El 1927 es constituí la Federació de la Banca Local a Catalunya, formada pels representants dels bancs catalans no barcelonins. L’Associació de Banquers de Barcelona ja no representava els seus interessos, des del moment en què els grans bancs barcelonins s’hi havien integrat.
La naturalesa jurídica dels bancs havia evolucionat cap a la societat anònima. Entre els membres de la Federació hi havia societats personals, regulars col·lectives, comanditàries i anònimes.
La iniciativa catalana fou desvirtuada i absorbida en constituir-se, el 1933, una Federación de la Banca Local de España, “cuya finalidad y alcance no acertamos del todo a comprender, tanto más contando con el precedente de la Banca Local de Cataluña” (España Bancaria, febrer del 1933). Però el centralisme s’imposà i la Federació catalana quedà integrada en l’espanyola. Aquesta no va fer res de bo i acabà desapareixent amb la Guerra Civil.
A continuació, figuren els bancs o banquers catalans, membres de la Federació, que no eren membres de l’Associació de Banquers i no estan inclosos en el capítol de la banca comarcal.
Busquets i Vergés, SRC (Banc de Figueres)
Ferran Galter, un banquer de Girona establert a Figueres, cedí el seu negoci al Banc de Terrassa. Quan plegà aquest banc el 1920, un dels seus dependents —Lluís Vergés i Vilanova— s’associà amb el banquer de Girona Francesc Busquets, i constituí Busquets i Vergés, que actuà amb el nom comercial de Banc de Figueres. A la mort de Busquets, Lluís Vergés continuà el negoci fins a l’esclat de la Guerra Civil Espanyola.
Busquets i Vergés s’inscriví a la Comissaria de la Banca Privada el 1922. Els seus balanços es publicaren fins a la desaparició, que coincidí amb el començament de la guerra. El 1934 el Banc de Figueres de Lluís Vergés i Vilanova tenia uns fons propis de 150 000 pessetes i uns dipòsits de 353 000 pessetes, que invertia en la seva cartera d’efectes i de crèdits.
Josep Civit (Cervera)
Josep Civit i Llobet obrí la seva casa de banca a Cervera el 1923, i des del 1928 formà part de la Federació de Banca Local de Catalunya.
El 1949 Josep Civit i Abreu demanà la inscripció en el Registre de Bancs i Banquers, però li fou denegada. Malgrat això, cinc anys més tard —1954— el banc era inscrit en forma de societat anònima: Banca Civit SA —número 144 de la Banca Local—. El 1955 fou absorbida pel Banco Zaragozano, que obrí oficina a Cervera.
Costa, S. En C. (Girona)
Anunci de Costa i Bartrina, banquer a Girona, Santa Coloma de Farners i Banyoles (L’Autonomista, Girona 1932).
Aquesta entitat era successora de Sàbat i Costa, una casa de banca creada el 1919. Tenia la central a Girona —carrer del Progrés, núm. 9— i sucursals a Banyoles i Santa Coloma de Farners. Un acord subscrit amb la Banca Marsans demostra que donava especial importància a les operacions de Borsa.
Sàbat i Costa es va convertir en Costa S. en C. el 1927 o el 1928. Aquest darrer any va ingressar en la Federació de Banca Local de Catalunya i el 1930 es va transformar en Costa i Bartrina, S. en C. Les oficines es mantenien a Banyoles i Santa Coloma.
El 1936, a l’inici de la Guerra Civil, va ser assassinat Jaume Bartrina i Mas, un dels socis col·lectius, que havia estat alcalde de Girona i president de la Diputació Provincial durant la Dictadura de Primo de Rivera. El 1947, el que quedava de la banca va ser absorbit pel Banco Zaragozano, que va obrir oficina a Girona. El 1949 li van denegar el permís per a actuar com a banquer i la inscripció en el Registre.
Fina i Planas, SRC (Banc de la Bisbal)
Anunci del Banc de la Bisbal, de Fina i Planas (Álbum Oficial de Gerona y su provincia, Ediciones Catalonia, Barcelona 1926).
Els seus titulars eren Màrius Fina de Caralt i F. Planas. El 1926 treballaven amb la Banca Arnús i Soler i Torra, germans. El seu domicili era al carrer de Pi i Margall, núm. 14. El 1931 traspassaren el negoci al Banc de Catalunya.
Joan Fornesa (la Seu d'Urgell)
El primer Joan Fornesa actuava de banquer a la Seu d’Urgell al final del segle XIX. El seu fill, Joan Fornesa i Puigdemasa, va prosseguir el negoci de banca, complementat per una agència de duanes. El 1928 s’incorporà a la Federació de Banca Local de Catalunya.
El 1943, la casa de banca va ser absorbida pel Banco Español de Crédito.
Majó Germans, SRC (Mataró)
Anunci de Majó Germans, banquers a Mataró (Compañía Transatlántica, Libro de información, 1920).
