dels quatre accessos principals) fins al carrer de Regomir. Estava planificada seguint el traçat ortogonal característic de les ciutats romanes, i la travessaven dos carrers principals: el cardo (de nord a sud) i el decumanus (d’est a oest), encreuats perpendicularment, que es desdoblaven en tota una xarxa de carrers paral·lels que formaven una quadrícula. L’espai central de la ciutat era el fòrum, on es concentraven els principals edificis de govern de la mateixa ciutat, el temple i on periòdicament es feia el mercat.

Fins que Al-Mansur la va atacar, l’any 985, probablement conservava molts elements d’època romana, ja que la documentació del segle X parla de reparacions posteriors d’estructures antigues. Abans de l’any 1000 s’estava remodelant la muralla, fet que va afavorir la prosperitat econòmica de la ciutat. D’altra banda, els banys públics se seguien utilitzant de manera continuada, i van conservar aquesta funció fins que es van substituir per l’església de Sant Miquel, que va reaprofitar elements de l’edifici primitiu. Però l’edifici que simbolitza millor aquesta continuïtat d’estructures entre el món antic, el preromànic i el romànic és la catedral, que és també l’element al voltant del qual s’organitzava la ciutat en època altmedieval, i que es va anar configurant com l’arquitectura monumental més emblemàtica de la ciutat. Les restes arquitectòniques trobades en el subsòl de la catedral actual demostren l’existència continuada, en un mateix indret, de construccions lligades més o menys directament a la primera basílica paleocristiana dels segles IV i sobretot del V, de l’edifici romànic consagrat el 1045 i del temple d’època gòtica que encara avui perviu.

Pel que fa a la població, el teixit urbà no va canviar gaire fins al segle X, i el nombre d’habitants es va anar mantenint sense gaires fluctuacions. A partir de l’any 985, però, va començar un creixement demogràfic –directament lligat a una puixança econòmica– que cada cop més va anar afectant l’ocupació de l’espai del recinte emmurallat. No cal dir, doncs, que és a partir d’aquest moment que es comença a parlar dels barris exteriors: els Arcs Antics, Santa Maria del Pi, Santa Maria del Mar o Sant Pere de les Puelles. L’activitat constructora que se’n va derivar, d’altra banda, va comportar la reutilització de murs i torres de la muralla com a fonaments d’edificis privats i públics. L’existència d’habitatges de més d’una alçada, a més, acaba de confirmar que ja al segle X a Barcelona no hi havia espais buits.

Un conjunt de castells situats en indrets estratègics –el castell Vell, el castell Nou, el castell de Regomir i el castell del Port– complementava el sistema defensiu de la Barcelona medieval, que encara mantenia l’estructura de la muralla del segle IV.

La Barcelona dels voltants de l’any 1000 era, doncs, una ciutat de prestigi, tant per la condició de població sòlidament fortificada i de centre religiós, com pel fet que havia esdevingut seu del poder comtal i aglutinava un nucli de població important. La presència d’edificis com el Palau Comtal, el Palau del Bisbe, la Catedral i les esglésies i parròquies importants –que ocupaven l’espai del que havia estat el fòrum romà– en són la millor mostra. Cal dir, però, que se sap ben poca cosa de l’aspecte que devien oferir els edificis de la Barcelona preromànica i romànica, tant religiosos com civils, ja que en època gòtica la majoria d’estructures monumentals de la ciutat van ser reconstruïdes o reformades. En aquest sentit, cal recordar la importància que va tenir l’assentament dels ordes mendicants a les ciutats, pels volts del segle XIII, com a element d’introducció de les transformacions en els estils arquitectònics, al començament del gòtic.

Més enllà de l’any 1000, es mantenien els grans edificis que concentraven el poder civil i eclesiàstic, per bé que reformats. En aquest sentit, el més prestigiós sembla que era el Palau Reial Major, que entre els segles XII i XIII va sofrir tot de modificacions; el que devia haver estat una construcció fortificada es va anar convertint cada cop més en palau. Tan sols l’espai que ocupava, bona part del quadrant nord-oest de la ciutat emmurallada, reflecteix el paper que hi devia tenir.

Del Palau Reial Major romànic avui encara es conserven les voltes de canó que hi ha sota el Saló del Tinell, les façanes nord i sud –que donaven respectivament al verger de palau i a la plaça del Rei–, i les finestres del segle XI de la façana principal, que es van tapiar en construir el Tinell. Es desconeix com devia ser la distribució interior i l’únic que se sap és que al segle XII es va ampliar a la banda del pati amb una nova ala, paral·lela al carrer dels Comtes. La primera gran transformació dins de l’època romànica devia ser la de Jaume I, en la qual el palau devia haver quedat configurat en dues plantes per damunt de les voltes que encara es conserven. Aquesta hipòtesi la confirmen les finestres del segle XI segades, que devien formar part del segon pis. En la primera sembla que hi havia la sala major, a la qual pertanyien les pintures avui exposades al Saló del Tinell, i la segona planta es destinava a estances diverses, que la documentació bateja amb noms d’animals exòtics («Àguiles», «Carabasses», «Urraques», «Garses», «Papagais»), probablement per la decoració. En l’espai que avui ocupa el Palau del Lloctinent, hi havia una altra ala del palau, on s’havien situat les Escrivanies. Abans de la construcció de l’actual capella de Santa Àgueda, emprant com a fonament la muralla romana, hi havia al mateix lloc, però dins del recinte emmurallat, una capella dedicada a Santa Maria, que la documentació ja esmenta el 1173. La darrera reforma important, ja tardana, la va dur a terme Pere el Gran durant la segona meitat del segle XIII.

El Palau del Bisbe actual es va construir entre els segles XII i XIII –tot i que cal tenir en compte que al llarg dels segles ha estat remodelat diverses vegades–, recolzat a les torres de la muralla romana i a tocar d’una de les portes. Del palau anterior, que estava situat al carrer dels Comtes, prop de la plaça de Sant Iu, tan sols se sap que tenia un verger més o menys important. Malgrat totes les reformes, el que encara es pot observar i estudiar de l’estructura romànica el configura com un dels millors exemples del que havien estat els grans castells palau del segle XIII a les ciutats catalanes; per tant, exemple també de l’aspecte que devia haver tingut el Palau Reial Major abans de les reformes del segle XIV. L’aspecte general actual del Palau Episcopal de Barcelona és probablement el resultat de les remodelacions que va fer el bisbe Arnau de Gurb cap al 1253-57. L’estructura, ben romànica, era la d’un palau medieval amb pati format per tres pisos: una planta baixa, un pis principal i un pis alt amb finestres geminades d’època romànica. Les grans arcades de mig punt sobre pilars, columnetes i capitells –comparables als de Sant Pau del Camp– que encara es conserven al costat nord-occidental, demostren que l’arquitectura romànica civil, com ja s’assenyalava en parlar del Palau Reial Major, molt probablement incorporava una decoració que devia tenir un grau de refinament important. Són probablement anteriors a la intervenció d’Arnau de Gurb, datables cap al final del segle XII o el començament del XIII.

L’estructura primigènia estava formada per un sol cos de tres pisos adossat a la muralla, amb una façana orientada cap al migdia, i un pati que molt segurament coincidia més o menys amb l’actual. Les reformes d’Arnau de Gurb van afegir un nou cos que feia frontera amb l’actual carrer del Bisbe i la capella de Santa Llúcia, com també la galeria del costat sud-occidental i les finestres triforades. Els capitells de la galeria presenten motius de tiges vegetals i fulles molt estilitzades, amb cimacis escacats, i esdevenen un dels pocs exemples que es conserven de l’escultura romànica civil barcelonina.

Entre els edificis civils d’època romànica que es coneixen, no es pot deixar de mencionar, malgrat que se’n sap ben poca cosa, l’hospital per a pobres i pelegrins que estava situat a tocar de la porta nord de la muralla romana, però fora del recinte catedralici. D’altra banda, un bon exemple de les fundacions privades de mitjan segle XII era la capella de Marcús, prop de Sant Pere de les Puelles, construïda al costat del camí que anava cap al Vallès. Es tractava d’una d’aquelles fundacions degudes a les disposicions testamentàries d’un personatge benestant de la ciutat, que va acabar sent lloc de parada obligada per als innumerables viatgers que hi arribaven.

Durant el segle XIII Barcelona es va plantejar el problema d’incloure dins de la ciutat els nous barris i suburbis que s’havien anat formant extramurs, que desbordaven els antics límits. Per tal de protegir aquests nous barris, i per solucionar alhora el problema de la riera de la Rambla (que provocava nombroses inundacions), es va aixecar una nova muralla en època de Jaume I, que anava des de l’actual plaça de Catalunya fins al mar, concretament fins a la zona de drassanes. Les drassanes, que es van començar a construir a mitjan segle XIII (1255) per voluntat de Pere II el Gran, constitueixen sense cap dubte el monument més notable d’aquestes característiques, i permeten recordar les primitives drassanes situades davant la porta de Regomir. En època romànica eren ja un element monumental molt significatiu de la vida marinera i comercial de la ciutat, de la mateixa manera que els dipòsits de mercaderies o allotjaments per a marxants, que després van esdevenir les prestigioses llotges gòtiques.

Tot i que queden pocs vestigis de l’arquitectura romànica barcelonina del segle XII, malgrat alguns edificis religiosos prestigiosos com Sant Pau del Camp o capelles menors com la de Sant Llàtzer, de vegades es té la impressió de conèixer la Barcelona d’època romànica sobretot gràcies al moment més tardà, és a dir, el segle XIII, quan en altres indrets, del nord de França, per exemple, el gòtic s’havia imposat definitivament.

