Tant si es parla de llar com si es parla de família, hi ha grans dificultats d’identificació degudes al fort pes que la institució familiar tradicional té en l’imaginari social, la qual cosa impedeix percebre els canvis socials esdevinguts que allunyen la realitat actual de la idea d’una llar amb un pare i una mare, units pel matrimoni, amb els fills corresponents. Aquesta idea eludeix altres formes, com ara les unions informals, les encapçalades per un sol progenitor i les integrades per persones del mateix sexe.
L’observació del mapa permet apreciar que els percentatges més elevats (30-47%) de llars amb dones al capdavant corresponen al Canadà, els Estats Units i els països nòrdics europeus, però igualment a Namíbia, Botswana, Zimbabwe, Kenya i el Vietnam, i també en la major part dels països de l’Amèrica Llatina. Així, és difícil interpretar aquest fenomen, perquè de fet podria ser causat per factors oposats. Al món ric, sembla que hi tenen importància l’augment de la taxa de divorci, el desig de tenir fills que no va unit al d’estar casat, la independència econòmica femenina, que permet el celibat o el fet de posposar el matrimoni, i la supermortalitat masculina, que origina un nombre de vídues superior.
Als països en via de desenvolupament cal afegir, a més, el fenomen migratori, que afecta amb més força els homes, i les elevades taxes de maternitat entre adolescents. Arreu del món, moltes de les llars que tenen una dona al capdavant es troben per sota del llindar de pobresa dels seus països (dificultat de treballar i alhora criar els fills, pensions de viduïtat inferiors, etc.); és per això que es pot parlar de "feminització de la pobresa".
El mapa reflecteix igualment la grandària de les llars tenint en compte el nombre de persones que en formen part. En aquest sentit cal considerar diverses qüestions: la dimensió familiar sembla que es relaciona estretament amb el nombre de fills, i en aquest sentit, les llars del món desenvolupat tenen 2 o 3 membres, en contrast amb els de l’Amèrica Llatina (4 o 5), Àsia (Xina, 4; Índia, 6), Àfrica (5 a Namíbia i Kenya) i, especialment, les del món islàmic, on són nombroses les famílies de set membres. Tanmateix, però, les xifres més altes es troben en uns determinats arxipèlags del Pacífic.
El cert és que la grandària de les llars no tan sols és deguda al nombre de fills, sinó també a altres formes familiars, que inclouen, a més de pares i fills, avis, oncles o cosins, i diferents variants de famílies extenses i clans.
Les llars unipersonals als Estats Units
El servei estadístic dels Estats Units, en el seu informe Tabulations from the Census Bureau’s 2002, assenyala que “el percentatge de població que viu sola va creixent. Entre el 1970 i el 2002, el percentatge d’adults que viuen sols ha augmentat del 8% al 14%. Per grups d’edat, les persones que tenen entre 18 anys i 24 i que viuen soles ha passat del 2% al 5%. L’increment ha estat del 4% al 10% en el grup de persones que tenen entre 25 i 34 anys, i del 3% al 9% entre els 35 i els 44 anys. Aquests grups d’edat inclouen les etapes de la vida en què bona part de la gent es casa, encara que actualment es casa menys gent que mai. Els vells són els que tendeixen més a viure sols, així el 2002 a prop del 31% del total de la població de més de 65 anys vivien sols [...]”. El factor que pot explicar aquesta tendència a l’augment de les llars unipersonals és, “a més de canvis en els comportaments respecte al casament i la fertilitat, l’allargament de l’esperança de vida i la voluntat d’independència residencial”.
Aquest augment de les llars unipersonals s’esdevé d’una manera paral·lela a una disminució general en el nombre de persones que formen una llar. Malgrat tot, aquesta disminució no és la mateixa en tots els grups ètnics. I, de fet, l’informe destaca que “la disminució de la grandària de les llars és evident entre els afroamericans, els asiàtics i els blancs no hispans, però no entre els hispans. La grandària mitjana de les llars formades per hispans s’ha mantingut constant en 3,5 membres des del 1975. Pel que fa als asiàtics, el nombre de membres per llar ha passat de 3,2 el 1990 a 2,9 el 2002. Les llars formades per persones blanques i d’origen no hispà han passat, de mitjana, de 2,8 membres el 1975 a 2,4 membres el 2002. I finalment, les llars formades per afroamericans han passat de 3 membres de mitjana el 1970 a 2,7 el 2002.
Paral·lelament a l’augment de les llars unipersonals, s’observa també una menor presència de les llars considerades tradicionals. Així, cal destacar que “mentre les imatges de famílies tradicionals dominen les televisions i les revistes, no representen de fet la realitat en què viuen bona part dels nord-americans. El 2002, només el 7% de les llars consistia en una parella amb fills en què només treballava el marit. Les famílies en les quals ambdós membres treballen representen més de dues vegades qualsevol altre model de família. Cal tenir en compte que el nombre de llars en què treballen els dos membres i no tenen fills gairebé és el doble del que correspon a les famílies tradicionals”.
També cal destacar que “de les llars formades per una parella casada, gairebé el 13% són famílies amb fills en què només treballa el marit, el 31% són parelles amb fills en què els dos membres treballen, el 25% són famílies sense fills en què treballen els dos membres, i el 31% correspon a un altre tipus de llars, com ara les de parelles grans amb els fills ja independitzats”.