La casa de banca Majó Germans es devia constituir el 1898 o el 1899. Van ser membres fundadors de la Federació de Banca Local a Catalunya. Es definien i eren comerciants banquers, ja que alternaven les operacions financeres amb les estrictament comercials de compravenda de mercaderies.
No es van donar d’alta a la Comissaria de la Banca Privada quan aquesta es va fundar el 1922. Però sí que van sol·licitar la inscripció en el Registre de Bancs i Banquers després de la guerra —número 70 de la Banca Local Espanyola—. Era un banc molt petit, amb un capital subscrit de 50 000 pessetes, uns fons propis que no arribaven al mig milió de pessetes i uns dipòsits que esuperaven lleugerament els 5 milions de pessetes el 1958. Invertien la totalitat dels seus recursos en la cartera de lletres, formada per paper comercial i efectes financers —crèdits—, fins a un màxim de 90 dies.
El 1960, la societat regular col·lectiva es va transformar en societat anònima amb el nom de Banc de Mataró —número 155 de la Banca Local—. Les accions foren venudes en la seva totalitat al Banco de Santander, el qual el mantingué amb aquell nom fins el 1968, any en què va procedir a la seva absorció.
Fill de Francesc Mercadé (Guissona)
Magí Mercadé i Serra, amb el nom de Fill de Francesc Mercadé, de Guissona, ingressà el 1928 a la Federació de Banca Local de Catalunya. El 1947 demanà autorització per a actuar com a banquer i ser inscrit en el Registre corresponent, però l’autorització li fou denegada.
Agustí Navinés (Blanes)
S’establí com a banquer a Blanes abans del 1923, i des del 1928 va ser membre de la Federació de Banca Local de Catalunya. Estava acompanyat pel seu fill, Joaquim Navinés i Caimel.
Al principi del 1947 va traspassar el negoci al Banco Zaragozano, que va obrir oficina a Blanes.
Josep Nogués (Mollerussa)
Josep Nogués i Macià va iniciar el negoci el 1923, arran del tancament de l’oficina del Banc de Terrassa a Mollerussa, oficina en la qual havia treballat. El 1928 era membre de la Federació de Banca Local de Catalunya.
Feia de banquer i de representant de la SA Cros. El 1947 va demanar la inscripció en el Registre de Bancs i Banquers, però li van denegar. El 1950 va liquidar el negoci.
Ignasi Queralt (Mollerussa)
La casa de banca era personal. Ingressà en la Federació de Banca Local de Catalunya el 1928. La seva actuació s’inicià —pel que sembla— el 1923 i finalitzà el 1935.
Pujol, Subirachs i Companyia, SRC (Torelló)
Es constituí el 25 d’agost de 1907 per a dedicar-se al negoci bancari. Es van adherir a la Federació Local de Banca de Catalunya i a la Comissaria de la Banca Privada el 1927.
El 1947 els socis col·lectius eren Francesc Subirachs i Pujol, Ramon Pujol i Torrella i Dolors Ribas i Rabassa. El capital ascendia a 501 000 pessetes. El 1949 obtingueren la inscripció en el Registre de Bancs i Banquers —número 125 de la Banca Local Espanyola—.
El 1958 la societat regular col·lectiva es transformà en anònima amb la denominació de Banco Latino —número 151 de la Banca Local—. El 1962 reberen autorització per a establir una oficina bancària a Madrid, on van traslladar el domicili social. El seu capital era ja en mans que no tenien res a veure amb Torelló o amb Pujol, Subirachs i Companyia.
Bonaventura Rebés (la Seu d'Urgell)
El primer Bonaventura Rebés s’havia establert com a banquer a la Seu d’Urgell al final del segle XIX. A la seva mort, el negoci va ser continuat per Fills de Bonaventura Rebés, i després per Bonaventura Rebés i Arís. Aquest era corresponsal del Banc d’Espanya i va ser qui s’incorporà a la Federació de Banca Local de Catalunya el 1928.
El 1946 el banc va ser absorbit pel Banco Español de Crédito.
Magí Sanfeliu i Gassol (Bellpuig)
Membre de la Federació de Banca Local, aquesta entitat inicià les seves activitats el 1923 i desaparegué el 1929.
Francesc Solduga (la Pobla de Segur)
Anunci de Francesc Solduga, banquer a la Pobla de Segur (Ajuntament de Lleida, Álbum de Lérida y el Valle de Arán, 1924).
Fou membre de la Federació des del 1928. A la Pobla exercia de banquer i tenia al mateix temps una fàbrica de licors —Anís el Sol—. Mantingué les activitats bancàries fins a l’inici de la guerra (1936).
Joan i Gaietà Viella, SRC (Reus)
La família Vilella, de Reus, creà un important conglomerat d’empreses industrials i un banc.