Els castells i l’arquitectura de defensa

L’arquitectura no religiosa i l’urbanisme dels primers temps de l’època medieval servien directament a la necessitat d’estructurar un territori acabat de conquerir i d’assegurar alhora la defensa de les fronteres establertes. En aquesta terra de frontera, el castell n’era l’element principal, no tan sols pel que fa a la funció defensiva, sinó com a centre de l’organització sociopolítica local, ja que afavoria a la llarga l’agrupació i l’establiment de la població sota la seva protecció. Aquesta necessitat de crear una densa xarxa de castells va fer que les estructures arquitectòniques de defensa esdevinguessin un autèntic camp de proves de materials i tècniques constructives. Efectivament, la importància dels castells catalans del segle X rau em el fet que, amb notable anterioritat a altres llocs, defineix els models de torre refugi circular i de domicilium.

Al segle X, cap als anys trenta, es comença a constatar l’aparició d’alguns nuclis de població al voltant dels castells, fet que va comportar una notable transformació del paisatge. La pedra es va imposar com a matèria primera de la construcció de les torres de defensa, que van començar a esdevenir lloc d’habitatge.

Fortificació i territori

Entre els segles IX i X, en un país acabat de conquerir i amb unes necessitats contínues de vigilància i de defensa, el castell va esdevenir l’element de frontera per excel·lència. L’ocupació de llocs elevats sobretot per dur a terme aquesta tasca defensiva era constant, i s’efectuava bàsicament en la forma de torre o castell, de manera que en un primer moment no s’hi troben assentaments humans. Aquestes primeres fortificacions acostumaven a ser de fusta, sovint constituïdes per una simple arquitectura sostinguda per pilars també de fusta, ja que s’han trobat restes de forats destinats a situar aquest sistema de sustentació en llocs elevats de defensa fàcil. En el conjunt de Viver (Berguedà), per exemple, que data del final del segle VII, apareixen en la part més alta de la plataforma grups de clots circulars, de vint a quaranta centímetres de diàmetre i quinze de profunditat, disposats formant una circumferència de sis a vuit metres de diàmetre, amb un orifici central més gran, que sembla que devia ser el suport dels pivots de les torres de fusta rodones. Hi havia unes vint torres unides per estacades que vorejaven la plataforma superior. A les parets laterals de la roca, altres sèries de forats devien correspondre a estructures lígnies rectangulars recolzades sobre aquesta, amb una alçada entre les sèries de dos metres, i cobertes amb teulat a doble vessant.

D’altra banda, se sap que l’any 999 la spelunca de Calafell (Baix Penedès) era un element fonamental de la frontera cristiana propera a la costa; en aquestes barreres muntanyoses naturals també s’hi troben grups d’orificis poc profunds, que adopten una disposició circular o en línia. Aquests forats, junt amb els situats a les parets verticals de la roca, servien per encastar les bigues de fusta que sostenien les torres. El cas es repeteix a Torelló (Osona), Rocabertí (Alt Empordà), Gironella (Berguedà), S’Avellana i probablement Peratallada (Baix Empordà), on és possible pensar en l’existència d’un sistema defensiu que protegís el monestir documentat des de l’any 844.

Però no es pot parlar de les tipologies d’aquesta arquitectura de caràcter militar sense abans relacionar-les directament amb l’organització territorial, que en bona mesura era la que condicionava l’articulació d’un tipus de construccions o d’un altre. No cal dir, doncs, que si l’Església havia estat, durant els primers segles de l’Edat Mitjana, l’eix vertebrador de l’estructuració i l’organització civil del territori dels comtats catalans, a partir de la primera meitat del segle X, contemporàniament a la darrera gran repoblació de la primera època comtal, el fenomen de la proliferació de castells va donar lloc a la característica coexistència, o més exactament superposició, d’estructures en l’organització del territori català altmedieval.

La concepció carolíngia d’una marca de frontera va portar necessàriament a una estructuració civil i militar del país organitzada en comtats, vescomtats, vegueries i castells, estructures que ja estaven configurades parcialment en la Tarraconense des de l’Antiguitat. D’altra banda, la zona conquerida també rebia una estructuració eclesiàstica reorganitzada en bisbats, monestirs, parròquies i esglésies. Cadascun dels districtes administratius o comtats tenia, al final del segle IX, un castrum que agrupava les corresponents villae i parròquies. Aquests comtats, i els bisbats, mantenien sovint una estructura propera a l’Antiguitat tardana, sobretot perquè els musulmans havien mantingut les estructures administratives d’època visigòtica. D’aquesta manera va tenir lloc una continuïtat topogràfica i arquitectònica al llarg de l’alta Edat Mitjana, bàsicament als bisbats, que s’erigien com a superestructures que van conduir a la construcció al segle X de les catedrals preromàniques.

Si les parròquies s’havien creat, en moltes ocasions, per pròpia iniciativa dels camperols, la fortificació del lloc i la construcció de castells i torres depenia ara de la iniciativa comtal, tot i que el comte podia delegar els nobles de confiança: els vicarius o viguiers.

Durant els segles X i XI, la paraula castrum designava generalment un districte, una circumscripció territorial amb la seva castellania o castellanies, i posseïa una accepció més àmplia que la denominació de castellum, simple fortificació o castell. Al final del segle X, la xarxa dels castra estava pràcticament completada en limitar els termes dels districtes dels castra amb els dels altres castells; esglésies del castrum, turris, guàrdies i fortificacions senzilles completaven, per una banda, el sistema defensiu dels castra, i per l’altra, la reordenació global del territori. D’altra banda, els documents de repoblament especifiquen la voluntat de fer donació de terrenys sota la condició expressa d’edificar un castrum o una turris.

Es podria parlar de l’existència d’una interrelació dialèctica entre el castell i la seva església (posteriorment parroquial en moltes ocasions) i la repoblació. El primer castell en zona despoblada va modelar la fase inicial de la colonització del territori; el posterior augment de la població i l’aparició consegüent de nous nuclis habitats van obligar a modificar l’organització del castell. En un primer moment, una segona muralla inferior a la de la primitiva fortalesa envoltava l’hàbitat sorgit entorn del castell, i més tard aquest es va dividir o fragmentar en altres castells. Aquest procés de reorganització civil, paral·lel a l’organització parroquial, que va ocórrer en el període 950-1050, explica que en la majoria dels casos els límits actuals dels municipis coincidissin amb els parroquials, que sembla que eren els mateixos dels antics castells. Però el fet que l’església castral esdevingués en molts casos també església parroquial no significava necessàriament que un sol castell no pogués acollir diverses parròquies.

Les torres

Entre els segles IX i X també es constata el fenomen de la reocupació dels oppida, com és el cas dels castells de Savassona, Ullastret, Sant Martí d’Empúries, o com a exemple més significatiu, Olèrdola. Habitat ja des d’època neolítica, el turó sobre el qual es va alçar el castell d’Olèrdola havia estat fortificat en època iberoromana, la muralla del qual va ser refeta al segle X amb l’edificació d’una fortalesa sobre les ruïnes de l’antiga ciutat. La documentació esmenta, el 911, l’urbs Olerdulae, i a la segona meitat del mateix segle és coneguda com a castrum o civitas Olerdulae,

Ja des dels primers anys del segle X, i fins i tot potser abans, moltes construccions havien començat a ser substituïdes per edificacions de pedra, i es començava a desenvolupar l’habitatge fortificació en forma de torre de dos o tres pisos. Un bon exemple d’aquest canvi són els castells de Cardona (Bages) i Casserres (Berguedà), o el de la Roqueta del comte Borrell (Anoia), més tardà (documentat el 960). Aquesta mena de castells es coneixen amb el nom de «carolingis». Només en el comtat d’Osona es documenten setze castells al final del segle IX i començament del segle X: Torelló (881), Sant Llorenç (881), Besora (885-87), Gurb (886), Taradell (898), Casserres (898), Voltregà (902), Lluçà (905), Sentforés (922), Cervià i Tona (923) i Orsal (924). Gràcies a aquestes dades hom es pot fer una idea de la densitat de castells existent en l’interior dels comtats. Malgrat això, en la zona de frontera la construcció de castells data d’èpoques més avançades (mitjan segle X i segle XI), per la lenta colonització de l’extensa franja entre els dominis cristians i els islàmics.

Es tractava de torres de forma quadrada o rectangular, de tres o quatre metres de costat, i envoltades per una estacada de fusta. La resta d’elements complementaris també eren de fusta: separacions entre pisos, escales, portes i finestres, torres de vigia, fortificacions menors, guàrdies, etc. Els carreus de pedra calcària ben tallats, cúbics o prismàtics, es disposaven sense morter o amb fang d’argila, sobre vestigis de torres circulars de fusta de segles anteriors (segles VIII i IX), i els angles es reforçaven amb blocs més grossos. Aquestes torres podien tenir un o dos pisos, però en cap cas la porta d’accés no estava mai arran de terra, sinó que s’obria a migdia a l’alçada del primer pis, i s’hi accedia per mitjà d’una escala de fusta mòbil. Una muralla que resseguia el perfil del terreny acostumava a envoltar el recinte, que ocupava de sis a vuit metres quadrats, i que podia incloure altres petites construccions. La torre de Ribes (Garraf) és, pel seu caràcter isolat, potser l’exemple més característic d’aquesta tipologia. En moltes ocasions s’aprofitaven estructures d’antics castra, poblats ibèrics o torres romanes; de fet, els murs, les parets i, a vegades, les parts inferiors dels paraments de les torres no són sempre medievals.

L’estructura i la tècnica de construcció dels castells o torres de frontera van canviar ràpidament entre la segona meitat del segle X i la primera meitat del segle XI. Per raons tècniques i estratègiques, doncs, es va tornar a la construcció de torres cilíndriques, si bé tallades en pedra. La forma circular presentava notables avantatges per a la defensa: resistia millor l’impacte dels projectils que els angles i les superfícies rectes, el volum d’obra per obtenir una mateixa superfície era inferior i l’absència d’angles facilitava la visibilitat i una millor defensa. Però la construcció de torres rodones, anomenades manresanes o guàrdies, era lenta, ja que calien més coneixements tècnics i constructius, així com un bon morter; en aquest sentit, l’aparició de l’argamassa de calç fou determinant per culminar el procés.

