Hi hagué alguns banquers que no entraren a l’Associació de Banquers de Barcelona, ni tampoc a la Federació de Banca Local de Catalunya. Es limitaren a actuar com a tals, després de donar-se d’alta de contribució industrial. A continuació en figuren els més destacats
Miquel Bellvé (Molins de Rei)
Miquel Bellvé i Gai inicià les seves activitats bancàries al voltant del 1922. El 1927 començà a facilitar els seus balanços a la Comissaria de la Banca Privada per a la seva publicació. El 1928 tenia 385 000 pessetes de fons propis i 404 000 en dipòsits.
L’any 1930 el negoci va ser absorbit pel Banc de Catalunya, que va obrir una sucursal a Molins de Rei.
Miquel Bruguera (Llagostera)
Les primeres referències de Miquel Bruguera i Sabater com a banquer a Llagostera són del 1923. Des del 1927 envià els seus balanços a la Comissaria de Banca Privada, com a banc no inscrit. El 1934 tenia uns fons propis de 50 000 pessetes i uns dipòsits per sota de les 300 000, que invertia en crèdit i descompte a curt termini.
El 1944 fou absorbit pel Banco Zaragozano, entitat que obrí oficina a la població.
Salvador Carrera (Ribes de Freser)
Salvador Carrera i Fillet va néixer a Sort el 1901. Va treballar uns quants anys a Madrid a la redacció de la Revista de Economía y Hacienda, dirigida pel lleidatà Daniel Riu i Periquet.
El 1929, a Ribes de Freser, inicià les seves activitats bancàries com a corresponsal de la majoria dels bancs espanyols. El 1948 obtingué la inscripció en el Registre de Bancs i Banquers amb el número 99 de la Banca Local. Tenia uns fons propis de 225 000 pessetes.
El 1967 es transformà en societat anònima amb la denominació de Banca Carrera SA. El 1972, després d’obtenir autorització per a obrir una oficina a Girona, es transformà en Banc de Girona SA.
Antoni Clarà (Girona)
Antoni Clarà i Turón inicià les seves activitats bancàries el 1922, amb establiment al núm. 4 de la plaça de la Constitució. El 1927 els seus balanços començaren a ser publicats pel Consell Superior Bancari. El 1934 tenia uns fons propis de 105 000 pessetes i uns dipòsits de 182 000. El negoci desaparegué arran de la Guerra Civil.
Viuda de Josep Delmuns —Manlleu—
El 1928, Dolors Dolcet, viuda de Josep Delmuns, rebé autorització per a dedicar-se al negoci de banca. Els seus balanços, publicats des d’aleshores pel Consell Superior Bancari, informen d’uns fons propis de 250 000 pessetes i uns dipòsits de 667 000 al final del 1934.
El 1943 la casa de banca va ser absorbida pel Banco Zaragozano, que obrí oficina a Manlleu.
F. i A. Escrivà (Amposta)
Els germans Escrivà i Prades tenien un important negoci arrosser a Amposta. Les activitats de banca foren en un primer moment complementàries de les comercials, però més tard esdevingueren les més importants. El 1928, F. i A. Escrivà foren autoritzats a utilitzar el nom de banquers.
Després de la guerra, F. i A. Escrivà aconseguiren la inscripció en el Registre de Bancs i Banquers amb el número 68 de la Banca Local Espanyola. El 1953, el negoci fou absorbit pel Banco de Aragón, que obrí oficina a Amposta.
A la darreria del 1952, la casa de banca tenia uns fons propis de 761 000 pessetes i uns dipòsits de 10,1 milions. La seva primera inversió era la cartera d’efectes —7,8 milions—.
Viuda i fills de Francesc Esplugues, SRC (Capellades)
Francesc Esplugues rebé autorització per a utilitzar el nom de banquer el 1927, any a partir del qual els seus balanços foren publicats pel Consell Superior Bancari. A la seva mort —al principi de la dècada dels anys trenta— el negoci fou continuat com a Viuda i Fills de Francesc Esplugues, SRC.
