Apologistes, gramàtics i lexicògrafs

El segle XVIII presenta unes quantes mostres d’un gènere que s’ha convingut a anomenar “apologies” en defensa de la llengua catalana. Acceptant una certa flexibilitat en la definició d’aquesta mena de papers, se’n pot fer una llista considerable tant a Catalunya com al País Valencià.

Les apologies escrites a Catalunya tenen les seves arrels en textos del segle anterior —especialment en el Sermó d’Onofre Manescal i en l’Ateneo de Josep Romaguera— i s’estenen fins al segle XIX —Josep Pau Ballot i fins Joaquim Rubió i Ors—. En totes, s’hi descobreix un to reivindicatiu d’enfrontament amb opinions contràries a la noblesa i a la capacitat expressiva de la llengua catalana. Per això solen insistir en les seves perfeccions i excel·lències.

Agustí Eura reforçà una línia apologètica basada en el que considerava “perfecció intrínseca i essencial”, com ara “la còpia i fecunditat de vocables, la propietat i proporció de les veus amb sos significats, la delicadesa i primor de la pronunciació, etc”. Aquesta forma d’argumentació no hauria anat gaire més enllà d’algunes observacions més o menys agudes, més o menys pintoresques. La superioritat de la llengua castellana, que comptava des del 1739 amb el Diccionario de Autoridades de la Real Academia Española que publicaria encara l’Ortografia (1741) i la Gramática (1771), no es podia discutir només amb disquisicions escolàstiques. Per això es va anar dibuixant, des d’Ullastre a Ballot, la necessitat de justificar l’argumentació essencialista amb la redacció d’una gramàtica i, en el si de l’Acadèmia de Bones Lletres, d’un diccionari. També, a mesura que passaven els anys, es va anar reforçant la línia basada en la “perfecció extrínseca”, constituïda, entre altres coses, per la “quantitat o extensió local de l’idioma”, la seva “noblesa o antiguitat” i la tradició literària. Eura considerava aquesta perfecció com si fos “accidental”, en canvi, Gabriel Casanova, en la seva Oración gratulatoria, basava la perfecció de la llengua en la força militar, en la prosperitat del comerç, en l’expansió territorial, en el prestigi de la Cort, en l’esplendor de la literatura. I Antoni de Tudó (1792) justificava l’elaboració del diccionari, per part de l’Acadèmia, “cuando nuestras fábricas y manufacturas se encumbran a mayor altura, con que vive el país tranquilo, rico, laborioso y útil para servir al Monarca y al Estado”.

Ja s’ha fet notar la relació que hi ha entre les apologies i els treballs gramaticals i lexicogràfics, però, només per aquesta via, no es justificarien pas d’una manera plenament satisfactòria. Cal relacionar-los encara amb la “creixent valoració dels idiomes vulgars en l’ensenyament i amb la progressiva implantació de les gramàtiques vulgars en el sistema docent”. Això vol dir que és indispensable referir-se, una vegada més, a la substitució del llatí i al lloc preeminent que, per raons polítiques, va tenir el castellà. Aquest darrer punt no és decisiu a l’hora d’examinar la Gramàtica d’Ullastre, però ja ho és per entendre el Prontuario de Pere Màrtir Anglès (1742), la discussió que va publicar el “Diario de Barcelona” (1796) i la Gramàtica catalana predispositiva per a la més fàcil inteligencia de la Española y Llatina, de Joan Petit i Aguilar (1796). Sense estudiar els criteris que segueixen aquestes obres, sí que correspon de situar-les en el context més just. Poden ser considerades, amb les d’Antoni Febrer i Cardona, a Menorca, com “una mostra, en el terreny lingüístic i gramàtic, del que hauria pogut ser una resposta catalana al procés de crisi i modernització literària i cultural que inicia la Il·lustració a Europa”. Però aquest projecte, ambigu ja en algun dels seus plantejaments inicials, es va frustrar perquè va dominar l’opció de renunciar al català com a llengua vàlida per a la cultura de la modernitat.

