La constitució
L’Associació de Banquers de Barcelona era conscient que la seva raó de ser era la defensa dels interessos col·lectius dels banquers que la integraven. Un cop constituïda, però, els seus membres s’adonaren que una associació no mercantil, que no feia altra cosa que discutir de forma conjunta els temes que els afectaven, tenia poca consistència. El millor ciment per a consolidar una associació era una activitat econòmica que aplegués els associats. Junts podien atendre operacions que no eren a l’abast dels socis individuals. La solució va arribar el 1909 quan Fills de F. Mas Sardà, banquers de la societat Foment d’Obres i Construccions, va proposar als membres de l’Associació que aquesta assegurés una emissió de 5 000 obligacions d’aquella societat. La banca de valors catalana, amb l’Arnús-Garí i la Banca Arnús al capdavant, guanyava força diners amb aquestes operacions d’assegurança, que consistien en el compromís en ferm de subscriure tota una emissió, que havien de col·locar entre els possibles inversors interessats. El banc assegurador tenia una important comissió, de manera que, si aconseguia col·locar l’emissió, els beneficis eren considerables. Aquestes operacions només podien ser ateses per les entitats que comptaven amb una potencial clientela inversora, capaç d’absorbir l’emissió. El risc era elevat, si no s’aconseguia la col·locació.
L’Associació de Banquers, com a entitat no mercantil, no podia fer directament aquest tipus d’operacions, per la qual cosa els seus socis crearen provisionalment, i entre ells, un sindicat assegurador per a l’emissió de Foment d’Obres i Construccions, que va tenir un èxit espectacular. Es va cobrir fins a 31 vegades l’import de l’emissió.
Aquesta experiència va determinar que l’Associació patrocinés la creació del Sindicat de l’Associació de Banquers de Barcelona SA, format pels seus socis, amb l’objectiu de dedicar-se a aquestes operacions d’assegurances i a totes aquelles relacionades amb la col·locació i administració de valors mobiliaris. La societat es constituí el 28 de maig de 1910. El Sindicat era en principi un banc especialitzat, ja que es proposava fer només un tipus d’operacions. El seu president actuava com a gerent, i el capital nominal era d’un milió de pessetes, desemborsat en un 25%, de manera que el capital efectiu era només de 250 000 pessetes. Estava representat per 200 accions de 5 000 pessetes cadascuna de valor nominal.
Per a ser accionista del Sindicat, era indispensable ser membre de l’Associació de Banquers.
El banc de valors dels banquers (1910-1920)
Els homes i l’organització
Oferta d’accions de l’Hotel Ritz, 1917. El Sindicat de l’Associació de Banquers de Barcelona va ser creat per l’Associació de Banquers amb l’objectiu de dedicar-se a la col·locació de valors mobiliaris.
El paral·lelisme entre l’Associació i el Sindicat era quasi total, de manera que les altes i les baixes de l’Associació repercutien en l’accionariat del Sindicat de forma gairebé automàtica. Però no hi havia coincidència entre el que se’n deia el Consell Directiu del Sindicat —equivalent al Consell d’Administració— i la Junta Directiva de l’Associació. El primer president —i gerent— del Sindicat fou Domingo Taberner, que també ho era del Crèdit Mutu o Caixa Vilumara. La seva absorció el 1915 pel Banc de Barcelona comportà la seva substitució per Josep Garriga-Nogués i Roig, de la banca que portava el nom de la seva família. El tercer president va arribar el 1920 amb Joan Tusquets i Pallós, de la banca del mateix nom.
Pocs mesos després de constituir-se, el Sindicat es veié obligat a canviar els Estatuts i a ampliar l’objectiu social, acceptant la realització de tota mena d’operacions bancàries, atesa la dificultat de limitar-se’n a una de sola. El Sindicat va tenir a partir d’aquell moment comptes corrents a la vista —al passiu— i va destinar els sobrants de Tresoreria a operacions de dobles a la borsa privada de Barcelona —crèdit—.
El 1919 es va modificar la denominació. El Sindicat de l’Associació de Banquers de Barcelona es convertí en Sindicat de Banquers de Barcelona SA.
Fons propis i resultats
Sindicat de Banquers SA. Rendibilitat de l’acció, 1910-1920.
