Amb aquest mapa es vol donar una imatge global de la victimització i la violència des d’una perspectiva oficial, és a dir, aquella que les institucions coneixen. Es basa, d’igual manera que el mapa dedicat a la seguretat (vegeu el mapa Els drets humans), en una sola font, la Interpol, única organització policíaca capaç d’abastar un camp geogràfic tan ampli. Ara bé, aquesta organització no té el mateix nivell d’implantació a tots els continents. A més, la seva informació prové de les dades donades per cadascun dels estats que en són membres, i així es pot veure que existeixen importants llacunes d’informació. Tanmateix, en alguns estats, i, fins i tot, a proposta d’organitzacions de caràcter internacional, existeixen enquestes de victimització (com per exemple l’International Crime Victim Surveis de les Nacions Unides), d’autodenúncia, entrevistes i altres instruments per a tractar d’omplir aquests buits.
Aquest mapa està molt lligat al de seguretat, i els seus problemes de fiabilitat estan també relacionats amb la forma de definir i computar la criminalitat en els diversos països. Determinats tipus de delictes d’estructura molt simple (robatoris, lesions, etc.) són relativament fàcils de resoldre amb pocs mitjans, mentre que delictes complexos (criminalitat econòmica i financera, criminalitat informàtica, etc.) requereixen uns mitjans i una especialització policíacs dels quals no disposen tots els estats.
En reflectir els casos resolts per la policia, es presenten els problemes següents: en primer lloc, hi ha molts països, en especial d’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Orient Mitjà que no proporcionen informació; una ullada al mapa permet veure ràpidament les grans mancances existents. En segon lloc, com més casos resol un estat, més augmenta la xifra de delictes coneguts, i això fa créixer la confiança de la població en la seva policia i el seu sistema de justícia, i fa que es denunciïn més delictes i que, per tant, augmenti la percepció que en el país hi ha molta delinqüència. En tercer lloc, queda sempre el dubte de si la xifra proporcionada reflecteix una correcta resolució dels casos o bé es tracta de països en què els casos es resolen trobant un culpable a cada delicte, però sense que se’n puguin determinar amb certesa els veritables autors. En qualsevol cas, un baix percentatge de resolucions pot significar un alt nivell d’incompetència del sistema de justícia criminal, com també una manca de respecte estricte a les garanties dels detinguts i d’un judici just.
Un món “glocal”
El procés de mundialització o globalització ha tingut efectes internacionals en molts àmbits, especialment en l’economia i la comunicació, i ha permès el creixement de fortes estructures criminals transnacionals. Per a fer front a aquest fenomen, l’actuació a escala estatal es mostra massa limitada per a gestionar aquestes noves xarxes i fluxos globals de poder, riquesa i tecnologia, però al mateix temps massa gran per a garantir la qualitat de vida i les preocupacions ciutadanes a escala local. Global i local són, doncs, indissociables i formarien l’anomenat espai “glocal”.
Aquesta situació afecta fortament les qüestions de seguretat, i és per això que han aparegut espais de seguretat transnacionals, com l’Europol i la Interpol, però alhora és cada cop més insistent la demanda ciutadana de seguretat en la seva esfera més local. D’aquí que estiguin apareixent models de policia de proximitat, policia de barri o serveis assistencials veïnals. D’altra banda, l’increment de béns als països més rics ha dut al desenvolupament de tot un sector privat dedicat a la seguretat.
Ens trobem, doncs, davant d’una redefinició d’espais en la seguretat que es poden dividir en supraestatals, estatals, locals i privatitzats, però que estan tots interconnectats. Així, una intervenció local com un robatori o un cas de prostitució es pot trobar, des de les primeres investigacions policíaques, lligada a fenòmens transnacionals de xarxes de criminals organitzades i de tràfic d’éssers humans, i tenir ramificacions en àmbits de seguretat privada o d’assegurances. El resultat és una atomització de serveis, de mecanismes de control i d’informació, davant la qual l’única sortida viable és segurament la cooperació i l’intercanvi de dades.
La seguretat i les seves polítiques
Per tal de garantir la seguretat i l’ordre públics, una aclaparadora majoria d’estats reivindica, com un dels pilars de la seva sobirania, el monopoli de l’exercici de la violència (policia) i l’exclusivitat d’impartir justícia a partir d’unes normes o codis penals. Però per a fer-ho cal que existeixin unes línies mestres: les polítiques de seguretat. És, per tant, competència de les instàncies públiques dissenyar i aplicar les polítiques adients de seguretat i executar-les amb els mitjans dels quals disposa.
Les polítiques de seguretat poden ser participatives, democràtiques, en les quals es respecten determinades regles del joc, tant a l’hora d’establir-les com d’aplicar-les; però també poden ser autoritàries, i imposar als ciutadans una determinada visió de la realitat i la seva transformació per la via coactiva. Les polítiques de seguretat democràtiques estan orientades a aconseguir –i només funcionen si efectivament l’aconsegueixen– la confiança dels ciutadans, mentre que les polítiques de seguretat autoritàries estan encaminades a assegurar l’adhesió dels ciutadans. En aquest darrer cas, es tracta sovint de pràctiques populistes l’objectiu de les quals no és el de millorar la seguretat sinó el de canalitzar sentiments, pors o reaccions socials en profit de determinades persones o partits polítics.
A l’hora de definir les relacions entre l’Estat i els seus ciutadans i el sistema de justícia criminal, les polítiques de seguretat i els seus models en són un element determinant. Per exemple, el nombre de casos resolts per la policia dependrà de cap a on s’enfoqui la seva activitat, dels coneixements i les habilitats amb què es formi el cos policíac i de les directrius que se li doni. Això farà que resolgui més o menys casos i que es prioritzin uns o altres tipus de delicte. El conjunt d’aquests elements, aplicats a un estat concret i a les polítiques públiques desenvolupades pels seus mandataris, ens podrà donar una idea força aproximada del nivell de maduresa, de desenvolupament i de participació (amb capacitat decisòria) de la ciutadania en la vida pública.