Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
Josep Valero i Peris
Música
Compositor, director, cantant i empresari valencià.
Dirigí el Liceu de València, on s’organitzà una societat coral, de curta durada, a imitació dels cors claverians És autor d’algunes òperes, entre les quals destaca La Esmeralda , en castellà, que el 1843 obtingué un èxit important a València L’any 1853 estrenà al teatre de la Cruz de Madrid la sarsuela Donde menos se piensa salta la liebre Compongué també una altra òpera en castellà, Don Alonso de Ojeda , i algunes fonts, com M Soriano Fuertes, li atribueixen una tercera, Angélica Després de la temporada que passà a Madrid, vers el 1855 es traslladà a Barcelona Alguns anys més tard està…
Francesc Pi de la Serra i Valero
Música
Cantant català.
Vida Entrà als Setze Jutges el 1962, amb cançons iròniques Les corbates , influïdes per G Brassens i escrites inconfessadament per la seva tia Paulina Aviat incorporà elements jazzístics a la seva música, i el seu humor derivà cap a la sàtira i la denúncia L’home del carrer , Fariseus , fins a arribar a la brutalitat Spot , Fills de Buda Publicà alguns àlbums Triat i garbellat , 1971 No és possible el que visc , 1974, etc, on jugava hàbilment amb el llenguatge La cultura , Un dia gris a Madrís , fregant sovint el surrealisme Ulls tancats , La meva estrella Bon guitarrista i artista…
Juan Moreno Polo
Música
Compositor i organista aragonès.
A vuit anys fou admès com a nen cantor a la catedral de Saragossa Probablement en aquesta seu coincidí amb els seus germans José i Valero El 1731 obtingué la plaça d’organista de la catedral de Tortosa, càrrec que ocupà fins a la seva mort El 1761 fou membre del tribunal d’oposicions per a la plaça d’organista de la catedral de València, que guanyà Manuel Narro En el decurs de la seva tasca d’organista a la seu tortosina tingué com a mestres de capella Josep Escorihuela i Valero Moreno Polo, el seu germà Joaquín Iturralde fou el successor com a organista de la…
José Lacárcel de Palomares
Música
Baríton valencià.
Estudià solfeig i violí amb B Valero a Carcaixent i el 1942 es traslladà a València, on inicià estudis de cant amb F Andrés El 1951 fundà la seva pròpia companyia, amb la qual recorregué diversos teatres de la Península Ibèrica, i al cap d’un any estrenà a Saragossa la sarsuela Aragón, tierra bravía , de S Rovira Actuà sovint al costat de figures com M Espinalt, M Redondo, P Civil i P Lavirgen Aplaudit per públic i crítica en les seves actuacions arreu de l’Estat espanyol, el 1966 fou contractat per Televisió Espanyola com a cantant líric en diversos programes musicals Es retirà…
Francesc Camprodon i Safont
Teatre
Poeta i autor dramàtic.
Estudià dret a Cervera i a Alcalá de Henares i es llicencià a Barcelona el 1838 Publicà poemes de circumstàncies a El Vapor i El Guardia Nacional i, després de l’exili passat a Cadis per les seves idees liberals, on tractà l’actor José Valero, escriví Amor de hombre 1851 i un dels èxits més importants de l’escena del seu temps, Flor de un día 1851, que tingué continuïtat a Espinas de una flor 1852, drames renovadors de la línia liricosentimental, novellats el 1862 per Manuel Angelon Estrenà més de vint sarsueles, originals o adaptades, entre les quals destaquen Tres para una…
,
Mercè Torrents i Turmo
Música
Compositora i pianista.
Filla del violoncellista i promotor musical Joan Torrents i Maymir, estudià piano al Conservatori del Liceu amb Pere Vallribera i feu estudis de perfeccionament a l’Acadèmia Marshall Fou soprano de la Capella Clàssica Polifònica FAD 1949-57 Iniciada en la composició de manera autodidàctica, posteriorment estudià amb Cristòfor Taltabull Entre les seves obres, la majoria de les quals per a piano sol o acompanyat de veu, destaquen Expressió de captiveri 1970, Mediterrànies 1977, Ballet illenc 1991 i Projecte en la nostàlgia 1991, premi Caterina Albert de l’Institut Català de la Dona També és…
,
Bernat Peres
Cristianisme
Erasmista, apologista catòlic i traductor.
Vida i obra Canonge de Lleó Castella, anà a València vers el 1528 Fou canonge de Gandia i estigué molt vinculat al cercle erasmista de la cort imperial passà després al servei del duc de Gandia Joan de Borja Fou conegut principalment per la seva important tasca de traducció d’algunes de les obres d’Erasme i com a autor d’un dels intents més seriosos per a l’evangelització dels moriscos valencians el Libro llamado Antialcorano 1532, uns sermons que foren prohibits per la inquisició Possiblement, per indicació del seu protector Joan de Borja, i davant l’ambient antierasmià que s’anà apoderant…
, ,
solfeig
Música
Terme derivat de les síl·labes sol i fa (solfa) i per tant, en un origen, equivalent a solmització (derivat de les síl·labes sol i mi).
L’ús que se n’ha fet, però, l’ha separat del seu antic sinònim D’una banda, el terme es refereix al conjunt de mètodes o principis elementals de la música que donen nom a l’assignatura en la qual s’ensenyen aquests principis, nom que modernament s’està substituint per l’expressió llenguatge musical De l’altra, té un sentit més concret referit a l’exercici de la pràctica musical, que consisteix en la lectura cantada de les notes tenint en compte l’entonació, el seu valor, la intensitat i el fraseig Antigament també s’anomenava solfeig determinats exercicis de vocalització i impostació de la…
Isaac Albéniz i Pascual
© Fototeca.cat
Música
Compositor i pianista.
Vida El seu nom es deu al fet que fou batejat amb el nom del sant del dia, com era costum en l’època, i no perquè fos de família jueva, com s’ha dit repetidament El seu pare, Àngel Albéniz, d’origen basc, era fill de Vitòria la seva mare, Dolors Pascual, havia nascut a Figueres, i l’àvia materna, Maria Bardera, era gironina El pare, funcionari de duanes, fou traslladat a Barcelona quan Isaac encara no tenia dos anys, i la família s’installà al carrer d’Escudellers Aviat inicià els estudis de música i piano amb Narcís Oliveres, conegut com el millor pedagog de piano de l’època, i a quatre anys…
,
pedagogia de la música
Música
Ciència i art d’ensenyar la música.
Data ja de la Grècia clàssica, on la música era estudiada juntament amb altres disciplines La pedagogia musical tenia, en la cultura grega, dos aspectes molt diferenciats l’ensenyament teòric purament especulatiu i la interpretació, que era apresa mitjançant la imitació d’instrumentistes o cantants A l’Edat Mitjana els principis teòrics de la música formaven una de les quatre parts del quadrivi Els intèrprets eren formats a les capelles musicals d’esglésies o monestirs Eren iniciats com a escolans, més tard com a cantors o instrumentistes i alguns com a mestres de capella, que molt sovint…