Resultats de la cerca

Aquest tipus d’agregació, característica de l’harmonia del segle XX I Stravinsky, S Prokof’ev, B Bartók, A Honegger, etc, acostuma a combinar acords simples, com ara tríades, per tal d’assegurar una percepció distinta de les diferents fonamentals que el componen Aquesta percepció serà més evident com més allunyats, harmònicament parlant, estiguin els acords superposats En aquest sentit, es pot citar l’anomenat ‘acord de Petruska ’, format per una tríada de do M i una de fa♯ M i que pertany a l’obra del mateix nom de Stravinsky No és habitual trobar poliacords amb més de dues fonamentals El…

Així, en el sistema heptatònic, la tònica i la sensible són graus conjunts, mentre que la tònica i la dominant són graus disjunts També s’aplica al moviment melòdic, en què s’anomenen intervals conjunts els que impliquen graus conjunts 2a M, 2a m i 2a aug i intervals disjunts els que impliquen graus disjunts intervals majors que els de 2a Cal destacar, però, l’aspecte qualitatiu d’aquest concepte mentre que un interval de 3a dis és un interval disjunt perquè implica dos graus no consecutius per exemple, sensible i segon grau rebaixat, un interval com la 2a aug, que és…

Comparteix amb el tema el fet de ser completa des d’un punt de vista formal i clarament definida rítmicament i melòdicament A diferència d’aquest, però, la tonada no implica necessàriament l’ús de la variació ni del desenvolupament

Zamacois subdivideix la frase en períodes, el període en subperíodes, i el subperíode en membres de subperíode, membres que, eventualment, es poden igualment subdividir En principi el membre, com a subdivisió del subperíode, no implica dimensions determinades tot i que sembla coincidir amb el motiu

Normalment es troba en el decurs d’una obra i implica un alentiment momentani, de més o menys durada, respecte del tempo general També es pot trobar a l’encapçalament d’una part o un moviment indicant la relació amb el tempo de la part o el moviment anterior

Implica en el fragment indicat un ús de la veu més pròxim a la parla, tot perdent el seu caràcter melòdic, com per exemple en els diàlegs d’algunes opéras-comiques En ocasions també és utilitzat en la música instrumental, amb un sentit molt més difús o indeterminat, relacionat amb la noció d’eloqüència musical pròpia del pensament del segle XVIII En són indicacions sinònimes parlando i parlante

Les notes rítmicament més accentuades, és a dir, aquelles a les que corresponen els valors rítmics més llargs -no pas accentuades en sentit dinàmic, tonal o d’altre tipus-, ocupen una part qualsevol unitat mètrica compàs, temps, divisió, etc mètricament menys accentuada -més lleu, més dèbil- que la que ocupen les notes rítmicament menys accentuades Molt freqüentment implica la presència de síncopes síncope Un cas particular de ritme contrari és l’anomenat ritme llombard

És una indicació principalment instrumental, i, en el cas dels instruments d’arc que és per als quals té més sentit, implica un canvi d’arc entre nota i nota En instruments de vent s’assoleix amb una respiració per a cada nota, i en els de tecla, deixant un mínim espai de temps entre l’alliberament d’una tecla i la pulsació de la següent S’ha de diferenciar clarament d’altres formes d’execució que demanen una articulació més marcada, com ara l' staccato

Aquesta denominació prové del títol novelletten que R Schumann donà al recull de vuit peces breus per a piano que integren el seu opus 21 1838 Com altres peces característiques del segle XIX impromptu , fantasia, balada, etc, peça de caràcter , la novellette no implica una determinada estructura formal, sinó que respon, segurament, a algun motiu o estat d’ànim que inspirà la seva composició Posteriorment, altres compositors, com NW Gade, A Glazunov o F Poulenc, han donat també el nom de novellette a obres seves, sobretot per a piano

L’expressió música culta pren sentit en oposició a música popular categorització de la música És aplicable a tradicions musicals molt diverses, des de l’europea fins a l’àrab, l’índia o la japonesa, entre d’altres Des del punt de vista social, són músiques desenvolupades en ambients refinats i sovint molt lligades a les classes socials dominants Per aquestes raons, cal tenir en compte, també, que la idea de música culta és un concepte socialment molt subjectiu i que implica fàcilment unes connotacions elitistes, i per tant tergiversades, sobre la realitat del fenomen musical