El mapa representa la situació mundial dels resultats educatius a partir de dues variables: la distribució dels nivells educatius màxims assolits per la població, i l’esperança de vida escolar. Tenint en compte les diferències en la disponibilitat dels recursos educatius que s’observen en el mapa 102, no poden sorprendre les desigualtats que s’evidencien en els resultats educatius.
El primer indicador reflecteix, d’una banda, la disponibilitat de capital humà de cada Estat. Un cop més, les diferències són molt acusades entre ambdós hemisferis. Al costat d’un país com el Canadà, amb més d’un 21% de la població amb altres estudis a part els obligatoris, apareixen països com Botswana o Bangladesh amb més d’un 80% de la població que no ha completat l’ensenyament primari. Les possibilitats de desenvolupament econòmic entre tots dos pols són extremament oposats. D’altra banda, el mateix indicador posa en relleu les desigualtats internes en la distribució de qualificacions educatives. Mentre als països rics s’observen distribucions més equitatives de les qualificacions, als països pobres s’accentua el contrast entre una gran majoria amb formació escassa o nul·la i una minoria reduïda que accedeix als estudis postobligatoris i els supera. Òbviament, les diferències extremes de qualificació tenen una estreta relació amb les desigualtats econòmiques entre els diversos grups de població de cada país.
D’altra banda, l’indicador sobre l’esperança de vida escolar mostra també enormes contrastos entre estats. Al costat de països com Suècia, amb una esperança de vida escolar de 15,9 anys, o la Gran Bretanya (16,3 anys), hi ha situacions d’una pobresa educativa extrema, com és el cas de Nigèria (2,6 anys) o Etiòpia (5,1 anys). La polarització d’aquestes dades s’explica per nombrosos factors: a les diferències d’accés a cadascun dels nivells educatius i dels recursos que s’hi destinen, cal afegir un fracàs escolar i una deserció escolar més elevats en els països pobres. La deserció escolar és especialment acusada als països pobres per qüestions relacionades amb la més baixa qualitat dels sistemes educatius (aspecte que genera desmotivació entre els estudiants), però sobretot ho és per raons econòmiques: molts infants abandonen l’escola a causa d’una situació familiar que els obliga a treballar per a contribuir a la supervivència de la llar. L’augment de la pobresa absoluta a escala mundial les darreres dècades ha accentuat significativament aquest problema (vegeu el mapa 92).
Educació i pobresa
Les dades següents s’han extret del web d’Oxfam International: al Vietnam, el 68% de les famílies pobres depenen d’algú que no ha tingut accés a cap mena de sistema educatiu. Al Perú, aquesta situació afecta aproximadament dos terços de les famílies que viuen en una pobresa absoluta. A Zàmbia, les dones que viuen en zones rurals sense accés a l’escolaritat tenen el doble de probabilitats de viure en una situació de pobresa extrema per comparació a les que han pogut gaudir de 8 a 12 d’anys d’escolarització.
Projecte PISA de l’OCDE
Des de l’any 2000 l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) realitza un projecte d’avaluació del rendiment educatiu dels estudiants de 15 anys (Programme for International Student Assessment, PISA). L’enquesta inclou 265.000 estudiants de 32 països (compresos alguns països no membres de l’OCDE), als quals es realitzen proves de matemàtiques, comprensió lectora i ciències. L’informe de l’any 2000 va destacar, entre altres aspectes, la relació positiva entre la despesa per alumne i el bon rendiment educatiu en totes les àrees estudiades.
Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD)
Des de l’any 1990 el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament presenta l’Informe Mundial sobre Desenvolupament Humà. Aquest informe anual, a més de centrar-se en un tema monogràfic sobre el desenvolupament, presenta l’evolució de l’Índex de Desenvolupament Humà per països. Aquest índex concentra informació sobre diferents aspectes de les condicions de vida de les persones (esperança de vida, alfabetització, nivells educatius assolits, PIB per capita) i aporta, per tant, una més completa informació sobre el desenvolupament que la que es derivava exclusivament de la mesura del PIB per capita. En el darrer informe de desenvolupament humà poden observar-se, per exemple, les diferències significatives en el desenvolupament educatiu entre països rics i pobres. L’analfabetisme continua sent un dels problemes que expliquen aquestes diferències. L’any 2000, per exemple, els països de l’Àfrica subsahariana presentaven una taxa mitjana d’alfabetització de la població de més de 15 anys del 62,4%, comparat amb el 99% dels països de l’OCDE. El mateix informe destaca la persistència de 854 milions d’analfabets al món, 543 dels quals són dones, o el fet que 325 milions d’infants són fora del sistema educatiu en els nivells de primària i secundària.