Resultats de la cerca
Es mostren 20 resultats
Antoni Jofre
Literatura catalana
Cristianisme
Prevere i poeta.
Ordenat sacerdot el 1830, fou membre de la congregació dels lazaristes i professor de teologia al seminari de Carcassona i a Càors 1833 i de Sagrada Escriptura a Amiens Se secularitzà per motius de salut i visqué al seu país Amb pocs referents més que Francesc Vicent Garcia , de qui era un gran admirador, fou escriptor d’una gran dignitat literària i d’un notable alè èpic Publicà unes Cobles en llaor dels benaventurats Abdon i Sennén Perpinyà, 1859 i, pòstumament, el 1882, Josep Bonafont li edità Les bruixes de Carençà , recull de llegendes fantàstiques sobre el massís del Puigmal, …
,
Eugeni Cortade
Historiografia catalana
Literatura catalana
Cristianisme
Escriptor i prevere, d’expressió catalana i francesa.
Ordenat sacerdot el 1956, exercí de professor al petit seminari i fou rector de quatre parròquies del Riberal rossellonès Baó, Vilanova, Cornellà i Pesillà, on acabà el ministeri Es donà a conèixer amb una petita guia històrica sobre Cotlliure el 1953, i esdevingué conservador delegat a les Antiguitats i Objectes d’Art dels Pirineus Orientals Mantenidor dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or i del Felibritge, fou membre fundador del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans GREC i de l’ Institut Rossellonès d’Estudis Catalans IREC Animador del butlletí Société agricole, scientifique et littéraire…
, ,
Josep Bonafont
Literatura catalana
Poeta.
Vida i obra Fill d’un pastor, fou clergue i feu cura d’ànimes a Arles de Tec i, entre altres poblacions, a Illa de Tet Utilitzà el pseudònim de Lo Pastorellet de la Vall d’Arles i contribuí a l’ús literari de la llengua catalana al Rosselló participant en les festes literàries de Banyuls de la Marenda, publicant l’obra d’ Antoni ↑ Jofre , recollint a Garbera catalana 1884 la d’ell mateix i altres poetes rossellonesos i difonent en revistes “La Veu del Canigó”, “La Revue Catalane”, “Le Roussillon” les pròpies composicions historicopatriòtiques i líriques, que partien…
Josep Gibrat
Literatura catalana
Poeta i erudit.
Fou professor al seminari de Prada i capellà de Prats de Molló És autor dels reculls Coses de casa 1919 i La vall de Prats 1925, alguns poemes dels quals foren inclosos a les antologies Fabulistes rossellonesos 1973 i Poesia rossellonesa del segle XX 1976 de Pere Verdaguer La seva poesia entronca amb la tradició d’una poesia religiosa de to lenitiu i alterna himnes, descripcions i faules Entre la sèrie d’estudis d’erudició històrica que escriví destaquen Aperçu sur l’abbaye d’Arles-sur-Tech 1912, Notice historique sur Saint-Feliu-d’Avall 1917 i Notes de géographie historique sur…
Nicolau Sabòli
Música
Poeta i compositor provençal.
Ordenat el 1635, fou successivament mestre de capella de les catedrals de Carpentràs, Arles, Ais de Provença, Nimes i Avinyó Li han estat atribuïts amb poc fonament algunes misses i motets, però de fet és conegut per les nadales que escriví a partir del 1660, publicades en sis reculls 1669-74, en les quals, tot i el gènere religiós, adopta sovint un to maliciós i lleuger, que entronca amb la pastorella i els gèneres populars més profans Els felibres reeditaren aquests cançoners el 1856, i la música d’una de les nadales fou emprada per a musicar la Cansoun de la Coupo , himne de…
Esteve Caseponce
Literatura catalana
Narrador, poeta i traductor.
Sacerdot, fou professor de català a Perpinyà i rector d’Arles del Tec Participà en la confecció d’un catecisme en català per a la diòcesi de Perpinyà i el 1906 assistí com a representant del Rosselló al Congrés de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona, on residí durant quinze anys després de jubilar-se 1908 Des del 1895 collaborà a “La Croix des Pyrénées Orientales” amb els pseudònims Hotentic i Mir i Nontoquis Amb el darrer signà una secció en català titulada “Una llesca de pa de casa”, en la qual aparegueren els primers Contes vallespirencs Aquestes narracions, de caràcter…
Pere Puiggarí
Literatura catalana
Erudit, gramàtic i poeta.
Vida i obra Entrà com a novici als benedictins d’Arles i durant la revolució del 1789 es refugià a Madrid, on estudià castellà De retorn al Rosselló, abraçà la carrera docent fou superior del collegi de Perpinyà i professor d’humanitats i de retòrica Publicà Leçons de langue espagnole i feu una nova edició de la Grammaire espagnole-française de Chantreau Dedicat activament a l’estudi de l’arqueologia i la història rosselloneses, del 1832 al 1838 escriví per a “Le Publicateur” nombrosos articles d’aquests temes El 1842 publicà un Catalogue biographique des évêques d’Elne que…
falset
Música
Terme emprat per a designar la fonació resultant de la vibració de les membranes extremes de les cordes vocals, durant la qual el múscul tiroaritenoïdal es manté en posició immòbil.
La relació entre la contracció d’aquest múscul i els músculs cricoaritenoides és el que determina la distensió muscular que acompanya la fonació de la veu de falset, tot obtenint com a resultat sonor una veu de timbre més lleuger i de registre més agut respecte a la veu de pit El terme falset trobava el sentit del seu ús a causa de la seva projecció sonora inter fauces i no per una acceptació convencional de veu falsa o fingida Manuel García 1847 fou qui observà que aquest terme provenia del llatí fauces i no de falsus Al llarg de la història, però, ha estat objecte d’ambigües adscripcions…
contratenor
Música
Terme que des del final del segle XVI designava el cantant masculí amb tessitura de contralt i que, des de mitjan segle XX, es refereix de forma genèrica a les tessitures elevades de la veu masculina en el repertori de la música anterior al 1830.
A causa de l’esmentada evolució terminològica que, al llarg del segle XV i el començament del XVI, convertí contratenor altus en altus i contraltus , i contratenor bassus en bassus i contrabassus , aquestes noves formes passaren a ser progressivament identificades amb les tessitures masculines que les interpretaven, amb la qual cosa el terme contratenor, en el seu sentit original, començà a desaparèixer d’Europa A Anglaterra, però, al final del segle XVI, mentre T Morley se servia encara del terme counter per a referir-se a una veu polifònica superior al tenor, es començava ja a establir la…
música d’Occitània
Música
Música desenvolupada a Occitània.
En tota la història de la música dels Països d’Oc, només els trobadors crearen i desenvoluparen una identitat musical occitana, identitat que s’anà diluint a poc a poc fins a ser cada cop menys perceptible Efectivament, per bé que profundament musical, el seu art era per davant de tot literari, amb la prestigiosa cançó, el satíric o violent sirventès, el planh fúnebre o altres gèneres menors Guillem IX, comte de Poitiers 1070-1126, ha estat considerat el primer trobador Aquest moviment poeticomusical durà fins a mitjan segle XIII, i s’expandí per tot Europa trouvères de la França d’Oïl,…