El capital del Sindicat era variable, perquè s’havia d’anar adaptant a les altes i baixes dels seus socis. Per això tenien accions en cartera: per a atendre peticions de nous associats, o per a mantenir les accions reintegrades pels qui s’havien donat de baixa. Amb aquestes petites variacions, el capital efectiu de 250 000 pessetes va ser augmentat el 1913 mitjançant la posada en circulació d’una part d’aquestes accions en cartera, al preu de 1 400 pessetes, amb una prima de 150 pessetes cadascuna, que van passar a les reserves de la societat. El 1918 els nous associats —Fàbregas i Recasens i Banc de Terrassa— van comprar els títols a 2 000 pessetes l’acció.
El 1918 el capital va ser augmentat fins a 5 milions de pessetes, representat ara per 10 000 accions de 500 pessetes cadascuna. El 1920 es va fer un segon desemborsament del 25% del capital subscrit, que va passar a ser del 50% del nominal.
Si els beneficis justifiquen una empresa, el Sindicat podia dir ben bé que la seva existència tenia raó de ser, perquè els dividends pagats van arribar a ser força alts. És clar que els millors resultats (vegeu quadre) es van obtenir els anys de major eufòria econòmica.
Operacions sobre valors
Sindicat de Banquers SA. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes), 1910-1920.
Els banquers del Sindicat van comprovar aviat les dificultats per a obtenir l’administració i assegurança d’emissions de títols d’interès, pel fet que els grans bancs controlaven les operacions de les grans empreses. Es van adonar que només podien pretendre col·laborar amb els grans, que els cedien una part de les operacions, en sindicatures dirigides per ells: SA Arnús-Garí, Banc de Barcelona i Banca Arnús SA, especialment.
L’eufòria econòmica que s’inicià el 1915 va fer que hi hagués títols per a tothom, ja que totes les societats anònimes —velles i acabades de crear—, com també les entitats públiques, feien nombroses emissions d’accions i obligacions.
Un banc auxiliar (1921-1936)
Els homes i l’organització
A la mort de Joan Tusquets, el 1922, li va succeir com a president Lluís Marsans, que va morir el 1923. Des d’aleshores fins al 1936 es van alternar en la presidència Joan Mas i Calmet, de Fills de F. Mas Sardà, i Ignasi Soler i Damians, de Soler i Torra Germans. Tot i que a l’accionariat del Sindicat ja hi havia moltes societats anònimes, de fet i de dret, la presidència —i la gerència— es va continuar donant a un banquer, d’acord amb la tradició de la casa.
Fons propis i resultats
Sindicat de Banquers SA. Rendibilitat de l’acció, 1921-1935.
El capital, tot i mantenir el caràcter de variable, condicionat per les altes i baixes dels socis, no va tenir moviments extraordinaris, ni ampliacions. Es van mantenir unes accions de 500 pessetes de nominal, desemborsades en el 50%, de manera que el capital efectiu no va arribar mai als 2 milions de pessetes.
Els resultats van ser bons fins el 1925. Però cada cop resultava més difícil per al Sindicat obtenir una emissió exclusiva interessant. Els grans bancs defensaven els seus propis interessos i el Sindicat es quedava només amb les engrunes. Amb la crisi econòmica general, iniciada el 1931, els resultats —ja magres des del 1929— esdevingueren negatius. Per a compensar les pèrdues, provocades per la seva cartera de valors, el Sindicat va haver de reduir les reserves. Després de quatre anys sense dividend, el 1933 es va tornar a repartir un modest 2%, que no va satisfer ningú.
Operacions
Sindicat de Banquers SA. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1921-1935.
Les operacions amb títols mobiliaris van ser nombroses fins el 1927. El paper exercit pel Sindicat era divers. Cada cop es van reduir més les operacions en les quals actuava com a únic responsable financer del grup emissor. Va ser el cas de la creació de la Sociedad General Gallega de Electricidad SA, constituïda per fusió de diverses companyies gallegues. En la majoria dels casos es tractava d’operacions en què el Sindicat de Banquers era una entitat més dintre el grup bancari que prenia la responsabilitat global. Les operacions eren massa grosses perquè un sol grup se’n fes càrrec, de manera que el principi es va aplicar també a les banques de valors especialitzades.
