Resultats de la cerca

Es tracta de la donzella que assisteix la princesa Carmesina i és el personatge més lliure de tot el Tirant i el que més contribueix a donar a la novella un aire de comèdia Filla de Plaute, reviscuda al Decameró , és una de les creacions més fresques i reeixides de la literatura medieval Espontània, partidària de l’obtenció de la felicitat, com el seu nom dona a entendre, sense que les convencions suposin un fre, amb el seu enginy fa tot el que pot perquè els amors de Tirant i Carmesina arribin a bon port, satisfent els desigs dels enamorats Plaerdemavida representa l’alegria juvenil de viure…

Trajectòria científica La seva carrera científica està vinculada a l’Hospital Clínic de Barcelona, adscrit a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1972 Després d’especialitzar-se en endocrinologia i nutrició 1976, es doctorà el 1982 Cursà un postgrau a la Universitat Lliure de Brusselles 1982-84, i aquest darrer any s’incorporà com a metge adjunt a l’Hospital Clínic, on ha estat cap de la Secció de Diabetis 1992-98, del Servei d'Endocrinologia 1998- 2003, membre 2003 i director des del 2008 de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, de l'Institut d'Investigacions…

Combatent durant la Guerra Civil de 1936-39 al front de Castelló, durant aquests anys començà a redactar fitxes lexicogràfiques dels parlars de les comarques valencianes Acabada la guerra, des del 1941 treballà en diverses publicacions del País Valencià Jornada , Levante , Las Provincias , i al mateix temps es dedicà intensament a l’ensenyament del valencià, que inicià als cursos de Lo Rat-Penat Collaborà molt activament en l’editorial Sicània 1954-71, una de les primeres que publicà en valencià a la postguerra Publicà  Diccionari de la rima 1956, en collaboració amb Josep Giner, Vocabulari…

Constitueix una de les peces més significatives del teatre modernista català de tendència simbolista L’autor se cenyeix a un registre eminentment decadentista, sense cap connotació costumista, a diferència del que havia fet en altres peces coetànies, com L’alegria que passa 1898 o Cigales i formigues 1901 El jardí en decadència és l’espai simbòlic de l’art en el qual habiten una marquesa cega i moribunda i la seva neta Aurora, hereva solitària d’aquest patrimoni de «plantes nobles emmalaltides pel descuit» En un breu acte únic, aquests dos personatges posen de manifest el caràcter simbòlic…

Estudià història, matèria en la qual es llicencià el 1983 per la Universitat Autònoma de Barcelona, i periodisme Els anys 1984-92 ocupà càrrecs de responsabilitat al Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 , i posteriorment es reincorporà a la vida acadèmica Viatjà per zones conflictives del món, especialment de l’Àfrica Del 1987 al 1994 fou president del Centre d’Estudis Africans, i el 1994 es doctorà amb la tesi  Nelson Mandela, l’últim home-déu premi Carles Rahola 1994, tesi doctoral L’any 1995 fou nomenat professor d’història contemporània d’Àfrica a la Universitat Pompeu Fabra de…

Llicenciat en dret 1961 per la Universitat de Barcelona UB i en filosofia 1962 per la Universidad Complutense de Madrid, obtingué el doctorat en filosofia per la UB el 1965 Deixeble de José Luis Aranguren , José María Valverde  i Manuel Sacristán , emprengué una carrera acadèmica que el portà a la UB 1963-67, a la Universitat Autònoma Barcelona 1970-76 i a l’ Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona  actualment Universitat Politècnica de Catalunya, d’on fou catedràtic d’estètica des del 1973 Fou també professor visitant a la Universitat de Cincinnati 1964, a la Facultat de…

Vida i obra D’origen humil, estudià al Seminari de Vic i al Reial Collegi de Sant Carles, agregat a la Universitat de Cervera, on es llicencià 1833 i es doctorà en teologia 1835 Fou ordenat de sacerdot a Vic 1834, on ensenyà matemàtiques i s’interessà per la literatura Durant la seva estada a Barcelona 1841-44, orientà les seves preferències cap a l’apologètica i la sociologia la primera, desenvolupada en opuscles i en llibres sistemàtics i, la segona, en articles i assaigs publicats en les revistes barcelonines  La Religión ,  La Civilización  1841-43 —fundada per ell en collaboració amb J…

Fill de mare canària i de pare vendrellenc, enriquit mòdicament a l’illa, trigaren a casar-se i a reconèixer-lo legalment, circumstàncies que s’han relacionat amb la proliferació del mestissatge i la marginació en la seva obra, per bé que es tracta de motius literaris freqüents Quan tenia vuit anys 1853, es traslladaren a Catalunya, on alternaren la residència entre Barcelona, on estudià intern a l’Escola Pia i s’establiren al final del 1871 anuncià la mudança, i el Vendrell Ja des d’allí, contactà, mitjançant Jaume Ramon i Vidales, amb les tertúlies que originaren La Jove Catalunya, de la…