Els punts de llibre en la història de l’art
Els punts de llibre o punts per a la lectura constitueixen un dels aspectes més negligits de totes les arts del llibre en general. Sorprenentment, en el moment en què els ex-libris s’han beneficiat d’estudis i catàlegs seriosos arreu del món, tant sobre les qüestions tècniques com de decoració, o de la mateixa història, el punt de llibre, material gràfic de concepció similar, bé que obert a moltes més utilitzacions, com a suport publicitari per exemple, no ha tingut el ressò mínim prop dels historiadors de les arts gràfiques, de les arts decoratives del llibre, o de l’art en general. Per aquesta raó, la bibliografia és excepcionalment escassa, per no dir pràcticament nul·la.
Aquestes pàgines consagrades als punts de llibre en un volum relatiu a les arts del llibre en general no poden ser, doncs, res més que una breu introducció a un tema que en el futur convindrà considerar en tota la seva extensió i riquesa. El punt de llibre és un suport d’expressió artística privilegiat, tant en l’àmbit privat com en el públic. De vegades és fabricat pel mateix utilitzador, amb un cartronet, un bitllet de metro o una estampa, d’altres vegades és un producte de luxe, encunyat amb les armes del propietari en or, argent o ivori. Com a objecte publicitari és un vehicle excel·lent per transmetre un missatge quotidià i comercial.
Punts per a la lectura
Un punt de llibre és un objecte de paper, de teixit o d’altres materials, en general de forma lleugerament allargada, que serveix per conservar el lloc en el qual s’ha interromput la lectura d’un llibre, o bé per assenyalar una pàgina o una il·lustració de la qual es vol conservar el record. En realitat, tot és un punt de llibre, ja que serveixen tant com a indicadors les estampes, com les fulles vegetals assecades de la nostra infància, qualsevol tros de diari, un bitllet d’autobús o una targeta de visita. L’única cosa impròpia per marcar un punt de lectura és el mal costum generalitzat de plegar l’angle d’una pàgina o d’aprofitar la solapa de la coberta exterior desplegant-la fins a abastar la pàgina que hom vol assenyalar.
El punt de llibre contribueix al nostre coneixement del lector, sempre que el col·leccionista no l’hagi extret del seu contenidor, el llibre. En qualsevol missal o llibre d’ús freqüent, hom pot trobar molts testimonis, en forma de punts o de records, de la relació entre el lector i l’objecte de la seva propietat: el llibre. Certs llibres porten els punts incorporats, com s’esdevé, gairebé sempre, en els llibres litúrgics, en els quals apareixen en forma de cintes de seda o teixit de colors variats.
La història del punt de llibre a Occident es remunta a l’Edat Mitjana, i en diversos arxius s’han conservat punts de pergamí articulats. Al Renaixement i l’època barroca, hom troba punts luxosos de cuir, pell, teixit, seda, argent o or, sovint fabricats expressament per a un usuari determinat i amb un gravat que fa referència al mateix lector. Durant el segle XIX es van generalitzar els punts de llibre de seda impresa o brodada, sobretot a Anglaterra i també als Estats Units. Al segle XX, el punt de llibre de cartró és el més freqüent, ja que ha assumit sovint la funció de talla-paper; hom hi ha incorporat igualment el ferro i el plàstic. No s’ha d’oblidar tota la producció artesanal de teixit o de paper, per exemple de cartró perforat o de puntes de coixí que en els convents o llocs de pelegrinatge encara es podia adquirir fa pocs anys.
El punt de llibre és un suport publicitari que ha estat apreciat des d’un temps ençà per la seva eficàcia comercial. Com a exemple, hom pot esmentar els punts de record d’un lloc o d’un fet que els turistes compren amb interès. Abans, el punt de llibre es distribuïa gratuïtament com, per exemple, els papers assecants, damunt el taulell de moltes botigues, com avui dia encara ho fan determinades llibreries. La temàtica figurada és molt variada: commemorativa d’un esdeveniment, religiosa, de record d’un aniversari, d’una mort o, simplement, d’un Nadal, cívica, de publicitat d’espectacles o de productes diversos.