En un primer moment, torres quadrades com les d’Ardèvol (Solsonès), Vallferosa (Solsonès) o Lloberola es van transformar en torres cilíndriques envoltant-les d’un mur circular. En el cas de Vallferosa, la torre rodona, d’aparell irregular i amb una sola porta de mig punt situada a deu metres d’alçada, domina un vilatge abandonat. A l’interior hi havia una cisterna per recollir-hi i conservar-hi l’aigua, i un sistema d’escales mòbils permetia anar accedint d’un pis a l’altre. Altres exemples d’aquest mateix tipus de torre són les de Fals (Bages), Ribes (Garraf), o Coaner (Bages), totes anteriors a l’any 1000, que formaven la línia de conquesta del final del segle X.

La torre de Ribes, de 18 metres d’alçada i 6, 75 de diàmetre, amb murs d’entre 1, 50 i 1, 80 metres de gruix, presentava una divisió interior en dos nivells, i tenia també terrassa. El pis inferior, al qual s’accedia per una trapa en el terra del primer pis, tenia la funció de magatzem o presó. La porta d’accés a la torre, d’arc ultrapassat, se situava a nivell del primer pis, del qual arrencava una escala que conduïa a la terrassa.

Les necessitats defensives i la voluntat d’allotjar en el castell una guarnició permanent, però, van obligar aviat a ampliar l’espai fortificat i a construir-hi edificis residencials. La definició de la nova planta dels castells catalans de la segona meitat del segle XI era en aquest sentit impensable sense les investigacions i els avenços que durant el segle X havien portat a la consecució de la torre refugi circular, el domicilium i el palau fortificat.

Durant la segona meitat del segle XI l’estructura de les torres va esdevenir més complexa. D’una alçada màxima de trenta metres, el mur circular va anar perdent gruix gradualment per pisos, i es deixava un espai de vint a quaranta centímetres a l’alçada de cada pis per recolzar-hi l’embigat. L’aparell era de carreus ben tallats. La planta baixa acostumava a estar coberta amb volta o cúpula rebaixada, sobre la qual s’elevaven dos o fins i tot tres pisos formats per un espès embigat. Freqüentment el pis de dalt es cobria interiorment amb volta, i una terrassa coronava el conjunt. La comunicació entre els pisos es feia per mitjà d’escales de fusta, i les obertures (generalment sageteres) eren escasses. L’entrada a la torre s’efectuava encara a nivell superior al de terra (normalment a l’alçada del primer pis), per una porta d’arc de mig punt i de no més d’un metre d’ample.

Cal destacar el fet que aquestes torres tenien sols una funció de vigia o de refugi temporal, i de fet, no se situaven tan sols en el recinte fortificat dels castells, sinó que, sota les ordres dels castlans i les seves guarnicions, s’estenien per tot el territori protegint villae, vici, monestirs o camins, i completant la xarxa defensiva del castell. Aquestes torres aïllades, denominades indiferentment turres, torralles, guàrdies, guardioles, miralles o forces, segueixen una evolució paral·lela a la de les torres circumscrites en el recinte dels castells, i de fet moltes van ser més endavant l’embrió de futures fortaleses.

Les dificultats d’habitació i la incomoditat de viure en una estructura circular van provocar el retorn a la construcció de torres de planta quadrangular. Com que disposaven de bona argamassa no necessitaven un aparell ben tallat, fet que en va agilitar sens dubte la construcció. Si bé aquest canvi va ocórrer generalitzadament al final del segle XI, n’hi ha alguns exemples de les darreres dècades del segle X –i fins i tot anteriors– que responen al nou prototipus, que s’aproximen a la idea de domicilium. El més ben conservat és la Torre de Montbui (Anoia), amb angles arrodonits que amaguen una planta rectangular de superfície molt superior a les de les torres quadrangulars només defensives, però amb una alçada notablement inferior. L’abundància d’envans tant amb funció d’accés com d’il·luminació, així com l’existència de portes d’accés directe des de l’exterior a la segona planta, reflecteix el caràcter de domicilium. Abona aquesta tesi la divisió de l’espai interior de la primera planta en dos àmbits: un vestíbul (al costat sud) amb accés directe a l’exterior, del qual arrenca una escala que condueix a la planta superior, i la gran sala septentrional coberta amb volta de canó. Tan sols es conserven de la part superior de la torre els murs est i nord, però cal destacar en aquest últim el rastre d’una xemeneia que hauria ocupat, en alçat, l’espai corresponent a les dues plantes superiors.

De la primera meitat del segle XI daten dos intents arquitectònics de conjugar la torre circular tipus refugi amb la de planta rectangular en forma de domicilium. D’aquesta manera, al Papiol (Baix Llobregat), i potser Font-rubí (Alt Penedès), es va buscar un tipus de torre que, millorant les condicions d’habitabilitat, no perdés l’eficàcia militar. De fet, anteriorment, com en el castell de Gelida, l’aula, de poques aptituds defensives, es va concebre com un element exempt a la torre dins del conjunt fortificat, o, com a Artés, la torre preromànica de dues plantes en alçat es va completar amb estances disposades perpendicularment.

L’estat en què han arribat a l’actualitat els palaus fortificats de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), Codalet i Cornellà de Conflent o el més tardà de Sort (Pallars Sobirà), no és suficient per definir-ne les respectives plantes. Malgrat tot, a grans trets responen a una tipologia arquitectònica que entronca amb alguns models de fortaleses de l’Antiguitat tardana, on un recinte amb quatre cubs angulars envoltava la torre vigia, o bé aquesta s’integrava en un dels seus costats.

El castell del final del segle X i començament del segle XI s’articulava com un recinte emmurallat que, a més de la torre o torres de defensa i vigilància, agrupava altres construccions, entre les quals destaquen l’edifici d’habitació, l’església i les construccions que facilitaven la residència. Aquest tipus d’arquitectura militar, com ja s’ha comentat, tenia un paper importantíssim en l’estabilització de les societats de frontera, de la mateixa manera que les fortificacions urbanes presidien l’organització del rerepaís. Castells com el de Llordà (Pallars Jussà), de planta triangular i amb torres de defensa als angles, reunien la doble funció de defensa fronterera i de residència. Els masos isolats tendien a agrupar-se sota la protecció d’un castell, moltes vegades a l’interior mateix del recinte emmurallat, i aquests reagrupaments van ser l’origen de nombrosos vilatges.

La consecució en èpoques més primerenques d’un bon aparell de carreus i l’adopció de cadafals correguts són uns altres elements que van caracteritzar els principals models de recinte emprats en plena Edat Mitjana en la resta del continent. Aquest fenomen arquitectònic es va anar completant durant les primeres dècades del segle XI amb l’arribada del gust per una arquitectura unificada mal anomenada «llombarda», que pel que fa a l’arquitectura militar va adoptar els prototipus i les formes arquitectòniques de la castellologia preromànica catalana.

Així, en el canvi de segle, no hi va haver cap canvi fonamental en l’arquitectura militar catalana. El trànsit de la castellologia del segle X a la del segle XI va ser tan subtil que a vegades és ben difícil traslladar a l’arquitectura militar les categories d’art preromànic i art romànic pròpies de l’arquitectura religiosa.

De fortaleses a explotacions agrícoles

En arribar el segle XII, el castell havia esdevingut un gran recinte fortificat que agrupava una sèrie de peces i dependències destinades, la majoria d’elles, al sosteniment i a l’habitatge de la mateixa fortificació. Les muralles i les torres de defensa i vigilància guardaven no tan sols l’edifici central d’habitació, l’església o capella i un pati d’armes, sinó que en moltes ocasions el castell era ja una veritable comunitat formada per la guarnició, els senyors del castell i el conjunt de persones al seu servei. Les quadres, la capella, els magatzems, el pastador i el forn per coure el pa, o la cisterna per a l’aigua, eren estructures que es distribuïen al voltant d’un pati a cel obert, que normalment presidia l’edifici central dels propietaris, cada cop més de planta quadrada.

Continuaven, però, sent construccions destinades a la defensa d’un territori i, . per tant, situades en indrets estratègics que facilitessin la vigilància de camins i propietats. Les estructures fortificades, doncs, eren encara força importants. Els murs de defensa acostumaven a envoltar un recinte de planta quadrada, amb torres circulars en els seus angles, que podia arribar a ocupar una superfície d’uns cinc-cents metres quadrats. La guarnició d’un castell rural podia arribar a deu guerrers.