El 1948, i amb aquesta denominació, el banc fou inscrit en el Registre de Bancs i Banquers amb el número 116 de la Banca Local Espanyola. El 1958 la societat regular col·lectiva es transformà en anònima amb el nom de Banc d’Expansió Comercial SA i canvi total de titulars.
Al final del 1957, el banc tenia uns fons propis de 350 000 pessetes i uns dipòsits de 2,6 milions. La seva inversió estava concentrada en la cartera d’efectes —2,1 milions—.
Jordi Llorens i Ribas (Lleida)
Xec de Jordi Llorens i Ribas, banquer a Lleida.
El 1927 es dissolgué l’entitat bancària Fills de Magí Llorens, que tingué com a successora directa Jaume Llorens i Roca —Banca Llorens—. Però al mateix temps Josep Llorens i Ribas creà el seu negoci bancari, reconegut com a tal per la Comissaria de la Banca Privada, que en publicà els balanços.
Després de la guerra, va ser inscrit en el Registre de Bancs i Banquers amb el número 92 de la Banca Local. El 1952 aquesta entitat bancària va ser absorbida pel Banco Zaragozano, que obrí oficina a Lleida. El 1951 els seus fons propis eren d’1,3 milions de pessetes, i els dipòsits, de 0,3 milions, o sigui que era mínimament operatiu.
Alfons Mon i Pascual (Santa Coloma de Farners)
Alfons Mon era un corresponsal de banca a Santa Coloma, que cobrava lletres de canvi i omplia el buit d’una oficina bancària a la plaça, des de la dècada dels anys vint.
El 1949 aconseguí la inscripció en el Registre de Bancs i Banquers amb el número 122 de la Banca Local Espanyola. El 1961 la societat individual es transformà en anònima amb la denominació de Banc de Foment de Girona SA. Va ser el pas previ per a la venda de la totalitat de les accions al Banco de Santander. Aquest el mantingué amb aquest nom, que li serví per a obtenir la sucursal de Girona. El 1967 absorbí el banc i dissolgué la societat.
El 1960, Alfons Mon presentava un balanç amb uns fons propis de 900 000 pessetes i uns dipòsits de 4,4 milions. Els recursos els invertia especialment en la cartera d’efectes —3,4 milions—.
José Pérez López
Xec de José Pérez López, que el 1943 es transformarà en Banca Pérez López SA.
El titular era un aragonès, funcionari de banca, que treballà com a tal a Saragossa, Madrid, Bilbao i Barcelona. A Catalunya, amb el Crédit Lyonnais, el Banco Hispano Americano i el London County. El 1932 s’establí pel seu compte a l’Hospitalet, aprofitant el buit que deixà l’ensorrada del Banc de Catalunya i el reduït servei bancari de què disposava la ciutat. Durant la Segona República obrí dues agències urbanes a l’Hospitalet i una sucursal a Molins de Rei. El 1942 absorbí la casa de banca barcelonina Orzaes i Gorina, cosa que li permeté obrir oficina a Barcelona.
El 1943 l’empresa individual es transformà en societat anònima amb la denominació de Banca Pérez López SA. Donà entrada a l’accionariat i al Consell a l’industrial cotoner Rossend Riera i Sala, que tenia fàbrica a l’Hospitalet, i també als seus fills Eduardo i Pedro Pérez Güerri. El domicili passà d’aquesta població a Barcelona i el 1944 les seves oficines centrals s’establiren a la ronda de Sant Pere. El banc era inscrit al Registre de Bancs i Banquers amb el número 20 de la Banca Local. El 1951 va ser absorbit pel Banco Guipuzcoano.
Al final del 1950 tenia uns fons propis de 7 milions de pessetes i uns dipòsits de 89 milions. La inversió era en efectes de comerç —35,5 milions—, fons públics —21 milions—, valors privats —9 milions— i crèdits —5,8 milions—.
Perxas i Companyia, SRC (Figueres)
Xec de Perxas i Companyia, banquer a Figueres.
