Introducció
En l’arquitectura catalana moderna destaquen dos grans moments històrics: el del Modernisme, amb les obres emblemàtiques d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Josep Maria Jujol, continuat amb menys ímpetu en l’arquitectura del Noucentisme, i l’arquitectura dels anys vuitanta i noranta que s’ha produït amb la consolidació de la democràcia, la modernització de la societat i el projecte concret dels Jocs Olímpics del 1992. En aquest últim període, no solament les ciutats s’han transformat amb noves infraestructures, espais verds i edificis públics, sinó que també els arquitectes catalans han contribuït en gran manera a la revaloració internacional de l’arquitectura espanyola. Entre aquestes dues grans fites hi ha hagut moments de recuperació de l’impuls modernitzador dins del panorama internacional. Aquests moments clau podrien ser caracteritzats en els següents:
El GATCPAC, al principi dels anys trenta, com a esforç estroncat d’introducció a Catalunya de l’arquitectura racionalista.
El Grup R, els anys cinquanta, com a recuperació de l’arquitectura moderna, desenvolupant-ne l’evolució i crisi.
L’Escola de Barcelona, els anys seixanta i setanta, com a definició d’uns mètodes i llenguatges propis que perviuen fins avui.
A més a més del Modernisme i el Noucentisme, doncs, aquests tres moments seran els que caracteritzaran els cinc capítols en què es divideix aquesta part del volum.
L’arc temporal que s’inicia al segle XIX i culmina a les dècades del 1960 i 1970 és el que evoluciona des de la societat agrària que es transforma en societat industrial, a l’inici, vers la societat industrial convertida en societat postindustrial o informàtica (dels serveis, l’electrònica i l’oci), a l’últim tram de l’evolució.
En el cas concret de Catalunya, la cultura, l’art i l’arquitectura són definits per una constel·lació de dualitats que es complementen i que en la seva tensió i complexitat defineixen les característiques de l’art a Catalunya.
Una de les polaritats bàsiques és la de Barcelona i tot el territori de Catalunya: No poden existir l’una sense l’altra: la capital sense el seu territori i el territori sense la seva metròpoli, gairebé sempre capdavantera i innovadora.
Una altra dualitat important en la cultura catalana és que junt amb la transcendència de la llengua, fonament de la seva literatura –l’art de la paraula–, hi ha la presència de la seva habilitat per crear unes formes, iconologies i imatges pròpies. En això el cas del Modernisme és exemplar de la capacitat per crear formes suaus i plàstiques pensades per a la llum mediterrània i, per tant, basades en el relleu del detall, humanes i tendres, hedonistes, policromades i acurades.
També la cultura i l’arquitectura catalanes s’han mogut al contrapès de conceptes contraposats, amb el predomini ara del medievalisme i després del classicisme, en un moment donat de l’academicisme i de la tradició i, en altres períodes, de les avantguardes i la modernitat. Respecte a aquestes polaritats, l’arquitectura catalana ha sabut donar respostes amb un cert equilibri i un eclecticisme peculiar, amb modernitats que també es concilien amb elements de la tradició o amb refluxos de tradició en què perviu encara un cert alè de modernitat. Probablement, la dualitat més palesa és la que es produeix amb la coexistència del minimalisme i exuberància. La ciutat de Barcelona n’és la millor mostra, amb la trama racional, igualitària i rigorosa de l’Eixample de Cerdà i amb la superposició dels deliris i imaginacions de les obres individuals dels arquitectes del Modernisme. Amb un exemple de l’exuberància màxima, desbordant, de la Pedrera d’Antoni Gaudí –en una de les cantonades del Passeig de Gràcia– i amb la façana que constitueix el mínim irreductible: la seu del Noticiero Universal projectada per Josep Maria Sostres al carrer de Roger de Llúria.
Finalment, també es dona una forta dualitat entre la voluntat de crear escoles i corrents –com ara el Modernisme, el Noucentisme, el GATCPAC, el Grup R i l’Escola de Barcelona– i al mateix temps l’inevitable destacament de figures emergents: Antoni Gaudí, Josep Lluís Sert, José Antonio Coderch, Oriol Bohigas, Ricard Bofill i d’altres, els autèntics protagonistes de la dimensió internacional de l’arquitectura catalana. Per tant, sistemàtica voluntat de grup i, al mateix temps, diversitat i polarització dels autors individuals.
Bibliografia
- Cirici Pellicer, A.: L’arquitectura catalana, Palma de Mallorca, 1955.
- Mackay, D.: L’arquitectura moderna a Barcelona (1859-1939), Barcelona, 1989.
- Montaner, J. M.: Barcelona, ciudad y arquitectura, Barcelona, 1993.
- Montaner, J. M.: «Surveying Catalan Architecture, 1951-1987», dins Sites, núm.20, Nova York, 1988.
- Piñón, H.: Arquitecturas catalanas, Barcelona, 1977.
- Solà-Morales, I. de: Eclecticismo y Vanguardia. El caso de la arquitectura moderna a Cataluña, Barcelona, 1980.