El Sindicat va participar, així, en l’assegurança, però sobretot en la col·locació de tota mena de títols espanyols i no espanyols, públics i privats. L’èxit depenia de l’empresa emissora, però també de la conjuntura. Entre les empreses catalanes que utilitzaren els serveis del Sindicat, destaquen Foment d’Obres i Construccions SA, que continuava fidel a Fills de F. Mas Sardà, i la Companyia General de Ferrocarrils Catalans. Entre les no catalanes, l’esmentada Gallega de Electricidad i alguns ajuntaments andalusos, com el de Sevilla i el de Málaga, que se’n serviren per a col·locar les seves obligacions o bons en el mercat català.
El 1928 fan constar per primera vegada que “no hemos realizado un solo negocio por gestión directa y sin ajena participación” (Memòria del 1928). La situació es va mantenir els anys següents. El compte de resultats se’n va ressentir. La situació va empitjorar del 1929 endavant, arran de l’inici d’una baixa de les cotitzacions a Borsa, que va obligar el Sindicat a rebaixar el valor dels títols que tenia en cartera.
Oferta d’obligacions de l’Ajuntament de Sabadell, 1926.
Oferta d’obligacions de la Junta de Obras de la Ría del Guadalquivir y Puerto de Sevilla, 1915.
L’arribada del règim republicà, amb el trasbals social que va suposar, unit a la crisi econòmica general, va fer que el Sindicat es replantegés les seves activitats.
El Sindicat buscava donar un servei útil a tots els bancs de Barcelona, i que no fos competència directa del que feia cadascun d’ells. Ho va trobar el 1933 en dues operacions: el cobrament de les lletres de canvi sobre Barcelona i la centralització i redescompte dels cupons a pagar per les societats anònimes. El cobrament de les lletres per compte dels bancs associats va suposar la creació d’un servei central que integrava una bona part dels cobradors existents, de manera que els bancs els podien rebaixar de la seva plantilla. El redescompte i la centralització dels cupons, que tenien al cobrament els bancs, per compte propi o per compte dels clients, van fer augmentar el que eren les operacions de crèdit del Sindicat.
El 1935 el Sindicat va presentar a l’Ajuntament de Barcelona una proposta per a fer-se càrrec dels serveis financers i de Tresoreria municipals. Fins aleshores el seu responsable n’havia estat el Banc Hispano-Colonial, però ara aquest va preferir traspassar-los al Sindicat en canvi d’una participació en el seu capital.
La pèrdua d’identitat (1939-1959)
Els homes i l’organització
La primera Memòria de la postguerra que recull els exercicis del 1936 al 1941 tributa “homenaje a nuestro Glorioso Ejército y a las consignas del Movimiento Nacional, que han hecho posible el despertar de la Nueva España y la cesación del estado caótico que imperaba en el País” (Memòria de 1936-41). Era obligat fer-ho.
Ignasi Soler i Damians es mantingué com a president fins el 1943, any en què dimití al·legant problemes de salut. El seu substitut, Josep Garriga-Nogués, ocupà la Presidència fins el 1953, en què es féu càrrec de la Secretaria i cedí el lloc a Josep Maria Mas-Sardà i Sells.
El 1943 el nomenament de Josep Maria Bonet i Garí com a representant del Banco Español de Crédito en el Consell del Sindicat implicà l’aparició per primera vegada d’un banc no català en la gestió del Sindicat. Durant els anys de la postguerra desaparegueren la major part dels bancs de valors catalans.
El 1950 fou nomenat administrador Josep Maria Gimeno i Muñoz, un professional que es féu càrrec d’una entitat financera cada cop més dependent de la gran banca espanyola i que buscava, una vegada més, aquella o aquelles activitats bancàries que justifiquessin la seva existència.
Només el president representava un banc català. Banco Central i Banco Español de Crédito tenien la majoria de les accions, gràcies a l’absorció dels bancs catalans associats al Sindicat. El banc havia perdut la seva identitat i els seus accionistes havien perdut igualment l’interès pel Sindicat de Banquers, que feia els seus petits serveis i que cobria les despeses, però que no tenia cap raó de ser.