El 1897 es constituí a Figueres la casa de banca Perxas, Dorca, Sargatal i Companyia. Els socis eren Celdoni Perxas i Sisó, el banquer d’Olot Salvador Dorca i Miquel Sargatal. Aquest abandonà l’empresa per a crear la seva pròpia casa de banca a Ripoll, amb la qual cosa la societat es convertí en Perxas, Dorca i Companyia. En morir Celdoni Perxas, el substituí el seu fill Lluís Perxas i Soler, mentre Alfred Dorca i Blanch ocupava el lloc del seu pare. Un soci nou fou Quirze Callís i Ymbert.
Pel seu interès històric reproduïm uns extractes de les memòries d’un funcionari del banc en aquells anys:
“Recordo l’aspecte de persona seriosa i noble del Sr. Perxas, amb els cabells tallats a lo semi-Amadeu, amb una roseta o espiral natural al tupè. El Sr. Callís, abillat amb punys i coll emmidonats amb llustre, tenia un problema quasi constant, quan li sortien excessivament els punys de la mànega; els hi donava un patac i... a dintre, fins a una altra; però el curiós era el coll dret amb aletes —suposo que ja hi estava acostumat, però em feia l’efecte que les punxes del coll emmidonat li devien fer mal al sotabarba; portava un magnífic rellotge i cadena d’or, passant pel trau de l’armilla” (Jaume Quer i Fortunet: Cinquanta anys d’activitats professionals. Impressions d’un funcionari de banca, 1961). Eren els anys previs a l’esclat de la Gran Guerra (1914).
Els anys de la guerra europea foren extraordinaris. “La riuada de diners que entrà a l’Empordà no hi ha pas manera de ponderar-ho... El transport de mercaderies era tan intens (encara no es coneixien els camions), que la gairebé sempre malmesa carretera reial, fins al Pertús, quedà a trossos tan inútil, que el trànsit es desviava pels camps de les vores... Alguns carreters decidits compraven carretades de feixos de bruc amb els quals es tapaven els sots de la carretera reial... La cobdícia de tanta i tanta gent, improvisada de comerciant, fou molt i molt grossa”... “La idea de fer guanys, no solament amb la mercaderia, els engrescava a retenir la major part dels francs que cobraven. Els canvis gradualment baixaven i era qüestió de ‘fer la pau’, retenint francs i francs; a voltes també eren adquirits valors estrangers, sobretot de l’estat, francesos i també del Govern Imperial de Rússia. Tornaven de França amb coixineres plenes de bitllets de bancs i valors. Hi hagué persones que amb el paper de renda rus, comprat a França, en podien empaperar alguna habitació de llur casa. Aquelles enormes quantitats de papers es fongueren com un foc d’encenalls.” (ídem) Amb el daltabaix del Banc de Barcelona (1920), el banc es quedà com a únic local de la ciutat.
El 1932 es creà Perxas i Companyia, després de la sortida d’Alfred Dorca, el banquer olotí, de l’empresa. Els dos socis eren ara Xavier Perxas i Dalfó, nét del fundador, i Quirze Callís. La guerra no els suposà cap especial daltabaix: “el Comitè Antifeixista local de Finances i el Control obrer caigué en mans expertes” (ídem).
El 1947 Perxas i Companyia fou venuda al Banco de Bilbao.
Fèlix Ribera (Palamós)
El titular era un agent marítim i consignatari d’una bona part de les empreses de transport marítim que tenien activitat en el port de Palamós. El 1927 fou autoritzat per a utilitzar el nom de banquer. Publicava els seus balanços com a banc no inscrit a la Comissaria de Banca Privada.
El 1934 tenia uns fons propis de 190 000 pessetes i uns dipòsits de 186 000, que invertia totalment en operacions de crèdit. L’activitat bancària desaparegué després de la guerra.
Riva i García (Barcelona)
Nieto, García i Riva (1877-1895), una empresa comercial
José Nieto Ozores, fundador de Nieto, Garcia i Riva (Nieto, García y Riva - Riva y García - García de Olalla, Sáenz-Díez y Cia 1877-1952, Barcelona 1953).