El primer membre de la família que cal esmentar és Joan Vilella i Llauradó, fundador el 1879 de l’empresa Joan Vilella i Companyia SRC, dedicada a les activitats comercials, bancàries i industrials. Era un comerciant en grans, farina, sofre i alcohol. Construí la refineria de petroli La Pensilvània, prop de Tarragona, un antecedent directe de la refineria de petroli de la Pobla de Mafumet i de les instal·lacions petrolieres del port de Tarragona en la segona part del segle XX. El 1892 començà la construcció d’una fàbrica de vidre buit al Poblenou de Barcelona (vegeu La Pensilvania de Joan Vilella i La vidriera Barcelonesa dels Vilella).
La família Vilella, de Reus, creà un important conglomerat d’empreses industrials i un banc (El Mercurio, 1923).
Joan Vilella i Llauradó morí el 1894. El seu fill, Joan Vilella i Estivill, el 1899 transformà la societat col·lectiva en una comanditària: Joan Vilella S. en C., tot i donant un impuls relatiu a les operacions bancàries. El 1923, de la societat es diu que “treballa poc i amb poques ganes en banca” (Economia i Finances). El 1926 es transformà en Joan i Gaietà Vilella, S. en C. No es va donar d’alta a la Comissaria de Banca Privada, però sí a la Federació de Banca Local de Catalunya, el 1928.
El 1948, Joan i Gaietà Vilella aconseguiren la seva inscripció en el Registre de Bancs i Banquers —número 79 de la Banca Local Espanyola— i els seus balanços es feren públics. Tenien aleshores uns fons propis de 14 milions de pessetes i uns dipòsits de 2,6 milions. La seva inversió era mínima —uns 3 milions—. Al final del 1949 la societat es transformà en anònima amb la denominació de Banca Vilella SA. El 1960 reberen autorització per a obrir una oficina a Barcelona. S’inicià llavors una etapa d’expansió de les seves operacions i d’oficines, aprofitant l’aparició dels Plans d’expansió bancària, que s’aplicaren durant la dècada dels anys seixanta: Vila-seca, Lleida, Cambrils, Gandesa, Riba-roja, Salou, Salt i una agència urbana a Reus.
El 1968, quan el capital de la societat era de 45 milions, la majoria del capital es va vendre al Banco de Vizcaya per 500 milions de pessetes, o sigui a un canvi del 1 100%. El banc havia rebut diverses ofertes de compra, entre elles per part de Banca Catalana i del Banco de Santander, però els seus saldos de Tresoreria estaven a Induban —Banco de Financiación Industrial, filial del Banco de Vizcaya— en compensació dels crèdits que aquest banc tenia concedits a Vidrieria Badalonesa, del grup Vilella. Un conseller de la Vilella, sogre del president, havia estat conseller d’Induban.
Aquest era el consell d’Administració de Banca Vilella el 1968:
- President – Pau Vilella i Ferrer
- Vocals – Josep Maria Rovira i Brugada, Gaietà Puig i Alonso de Medina, Joaquim Torrens i Borràs, Guillem Rahn Eilers (sogre del president), Domènec Pujol i Colomé
- Secretari – Joan Soulere i Marti
- Director general – Francesc Sánchez Guijarro
El 1970 el Banco de Vizcaya va incorporar la xarxa de la Banca Vilella a la seva i dissolgué la societat.
Banc de Crèdit Empordanès SA (Figueres)
Anunci del Banc de Crèdit Empordanès, de Figueres (Álbum Oficial de Gerona y su provincia, Ediciones Catalonia, Barcelona 1926).
Constituït el 1925, els promotors foren Josep Monsalvatge i el seu gendre, Joaquim Careaga. Monsalvatge era un dels socis de la casa de banca Fills de J. Monsalvatge, d’Olot, amb sucursal a Figueres, que traspassaren al Banc de Terrassa el 1920. Amb la crisi d’aquest banc i la cessió de l’oficina a la Banca Arnús, optaren per la creació d’un altre banc, sota la forma de societat anònima, amb un capital nominal de 250 000 pessetes.
El 1928 el Banc de Crèdit Empordanès ingressà en la Federació de Banca Local de Catalunya. Al mateix temps, començà a fer públics els seus balanços a través del Consell Superior Bancari, tot i figurar com a banc no inscrit. El 1934, al darrer balanç publicat, tenia uns fons propis desemborsats de 170 000 pessetes, uns dipòsits de 173 000 i una inversió en crèdits equivalent als dipòsits.
Després de la guerra, el 1947 intentà recuperar el seu caràcter d’entitat financera, però la Direcció General de Banca i Borsa desestimà la seva petició.
Banc d'Olot SA
És un banc paral·lel al Banc de Crèdit Empordanès pel que fa a la seva constitució. Es creà el 1922, arran de la desaparició de l’oficina del Banc de Terrassa, el qual havia absorbit la central de Fills de J. Monsalvatge a Olot. Els seus promotors foren Josep Roca, Josep Maria Masramont, Joan Plana i Vicenç Capdevila. El 1928 entrà com a membre de la Federació de Banca Local de Catalunya.
El mateix 1928, el Banc de Catalunya va prendre una posició majoritària en el seu capital, però en va mantenir el nom i l’autonomia jurídica fins el 1930, any en què el va absorbir.