Avui dia i després d’uns decennis de desinterès envers aquests objectes, el punt de llibre torna a ser un element de publicitat apreciat i un objecte de creació contemporània. Artistes de renom signen, com era freqüent durant els anys vint i trenta, els punts de llibre que dibuixen, tal com ho fan, per exemple, amb els cartells. Orfebres elaboren punts de llibre metàl·lics personalitzats, amb tiratges limitats. El punt de llibre torna a recuperar, dins els objectes de la vida quotidiana –en aquest cas, relacionats amb la lectura– un lloc molt destacat, tant pel que fa a la producció en sèrie, com a la creació artística original.
La història dels punts de llibre, si en algun lloc ha estat mínimament aprofundida ha estat al Regne Unit, on van aparèixer els primers col·leccionistes, i on avui dia hi ha els fons més importants, tant pel que fa a col·leccions públiques com privades, a Coventry (Herbert Art Gallery and Museum) o a Oxford (Bodleian Library, John Johnson Collection), per exemple. També n’hi ha a Duisburg (Staadtbibliothek) o a París (Biblioteca Nacional i Biblioteca Forney). A Catalunya, una de les poques col·leccions públiques conservades es troba a la Biblioteca Bergnes de les Cases de Barcelona.
La història del punt de llibre, que es remunta a l’Edat Mitjana, no disposa a Catalunya d’exemplars, en els manuscrits medievals, que s’hagin repertoriat en els diversos fons d’arxius. En altres llocs de la geografia europea, principalment a Alemanya, s’han publicat alguns documents en els quals el punt de llibre medieval és una tira de pergamí amb un element mòbil que puja i baixa, circular o triangular, a fi d’indicar la línia en la qual s’ha parat la lectura. També, de vegades, s’hi troben diverses XIfres per indicar simultàniament la columna en la qual cal continuar la lectura. A la Biblioteca de l’Estat de Berlín s’han documentat alguns exemples d’aquests punts de llibre medievals. En certs casos, el punt és de pergamí i puja i baixa amb una tira de cinta. Sovint, l’element que marca la pàgina d’un llibre té un tall en el paper o en el teixit que el fa «menjar» la pàgina, inserint-la en el punt, sistema que encara avui és molt utilitzat.
A Catalunya, per als períodes històrics, els punts són sovint coneguts gràcies als missals i altres llibres religiosos, com en el Missal cistercenc conservat en el monestir de Poblet, o bé l’Evangeliari del pare Escarré de Montserrat de l’any 1956, que es conserva en el mateix monestir de Montserrat.
Durant el Renaixement i segles posteriors, prou reproduccions en la pintura de l’època mostren els punts de llibre. Potser una de les més cèlebres és la conservada a Estocolm, de Giuseppe Arcimboldo, un oli sobre tela titulat El bibliotecari, del segle XVI, en el qual es representa una pila de llibres, cadascun amb els punts de teixit penjant a la part baixa del volum. Fins i tot els pintors més actuals del segle XX han representat elements similars, com per exemple, a Catalunya, Feliu Elies en la pintura titulada El gerro blau del 1934, conservada al Museu d’Art Modern del MNAC, de Barcelona.
Des de fa segles sobresurten, dins aquesta producció, els punts de teixit, artesanals, que els convents fabricaven i que han continuat produint fins ben entrat el segle XX: trossos de teixit retallats amb elements figurats brodats o bé cosits, que fins i tot en alguns casos poden arribar a ser estampes de paper dibuixades a mà. Aquestes produccions monàstiques fetes generalment per les monges, a més de servir per al convent, es venien o es donaven en ocasió de celebracions especials.