José Nieto Ozores va néixer a Santiago de Compostel·la el 1826. La seva família procedia de Santa María de Somoza (León). A Santiago va treballar en un comerç de teixits que tenia el seu oncle. Els teixits i els proveïdors eren en la seva quasi totalitat catalans. Allí va conèixer Simeón García de Olalla, nascut a Ortigosa de Cameros (Logronyo), que treballava al mateix comerç.
José Nieto passà a viure a Barcelona, on va guanyar diners. El 1871 s’incorporà com a soci de Coma, Ciuró, Clavell i Companyia (vegeu Joan Coma i Cros, a Salt), l’empresa cotonera que més tard esdevingué Coma i Cros, i que aleshores combinava les activitats industrials amb les comercials. El seu amic Simeón García de Olalla de la Riva, que s’havia establert mentrestant pel seu compte, era un dels seus clients a Santiago, sota la denominació Simeón García y Compañía.
Simeón García de Olalla de la Riva, fundador de Nieto, García i Riva (Nieto, García y Riva - Riva y García - García de Olalla, Sáenz-Díez y Cia 1877-1952, Barcelona 1953).
El 1877 José Nieto decidí establir-se ell també com a comerciant de teixits, i vengué la seva participació a Coma, Ciuró, Clavell i Companyia. Simeón García s’adherí al projecte, com a soci. S’hi afegiren també els seus cosins i socis a l’empresa gallega Victoriano i Enrique de la Riva. El 13 de febrer de 1877 es constituïa a Barcelona Nieto, García i Riva, una societat regular col·lectiva, que tenia com a gerents José Nieto i els dos germans de la Riva. Les oficines s’instal·laren en un edifici que poc després va ser enrunat per a construir-hi la plaça de Catalunya. El 1879, i per aquest motiu, passaren a la plaça d’Urquinaona-Fontanella. L’empresa obrí una sucursal al núm. 33 del carrer del Bruc, el barri tèxtil per excel·lència de Barcelona. I el 1891 s’instal·laren a la ronda de Sant Pere, núm. 31, al centre del mencionat barri, on romangueren molts anys, mentre la botiga passava a l’inici del carrer Girona.
La societat, dedicada al comerç de productes tèxtils, es va mantenir fins a la mort de José Nieto, el 26 de març de 1895. El seu soci i amic, Simeón García, havia mort alguns anys abans, el 31 de maig de 1889. Les dues famílies estaven emparentades, ja que dues filles de José Nieto s’havien casat amb dos fills de Simeón García, mentre que una tercera ho havia fet amb Acisclo Sáenz-Díez, també soci de l’empresa gallega, que era ara Viuda e Hijos de Simeón García, a Santiago de Compostel·la.
Riva i García, SRC (1896-1928), una empresa comercial i industrial
Riva i García, SRC es constituí a Barcelona el primer de gener de 1896. Els socis col·lectius eren ara quatre. A Victoriano i Enrique de la Riva s’hi van afegir el seu germà Benigno i Jacobo García Blanco. Eren comerciants comissionistes, tots ells residents a Barcelona. Compraven els teixits a les empreses industrials catalanes i els venien a la seva xarxa espanyola, especialment a Galícia, on comptaven amb el seu soci com a distribuïdor.
El comerç els portà a les activitats industrials de forma directa, des de la primeria de segle. Riva i García tingué una fàbrica de filats i teixits de cotó a la Gleva-Sant Hipòlit de Voltregà —comarca d’Osona—, durant una pila d’anys. Però no es limitaren al negoci tèxtil, perquè el 1906 compraren una participació a La Azucarera del Jalón SA, que el 1911 es transformà en la barcelonina Companyia d’Indústries Agrícoles SA, de llarga i brillant trajectòria econòmica.
El 1924 constituïren la que havia de ser una empresa filial, Almacenes de San Pedro SA, domiciliada a la barcelonina ronda de Sant Pere, i que obrí sucursals a Osca, Barbastro, Lleida, Jaca, Saragossa i Logronyo. Era bàsicament un magatzem de venda de teixits i confeccions.
Fins el 1928, Riva i García era una empresa comercial i industrial, amb algunes participacions. Segurament devien finançar les compres dels seus proveïdors i això comportà la seva aproximació al sector financer.
