Resultats de la cerca

Es llicencià en dret i publicà poesia, d’arrel popular Traduí al català Dant, Leopardi, Carducci i Heine, i a l’italià, poetes catalans Escriví estudis sobre el folklore i el dialecte alguerès

Exercí l’ensenyament com a mestre oficial durant cinquanta anys Publicà set llibres de poemes, entre els quals Visions poètiques de Mallorca 1964, Besllums d’un gran amor 1965 i Les cràteres de la poesia 1966 Traduí al català Petrarca, Heine i poetes portuguesos i anglesos Signava habitualment Francesc de Riart

Exercí d’arquitecte, tasca que compaginà amb la dedicació al món de les lletres Com a arquitecte fou especialista en arquitectura legal Deixà publicacions sobre la marina del Masnou Maresme, d’on fou arquitecte municipal, i sobre les Ordinacions d’En Santacília Fou premiat als Jocs Florals de Barcelona 1912 i en altres certàmens de caràcter local 1911, 1918 A la collecció “Lectura Popular” agrupà les seves poesies, de ressonàncies modernistes Les seves obres més destacades són  Roses místiques 1974 i Les cançons del meu molí 1976 També feu traduccions de Musset, Heine, Tagore,…

Llicenciat en filosofia i lletres i doctor amb una tesi sobre l’aprenentatge del català com a llengua estrangera 1982, fou catedràtic de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona Publicà alguns treballs acadèmics en publicacions especialitzades En el camp audiovisual, traduí nombrosos guions per a TV3 al llarg de la primera dècada d’existència D’ençà que el 1966 sortí a la llum La mort a Venècia i Mario i el màgic de Thomas Mann, traduí una seixantena d’obres a partir de l’alemany i l’anglès Sobresurten alguns clàssics de la literatura alemanya, com…

Com a poeta i crític, es mogué en l’òrbita dels Jocs Florals de Barcelona en fou mestre en gai saber 1883 i membre del cos d’adjunts, mantenidor en set certàmens, secretari 1884 i 1925 i president 1903 Parallelament fundà i dirigí La Illustració Catalana ,  La Llar i La Familia Cristiana Collaborà en La Renaixença ,  Joventut , etc, i, de manera preferent, en les empreses editorials i periodístiques de Francesc Matheu Destacà en la defensa dels drets de Catalunya i de la seva llengua intervenint, per exemple, en el Primer Congrés Catalanista 1880, en la discussió de les Bases de Manresa…

Estudià dret a Barcelona i Madrid, ciutat on el 1879 inicià la carrera com a advocat Retornà a Palma el 1882 Des del 1885 collaborà al diari  La Última Hora  amb el pseudònim  Espinilla , que posteriorment dirigí 1896-99 A finals de la dècada dels noranta es preparà la llicenciatura i el doctorat en Lletres Exercí com a catedràtic de literatura a instituts de Sòria 1902, Cadis 1903 i Palma 1910-23 i publicà Apuntes de preceptiva literaria y composición ajustados al programa del catedrático 1904,  Programa de elementos de historia general de la literatura 1907 i Don Vicente Rubio y Díaz,…

Una endreça «A madamo Mistral», en occità i en la mateixa estrofa que la Mirèio mistraliana, identifica l’autor com un «romeu» en camí «vers la pàtria de la divina poesia», portador d’un «reliquiari» que estotja la memòria lírica d’una joventut agitada Segueixen, a manera de suites , tresseccions que evoquen episodis successius de labiografia del poeta La primera, “Morta” coneguda en part des del 1874, en què fou premiada als Jocs Florals de Barcelona, un aplec de 41 poemes escrits a propòsit del traspàs de l’estimada, és testimoni del dolor i la desolació continguts del poeta la segona, “…

Perés hi defensa com en La crítica literària a Catalunya , del 1883 l’exercici d’una crítica basada en la informació i la competència intellectual, per a la qual addueix autoritats com Paul Bourget, els Goncourt, Mathew Arnold, Henry James, Alas i Pardo Bazán, entre d’altres S’ocupa de Menéndez Pelayo i de Frederic Soler, de l’obra recent de Palacio Valdés, Pérez Galdós, Valera, Mestres, Verdaguer, Pin i Soler i Bosch de la Trinxeria, i de dues traduccions al castellà, de Heine i de Píndar Se n’ocupa installat en la convicció reiterada que realisme i modernitat s’identifiquen, de…

Vida i obra S’establí a Barcelona i es formà a Roma i a París, i residí també a Madrid, on fou catedràtic del conservatori, membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i professor de l’Ateneo Entre altres òperes, el 1874 estrenà al Liceu L’último Abenzerraggio primera versió del 1868, sobre una novella de Chateaubriand l’any següent Quasimodo del 1874, inspirada en el cèlebre personatge d’Hugo, i el 1902, interpretat el pròleg a Venècia el 1897 i frustrats diversos intents de representació, la versió íntegra de Los Pirineus , basada en les D Tragèdies de Víctor Balaguer, a propòsit…

Fill de l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas  i germà de l’escriptor Arístides Mestres i Oñós Cursà estudis a l’Escola de Belles Arts, on rebé les ensenyances de dos professors antagònics, Claudi Lorenzale i Lluís Rigalt, i es dedicà professionalment al periodisme gràfic La Campana de Gràcia , L’Esquella de la Torratxa , La Publicidad , El Globo , Almanaque sud-americano , entre d’altres i a la illustració d’obres clàssiques Virgili, Cervantes o de novellistes Pereda, Pérez Galdós i assagistes Pompeu Gener contemporanis, fins que, el 1914, perdé la visió dels dos ulls i hagué de…