A la segona meitat del segle XVIII unes alteracions impactants al centre d’Europa comportaren la definitiva consolidació de la societat excedentària, ja plenament capitalista, que ha derivat en l’actual globalització. L’agricultura inicià una nova etapa, amb la intensificació de l’ús del sòl, la utilització d’adobs i del regadiu, i la introducció de noves tècniques i també de noves plantes de conreu procedents del continent americà. D’altra banda, es produí un creixement demogràfic i la industrialització anorreà les mil·lenàries manufactures, mentre que el ferro i noves màquines, no mogudes per força humana o animal, s’aplicaren als transports (ferrocarril o vaixells).
Una de tantes seqüeles de totes aquestes transformacions fou l’èxode de milions de persones, que van haver de marxar molt lluny de la seva contrada, en bona part a causa dels canvis que els abocaven a l’atur i la misèria (les màquines foragitaren òptims treballadors manuals, obligant-los a temptar la sort en altres indrets del món). Mentre el discurs oficial parla d’homes decidits i amb ganes de prosperar que triomfaren, realitat, literatura i cinema esmenten l’explotació o xenofòbia, com actualment pateixen molts immigrants. D’altra banda, contrastant amb la prèdica dels liberals, massa gent hagué de fugir de noves onades d’integrisme: jueus acuitats per nous brots d’antisemitisme o armenis i kurds fustigats a l’imperi Otomà. Un altre grup, raptats per la policia o les màfies especialitzades, eren venuts, en una mena d’esclavitud paral·lela, a propietaris de terres en països càlids. Milers de xinesos acabaren contra la seva voluntat en plantacions del Perú o construint ferrocarrils arreu; el mateix patiren altres orientals, de la Polinèsia, l’Índia o el Japó.
En el mapa hi ha les dades obtingudes dels registres estatals, dels ports de sortida o d’arribada, però les veritables xifres mai no s’han conegut, ja que molts esquivaven els controls, escapolint-se de pogroms, del servei militar en guerres colonials que implicaven gairebé inevitablement la mort, o de policies polítiques creades per neutralitzar els creixents conflictes socials deguts al despòtic i abusiu clima laboral, afavorit per patrons que no pensaven negociar.
El resultat d’aquests moviments migratoris, voluntaris i forçats, que seguí el procés de la colonització, fou l’europeïtzació de tot el món. Des de llavors, el predomini “occidental” ha estat un fet difícil de destriar en els processos posteriors, sobretot, en l’anomenada globalització.
De l’autosuficiència a l’excedentarisme
Des de l’aparició de les societats excedentàries (històricament fa ben poc), en què la gran majoria treballava molt per sobre de l’indispensable per cobrir llurs necessitats, en benefici de pocs patrons (governants, sacerdots o militars) que configuraren la solera dels primers estats, aquests cercaren ampliar el seu àmbit per aconseguir més treballadors forçats, mercats, recursos o, senzillament, incrementar llur àrea de poder.
Per raons materials i logístiques, durant mil·lennis els imperis (Assíria, Egipte, Roma o Cartago) avançaren les seves fronteres en detriment només dels seus veïns. Un canvi notable esdevingué el 1492. Castella bastí unes colònies a l’altra banda de l’oceà, a moltes setmanes de navegació incerta i arriscada. Portugal, Holanda i altres països seguiren el seu patró. Però atès el nivell de recursos físics i humans era impossible que uns milers d’occidentals ocupessin un continent quatre vegades més gran que el Vell, per la qual cosa, i al llarg de gairebé tres centúries, controlaren poca cosa més que el 15% del territori, mentre que a la resta, un colpidor 85%, hi romangueren nacions nadiues i s’hi aixoplugaren un munt de persones escapant de l’infern en què els agressors convertiren llurs territoris.
A mitjan segle XVIII el centre d’Europa fou escenari de grans transformacions. El nou sistema –apropiatiu, productivista i ecocida– deia necessitar nous paratges per a incrementar el nombre d’explotats i la producció d’excedents, o obrir, a canonades si feia falta, nous mercats.
Àfrica, ja despoblada amb el tràfic d’esclaus vers Amèrica, no era, en bona part, idònia per als blancs a causa del clima i les malalties tropicals, i Àsia, tan llunyana fins a la construcció del canal de Suez, ja estava superpoblada. Fou per aquestes raons que la Gran Bretanya i altres països optaren per concloure l’envestida iniciada per Castella. En un temps rècord, poc més de 50 anys, agrediren una bona part del 85% del territori americà que s’havia salvat de la crema. Per perpetrar-ho, liquidaren la gent d’uns territoris que Occident qualificava de buits o deserts, atrocitat per a la qual comptaren amb l’ajut imprescindible dels exèrcits nacionals i que la “història sagrada” dels respectius governs titllà de gesta èpica, fins que antropòlegs i altres estudiosos ho denunciaren. Cal evocar Bury My Heart at Wounded Knee, de Dee Brown, que segons una necrològica fou el primer historiador dels Estats Units que canvià la visió de la conquesta i donà veu als indis i llurs cultures.
Escometre el Llunyà Oest, liquidar els nadius o espoliar a Mèxic la meitat del territori és un eix de la “història sagrada” dels Estats Units d’Amèrica que consolidà Turner (1893) en el seu assaig The Significance of the Frontier in American History. Deia que una regió “no ocupada” no cessà de retrocedir davant l’embranzida pionera, i que la marxa vers ponent es degué a una gran extensió de terres “lliures”, fam de sòl i afany de llibertat. Es forjà una complexa societat salvatge, equilibrada per una empresa primitiva basada en la família i que ajudà a afermar la democràcia –allà brollaren grans reformes enfront de l’Est aristocràtic i tradicional– i bressolà l’americanizació, individualista, liberal, optimista i pragmàtica.
Fohlen, que té Turner per càndid, evidencia que el nou espai no era igualitari (l’abolició de l’esclavitud o el vot femení vingueren de l’est) o que la majoria de la regió l’acapararen especuladors, en especial companyies carrilaires. Per Chaunu, fou banc d’assaig del capitalisme de masses, on Vanderbilt i altres ferroviaris eren també metal·lúrgics, financers, ramaders i especuladors –fet que il·lustra de manera magistral el film Dead Man, de Jarmusch–, sense oblidar que el tren traginà soldats i armes per a l’envestida.