Riva i García, SRC (1929-1952), comerç, indústria i banca
Edifici de Riva i García, SRC a la Ronda de Sant Pere, núm. 28, de Barcelona (Nieto, García y Riva - Riva y García - García de Olalla, Sáenz-Díez y Cia 1877-1952, Barcelona 1953).
Les activitats bancàries començaren al final del 1928. Si més no, fou l’any en què la societat es donà d’alta a la Comissaria de Banca Privada espanyola. En el primer balanç publicat, corresponent al primer de gener de 1929, hi consten un capital de 3 milions de pessetes, uns importants dipòsits i una considerable cartera de valors privats. Hi destaquen, al costat del volum de dipòsits de clients, els que corresponen a uns comptes creditors de bancs, equivalents al 60% dels seus dipòsits. Es pot pensar que la regular col·lectiva Hijos de Simeón García y Compañía, convertida també en entitat bancària i soci de Riva i García, li donà suport. En qualsevol cas, és sorprenent que la cartera de valors privats, en aquesta primera etapa i fins el 1936, dupliqui el volum dels fons propis. El descompte comercial tenia una mínima importància al començament, ja que tota la inversió creditícia era en forma de crèdit.
Com a societat regular col·lectiva, no donaren mai els resultats de l’exercici ni publicaren memòries. De beneficis, n’hi hagué, perquè els fons propis augmentaren amb la creació de reserves fins els 4 milions de pessetes. El 1936, Riva i García es definia com una “casa de comissió, cotons, teixits, estampats i banquers”. Era, de fet, un banc de negocis, en el qual la força financera estava al servei d’un comerç d’importació de cotons i de venda dels productes manufacturats per tot Espanya, sumat al d’unes participacions industrials. Es mantenia la presència a la Companyia d’Indústries Agrícoles i els socis de Riva i García eren promotors i accionistes de la Sociedad General Española de Seguros y Reaseguros, creada a Madrid el 1928. La seu social de Riva i García continuava instal·lada a la ronda de Sant Pere, però les oficines i els magatzems s’ampliaren per compra dels edificis veïns —del núm. 29 al 35—.
Riva i García SRC. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).
Acabada la Guerra Civil es va mantenir el caràcter mixt de l’empresa. El 1947 Riva i García, SRC estava inscrita amb el número 7 de la Banca Local Espanyola, i constava amb una sola oficina a Barcelona. Era propietària de dues fàbriques tèxtils, la primera a Barcelona, al Poblenou —carrer de Sant Joan de Malta, núm. 7—, i una segona al poble de Freixenet de Camprodon. Continuava l’activitat d’Almacenes de San Pedro SA, a la qual s’hi havia de sumar una altra empresa comercial: Magatzems Tivoli SA, creada el 1943 i amb establiment al carrer de Casp de Barcelona.
El 1950 Riva i García obtingué autorització per a obrir una sucursal a Madrid, que s’instal·là a la plaça de Santa Ana.
En aquests anys de postguerra, el balanç de l’empresa presenta unes característiques similars a les d’abans d’esclatar el conflicte. Els dipòsits eren importants, ja que superaven els 100 milions el 1951, sempre amb el suport d’uns comptes bancaris considerables. Els fons propis s’havien incrementat fins a 11,5 milions de pessetes per augment de capital i per aplicació de reserves, de manera que ja tenien una proporció més adequada amb els recursos de tercers. El volum de crèdit era proporcionat, però el de la cartera de valors privats gairebé multiplicava per 4 el volum de fons propis.
García de Olalla, Sáenz-Díez i Companyia SRC (1952-1968)
És el moment de la tercera generació. El 20 de desembre de 1951 la societat regular col·lectiva es convertí en García de Olalla, Sáenz-Díez i Companyia SRC, però va mantenir el de Riva i García com a nom comercial. En pocs anys havien mort Jacobo i Juan García-Nieto Blanco. Els nous socis foren Manuel García de Olalla Nieto, i Pedro i Juan Sáenz-Díez García. Pocs mesos després del canvi, celebraven els 75 anys de la fundació de l’empresa.