Fons propis i resultats
El Sindicat tenia assumida una funció d’auxiliar dels bancs associats “y ello excusa la preocupación de atender el pago de dividendos” (Memòria del 1946). El banc aconseguia uns beneficis modestos, que eren traspassats a reserves. Els socis només esperaven del Sindicat que els resolgués petits problemes i que no els en creés de nous.
Operacions
Diploma que el personal del Sindicat de Banquers oferí al seu president Ignasi Soler i Damians, 1943. El Sindicat de Banquers va perdre la seva identitat com a conseqüència de l’absorció dels bancs catalans associats.
El 1944 el Sindicat obtingué de la Diputació de Barcelona la concessió del cobrament dels arbitris i contribucions a la ciutat. El 1954 hi afegí un servei parcial de Tresoreria de l’Ajuntament de Barcelona, format sobretot pel cobrament dels arbitris municipals.
El cobrament de lletres a domicili per compte dels bancs associats anà quedant obsolet a mesura que s’anava imposant la domiciliació bancària dels efectes de canvi i el seu cobrament per la Cambra de Compensació de Barcelona.
El Consell d’Administració del 1959 era el següent:
- President – Josep Maria Mas-Sardà i Sells, de la Banca Mas-Sardà
- Vicepresident – Ignasi Soler de la Riva, de la Banca Soler i Torra, propietat al 100% del Banc de Santander
- Secretari – Josep Garriga-Nogués i Garriga-Nogués, marquès de Cabanes, de la Banca Garriga Nogués, controlada pel Banco Español de Crédito
- Vocals – Pere Galí i Marés, del Banco Central; Francisco Gurri Llobet, del Banco Guipuzcoano; José María Sainz de Vicuña y García-Prieto, del Banco Español de Crédito
Una llarga agonia i la seva venda
Sindicat de Banquers SA. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1936-1959.
Durant els anys seixanta, el Sindicat obrí algunes oficines, aprofitant l’oportunitat que li donaven els Plans d’Expansió, però les oficines no feren sinó afegir confusió, ja que tothom sabia que no era un banc independent. Aquests plans d’expansió foren, precisament, l’objecte d’un darrer servei del Sindicat als bancs catalans que el crearen. Sota la iniciativa de Banca Catalana i del Banc de Sabadell, els bancs accionistes es reuniren per parlar de les polítiques d’expansió de cadascú d’ells, de la seva capacitat per a obtenir les noves places i, en definitiva, per a conèixer les possibilitats que tenien.
El banc allargà la seva existència, gràcies a la tossuderia del seu director general, i a la dificultat que hi havia per a trencar una situació accionarial en la qual la convivència era impossible. El 1987, i després d’una llarga agonia, el Sindicat de Banquers fou venut per 1 300 milions de pessetes al financer madrileny Alfonso Fierro Jiménez Lopera. El Sindicat de Banquers es convertí en Sindibank. Poc després, Alfonso Fierro donà entrada en el capital del banc amb el 25% al Monte dei Paschi de Siena, un banc italià de propietat pública, el qual augmentà progressivament la seva participació fins a tenir-ne el 100% el 1995.
Presidents del Sindicat de Banquers de Barcelona SA des de la seva fundació el 1910 fins al 1952
- 1910-1915 – Domingo Taberner i Prims (Taberner, Carles-Tolrà i Manaut, S. en C.)
- 1915-1919 – Josep Garriga-Nogués i Roig (Garriga Nogués Nebots, S. en C.)
- 1920-1921 – Joan Tusquets i Pallós (Tusquets i Companyia, S. en C.)
- 1922-1923 – Lluís Marsans i Peix (Banca Marsans SA)
- 1924-1925 – Joan Mas i Calmet (Fills de F. Mas-Sardà)
- 1926-1927 – Ignasi Soler i Damians (Soler i Torra germans)
- 1928-1930 – Joan Mas i Calmet (Fills de F. Mas Sardà)
- 1931-1942 – Ignasi Soler i Damians (Soler i Torra germans)
- 1943-1951 – Josep Garriga-Nogués i Garriga-Nogués, marquès de Cabanes (Garriga Nogués Nebots, S. en C.)
- 1952 – Josep Maria Mas-Sardà i Sells (Banca Mas Sardà)