Resultats de la cerca

Successor del seu pare, Paulin Paris, com a professor del Collège de France, contribuía consolidar un ensenyament científic de la filologia Fundador de les exigents “Revue Critique” 1866 i “Romania” 1872, es destacà pels estudis i les edicions d’autors francesos i provençals Histoire poétique de Charlemagne , 1865 La vie de Saint Alexis , 1872 La Poésie du Moyen-Âge , 1885 François Villon , 1901 Participà com a jurat al concurs literari de Montpeller del 1875 i se n’ocupà al “Journal des Debats” Hi coincidí amb Manuel Milà i Fontanals, i es cartejaren per tractar qüestions com la dels…

Graduat social i doctor en filologia catalana, el 1979 s’incorporà a la Universitat de Lleida  com a professor de sociolingüística i política lingüística, de la Facultat de Lletres de la qual fou vicedegà 2001-04 Del 1985 al 1986 fou director delegat de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona a Lleida Interrompé la docència per l’activitat política els anys 2004-11 i aquest any es reincorporà a la Universitat de Lleida com a director de la Càtedra de Periodisme i Comunicació fins el 2019 Els anys 1986-88 dirigí la reforma de l’Institut d’Estudis Ilerdencs Orienta…

Exercí com a advocat Collaborà a “Gent Nova” i “Cultura” de Badalona, “L’Avenir” d’Arenys de Mar, D’Ací i d’Allà , etc És autor de l’estudi Jacinto Verdaguer 1917, i de llibres de poesies En inquietud , 1907 Salabror , 1908 Nous versos del mar , 1910 Una vela que passa , 1922 Traduí al català Virgili, Petrarca i Carducci

Desenvolupament enciclopèdic De gran difusió al llarg de tot el s XV, sense la qual no s’entenen obres com el↑ Tirant lo Blanc o el↑ Curial e Güelfa , hom en desconeix l’origen, que podria ser provençal o català El text conservat més antic és en llengua francesa 1432 i hi ha nombroses edicions en set idiomes diferents, entre les quals destaca la versió manuscrita aljamiada del s XVI En una prosa poc ornamentada però fluida en el seu traç, l’autor presenta un heroi de baix llinatge, digne precedent de Curial, enamorat de Viana, filla del Delfí de França Conscient que les diferències socials…

Fill de Teresa Pàmies  i Gregorio López Raimundo , s’inicià en la literatura amb dos reculls de narracions, T’hauria de caure la cara de vergonya 1986 i Infecció 1987 Posteriorment ha publicat les novelles  La primera pedra 1990, premi Ícaro 1991, L’instint 1993, premi Prudenci Bertrana 1993 i Sentimental 1995, i els reculls de narracions La gran novella sobre Barcelona 1997, premi Crítica Serra d’Or 1998, L’últim llibre de Sergi Pàmies 2000, Si menges una llimona sense fer ganyotes 2006, premi Ciutat de Barcelona i Lletra d’Or 2007, La bicicleta estàtica 2010,  Cançons d’amor i de pluja 2013…

La seva infantesa de filla única transcorregué en una torreta del barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles, a recer del seu avi, Pere Gurguí, redactor de La Renaixença i persona amb vocació d’activista cultural, i dels seus pares, aficionats al teatre, ells mateixos actors amateurs L’ambient familiar, procliu a la literatura, li proporcionà, de ben petita, un pòsit literari de caràcter popular, nodrit per les lectures de Verdaguer, Aribau, Carner i Ruyra, principalment El món idíllic de la seva infantesa, emmarcat per un espai dominat per la casa i el jardí de vegetació exuberant i flors…

Fou professor al Collège de France, des del 1876, data en què, en la sessió inaugural, afirmà de passada la influència directa dels felibres, i sobretot de Mistral, en l’origen mateix de la Renaixença, tesi que fou rebatuda per Joaquim ↑ Rubió i Ors l’any següent, a l’Acadèmia de Bones Lletres L’any 1872 fundà, amb Gaston Paris, la revista “Romania”, en què publicà, al costat de textos medievals francesos i occitans, alguns textos catalans Nouvelles catalanes inédites El 1876 viatjà a Mallorca en missió filològica És autor de Les derniers troubadours de la Provence 1872, La Chanson de la…

Començà a escriure sobre teatre al setmanari “Arts” de París De retorn a Barcelona, ho feu a “El Noticiero Universal” 1963-64 i a El Correo Catalán 1964-67 Durant deu anys publicà una columna diària, primer a “Tele-exprés” “El día de siempre”, 1968-71, després a “El Noticiero Universal” “Reposteria selecta”, 1972-76, i, finalment, a El Correo Catalán 1976-78 Fou, també, crític de teatre a “Mundo Diario” 1976-78 Collaborà en nombroses publicacions, entre d’altres “Por Favor”, “Muchas Gracias”, “El Papus”, “El Cuervo”, “Sábado Gráfico” i “Fotogramas” Fou crític titular de La…

Llicenciat en lletres i diplomat a l’École du Louvre, a París fou deixeble d’Amédée Ozenfant A Barcelona 1927 collaborà en la decoració de l’exposició del 1929 Fou corresponsal a París 1930 de Mirador i L’Instant Capità republicà, el 1939 s’exilià a Veneçuela, on fou professor de belles arts i escenògraf Recorregué Amèrica, i s’installà a París el 1955 Exposà sol des del 1928 a Barcelona, París, Caracas, Santiago de Xile i Buenos Aires Té obres en museus de Barcelona, Caracas i Olot Collaborà en periòdics americans i francesos Publicà…

Durant la guerra de Separació del 1640, prengué partit pel bàndol catalanofrancès, i l’any 1642 anà a París com a tutor dels fills del seu amic i protector Josep Margarit i de Biure, el qual, com altres dirigents del Principat, envià els seus fills a la capital francesa com a garantia de la fidelitat catalana als reis de França Tot i no abandonar París, Sevillà fou abat electe de Banyoles, i d’ençà de l’any 1647 efectuà diverses gestions servint les institucions catalanes A partir del 1645 inicià la redacció de la Historia general del Principado de Cataluña, condados…