És interessant també l’estudi de les obres lexicogràfiques que es van elaborar durant el segle XVIII. Germà Colon i Amadeu-J. Soberanas les han estudiades amb detall. Fem només una referència als projectes de l’Acadèmia de Bones Lletres que van anar a parar al Diccionario Catalán-Castellano-Latín, publicat per Joaquim Esteve, Josep Bellvitges i Antoni Joglar (1803-05). La primera empenta fou del bisbe Climent que, l’any 1769, demanà a l’Acadèmia la redacció d’un Diccionario Lemosino-Castellano en el context de la seva idea d’imposar i propagar l’ús de l’espanyol. Fora d’uns tímids passos inicials, no es troba res més fins al cap de vint anys quan es torna a parlar repetidament del projecte. Els passos finals els va acomplir Fèlix Amat, que va lliurar als tres autors els materials que havia anat recollint pacientment. Una obra elaborada amb tantes dificultats i en tant de temps respon a estímuls molt diversos i a intencions molt diferents. La pregunta a fer, però, és aquesta: quin és el sentit del Diccionario tal com va sortir l’any 1803? Per més que darrerament algú ho hagi volgut rebaixar, no es pot negar el que es diu al començament del pròleg: “Por ser el idioma Castellano el de la Corte de España y de casi todo el reyno, y por ser en Cataluña mismo indispensable en los tribunales, en las aulas y academias, y común en los púlpitos y en los asuntos de comercio, de literatura y en casi todos los de alguna gravedad, se ven los catalanes con tanta frecuencia en la precisión de producirse en Castellano, ya de palabra ya por escrito, no sólo en sus viajes y en sus relaciones con la Corte y demás Provincias, sino también sin salir de sus casas y en el trato con sus propias gentes, que no es de admirar que sean tan generales los deseos de un Diccionario en que, por orden alfabético de las voces y frases del idioma provincial se encuentren las castellanas que les corresponden.” La inclusió “de la explicación de voces anticuadas” es justifica amb les raons esmentades en parlar de Capmany. Sembla, doncs, equivocat considerar l’obra d’Esteve, Bellvitges i Joglar com “el diccionari de la pre-renaixença”. No ha estat possible de veure-hi res que s’assembli a “indicis de recuperació”. Ben al contrari: en alguns aspectes, són testimonis residuals, “romanalles d’una batalla sentenciada”, i, en d’altres —els més clars—, aportacions convençudes a la substitució lingüística, si més no, en el camp de la cultura anomenada superior.

L’activitat apologètica, gramatical i lexicogràfica al País Valencià fou també molt intensa. Hi ha una primera figura a la qual cal referir-se per la influència que exercí, també a Catalunya, i pel prestigi de la seva obra: Gregori Maians i Siscar. La seva contribució a l’estudi de la llengua castellana és important i reconeguda. La seva actitud envers la llengua catalana fou clara i s’avançà en el temps a la que ha estat referida per Catalunya als darrers trenta anys del segle. Mostra un interès purament arqueològic. Ni ell ni els que s’hi relacionaven “no pensen mai en cap restauració de la llengua ni ressorgiment de la literatura culta autòctona: els seus estudis de les glòries valencianes els inspirava només la curiositat científica i mai no pretenien de ressuscitar-los”. És necessari, doncs, situar justament els treballs d’arreplega de modismes i adagis populars a què es va dedicar el seu germà o el zel bibliogràfic pels llibres “llemosins antics” que manifestaven el mateix Maians, Galiana, Rodríguez o Ximeno.

Al costat d’aquesta línia “arqueologista i il·lustrada”, s’ha valorat la que representà Carles Ros. Aquest notari valencià dugué a terme una activitat frenètica de publicista: diccionaris, tractadets d’ortografia, opuscles apologètics, edició de clàssics, etc. Amb el seu esforç cal relacionar els treballs de Lluís Galiana, Agustí Sales, Marc Antoni Orellana, Joaquim Manuel Sanelo. La seva actitud fou prou ambigua: malgrat les protestes d’afecte a la pròpia llengua, la seva obra es va encaminar a facilitar l’aprenentatge del castellà, a fer possible la lectura i traducció dels textos antics i a escriure correctament els textos de caire popular “que se cuelgan por las paredes”.

Bé que no és possible entretenir-se a examinar l’obra dels deixebles de Carles Ros, és necessari dir una paraula sobre Marc Antoni Orellana. Ell fou qui formulà sense embuts la tesi que del “llemosí” n’han sortit dues llengües diferents: el català i el valencià. Vet aquí una nova dada que haurà de tenir en compte la història de la llengua catalana a partir de la fi del segle XVIII. També en això som a l’extrem oposat del que significarà l’autèntica Renaixença que encara tardarà molts anys a arribar.