Les activitats comercials tenien el suport dels dos magatzems barcelonins. Les activitats industrials estaven de baixa: teixits de cotó, viscosilla i estampats a la fàbrica de Freixenet. El banc entrà en un sector en el qual havia de destacar: l’administració de finques, que formava part d’un projecte més general d’administració de patrimonis.
El balanç de Riva i García el 1959 es caracteritza pel següent:
—1. Uns fons propis —capital més reserves— altra vegada molt baixos en relació amb els seus dipòsits: el 5,35%, com a conseqüència d’un creixement molt més fort d’aquests que dels primers.
—2. Uns dipòsits que tenen el suport d’uns comptes creditors de bancs molt importants, equivalents al 40% dels dipòsits de clients.
—3. Una inversió en cartera de crèdits i cartera de valors (306 milions) que supera la xifra de dipòsits i que només es pot fer si es compta amb el suport dels comptes bancaris. El volum de la cartera de valors privats equival a quatre vegades els fons propis, una proporció no gens ortodoxa, des d’un punt de vista financer.
García de Olalla, Sáenz-díez i Companyia SRC. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1953-1967.
El 1967 l’activitat industrial tèxtil havia desaparegut, es mantenien les operacions comercials, i les bancàries eren ja les autèntiques protagonistes del grup. Aquell any es creà Riva i García, Divisió Comercial SA amb 5 milions de pessetes, a la qual es traspassaren les operacions comercials i probablement algunes de les participacions industrials, que experimentaren una forta baixa en el balanç del banc. Aquest s’especialitzà en l’administració i el fideïcomís de fortunes particulars i creà un departament d’Administració de Finques, únic en el sector bancari. La seva relació fou especialment intensa amb el sector immobiliari, de manera que una bona part de la seva cartera creditícia s’abocà en aquest sector.
El 1966, i en el marc dels primers plans d’expansió bancària, obtingué autorització per a obrir una sucursal a Canet de Mar i, el 1967, una altra a Tarragona. Com a conseqüència d’aquesta expansió, i de l’oficina de Madrid, el 1967 el banc, que era considerat local, passà a la categoria de banc regional amb el número 33.
Banc Riva i García SA (1968-1973)
Banc Riva i Garcia SA. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes).
El 1968 García de Olalla, Sáenz-Díez i Companyia es transformà en Banc Riva i García SA. Tres anys abans, Hijos de Simeón García y Compañía, SRC, l’entitat bancària associada, amb seu a Vigo, es convertí en Banco Simeón SA. La coincidència entre els consellers del banc gallec —societat anònima— i els gerents del banc barceloní —societat regular col·lectiva— era quasi total.
Es mantingué el caràcter familiar de l’empresa, però el canvi de naturalesa jurídica indica una obertura a nou capital i accionistes o una venda. El 1973 es va vendre la majoria del capital al grup del Banc Atlàntic, que canvià la seva denominació social pel de Banc Comercial de Catalunya.
El Consell d’Administració Banc Riva i García SA el 1969 era:
- President – Antonio García-Nieto i Fossas
- Vicepresident – Manuel García de Olalla i d’Ayguavives
- Vocals – Jacobo García-Nieto Fina, Fernando García-Nieto Fossas, Ramon García-Nieto París
Miquel Sargatal (Ripoll)
A la darreria del segle XIX funcionava a Ripoll la casa de banca Sistach i Viuda de Sargatal, que es convertí en Miquel Sargatal al principi del segle XX, en Viuda de Miquel Sargatal durant els primers anys vint i en Miquel Sargatal i Homs el 1927, quan aquest rebé autorització per a utilitzar el nom de banquer.
El 1945 el negoci va ser adquirit pel Banco Español de Crédito.
Antoni Sicart (Sant Feliu de Llobregat)
Antoni Sicart i Ollé (1879-1943) era el director de la casa de banca Fill de Bonaventura Marcet, instal·lada a Sant Feliu, al Baix Llobregat. Va establir-se pel seu compte a conseqüència de la desaparició d’aquest banc.
El negoci va ser venut el 1942 al Banco Español de Crédito.