El fet que a l’habitació més o menys permanent tinguessin lloc les funcions més importants dels castells va fer que les peces destinades a aquesta finalitat s’anessin dotant de certes comoditats, de manera que cada cop es diferenciaven més els castells de residència habitual o temporal dels governats per castlans o administradors. Tant les restes estudiades per les diferents intervencions arqueològiques com els documents reflecteixen el fet que el cos principal del castell, anomenat també torre de l’homenatge, va esdevenir, durant el segle XII, una residència confortable, amb les habitacions principals sovint arrebossades i decorades amb pintures: els petits escuts i els ramatges de roses vermelles del castell de Mataplana, o l’embigat del pis superior amb decoració esculpida i també pintada, en són potser l’exemple més significatiu. Tot i que se suposa que hi devia haver altres elements de decoració com ara escultures, estucs o teixits, la manca de testimonis fa que aquesta vessant dels castells d’època romànica sigui encara avui força desconeguda. També ho són qüestions com ara la distribució i la funció dels diferents elements, no tan sols dels cossos principals, sinó també d’altres dependències, o coses tan quotidianes com el mobiliari emprat pels habitants dels castells. La majoria de mobles (taules, bancs, llits, armaris, arques o cofres) eren segurament de fusta, però els pocs exemplars que es conserven i les poques referències gràfiques són de dates més tardanes, de manera que és molt difícil fer-ne cap estudi. Pel que fa a la distribució dels espais, l’edifici principal, gairebé sempre de planta quadrangular, acostumava a tenir entre dos i tres pisos d’alçada, i se situava en un lloc preeminent del recinte, ja fos a la part central del pati o en un dels angles de la muralla. Era sens dubte la construcció més alta i robusta de la fortalesa, de manera que, arribat el cas, podia actuar com a darrer reducte de defensa dels seus habitants. La porta d’accés estava a nivell de terra, i en la planta inferior generalment hi havia la cuina, coberta moltes vegades per una volta de canó. Els pisos superiors eren la residència dels senyors, que en alguns casos, com en el castell de Mataplana, gaudia d’un accés particular a través d’una escala d’obra al pati, amb una porta adovellada i fins i tot coronada amb l’escut de pedra pertinent; s’hi distribuïen les sales, els dormitoris, els passadissos o les galeries. A la llarga, les torres de l’homenatge dels castells es van anar dotant d’elements de confortabilitat com ara xemeneies per a les llars de foc o latrines.

Dos exemples que representen el tipus de castell de planta quadrada més característic d’època romànica, i la seva evolució al llarg dels segles XII i XIII (i fins a arribar ben bé al període gòtic), són el castell de Mataplana (Ripollès) i el del Castellvell de Llinars (Vallès Oriental). El castell de Mataplana era, en un primer moment (segle XI), una fortificació de planta ovalada, amb una torre circular i una capelleta, que a poc a poc es va anar engrandint per tal d’adequar-se a les funcions de residència i acollir un nombre més elevat d’habitants. Tots dos castells evidencien el fet que, a partir del 1200, a redós de les fortaleses es van començar a agrupar els habitants del territori, i van formar tot de petits barris (primer d’unes cinc famílies, però cada vegada més grans) que obligaven a engrandir i millorar tota la infraestructura necessària per mantenir una comunitat: magatzems, llenyeres, canalitzacions i dipòsits d’aigua, forns de pa comunals, accessos, etc. Els habitatges d’aquests barris eren rústecs, construïts amb pedra tallada de manera basta i posada en sec de manera irregular, i amb el terra de roca o fang.

A mesura que hom es va apropant al període gòtic, doncs, castells i fortaleses van perdent la funció estratègica per esdevenir, cada cop més, nuclis d’explotacions agrícoles, ramaderes i fins i tot comercials. Ho constaten les eines trobades en les excavacions arqueològiques com les del castell de Castellvell de Llinars, o els inventaris de béns de castells del final de l’alta Edat Mitjana, en què apareixen ben poques armes (i en mal estat). No ha d’estranyar que, de la mateixa manera que al llarg dels segles XII i XIII els habitants dels territoris governats per un castell s’havien anat acostant al recinte fortificat per cercar-ne la protecció, les terres de conreu i les pastures també constituïssin el paisatge més freqüent al voltant d’un castell. La funció defensiva, doncs, es va anar reduint en acabar el període romànic al mínim necessari per guardar els béns del castell: uns quatre o deu guerrers i les estructures de fortificació tradicionals (muralles i torres de defensa als angles, que ara tant podien ser de planta quadrada, com circular o poligonal).

D’aquesta manera, en començar el període gòtic, els castells catalans es van convertir en veritables nuclis de poder. Les seves funcions eren bàsicament la residència dels propietaris i de les famílies que formaven els barris sota la seva protecció, i l’administració i explotació dels terrenys de conreu i de pastura.

L’hàbitat i l’arquitectura rural

La societat condiciona sens dubte el paisatge. A Catalunya, durant l’alta Edat Mitjana, les relacions socials entre pagesos i senyors de la terra van determinar l’organització i l’evolució del territori rural La necessitat de consolidar la formació d’un país, doncs, va fer que a partir del segle XI comencés una gran activitat constructiva que va afectar tant les ciutats com les poblacions més petites. Ja des del segle IX van aparèixer nuclis rurals com a formacions administratives, amb una acusada unitat de població i personalitat pròpia. Alguns d’aquests grups rurals a la llarga es van anar dotant també d’elements arquitectònics de protecció, generalment una torre.

L’organització del territori rural català d’època medieval constata molts elements que representen una continuïtat respecte a l’època romana, però també algunes innovacions aportades pels segles de domini musulmà i d’altres de pròpies dels segles medievals. S’establien, en aquest sentit, uns límits senyorials i uns límits de possessió de la terra dels pagesos que pagaven un impost al senyor. En un primer moment, la població es concentrava en nuclis agrupats, l’exemple més clar dels quals és la villae, però a poc a poc es va anar produint un fenomen de dispersió d’aquesta població, primer en els vilars, i després en els mansi, que anaven formant un paisatge rural d’hàbitat més o menys disseminat. El mas català es va anar configurant com una unitat bàsica d’explotació agrícola i ramadera.

Els nuclis de població i l’habitatge

La tasca de repoblament del nou territori conquerit es va dur a terme amb els grups successors dels immigrants hispanogots, que van anar formant petites propietats lliures constituïdes per una o més famílies. D’altra banda, a partir del final del segle VIII s’observa un inici de desplaçament de la població de les zones de muntanya a la plana, seguint el curs dels rius, però també, paral·lelament, l’aparició de nous hàbitats agrupats en zones altes. Aquests nous nuclis de població cercaven la protecció dels castra, i sovint tornaven a ocupar antigues ruïnes ibèriques.

Probablement, durant el segle IX, afavorit per la inestabilitat, hi havia un desenvolupament cada vegada més important dels hàbitats agrupats en les zones altes. Des del segle V, i fins al voltant dels segles IX i X, hi ha documentats vicis o viculi, nuclis de població situats en indrets elevats, però sense emmurallar; en canvi durant el segle IX grups de cinc a deu famílies s’assentaven al voltant d’una turris o castrum preexistents i donaven lloc a diferents tipus d’hàbitat concentrat, amb la característica comuna de posseir tres elements clau, a més de les zones d’habitació: una església, una torre de defensa i un cementiri. Els habitatges s’agrupaven al llarg d’un sol carrer, amb l’església en un extrem i el castell o torre defensiva a l’altre, i alguns aconseguien tenir uns murs gruixuts que l’envoltaven. D’aquest tipus devien ser els poblats de Caulers (Caldes de Malavella, la Selva), documentat des del 919, Minoves (Berguedà) i Roc de Palomera (municipi de Saldes, Berguedà), o els més evolucionats de Castelló de Sobirà (Sant Miquel de la Vall, Pallars Jussà), Santa Anna (Hostal Roig, Pallars Jussà), Sant Llorenç d’Arés (Montsec) o l’Esquerda, prop de Vic. En aquests darrers exemples, les construccions, tant defensives com d’habitatge, presentaven un parament més evolucionat i regular, i empraven en alguns casos l’argamassa. Estructuralment, a més, podien tenir més d’un carrer i places, i es destacava tota una zona destinada als obradors i magatzems. Es tractava d’un tipus de poblat generalitzat a la zona mediterrània, com demostren altres exemples similars a Itàlia, Provença, València i fins i tot al sud peninsular.

D’altra banda, no se sap ben bé fins a quin moment van perdurar les estructures de la vila romana, tot i que sens dubte van ser l’origen de la majoria de grups de població. L’organització del territori medieval també mantenia molts elements d’època antiga, com ara alguns límits de municipis o bé, fins i tot, restes de la centuriació romana. Els límits de les parròquies medievals sovint coincidien també amb els de les villae romanes, o amb els termes dels pobles carolingis. Ara bé, malgrat això, però, l’ocupació sarraïna va portar, entre d’altres, canvis en l’organització territorial i especialment en la toponímia, sobretot a la Catalunya Nova.

Cal dir que al pla, ja des d’èpoques molt primerenques, la villa romana del baix Imperi, com a centre de producció o lloc de repòs, es dividia en unitats més petites d’explotació familiar, anomenades mans o mansi, que al llarg de l’alta Edat Mitjana havien anat esdevenint un vilatge amb una església. Es pot posar com a exemple la villa de Sant Romà, a Tiana (Maresme), que va construir la seva església en l’antic edifici termal. No ha d’estranyar que en molts casos (així com en els conjunts urbans de Barcelona, Terrassa, Cornellà de Llobregat, Sant Cugat o Empúries) hi hagués una continuïtat entre l’església paleocristiana i la de l’època preromànica. El grup església-vila és una estructura que va perdurar durant tot el període altmedieval.

El fet religiós o eclesial va ser sens dubte fonamental en la creació de comunitats urbanes i rurals. L’envergadura arquitectònica dels monestirs, grans o petits, situats sovint en indrets estratègics, va ser un element cabdal des del punt de vista de la repoblació (i evangelització) del territori i la creació de nuclis més o menys aïllats. En el món rural el vincle entre religió i comunitat se centrava en la parròquia o la confraria, parroquial o monacal; la unitat parroquial actuava com a subestructura de les viles, de manera que la delimitació del poblat s’adaptava tot sovint al terme parroquial, i donava lloc a una coincidència entre les esferes civils i les parroquials, i posteriorment a la designació com a parròquies de les futures entitats municipals. Durant un cert temps la parròquia esdevingué el centre d’atracció del grup humà establert al seu voltant, de manera que es presentava com a causa i efecte alhora del sentiment comunitari local. Que fossin punt de referència i acollida, el centre de culte i enterrament, l’espai de les solemnitats, els juraments i les futures assemblees veïnals, evidenciava que les parròquies havien estat construïdes pels mateixos habitants de la zona, fet que els atorgava cert patronatge o titularitat sobre elles mateixes.

