Resultats de la cerca
Es mostren 27 resultats
hemitònic/anhemitònic
Música
Adjectius que s’apliquen a escales o sistemes musicals amb semitons o sense respectivament.
Aquesta denominació s’utilitza habitualment per a establir una doble categorització en la formació de les escales pentatòniques, sobretot en els corrents anglosaxons que entenen la definició de l’escala de manera quantitativa, és a dir, com a sumatori de les altures diferents presents en la línia melòdica Els corrents europeus no consideren tan vàlida aquesta divisió, atesa la seva concepció clàssica Riemann del pentatonisme definit sense semitons, la qual cosa els porta a interpretar les escales pentatòniques hemitòniques com a tipus d’un pentatonisme complex C Brailoiu en el qual la…
música electrònica
Música
Música que utilitza com a fonts sonores generadors de freqüències (ones sinusoidals, ones quadrades, ones triangulars, ones en dent de serra, soroll blanc), té com a suport la cinta magnètica i es reprodueix per mitjà d’altaveus.
El primer estudi de música electrònica es creà a la Ràdio de Colònia el 1951 i fou concebut a partir de les investigacions de W Meyer-Eppler, de la Universitat de Bonn En fou el primer director Herbert Eimert, que s’envoltà de joves compositors, en un principi estrictament dodecatònics, com ara K Stockhausen, H Pousseur i K Goeyvaerts, als quals més tard s’afegiren GM Koenig, B Hambraeus, F Evangelisti, M Kagel i G Ligeti Durant un temps hi hagué competència entre la música concreta i la música electrònica La música concreta restà un patrimoni de Ràdio França, mentre que l’…
Els cònsols de Perpinyà
“Que tots aquells que veuran i escoltaran la present sàpiguen que nosaltres, la gent de la vila de Perpinyà, la que habita i resideix en aquesta vila, amb l’acord i amb la voluntat de Pere, per la gràcia de Déu rei d’Aragó i comte de Barcelona, nosaltres nomenem entre nosaltres cinc cònsols en la dita vila de Perpinyà, a saber, Ermengol Gros, Esteve de Vilarasa, Bernat de Solatico, Vidal de Narbona i Jaume Andrea, de la manera que, de bona fe, aquests protegeixin, defensin, governin i dirigeixin tot el poble de la vila de Perpinyà, tant els menors com els majors, i que regeixin els seus béns…
música del Tibet
Música
Música desenvolupada al Tibet.
El Tibet ha desenvolupat una cultura força complexa, molt relacionada en els seus inicis amb la Xina i l’Índia i que, de fet, s’estén més enllà dels límits estrictes del seu territori, cap al Nepal, Bhutan i part de la Xina El budisme tibetà lamaisme esdevingué religió d’estat al segle IX i és influït tant pel bon , religió nativa tibetana de caràcter xamanista, com pel tantrisme indi El gran poder social de la religió en aquest país, els habitants del qual eren originàriament pastors nòmades, feu que s’establís una veritable teocràcia feudal Tot això tingué influència dins l’àmbit musical…
Els catalans segons el general Pavía
El general MPavía, “La Ilustración Española y Americana”, Madrid, 1-3-1873 BC El 23 d’agost de 1880, el capità general de Catalunya, Manuel Pavía el militar que havia enderrocat la República al gener del 1874, va escriure una carta a Antonio Cánovas del Castillo —aleshores cap del govern espanyol— que pretenia ser un informe sobre la situació política del Principat Malgrat les seues limitacions, el document constitueix un testimoniatge valuós de les condicions polítiques en què es va efectuar el bastiment del sistema polític de la Restauració i ofereix un panorama dels plantejaments del…
Antoni Josep Cabanilles, un il·lustrat valencià
AJ Cabanilles, CTorrents, sd BV-BNPG / GC Els estudis recents sobre el segle XVIII han trencat la imatge unitària que tradicionalment es donava dels intellectuals d’aquell segle i han fet palesa una pluralitat de corrents i uns canvis generacionals molt enriquidors, que permeten de comprendre l’originalitat del botànic Antoni Josep Cabanilles i Palop Nascut a València, el 1745, morí a Madrid, el 1804 Estudià filosofia a la Universitat de València i es doctorà en teologia En aquest període va poder observar la penetració de la filosofia moderna Cabanilles va ser suspès en les oposicions a la…
La metàfora del Barça
Venda de productes del Barça, sd Prisma El Barça va arribar als anys de la transició política essent “més que un club” El celebrat i repetidíssim eslògan de Narcís de Carreras i Guileras, president durant els anys seixanta, va resumir amb no poc enginy literari dient-ho tot sense dir res la funció substitutòria del Barça d’aquells anys El Barça era una excusa, mig lúdica i mig èpica, per a la unió sentimental dels catalans que, durant la dictadura del general Franco, no disposaven de cap altra possibilitat d’expressió i expansió collectives En certa manera, la gent del Barça havia girat el…
Joan Guinjoan i Gispert
© Fototeca.cat
Música
Compositor.
Obtingué el títol de professor de música pel Conservatori del Liceu 1952 L’any 1953 debutà com a concertista de piano a les sales del Centre de Lectura i Teatre Fortuny de Reus i al Teatre Metropol de Tarragona Aquest fou l’inici d’una sèrie de més de 250 concerts arreu d’Espanya, França i Alemanya, que culminà amb una estada a l’École Normale de Musique de París 1954-57, centre on estudià amb Charlotte Causeret i Jules Gentil Establert a París, es dedicà a la interpretació pianística fins el 1959, i combinà aquesta activitat amb la crítica d’art i l’ensenyament del castellà al Centre Latin…
,
ornamentació
Música
Nom aplicat als diversos recursos que tenen per objectiu l’embelliment d’una composició musical.
Consisteixen en diferents tipus de modificacions, convencionals o lliures, dels elements melòdics, rítmics, harmònics o tímbrics essencials El terme abraça nombrosos i variats aspectes en els camps de la composició i de la interpretació tots ells, però, tenen com a tret comú i característic la contribució a l’enriquiment i el desenvolupament de les estructures musicals bàsiques Així, el concepte ornamentació fa referència als diferents tipus de dissonàncies, també anomenades notes estranyes, pertanyents al terreny del contrapunt i l’harmonia nota de pas, brodadura, retard, nota cambiata , i…
Apologistes, gramàtics i lexicògrafs
El segle XVIII presenta unes quantes mostres d’un gènere que s’ha convingut a anomenar “apologies” en defensa de la llengua catalana Acceptant una certa flexibilitat en la definició d’aquesta mena de papers, se’n pot fer una llista considerable tant a Catalunya com al País Valencià Les apologies escrites a Catalunya tenen les seves arrels en textos del segle anterior —especialment en el Sermó d’Onofre Manescal i en l’Ateneo de Josep Romaguera— i s’estenen fins al segle XIX —Josep Pau Ballot i fins Joaquim Rubió i Ors— En totes, s’hi descobreix un to reivindicatiu d’enfrontament amb opinions…