Resultats de la cerca

El terme s’utilitza principalment en el context de la forma sonata i s’aplica a aquelles obres en què el grup secundari presenta el mateix tema o una versió variada que iniciava el grup principal Aquesta pràctica, que s’identifica principalment amb J Haydn Simfonia ’Londres' , núm 104, I Allegro , tot i que també es pot trobar en altres autors WA Mozart, Trio en si , KV 502, I, no exclou que en el decurs del mateix grup secundari o bé en el grup conclusiu aparegui un nou material temàtic En aquest sentit, una sonata considerada monotemàtica no implica la presència exclusiva d’un únic tema D’…

La polifonia fou, en certa manera, el resultat del característic racionalisme occidental que ja començava a imposar-se en molts altres aspectes durant l’època medieval Els primers exemples de polifonia medieval aparegueren al segle IX en els tractats teòrics anònims Musica enchiriadis i Schola enchiriadis Es tracta, però, de formulacions teòriques que únicament intenten descriure una pràctica improvisatòria Els primers testimonis escrits de polifonia pràctica daten del segle XI La primera forma polifònica fou l' organum , que evolucionà a través de diverses formes i procediments tot al llarg…

El 1850, Clavé formà a Barcelona la primera societat coral, La Fraternitat Seguint el mateix model, durant els anys immediats anaren sorgint a Catalunya altres entitats corals, fins a crear una densa xarxa de societats que compartien un estil de fer música, un ideari i un repertori comuns Amb els anys es veié la necessitat d’impulsar una estructura que les agermanés, que vetllés pel seu funcionament i garantís la difusió del repertori i la pràctica coral Aquest primer organisme federatiu, impulsat també per Clavé el 1860, fou l’anomenada Associació Euterpense en referència a la Societat Coral…

Al segle XII el cant litúrgic sofrí una primera revisió en els monestirs cistercencs reducció de l’àmbit a deu notes, retallada de melismes que també imitaren altres ordes religiosos Al segle següent, la denominació de cant pla s’usà com a contraposició a la música amb notes mesurades, musica plana en oposició a musica mesurata L’aparició de la polifonia, el contrapunt i la notació mensural, i el seu ús com a cantus firmus en les peces polifòniques, acabaren de transformar el cant litúrgic monòdic en un cant pla, amorf i inexpressiu Després del concili de Trento, GP da Palestrina fou l’…

Vida Estudià música, arts liberals i filosofia a la Universitat de Salamanca El 1525 ocupà un lloc de cantor a la catedral de Santiago de Compostella, i l’any següent el de mestre de capella Publicà tres tractats que tingueren molta acceptació El primer és el breu Lux bella Sevilla, 1492 i tracta sobre el cant pla està escrit en castellà i en llatí, i amb una orientació eminentment pràctica Fou un dels primers llibres de teoria musical editats a la Península Ibèrica El segon és un afegit explicatiu del primer, Comento sobre Lux bella Salamanca, 1498 Finalment publicà també un…

Vida Es formà al costat de Juan del Monte La seva primera destinació coneguda fou Salamanca, on es dedicà a l’ensenyament Cap al 1472 marxà a Bolonya, ciutat on prosseguí la seva activitat docent Establert a Roma el 1484, encara hi residia el 1491 i segurament hi morí La seva contribució fonamental a la teoria musical renaixentista és el tractat en llatí Musica practica , del qual es feren dues edicions a Bolonya el 1482 Es tracta d’un dels tractats teòrics més originals de la seva època i de tot el Renaixement Les seves idees posaren en qüestió moltes de les teories musicals que, al final…

A l’Edat Mitjana, el terme llatí cantor designava també un cantant o músic de formació dedicada a la interpretació, en oposició al musicus , teòric de la música o especialista en aquesta matèria

La manera més habitual de referir-s’hi és amb els mots grup, grup petit o conjunt Als Països Catalans, algunes escoles de música moderna fan servir el terme per a indicar les classes de pràctica en grup

Des de l’antiguitat, aquest mot designava els instruments que produeixen el so mitjançant l’aire insuflat des dels pulmons de l’intèrpret Els músics que els tocaven rebien sovint el nom de "joglars de boca" Aquesta classificació, emprada fins al principi del segle XX, s’imposà per raons d’utilitat pràctica i per les connotacions gremials que tenia en les diferents èpoques Fins al segle XVII, els músics de vent gaudien d’una categoria superior als de corda, situació que es capgirà en imposar-se la corda com a base sonora de l’orquestra En aquesta classificació tradicional, emprada encara en l’…

Si, com és probable, el terme "organista" es refereix al fet que Lucas havia escrit organa , una de les formes més primitives de la polifonia medieval, llavors la nota es converteix en el primer indici de la pràctica de la polifonia antiga en tot el territori ibèric