El baix creixement natural de les societats preindustrials subministrava uns excedents reduïts per a l’emigració. Dels segles XV al XVIII, el contingent d’europeus que va participar en la colonització americana va ser molt exigu. Aquest precari equilibri es va transformar al llarg del segle XIX arran del procés de modernització que experimentà la societat europea: transició demogràfica, revolució industrial i agrícola i desenvolupament dels transports són processos paral·lels en un marc de transformacions polítiques que trenquen l’equilibri demogràfic anterior.
En aquest mapa s’han representat els principals fluxos migratoris internacionals i els efectes demogràfics que van causar a Europa i Amèrica fins abans del 1939 (vegeu el mapa L'europeïtzació del món).
Europa és l’origen dels principals fluxos migratoris en volum i diversitat geogràfica. Les seves destinacions van ser Amèrica, Àfrica i Oceania. Les comunitats lingüístiques i els imperis colonials van ser els canals que van definir, en part, aquestes destinacions. L’emigració d’Europa del sud (sobretot de la Península Ibèrica) es va adreçar a l’Amèrica Llatina (l’Argentina, el Brasil, Xile, l’Uruguai i Veneçuela). L’Europa del nord va tenir com a destinacions principals els Estats Units i el Canadà. L’emigració de les Illes Britàniques es va adreçar, a més d’aquestes dues destinacions, a altres territoris de l’imperi Britànic com Sud-àfrica, Kenya, Austràlia i Nova Zelanda.
Altres fluxos de caràcter intern i d’una gran dimensió demogràfica van ser els processos de colonització dels grans espais de l’interior dels Estats Units, Sibèria i la Manxúria. A Àsia, les poblacions de l’Índia i la Xina van generar una mena de migració molt selectiva mitjançant l’establiment de xarxes comercials al Sud-est asiàtic, l’Àfrica oriental i Sud-àfrica.
Als països del nord d’Europa, les Illes Britàniques, Portugal, Espanya i Itàlia, l’emigració anterior a la Segona Guerra Mundial va significar més del 30% del volum de població d’aquests països a mitjan segle XIX. L’impacte va ser menor a l’Europa central i molt reduït a l’àrea dels Balcans, els Països Baixos i França; aquesta darrera va constituir l’única àrea europea de recepció neta d’immigrants abans de la Primera Guerra Mundial. Els grans volums de població arribats al continent americà van tenir un impacte molt diferent. En aquells països en què s’havia delmat la població indígena, aquesta va multiplicar per més de deu la població receptora, i altres països com ara Mèxic i l’àrea de l’Amèrica Central i Andina van mantenir grans contingents de població indígena i mestissa.
Les xarxes migratòries, mecanismes potenciadors de la migració
La investigació desenvolupada els darrers anys en el camp de les migracions ha posat de manifest la ineficàcia de les explicacions agregades i individuals per a la comprensió global del fenomen migratori; com a reacció a aquestes mancances, la comunitat científica ha mostrat un interès creixent pel concepte de xarxa o cadena migratòria com a factor que explica la direcció i el volum dels fluxos migratoris internacionals. En la definició proposada per Douglas Massey i d’altres (Malgesini, 1998), les xarxes o cadenes migratòries són un “conjunt de vincles interpersonals que connecten migrants, antics migrants i no migrants en la seva àrea d’origen i de destinació mitjançant els llaços de parentiu, amistat i comunitat d’origen compartida”. Les xarxes migratòries són formades per parents i amics i constitueixen, en essència, un mecanisme social mitjançant el qual es canalitza la informació i es minimitzen els riscos inherents a tota aventura migratòria.
Una de les accions més importants de la cadena migratòria és l’obtenció de feina al país d’acollida. Per exemple, a molts pobles de Mèxic hi ha una vinculació a través de xarxes informals amb unes granges i unes explotacions agràries determinades dels Estats Units. Un treballador mexicà ja establert, que actua com a pioner, tractarà amb el patró per a col·locar la seva família i els seus amics. Ell mateix pot col·laborar financerament en la realització del viatge, i aconsellar com defugir els controls de la frontera, i de vegades també es fa responsable dels nous treballadors. Aquest mecanisme, descrit en el cas de l’emigració mexicana als Estats Units, és aplicable a processos de migració interna i internacional en diferents contextos geogràfics i històrics.
El tràfic d’esclaus
Les migracions internacionals s’associen actualment amb la idea d’un mercat internacional del treball. Els excedents laborals i la seva escassetat en alguns països són compensats pels fluxos migratoris cap a altres països o procedents d’altres països. No obstant això, es podria dir que les migracions internacionals laborals van començar amb el tràfic d’esclaus.
Els mariners portuguesos van iniciar el comerç d’esclaus africans aproximadament l’any 1442. Però no va ser fins el 1550 que el primer vaixell negrer va navegar de l’Àfrica a les Índies Orientals per a satisfer la necessitat de mà d’obra, a baix preu, a les plantacions de sucre i tabac del Carib, on les epidèmies havien delmat la població indígena local. La importació d’esclaus es generalitzà més tard a les plantacions de cotó al sud dels Estats Units i els cafetars al Brasil. Es calcula que els mercaders d’esclaus van capturar uns 15 milions d’africans, localitzats, essencialment, a la zona de costa que va des del Senegal fins a Angola. Una proporció propera al 15% del total de persones capturades va morir en el viatge que els conduïa fins a Amèrica. La Gran Bretanya va ser el país més involucrat (responsable del 41% d’embarcaments al segle XVIII), seguit per Portugal (29%) i França (19%). En l’entramat comercial d’un negoci tan lucratiu com aquest intervenien les autoritats tribals locals i les xarxes de comerciants àrabs i turques d’esclaus que tenien una llarga tradició al continent africà.
El comerç d’esclaus va representar una de les migracions forçades de treballadors més massives de la història humana. Actualment, es valora que més de 40 milions de persones de l’Amèrica del Nord i el Carib descendeixen directament dels esclaus.