Els mansi, documentats a Catalunya des del segle X, tenien també un paper fonamental en la repoblació del territori, i eren el nucli de població rural més corrent. Durant el segle XI i els primers decennis del xn els vüars o poblets de tradició carolíngia van començar a fragmentar-se per convertir-se en masos. És el cas, per exemple, del vilar de Corbs (Bassegoda, la Garrotxa), que es va dividir en el mas Corbs d’Amunt i el mas Corbs d’Avall

No es tenen gaires notícies de com era el manso català del segle X, més aviat com a hàbitat familiar camperol dins de l’àmbit de la vila que no pas com a explotació agrícola. Les prospeccions arqueològiques dels mansi A i B de Vilosiu (Cercs, Alt Berguedà) i del manso de la Creu de Pedra (Guixers, Solsonès) permeten donar una visió general de les diferents construccions. El conjunt, orientat cap a migdia, tenia un sol nivell i s’enlairava aprofitant com a mur d’un dels seus quatre costats la paret vertical d’una roca, en què s’encastaven les bigues que sostenien el teulat. La coberta era d’un sol vessant, inclinada cap a la façana, i sobre l’embigat tenia palla, brancatge, lloses o argila. La planta estava constituïda per dues peces rectangulars juxtaposades i independents, delimitades per tres murs perpendiculars a la paret vertical de la roca, formats per pedres gruixudes o mitjanes, quasi sense polir, que es disposaven en sec o amb fang.

Una de les peces es destinava al bestiar, i l’altra, amb un banc de pedra per dormir-hi o seure-hi adossat a la paret del fons, a les persones. En el centre d’aquesta darrera estança hi havia la llar, i es ventilava a través de la porta oberta al camí per un forat practicat en la coberta, a manera de sortida de fums; eren les úniques obertures de l’habitatge. La superfície coberta (de 60 a 75 m2 en el cas del mas de la Creu de Pedra) s’alçava prop de l’hort, els camps i el prat, i posseïa una reserva d’aigua.

Les dues estances es van anar dividint en compartiments. En el cas dels mansi A i B de Vilosiu (el darrer del 980), posteriors al que ja s’ha citat, en la peça dedicada al bestiar se separaven porcs, vaques i cavalls, i les ovelles i les gallines es deixaven a la intempèrie. L’espai per a les persones es va anar completant amb estances al voltant de la peça principal, destinades a magatzem o rebost, forn i dormitori. Cap al segle XII, les estances de les persones es van anar situant sobre la planta del bestiar, per tal d’aprofitar-ne el calor, i al final del mateix segle aparegueren a Catalunya els anomenats masos torre.

Des de la segona meitat del segle X, com ja s’ha vist, es va anar generalitzant la construcció en pedra, tant en arquitectura civil com religiosa, i els edificis i les estructures arquitectòniques es reformaren. L’aparell es regularitzava cada vegada més, de manera que els carreus eren més ben tallats i més grossos, i l’ús de l’argamassa començava a ser corrent, especialment en els edificis més nobles. Pel que fa a les cobertes, a partir del darrer quart de segle es va començar a imposar la teula corba, anomenada també àrab, trapezoïdal, tot i que no es va emprar de manera més o menys corrent fins al segle XIII. Els sòls es cobrien amb enllosats i empedrats.

Els mansi, com a tipus d’hàbitat dispers, s’agrupaven en villules (petits poblats) i villarunculis (llogarrets), documentats ja al segle X, que completen aquest fenomen demostratiu de la dispersió i fragmentació de l’hàbitat rural que va esdevenir al llarg de l’època romànica. A Catalunya no es coneixen trets característics del vilar o vilaró, que probablement consistia en un grup d’habitatges embrió d’un llogarret o poblat posterior. La majoria de nuclis humans escampats pel territori rural no acostumaven a agrupar més de cinc o deu famílies, és a dir, una cinquantena d’habitants.

El mas, format pel nucli d’habitatge isolat (la casa de pagès) i les seves terres (camps, boscos, pastures, vinyes, horts i en algun cas fins i tot un molí), s’anava configurant, al llarg dels segles X-XII com una unitat de cobrament de les rendes fixades pel senyor del territori, però era cada cop més un nucli d’explotació agrícola i ramadera important. A la llarga, doncs, el paisatge català va esdevenir un paisatge d’hàbitat disseminat, format per tot de nuclis amb camps, boscos i pastures, cadascun d’ells presidit per la casa. Però el grau de dispersió i de concentració de la població en el territori no sempre era igual a tot arreu: alguns indrets de Catalunya van quedar fins a cert punt al marge d’aquesta dispersió de població, com les zones pirinenques i les terres de la conca de l’Ebre. En canvi, a les terres de Girona es constata l’aparició d’un gran nombre de masos sobretot durant la segona meitat del segle XI, igual que les de Sallent (Garrotxa) o a Vilamajor (Vallès Oriental). D’altra banda, no es tractava tampoc d’un fenomen simultani. Mentre que els primers masos havien aparegut a la zona de la Catalunya Vella, pels volts de l’any 1000, en altres indrets la dispersió de població no va començar fins al segle XI, i fins i tot en determinades zones el procés no es va acabar fins als primers anys del segle XII.

El tipus d’habitatge amb subdivisions era cada vegada més freqüent en el període romànic (la documentació en parla fins ben bé al segle XIV), tot i que a partir del segle XII comença a aparèixer el tipus anomenat mas torre. Es tractava d’una construcció aïllada, igualment d’explotació agrària, però pensada per a la protecció i defensa del territori, que va evolucionar cap a la casa forta del segle XIII. Alguns autors esmenten la possibilitat que fos una tipologia introduïda pels ordes cistercencs o militars. D’altra banda, a partir de la primera meitat del segle XII, havien aparegut les bordes, un tipus de mas més petit (aproximadament la meitat) i marginal dins del terme territorial, que dispersava encara més la població i fragmentava el territori. El perill de fragmentació fins a la mateixa desintegració que masos i bordes podien comportar, però, s’evitava a Catalunya amb la institució de la figura de l’hereu. A més, la coexistència durant els segles XII i XIII de masos i bordes feia que a poc a poc anessin apareixent importants diferències entre pagesos rics i pagesos pobres, que van desembocar en els conflictes de remença del període següent.

Camins i ponts

Tota aquesta febre renovadora en la construcció no va afectar tan sols les edificacions i els habitatges, sinó que en el món rural la xarxa de camins del país, que fins al segle X s’havia mantingut més o menys igual que en l’Antiguitat, també va ser reconstruïda, millorada i fins i tot ampliada. En començar l’època medieval la xarxa de comunicacions era encara hereva de la romana, i les úniques reformes que es feien eren les tasques de manteniment de les vies romanes. L’única via important que consta que havia estat construïda pels volts del segle VIII era l’anomenat camí dels francs, que unia la ciutat de Barcelona amb els Pirineus, i facilitava el trànsit dels exèrcits carolingis. Però a mesura que s’avançava en el temps va ser necessari obrir camins i construir ponts que portessin cap als nous nuclis de poblament. El trànsit de viatgers i comerciants era cada vegada més gran, i calia que les comunicacions fossin també millors.

On més es noten els canvis és en la construcció de ponts, que havien de ser pensats per al pas de bèsties i carros. Tot i que pels documents es coneix l’existència d’un nombre important de ponts a la Catalunya Vella cap al segle IX, no se sap exactament si eren realment estructures arquitectòniques de pedra o simples passeres de fusta. Entre el segle XI i el segle XII, però, els ponts de fusta anteriors es van anar substituint per estructures de pedra amb un aparell regular de mida mitjana i ben tallat, i amb el sòl empedrat. Acostumaven a ser del tipus anomenat d’esquena d’ase, és a dir, de dues vessants i formats per un únic arc de mig punt, com el pont vell de la Pobla de Lillet (Berguedà), el de Castellbell i el Vilar (Bages), o el de Bar, que travessava el Segre, prop de la via que seguia el curs del riu. L’alçada d’aquests ponts de l’inici del romànic s’acostava moltes vegades als quinze metres, per tal d’evitar i resistir les revingudes dels rius. Sobretot a partir del segle XI, tenien algun tipus de paviment empedrat i una capelleta a la part central o a l’entrada del pont, amb el corresponent sant o verge protector. En els darrers temps de l’alta Edat Mitjana (segles XII i XIII), les estructures dels ponts van començar a ser cada vegada més complexes i sofertes, fet que es constata, entre altres elements, per l’augment dels arcs de sustentació.

Altres elements del paisatge rural, com ara els recs i les sèquies, també van ser partícips d’aquest fenomen de construcció i reforma del territori rural català.

L’arquitectura utilitària i de producció

La producció de matèries per al sosteniment de la població era sens dubte una activitat habitual que demanava una arquitectura particular, adequada a cada procés. És molt possible que, en acabar l’alta Edat Mitjana, a Catalunya hi hagués, per exemple, gairebé tants molins com esglésies, ja que cada comunitat o grup de comunitats n’utilitzava com a mínim un; però si bé els edificis religiosos s’han conservat en més o menys nombre, aquest tipus d’arquitectura utilitària ha anat desapareixent a mesura que els processos de producció han anat canviant. Per tant, avui en queden molt poques restes, i el seu estudi demana inevitablement una intervenció arqueològica profunda. Per això encara es desconeix força com eren els molins per a la mòlta de farina del segle XI, o els tallers dels artesans (rurals i urbans), i com funcionaven. D’altra banda, les poques restes d’època medieval que s’han conservat acostumen a ser de períodes posteriors (segles XIV i XV).