En principi, tota estampa, religiosa o no, és un punt de llibre, ja que està destinada, a més de servir de recordatori o de donar una informació, a marcar una pàgina dins un llibre. Algunes estampes, però, en ser més allargades, s’acosten més encara a la funció de punt de llibre. Fins i tot, sovint aquesta finalitat està indicada en el mateix objecte. Això també va succeir, una mica més tard, amb les postals, de les quals algunes sèries adoptaven la forma allargada i servien alhora de postal i de punt de llibre.
La fabricació de punts fets a mà, teixits o pintats sobre paper, va ser molt freqüent durant el segle XIX, no solament en el context religiós ja esmentat, sinó també com a regal en circumstàncies determinades, com el casament o la mort d’una persona. També era present en altres esdeveniments religiosos o civils de la vida familiar, com podia ser l’aniversari, o senzillament s’associava directament al llibre mateix, per celebrar el record de la seva compra o presentar alguns aspectes importants per al lector. La forma més senzilla de punt de llibre era, però, un cartronet tallat a mà i de vegades acompanyat d’algun dibuix.
Durant el segle passat els punts de llibre sovint van ser fabricats arran de les exposicions universals, com a record d’aquells esdeveniments. La seva producció es va desenvolupar sobretot a Anglaterra i als Estats Units, a partir de l’Exposició Internacional de Dublín del 1865 i de la Fira Mundial de Chicago del 1893. En aquests punts es representaven personatges cèlebres i esdeveniments de les exposicions.
Una altra forma de punt de llibre freqüent durant el segle XIX va ser el punt de record que fabricaven (i encara avui fabriquen) els llocs turístics com a souvenir d’un viatge, d’una estada, i que alhora també podia tenir la mateixa finalitat que una postal. Ja durant el mateix segle XIX es van publicar catàlegs de punts de llibre destinats a la seva comanda. Una de les fàbriques més importants de punts de llibre de teixit, coneguda des del final del segle XVII, era a Coventry (Anglaterra). És una fabricació de punts de llibre o faixes de records de tota mena coneguda sota el nom de Stevengraphs.
Una de les utilitzacions més corrents dels punts de llibre ha estat i és la publicitat comercial. Moltes empreses, des de mitjan segle XIX, han utilitzat aquest suport per a les seves campanyes. Els punts de llibre anunciaven tota mena de productes: d’alimentació, per a la llar, per a la infància, la higiene (sabons, detergents), productes elèctrics, etc. Moltes fàbriques de cigarrets van utilitzar aquest suport, com també les de begudes (whiskies, vins, aigües minerals), i fins i tot les emissores de ràdio hi van trametre la seva publicitat. Els punts de llibre també van fer-se ressò de la moda, i sovint s’editaven petites sèries en què es representaven els diversos tipus de vestits d’una firma.
Van ser molt corrents els punts de llibre duts a terme per les companyies de viatge, els trens o els vaixells que travessaven la Mediterrània o anaven a Anglaterra. Dins aquests punts de llibre turístics hi havia també els que, amb indicacions precises, es donaven a les estacions dels viatgers d’autobús o tren, i els que recordaven estacions balneàries, o altres llocs cèlebres; tots aquests punts van ser populars en el moment en què el fenomen turístic tot just acabava de néixer. Són punts que s’inserien en les guies de viatge, amb temes turístics o relatius al viatge. Diverses companyies de trens de luxe van utilitzar també aquesta publicitat.
Les companyies d’assegurances, sobretot durant la Primera Guerra Mundial, van fer servir els punts per a la seva publicitat, de la mateixa manera que algunes associacions i grups culturals, artístics o econòmics també es donaven a conèixer d’aquesta manera. Així, determinades professions, com els fotògrafs, hi anunciaven el seu comerç. Més endavant, teatres i cinemes van trobar-hi un bon mitjà per a l’anunci de les principals obres o films que presentaven. Fins i tot es van fer punts de llibre que anunciaven funcions particulars i esdeveniments o celebracions més precisos com el Nadal, una fira o la Festa Major.
