Resultats de la cerca

Fou comerciant i industrial Publicà el drama en tres actes Quintes i caixes 1869, representat al Teatre Romea i a l’Odeon, que situa el conflicte sorgit de les lleves obligatòries al món de la pagesia Estrenà Un promès com n’hi ha molts i deixà inèdites i no estrenades Caridad , en llengua castellana, i Un sarau d’any

Vida i obra Orfe des de molt petit, quedà sota la tutela del seu oncle, Domènec Sala, canonge de Tarragona Estudià llatí i humanitats al collegi dels pares escolapis d’Alcanyís Terol i els dos primers cursos de filosofia al Reial Estudi Literari de Tarragona 1818-19 El 1820 es traslladà a Barcelona, on realitzà el tercer curs de filosofia amb el prevere Francesc Garrós, i el 1821 s’incorporà a la restaurada universitat barcelonina, en la qual cursà els dos primers anys de dret El 1823 es traslladà a Saragossa, on acabà tercer de lleis i cànons, i dos anys després, finalitzats els…

Es doctorà en filosofia i lletres, i el 1911 estrenà la seva primera tragèdia, Tribut al mar , seguida d' Epitalami 1912 adaptada per a òpera el 1936, El fill de Crist 1912, Periandre 1913, La núvia verge 1915, Clitemnestra 1916 etc influït de primer per Hauptmann i D’Annunzio, evolucionà cap a una sobrietat d’arrel hellènica Periandre  i  Clitemnestra  foren publicades en català però estrenades en castellà per exigències empresarials Adaptà a l’escena catalana obres d’Èsquil, Goldoni, Shakespeare i Musset, i escriví Cap de flames 1918, La miraculosa 1920,  El fogueral 1925, Niobe 1928, L’…

Fou professor de dibuix i callígraf Sota el pseudònim de Lluís Puigdalt , pels seus coneixements de la llengua francesa i per la relació que tenia amb el grup de Frederic Soler , hi collaborà a  Les modes 1866, adaptació en vers de La famille Benoiton de Victorien Sardou, intent poc reeixit d’aproximació al drama realista francès Se li ha atribuït erròniament el pseudònim d’ Enric Carreras , de Frederic Soler

Fou professor de música i musicà peces sainetesques pròpies entre d’altres, Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era, o siga L’escombriaire , 1859, La florista catalana , 1860, i Una cita a les fosques, o siga Per fondo que es faci el foc, lo fum sempre respira , 1866 i d’altres autors, com Frederic Soler, Eduard Vidal i Valenciano i Gervasi Amat Participà, com Clavé, que li edità obres i amb qui collaborà en la sèrie de plecs solts “El Cantor de las Hermosas”, en l’exaltació de la guerra d’Àfrica amb la « gran escena y coro de guerra » Desperta ferro 1860

Collaborà a la premsa humorística de Reus, participà en la reorganització de Lo Sometent 1901-03 i fundà i dirigí Pàtria Nova 1905 El 1906 anà a Barcelona, formà part de la redacció d’ El Poble Català 1906-13 i dirigí El Gall 1912-13 Partidari de Rovira i Virgili en contra del pacte de Sant Gervasi 1914, posteriorment s’acostà al radicalisme lerrouxista i fou redactor d’ El Progreso El 1936 collaborà a Fructidor , òrgan d’Izquierda Republicana a Catalunya Publicà la novella Ànimes primitives 1910 Mantingué també una intensa activitat política El 1919 fou elegit regidor de l’Ajuntament de…

Fou l’ànima dels quaderns humorístics Fullaraca vers el 1887 i collaborà en La Roja 1881, La Honorata 1885-86 i altres publicacions de Barcelona i Madrid Fou el primer director artístic de La Tomasa des del 1888 Estrenà al Romea de Barcelona el drama Al peu de la creu 1892 i escriví diversos monòlegs humorístics, entre els quals cal citar Tot per elles 1885 i L’home de la dida 1892 Era oncle de l’escultor i comediògraf  Lambert Escaler

Un anònim ressenyador ja observà, en el moment de la seva publicació, els trets que distingiren la prosa de l’autor i en justificaren l’èxit bon humor, sentimentalisme poètic, perspicaç observació i estil fluent, ple de modismes i girs locals i ric en conceptes poètics i frases pintoresques El volum conté proses d’estil ben diferent paròdies de les orientals romàntiques i del drama lacrimogen “Lo darrer envit”, “L’esclava d’Alí-Babau”, “Nocturno”, “Últimes escenes d’un drama”, d’un humor caricaturesc en la línia de Pitarra historietes sentimentals “Divuit anys”, “Sempreviva”, “Tot sol”, “…

Fill d’un indiano de Mataró, de molt petit es traslladà a Barcelona a estudiar Es llicencià en dret administratiu 1863 i civil i canònic 1864 a la Universitat de Barcelona, i es doctorà el 1865 Dirigí el periòdic Las Antillas , a Barcelona, i tornà un quant temps a Puerto Rico, fins que el 1868 s’establí altra vegada a la Ciutat Comtal Milità dins el federalisme i participà en el moviment inicial del Sexenni Collaborà, entre altres periòdics, a El Federalista , L’aliança del poble , La Raó i La Flaca , on publicà articles de sàtira política i poemes dispersos Formà part de l’anomenat Taller…

Figura adolescent que té una important dimensió psicològica i simbòlica arran de la focalització narrativa centrada que proporciona una visió de la realitat que l’envolta filtrada per la seva psicologia i les seves emocions El nom d’Aloma remet a l’obra Blanquerna de Ramon Llull, en què el personatge d’Aloma era la mare de Blanquerna i l’esposa d’Evast, una dona que aconsegueix de realitzar-se mitjançant el matrimoni i la maternitat A l’Aloma rodorediana, en canvi, li passa el contrari És una noia jove que viu unes relacions amoroses desgraciades i el fill que naixerà, fruit de la seva…