El tipus d’estructura potser més habitual del món rural, deixant de banda l’habitatge, probablement era el graner o l’edifici destinat a l’emmagatzematge dels productes de la collita. Es tractava d’una construcció més o menys quadrada, generalment amb murs de pedra, i amb una estructura interior de fusta que creava compartiments o dipòsits per a l’ordenació d’aquests productes. El terra tenia algun tipus de pavimentació, potser un morter bast format per fragments de ceràmica cuita, sorra i calç. El graner de l’Esquerda (segle XII-XIII), per exemple, feia uns cinc metres de costat, tenia uns murs gruixuts arrebossats per dintre amb guix, i sis compartiments. En altres casos, com la masia del Castellot de Viver (una mica posterior al període romànic), aquests compartiments estaven fets amb lloses també cobertes de guix.

Malgrat que també hi ha poques restes conservades, l’altre tipus d’estructura arquitectònica de producció que més es coneix i s’ha pogut estudiar són els molins, especialment els fariners. De totes maneres, cal tenir en compte que les construccions que es poden conèixer són tardanes, del final de l’època romànica, ja que en els primers temps la mòlta de gra es feia de manera particular, a les cases, amb petits molins de mà pensats tan sols per al consum diari de les famílies. No és fins pràcticament al segle XII que van començar a aparèixer els primers molins comunals, administrats directament pels senyors del territori, i situats a les llindes dels rius per aprofitar l’energia de l’aigua, els quals a partir de l’any 1200 ja van ser habituals. Tots els molins que es conserven, doncs, són del segle XIII i l’arquitectura està sens dubte influenciada per les construccions gòtiques.

D’altra banda, malgrat les poques restes materials de molins fariners d’època romànica, la documentació esmenta un bon nombre de construccions entre els segles X i XII, tot i que no aporta gaires notícies de com eren aquests edificis. Dels que es conserven, el més conegut, tot i que està del tot ensorrat, és el vell molinet de Navel, a tocar del monestir de Serrateix.

Qualsevol construcció que emprés l’aigua d’un riu, i que per tant hagués de situar-se prop seu, havia de ser soferta i robusta, per tal de poder aguantar les revingudes. Els molins fariners, doncs, eren construccions de pedra amb carreus ben tallats i consolidats, que es cobrien també amb voltes de pedra lleugerament apuntades. Però la construcció principal que albergava la maquinària per moldre (rodes, moles, tremuja) necessitava tot un sistema de canalització, resclosa i desguàs de l’aigua del riu que permetés el funcionament d’aquests mecanismes. Generalment es tractava de canals i basses excavats directament sobre el sòl i recoberts amb lloses més o menys grosses, de manera que avui tan sols en queden les restes d’aquells que es van fonamentar sobre roca. Tot el que eren aparells de fusta, com ara les rescloses o les preses, s’ha perdut totalment, i sols ha quedat la petja dels encaixos sobre la roca. En canvi, ha perdurat algun exemple dels cubs de forma cilíndrica, de pedra, que es van començar a utilitzar també tardanament per donar més pressió a l’aigua que arribava a les rodes.

L’edifici principal podia ser de planta quadrada, circular o rectangular, però gairebé sempre era fortificat de manera semblant a les torres de guaita, tant pel fet que se situava prop d’un riu com per la mateixa defensa de la construcció. Aquest tipus d’arquitectura, així com el sistema d’abastiment de l’aigua dels rius, era probablement molt similar al de les fargues, destinades a l’elaboració de ferro. De fet, molts molins fariners tenien també un cos annex destinat a l’elaboració o reparació d’eines, i al farratge de bous i cavalleries de tota la contrada. El que segurament canviava, però, era la distribució interna i la maquinària, a la vegada que també hi havia elements diferents com ara el forn i la trompa que produïa el corrent d’aire per avivar el foc.

Com passava amb els molins hidràulics per a la mòlta de gra, de les fargues de l’alta Edat Mitjana que hi havia a Catalunya no en queda cap vestigi, tot i que la documentació n’esmenta un bon nombre. Els estudis, per tant, són encara molt incipients, en espera de properes excavacions que aportin noves notícies. Els documents parlen de fargues ja des dels segles IX i X, situades a les comarques de muntanya, sobretot vora els rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribargorçana, que eren propietat dels mateixos grups d’homes lliures que hi treballaven. La majoria de fargues medievals que es coneixen, doncs, són posteriors a l’època romànica, i l’única resta que probablement es podria incloure dins d’aquest període seria la de Sant Esteve de la Sarga, que encara està pendent d’excavació.

Un altre tipus d’estructura arquitectònica de producció coneguda són els tallers de fabricació de vidre i ceràmica, que probablement eren construccions similars, pel fet que tots dos processos necessitaven un forn. Els més coneguts, però, són els tallers de ceràmica, que han estat més estudiats. Sembla que eren estructures molt poc desenvolupades, potser simples cabanes de fusta o de pedra, amb el forn per coure els estris i els torns i superfícies necessaris per al treball del fang. Els forns estaven formats per dues cambres sobreposades, la inferior per al foc i la superior per a la cuita dels materials, separades per una graella en què s’obrien xemeneies que servien per graduar el nivell de cocció; quan es deixava entrar el fum del foc a la cambra de càrrega es creava una atmosfera reductora i s’obtenia una ceràmica de color gris.

La mida dels forns de ceràmica i dels tallers devia variar segons si es dedicaven principalment a la producció d’objectes d’ús quotidià, com ara plats, gerros i cassoles, o bé fabricaven estris d’emmagatzematge, de més volum. Sigui com vulgui, els uns i els altres es van anar engrandint per assumir una capacitat de producció superior, i els forns, que primer eren de planta quadrada, es van construir en forma circular o ovalada i van augmentar el nombre de xemeneies.

Es coneixen un bon nombre de tallers de ceràmica d’aquest període altmedieval a Catalunya, però ara com ara tan sols uns quants han estat estudiats i constitueixen la representació d’aquest tipus d’arquitectura: els de Santa Creu d’Ollers (municipi de Guixers), datat a la primera meitat del segle XI, Casa en Ponç, de Berga, del segle XII, i el de Cabrera d’Anoia, ja de la primera meitat del XIII.

Bibliografia

Obres generals

• Abadal, R. d’: Dels visigots als catalans (Jaume Sobrequés i Callicó, ed. ), Barcelona, Edicions 62, 1969-70.
• «Arqueologia medieval a Catalunya: recull d’intervencions, 1990-93», dins Acta/Mediaevalia, núm.14-15, Barcelona, 1993-94, pàg.383-430.
• Barral i Altet, X.: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Barcelona, Edicions 62, 1981.
• Barral i Altet, X.: L’arqueologia a Catalunya, Barcelona, 1989.
• Bonnassie, P.: Catalunya mil anys enrera (segles X-XI), 2 vol. , Barcelona, Edicions 62, 1979-81.
• Catalunya romànica, 27 vol. , Barcelona, Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984.
• Padilla Lapuente, J. I. (coord. ): «Arqueologia medieval a Catalunya: recull d’intervencions», dins Acta/Mediaevalia, núm.16-17, Barcelona, 1995-96, pàg.311-352.
• Pifarré i Torres, D.: «L’arqueologia medieval a Lleida: inici, evolució i situació actual dels treballs arqueològics», dins Acta/Mediaevalia, núm.7-8, Barcelona, 1986-87, pàg.339-355.
• Puig i Cadafalch, J. ; Falguera, A. de; Goday, J.: L’arquitectura romànica a Catalunya, 3 vol. , Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1909-18 (2a ed. facsímil, Barcelona, IEC-Generalitat de Catalunya, 1983).
• «Resum de les campanyes d’excavacions realitzades amb el suport del departament», dins Acta/Mediaevalia, núm.7-8, Barcelona, 1986-87, pàg.525-535.
• Riu, M.: «Arqueología medieval en España», dins Manual de arqueología medieval. De la prospección a la historia (Michel de Boüard), Barcelona, Teide, 1977.
• Riu i Riu, M.: «L’arquitectura civil i militar», dins Catalunya romànica, vol. I, Barcelona 1994, pàg.75-86.

La ciutat

• Barral i Altet, X.: «Transformacions de la topografia urbana a la Hispània cristiana durant l’Antiguitat tardana», dins II Reunió d’Arqueologia Paleocristiana Hispànica. Montserrat, 1978, Barcelona, 1982, pàg.105-132.
• Barral i Altet, X.: «Continuité et rupture dans le paysage monumental entre l’antiquité tardive et le Moyen Âge en Catalogne», dins XXXIV Corso di cultura sull’arte ravennate e bizantina. Seminario Internazionale di Studi su «Archeologia e Arte nella Spagna tardoromana, visigota e mozarabica», Ravenna, 1987, pàg.19-26.
• Barral i Altet, X.: «Monuments et espace urbain dans le Midi de la France et en Catalogne», dins Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any Mil. Col·loqui internacional Hugues Capet 987-1987, Barcelona, 1991, pàg.302-305.
• Barral i Altet, X.: «L’image littéraire de la ville dans la Peninsule Ibérique pendant l’Antiquité Tardive», dins Actes du 11e Congrès International d’Archéologie Chrétienne, vol. II, Roma, 1989, pàg.1393-1400.
• Hilton, R. H.: Les ciutats medievals, Barcelona, Societat Catalana d’Estudis Històrics, 1989.
• Riu, M.: «Notes sobre l’aportació de l’arqueologia a l’urbanisme medieval català», dins Fonaments, núm.5, Barcelona, 1985, pàg.134-154.
• Tatché, E.: Artesans i mercaders. El món urbà a l’Edat Mitjana, Barcelona, Barcanova, 1991.