Però el punt de llibre és, abans de tot, un suport dedicat a acompanyar el llibre i el seu comerç. És per això que hom troba punts de llibre amb tota mena d’elements relatius a l’escriptura, com pot ser la tinta, les plomes, els llapis. En el món editorial, el punt de llibre indica la publicació d’una col·lecció o d’un llibre determinat, i es distribueix gratuïtament per fer-ne la publicitat. Aquesta és, avui dia encara, la forma més corrent del punt de llibre. Les llibreries també la fan servir.
En l’àmbit turístic, es poden inserir en el marc de campanyes publicitàries per promocionar una ciutat; de vegades, com si es tractés d’un trencaclosques, a través d’una sèrie de punts de llibre es pot compondre un conjunt monumental. A Barcelona, per exemple, s’ha fet aquest assaig amb una colla d’elements decoratius modernistes. Avui dia el punt de llibre també es fa servir com a element publicitari en els museus, i en el món de l’art en general, per fer conèixer aquestes institucions. En comptes de la tradicional postal, els museus cada cop venen més les seves pròpies col·leccions de punts de llibre que divulguen les peces que exposen. És molt habitual, doncs, que a les botigues dels museus hom pugui trobar punts amb la reproducció d’una obra d’art o d’un fragment d’una obra d’art.
Artistes importants, com Rodtxenko, han fet punts de llibre com a forma d’expressió original dins les arts gràfiques. També artistes coneguts a Catalunya recentment han anat treballant aquest tema, com poden ser per exemple Albert Ràfols Casamada o Ramon Herreros. D’altres, com Víctor Ramírez, un xilè afincat a Barcelona des de fa molts anys, utilitza aquesta forma de gravat, els monotips, per valoritzar el punt de llibre d’artista. De vegades els seus punts són de gran format, com per exemple una sèrie d’onze punts que, posats els uns al costat dels altres, aconsegueixen de formar un gran llibre mural.
El 1993 es va publicar un llibre especialment destinat a presentar punts de llibre en relació amb l’obra poètica d’alguns escriptors com Brossa, Corredor-Matheos, Garcia Porta, Giménez Frontín, Mestre, De Palol, Rojas, Royo o Susanna. Les il·lustracions eren de Víctor Ramírez.
Cal esmentar també la fabricació de punts de llibre des del camp del disseny, entre els quals hi ha per exemple la sèrie de punts de llautó de colors realitzats per Lluïsa Jover, i que representen personatges, motius, monuments o alguns objectes d’escriptori, produïts l’any 1992. En aquest grup de punts de llibre de disseny actual cal esmentar també els que són veritables joies, com els Paginarium, d’argent, de Prudenci Sànchez, del 1989.
Bibliografia
- Barral i Altet, X.: «Punts de llibre o punts per a la lectura», dins Víctor Ramírez. Punts de llibre. Monotips, Barcelona, 1993.
- Barral i Altet, X.:, dins Els poetes i els punts de llibre il·luminats, Barcelona, 1993.
- Barral i Altet, X.:, dins Le collectionneur français, vol.32, núm.340, gener del 1996, pàg.22-24.
- Denière, J. L.: Je collectionne les marque-page et les coupe-papier, Malo-les-Bains, 2000.
- Coysh, A. W.: Collecting Bookmarkers, Londres, 1974.
- Coysh, A. W.: Bookmarkers, Princess Risborough, Shire Album, 305, 1994.
- Franz, G.: «Drehbare Lesezeichen und Stecklesezeichen aus der Trierer Kartause und aus anderen Klosterbibliotheken», dins Art et Ecclesia, Festschrift für Franz J. Ronig zum 60. Geburstag, Trèveris, 1989, pàg.119-135.
- Godden, G. A.: Stevengraphs and other Victorian Silk Pictures, Londres, 1971.
- Denière, J. L.: Je collectionne les signets, París, 1998.
- Pieske, Ch.: Das ABC des Luxuspapiers, catàleg d’exposició, Berlín, Museum für Deutsche Volkskunde, 1983.
- Pieske, Ch.: «Zur Geschichte des Lesezeichens», dins Philobiblon, XXVIII, 1984, pàg.13-18.