Barcelona

• Adroer i Tasis, A. M.: El palau reial major de Barcelona, Barcelona, 1978.
• Adroer i Tasis, A. M.: «Algunes notes sobre la capella del palau major de Barcelona», dins Anuario de Estudios Medievales, vol. XIX, Barcelona, 1989, pàg.385-392.
• Ainaud, J. ; Gudiol, J. ; Verrié, F. -P.: La ciudad de Barcelona. Catálogo monumental de España, 2 vol. , Madrid, CSIC-Instituto Diego Velázquez, 1947.
• Ainaud de Lasarte, J.: Pintures murals del segle XIII al carrer Montcada de Barcelona, Barcelona, 1969.
• Aurell i Cardona, J.: «Espai social i entorn físic del mercader barceloní», dins Acta/Mediaevalia, núm.13, Barcelona 1992, pàg.253-273.
• Barral i Altet, X.: «Arquitectura, art i cultura», dins Història de Barcelona. La formació de la Barcelona medieval, vol.2, Barcelona, Fund. Enciclopèdia Catalana, Ajuntament de Barcelona, 1992, pàg.309-332.
• Batlle i Gallart, C.: «La família i la casa d’un draper de Barcelona, Burget de Banyeres (primera meitat del s. XIII)», dins Acta/Mediaevalia, núm.2, Barcelona, 1981, pàg.69-91.
• Batlle i Gallart, C.: «La casa i els béns de Bernat Dufort, ciutadà de Barcelona, a la fi del s. XIII», dins Acta/Mediaevalia, núm.9, Barcelona, 1988, pàg.9-51.
• Carreras Candi, F.: «La ciutat de Barcelona», dins Geografia general de Catalunya, Barcelona, 1908-18.
• DDAA: Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1987.
• Duran i Sanpere, A.: Barcelona i la seva història. La formació d’una gran ciutat, Barcelona, 1972.
• Font i Sagué, N.: El Palau Episcopal de Barcelona, Barcelona, 1895.
• Hernández-Cros, J. E. ; Móra, G. ; Pouplana, X.: Arquitectura de Barcelona, Barcelona, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Barcelona, 1990.
• Sabater, I.: El Palacio Episcopal de Barcelona. La restauración del patio central (Barcelona Atracción, any XVIII, núm.203), Barcelona, 1928, pàg.145-148.
• Salrach, J. M.: «Barcelone et son territoire», dins Le paysage monumental de la France autour de l’an mil, (Xavier Barral i Altet, ed. ), París, 1987, pàg.733-742.
• Vergés i Trias, M. ; Vinyoles i Vidal, M. T.: «La catedral romànica de Barcelona», dins Lambard. Estudis d’art medieval, vol. III, Barcelona, 1983-85 (1987), pàg.97-102.

Els banys de Girona

• Barral i Altet, X.: Els banys àrabs de Girona. Estudi sobre l’arquitectura dels banys públics a l’Edat Mitjana, Girona, 1998-99. (En preparació).
• Botet i Sisó, J.: «La província de Girona», dins Geografia general de Catalunya (Carreras Candi, ed. ), vol. II, Barcelona, A. Martín ed. , Barcelona (s. d. ).
• Laborde, A. de: Viatge pintoresc i històric: El Principat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1974.
• La exclaustración y restauración de los «Baños árabes» de Gerona, Diputació Provincial de Girona, 1930.
• Martinell, C.: «Les bains públics», dins L’architecture civile en Catalogne, París, 1935, pàg.74-75.
• Puig i Cadafalch, J. ; «Els Banys Àrabs de Girona i la influència moresca a Catalunya», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. V, part I, Barcelona, 1913-14, pàg.687-728.

Els castells i l’arquitectura militar

• Araguas, Ph.: «Les châteaux des marches de Catalogne et Ribagorze (950-1100)», dins Bulletin Monumental, núm.137, París, 1979, pàg.205-224.
• Bertran, P. ; Cabestany, J. ; Fité, F.: «Primera aproximació al jaciment fortificat de Sant Llorenç d’Ares (Àger, Lleida)», dins Acta/Mediaevalia, annex III, Barcelona, 1986, pàg.41.
• Bolòs i Masclans, J.: «La torre rodona de pedra del veïnat del Fusteret, municipi de Súria, Bages», dins Quaderns d’Estudis Medievals, III, núm.7, Barcelona, 1982, pàg.434-441.
• Bolòs i Masclans, J. ; Martínez i Hualde, À.: «El molí de la Torre Baldovina de Santa Coloma de Gramenet (Barcelona)», dins Acta/Mediaevalia, núm.7-8, Barcelona, 1986-87, pàg.421-435.
• Buron, V.: Castells romànics catalans. Guia, Barcelona, Edicions Mancús, 1989.
• Cabañero Subiza, B.: «Los castillos catalanes de los siglos IX y X: problemas de estructuras y técnicas constructivas», dins XXXIV Corso di Cultura sull’Arte ravennate e bizantina. Seminario Internazionale di Studi su «Archeologia e Arte nella Spagna tardoromana, visigota e mozarabica». Ravenna, 4-11 aprile 1987, Ravenna, 1987, pàg.85-117.
• Cabañero Subiza, B.: «Problemática de la castellología catalana de la segunda mitad del siglo X. El castillo de Vallferosa», dins Resúmenes de Memorias de Licenciatura. Curso 1985-1986, Saragossa, 1988, pàg.287-295.
• Cabañero Subiza, B.: Los castillos catalanes del siglo X. Circunstancias históricas y cuestiones arquitectónicas, Saragossa, Institución Fernando el Católico, 1996.
• Dalmau, R. (ed. ): Els castells catalans, 5 vol. , Barcelona, 1967.
• Fité i Llevot, F.: «Les torres rodones de guaita en la Catalunya Occidental (segles X-XI). Una hipòtesi sobre el seu origen», dins V Congreso Español de Historia delArte, vol. I, Barcelona, 1986, pàg.159-169.
• Fité i Llevot, F.: «Les torres de guaita de la Catalunya de ponent. Alguns exemples de l’àrea del Montsec», dins Setmana d’Arqueologia Medieval (resums de les conferències), Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, pàg.25-98.
• Fité i Llevot, F.: «Arquitectura Militar y Repoblación en Catalunya (Siglos VIII al XI)», dins III Congreso de Arqueología Medieval Española. Oviedo, 27 Marzo-1 Abril 1989. Actas. I. Ponencias, Oviedo, 1989, pàg.193-235.
• Fité i Llevot, F.: Arquitectura i repoblació en Catalunya dels segles VIII-XI, Lleida, 1993.
• «Fortaleses, torres guaites i castells de la Catalunya medieval», Acta/Mediaevalia, annex 3 (volum miscel·lània dirigit per M. Riu), Barcelona, 1986-87.
• Fuguet i Sans, J.: «Els castells templers de Gardeny i Miravet i el seu paper innovador en la poliorcètica i l’arquitectura catalanes del segle XII», dins Acta/Mediaevalia, núm.13, Barcelona, 1992, pàg.353-374.
• Galtier Martí, F.: «Les châteaux lombards de l’Aragon, à l’aube de la castellologie romane occidentale. La tour ronde», dins Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, núm.18, 1987, pàg.173-206.
• Monreal, L. , Riquer, M. de: Els castells medievals de Catalunya, 3 vol. , Barcelona, Ariel, 1955-65.
• Pagès i Paretes, M.: «La torre circular i els eremitoris rupestres de Benviure, a Sant Boi de Llobregat», dins Acta/Mediaevalia, núm.1, Barcelona, 1980.
• Riu, E. ; Adell, J. A.: «La torre de l’alta Edat Mitjana de Ribes (Garraf)», dins Quaderns d’Estudis Medievals, vol. I, núm.2, Barcelona, 1980, pàg.87-93.
• Riu, M.: «L’aportació de l’arqueologia a l’estudi de la formació i expansió del feudalisme català», dins Estudi General, núm.5-6, Girona, 1985-86, pàg.27-47.
• Riu, M.: «Excavacions arqueològiques al castell de Mataplana (1986-1990)», dins Revista de Girona, núm.152, Girona, pàg.79-84.
• Riu, M.: «Cinquena campanya d’excavacions arqueològiques al castell i barri de Mataplana (Mun. Gombrén, Com. Ripollès), juliol del 1990», dins Acta/Mediaevalia, núm.14-15, Barcelona, 1993-94, pàg.337-355.

El castell de Mur

• Araguas, Ph.: «Les châteaux d’Arnau Mir de Tost. Formation d’un grand domaine féodal en Catalogne au milieu du Xème siècle», dins Actes du 106e Congrès National des Societés Savantes, París, 1983, pàg.61-76.
• Bochaca, M. P. ; Portet, C. ; Puig, R. M.: Mur, Lleida, Pagès editors, 1991.
• Fité i Llevot, F.: «Llordà i Mur, castells de la Marca del Pallars Jussà», dins Collegats. Anuari del Centre d’Estudis del Pallars, núm.2, 1988, pàg.31-55.
• Goday, J.: «Los castillos románicos de Mur y Llordá», dins Museum, vol. IV, Barcelona, 1914.
• Martínez i Teixidó, L.: Les famílies nobles del Pallars en els segles XI i XII, Lleida, Pagès editors, 1991.
• Valls i Taberner, F.: «Els orígens dels comtats catalans de Pallars i Ribagorça», dins Estudis Universitaris Catalans, vol. IX, Barcelona, 1915-16, pàg.40-101.
• Valls i Taberner, F.: «Els comtats de Pallars i Ribagorça a. partir del segle XI», dins Obras selectas, vol. IV, CSIC, Barcelona, 1961, pàg.125-205.

L’hàbitat i l’arquitectura rural

• Barral i Altet, X.: «Quelques exemples d’habitat groupé en hauteur en Catalogne (Xe-Xe siècles)», dins Castrum 2. Structures de l’habitat et occupation du sol dans les pays Méditerranéens: les méthodes et l’apport de l’archéologie extensive, Roma-Madrid, 1988, pàg.85-96.
• Bolós i Masclans, J. de: «L’hàbitat dispers a la Catalunya medieval», dins Catalunya i França meridional a l’entorn de l’any mil. Actes del Col·loqui Internacional Hug Capet, Barcelona, 1991, pàg.261-268.
• Bolós i Masclans, J. de: «Aportació al coneixement de l’hàbitat isolat d’època medieval: el Mas B de Vilosiu (Berguedà/Catalunya)», dins III Congreso de Arqueología Medieval Española. Actas. II Comunicaciones, Oviedo, 1992, pàg.463-471.
• Bolós i Masclans, J. de (coord. ): Paisatge i societat a la Plana de Lleida a l’edat mitjana, Lleida, Universitat de Lleida, 1993.
• Bolós i Masclans, J. de: «Parròquia i organització del territori. Una aproximació cartogràfica», dins I Congrés d’Història de l’Església catalana des dels orígens fins ara, Solsona, 1993, pàg.259-284.
• Bolós i Masclans, J. de: «Aportació al coneixement de les terres de conreu a Catalunya a l’Edat Mitjana», dins Acta/Mediaevalia, núm.14-15, Barcelona, 1993-94, pàg.143-174.
• Bolós i Masclans, J. de: El mas, el pagès i el senyor, Barcelona, Curial, 1994.
• Bolós i Masclans, J. de: «El paisatge i la societat a l’edat mitjana: el poble, el mas i el pagès», dins Revista de Catalunya, núm.84, Barcelona, 1994, pàg.35-50.
• Bolós i Masclans, J. de (coord. ): Un mas medieval pirinenc: el mas B de Vilosiu (Cercs, Berguedà). Estudi dels edificis i dels materials trobats durant les excavacions (1984-1986), Lleida, Universitat de Lleida, 1996.
• Breton, F.: «El territori del mas en el Montseny», dins Aixa. Revista anual de La Gabella, Arbúcies, Museu Etnològic del Montseny, núm.5, 1992, pàg.29-63.
• Cabestany, J. F.: «Tres mansos medievales (Pontons)», dins Colloquio Internazionale di Archeologia Medievale, Palermo-Erice 1974, vol. II, Palerm, 1976, pàg.548-556.
• Castillo, A. del: «El manso medieval “A” de Vilosiu», dins Homenaje a J. Vicens Vives, vol. I, Barcelona, 1965, pàg.219-228.
• Cuadrada i Majó, C.: «Per a una història del paisatge medieval: El mapa de Puigvert», dins Acta/Mediaevalia, núm.9, Barcelona, 1988, pàg.391-414.
• Daura, A. Pardo, D. ; Sánchez, E.: «Una aportació al coneixement de la ceràmica grisa a Catalunya», dins Acta/Mediaevalia, núm.9, Barcelona, 1988, pàg.429-441.
• Fages, M.: «Sant Pere de Premià. Un exemple de la distribució del sòl en la comunitat rural del Maresme a l’alta Edat Mitjana», dins Acta/Mediaevalia, núm.7-8, Barcelona, 1986-87, pàg.81-131.
• Fité i Llevot, F.: «Un apropament a l’estudi dels molins del Montsec i la Vall d’Àger», dins Acta/Mediaevalia, núm.4, Barcelona, 1983, pàg.207-238.
• Freedman, P. H.: Assaig d’història de la pagesia catalana (segles XI-XV), Barcelona, Edicions 62, 1988.
• Freedman, P. H.: The Origins of Peasant Servitude in Medieval Catalonia, Cambrigde, Cambridge University Press, 1991.
• Oliver, A.: «El taller de vidre medieval de Sant Fost de Campsentelles», dins Acta/Mediaevalia, núm.10, Barcelona, 1989, pàg.387-426.
• Riu, M.: «El hábitat rural en Cataluña en la Alta Edad Media (siglos IX-XI)», dins Colloquio Internazionale di Archeologia Medievale, Palermo-Erice 1974, vol. I, Palerm, 1976, pàg.284-290.
• Riu, M.: «El manso de “La Creu de Pedra”, en Castelltort (Lérida)», dins Noticiario Arqueológico Hispánico. Arqueología I, Madrid, 1972, pàg.181-196.
• Riu, M.: «Excavaciones en el poblado medieval de Caulers (Municipio Caldas de Malavella, prov. Gerona)», dins Excavaciones Arqueológicas en España, núm.8, Madrid, 1976.
• Riu, M.: «Estaciones medievales en el término municipal de Saldes (prov. Barcelona)», dins Arqueología, vol. III, Madrid, 1975, pàg.272-290.
• Riu, M.: «Els forns medievals de ceràmica grisa a Catalunya», dins Quaderns d’Estudis Medievals, núm.1, Barcelona, 1980, pàg.56-59.
• Riu, M.: «Sant Miquel de la Vall, Covet de la Conca», dins Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Barcelona, 1982, pàg.412-416.
• Riu, M.: «Els camins medievals i els ponts de Vallonga i de les Cases de Posada», dins Cardener, núm.2, Cardona, 1985, pàg.65-87.
• Riu, M.: Talleres y hornos de alfareros de cerámica gris en Cataluña, Madrid, Publicaciones de la casa de Velàzquez, 1990, pàg.105-115.
• Serra i Clota, A.: «Prospeccions a Tavertet», dins Acta/Mediaevalia, núm.11-12, Barcelona, 1990-91, pàg.539-549.
• Serra i Clota, A.: «Evolució tipològica del mas a Tavertet (s. X-XV). Resultats de les campanyes de prospeccions», dins Acta/Mediaevalia, núm.16-17, Barcelona, 1995-96, pàg.245-265.
• To i Figueras, Ll.: «Le mas catalan du XIIe s.: genèse et évolution d’une structure d’encadrement et d’asservissement de la paysannerie», dins Cahiers de Civilisation Médiévale, núm.142, 1983, pàg.151-177.
• Vilà i Valentí, J.: El món rural a Catalunya, Curial, Barcelona, 1973.
• Vilaginés, J.: «El fenomen parroquial en la societat del Vallès Oriental a l’alta Edat Mitjana (s. XI-XII)», dins Acta/Mediaevalia, núm.9, Barcelona, 1988, pàg.125-142.

El poblat de l’Esquerda

• Julià Viñamata, J. -R.: «El vidrio del poblado medieval de L’Esquerda (Osona, Barcelona)», dins Acta/Mediaevalia, núm.13, Barcelona, 1992, pàg.323-341.
• L’Esquerda. Memòria de les excavacions arqueològiques, 1977-1984, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. (En premsa l’any 1984)
• Ollich i Castanyer, I.: «Hebillas medievales procedentes de Roda de Ter», Atti del Colloquio Internazionale di Archeologia Medievale, Palermo-Erice 1974, Instituto di Storia Medievale, Universitat de Palerm, 1976, pàg.505-516.
• Ollich i Castanyer, I.: «Algunes peces de ceràmica grisa medieval a Catalunya», Colloques Internationaux du CNRS: La céramique médiévale en Méditerranée Occidentale, Valbonne 1978, París, 1980, pàg.403-406.
• Ollich i Castanyer, I.: «El jaciment arqueològic medieval de l’Esquerda, a les Masies de Roda de Ter (Osona), I: Informe preliminar i estat de la qüestió», dins Quaderns d’Estudis Medievals, núm.1, Barcelona, 1980, pàg.5-14.
• Ollich i Castanyer, I.: «El jaciment arqueològic medieval de l’Esquerda, a les Masies de Roda de Ter (Osona), II: Sistema i tècniques d’excavació. Aplicació a una de les cases del poblat medieval», dins Quaderns d’Estudis Medievals, núm.3, Barcelona, 1981, pàg.144-154.
• Ollich i Castanyer, I.: «El jaciment arqueològic medieval de l’Esquerda, a les Masies de Roda de Ter (Osona), III: La necròpolis medieval», dins Quaderns d’Estudis Medievals, núm.4, Barcelona, 1981, pàg.219-234.
• Ollich i Castanyer, I.: «El jaciment arqueològic medieval de l’Esquerda, a les Masies de Roda de Ter (Osona), IV: L’església romànica de Sant Pere», dins Quaderns d’Estudis Medievals, núm.7, Barcelona, 1982, pàg.423-434.
• Ollich i Castanyer, I.: «El jaciment arqueològic medieval de l’Esquerda, a les Masies de Roda de Ter (Osona), V: El material arqueològic», dins Quaderns d’Estudis Medievals, núm.10, Barcelona, 1982, pàg.609-619.
• Ollich i Castanyer, I.: «Tipologia de les tombes de la necròpolis medieval de l’Esquerda (Osona)», dins Acta Historia et Archaeologica Medieaevalia, annex I: «Necròpolis i sepultures medievals a Catalunya», Barcelona, Universitat de Barcelona, 1982, pàg.105-153.
• Ollich i Castanyer, I.: «L’Esquerda, les Masies de Roda», dins Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, núm.1, 1982, pàg.395-398.
• Ollich i Castanyer, I.: «El poblat medieval de l’Esquerda (Osona)», dins Tribuna d’Arqueologia 1983, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Servei d’Arqueologia, pàg.43-50.
• Ollich i Castanyer, I.: «Formes i decoració de la ceràmica grisa medieval procedent del jaciment de l’Esquerda (Barcelona)», dins Acta Historia et Archaeologica Medieaevalia, annex II: «Ceràmica grisa i terrissa popular de la Catalunya Medieval», Barcelona, Universitat de Barcelona, 1984, pàg.81-97.
• Ollich i Castanyer, I.: «El graner de l’Esquerda, Roda de Ter, Osona», dins III Jornades d’Arqueologia Medieval a Catalunya, Barcelona, 1988, pàg.22-26.
• Pladevall, A.: «Notícies de la Roda medieval», dins Roda de Ter, núm.27, 1968.