Antoni Josep Cabanilles, un il·lustrat valencià

Els estudis recents sobre el segle XVIII han trencat la imatge unitària que tradicionalment es donava dels intel·lectuals d’aquell segle i han fet palesa una pluralitat de corrents i uns canvis generacionals molt enriquidors, que permeten de comprendre l’originalitat del botànic Antoni Josep Cabanilles i Palop.

Nascut a València, el 1745, morí a Madrid, el 1804. Estudià filosofia a la Universitat de València i es doctorà en teologia. En aquest període va poder observar la penetració de la filosofia moderna. Cabanilles va ser suspès en les oposicions a la carrera docent universitària i va seguir el camí de les preceptories, com a tutor de Teodomiro Caro de Briones, oïdor de l’Audiència, el qual va seguir a Oviedo i Madrid com a conseller d’Índies. A la cort, va retrobar els seus antics mestres i companys, reunits al voltant de Francesc Vicent Pérez i Baier. Perquè, mentre que la primera generació d’il·lustrats valencians (Manuel Martí i Gregori Maians) havia fracassat en l’intent d’incorporar-se a la cort (probablement eren molt a prop la guerra de Successió i els decrets de Nova Planta), els membres de la segona generació van realitzar la seva activitat a Madrid: Francesc Cerdà Rico, Joan Baptista Muñoz, Vicent Blasco en determinats moments, Juan Sempere y Guarinos, tots ells sota la direcció de Pérez i Baier que, en aquell moment era bibliotecari del duc d’Alba. El 1774 Cabanilles fou cridat pel rector del Seminario de San Fulgencio per a fer-hi classes de lògica i, bé que el text impartit en el seminari era la filosofia de Jacquier (en la qual era evident la línia empírica de Locke i de Condillac), resulta evident la influència de Condillac en uns “Apuntamientos lógicos” de Cabanilles, que sentia una gran admiració pel filòsof francès.

El 1776 es va presentar a Cabanilles la gran oportunitat de la seva vida, ja que va ser nomenat preceptor del fill del duc d’El Infantado, amb el qual es va traslladar a París, on va viure fins el 1789. Es tracta d’una etapa molt ben coneguda, gràcies a la correspondència amb el seu amic, l’il·lustrat canari Viera Clavijo, company de preceptoria a la capital francesa. L’estada a França li proporcionà un gran coneixement del món intel·lectual il·lustrat francès, envers el qual mantingué una actitud receptiva. Conegué llibres de D’Alembert i de Diderot, seguí les polèmiques dels conservadors (Gozier i Linguet) contra els enciclopedistes, confessà el seu plaer amb la lectura d’obres de Voltaire, etc. La seva correspondència recull l’eco de l’atac de Mably contra la historiografia il·lustrada i narra, amb una certa sorpresa, la conversa personal que va mantenir amb l’abat Raynal, del qual assenyala amb agudesa el caràcter egocèntric. No és soprenent, doncs, el seu interès per recollir notícies relatives al polític i enciclopedista Condorcet. Des d’aquesta perspectiva es comprèn que Cabanilles enviés als seus amics llibres d’autors il·lustrats francesos, entre els quals sobresurt l’Enciclopèdia de D’Alembert i Diderot i que seguís amb interès l’edició de l’Enciclopèdia metòdica de Pancoucke.

En aquestes circumstàncies, cal analitzar què significaren les Observations de M. l’abbé Cabanilles sur l’article Espagne de la nouvelle Encyclopedie, que va publicar a París (1784). És convenient de precisar que Cabanilles no va entrar en la guerra de les apologies d’Espanya, però, com que havia facilitat dades sobre Astúries, Múrcia i València al geògraf M. Mentelle, encarregat de redactar l’entrada “Espanya” a l’Enciclopèdia, es va sorprendre de veure que Mentelle només va redactar les notícies sobre geografia antiga, fet que va afavorir la intervenció de Maians, que sembla que va molestar els erudits francesos i que va convulsar el món cultural i polític espanyol del moment. Cabanilles va pensar a publicar unes Observations sobre els valors culturals de la història espanyola, destinades al públic estranger. Va sol·licitar dades a molts homes de lletres residents a la Península: Viera Clavijo, Joan Antoni Maians, Muñoz, Antoni Ponç, Trigueros, i va prendre moltes notícies dels jesuïtes catalans exiliats a Itàlia i que havien mantingut una contínua pugna apologètica amb els historiadors italians. Redactat el treball, va aconseguir el favor de Floridablanca, el qual va ordenar a l’ambaixador a París (comte d’Aranda) l’ajut financer per a l’edició. Però Cabanilles no va entrar en apologies posteriors. Aquest no era pas el seu criteri. L’única apologia vàlida era el treball i la investigació, com va dir explícitament: “bien que él mejor modo de hacer apologías sería publicar obras de mérito y talento” (1785).

L’altre aspecte important de l’estada de Cabanilles a París és que s’hi va formar com a botànic. Va assistir a classes, va buscar llibres, va consultar mestres, va llegir Buffon, Linné, Jussieu, Lamark, Macquer, La Place, Lavoisier, els quals apareixen citats a la seva correspondència amb afecte i admiració. No poden estranyar els seus elogis als treballs científics de Linné o la tramesa, a Madrid, del Diccionari d’Agricultura, o el Diccionari Químic de Macquer. Des del 1781, la gran preocupació científica de Cabanilles fou l’estudi de la botànica. Va publicar el primer volum del seu treball, Monodelphiae classis dissertationes decem a París (1785), i també el segon, però el tercer ja va veure la llum a Madrid, on des del primer moment va provocar els elogis més encesos. Aquesta fama fou reconeguda pel govern, que li va concedir un ajut econòmic, encara que, malgrat l’esperança de Cabanilles, no el va nomenar director del Jardín Botánico de Madrid fins més tard.

Potser fou a causa de diferències amb altres botànics o de certa indiferència de Floridablanca. Perquè Cabanilles no tenia un gran concepte dels treballs científics del que aleshores era director del Jardín Botánico, Gómez Ortega, els estudis del qual, deia, suposaven tornar al temps anterior a Linné. Però cal no oblidar les actituds polítiques del secretari d’Estat, Floridablanca, després de la Revolució Francesa. Cabanilles mantenia relacions òptimes amb l’entorn del comte d’Aranda —tant els seus col·laboradors polítics com els nobles propers al Partido Aragonés—. Més encara, els estudis científics de Cabanilles havien estat lloats calorosament en algunes revistes científiques franceses, més o menys properes als grups revolucionaris. En aquest sentit, cal observar que amb una diferència d’escassos mesos, la seva marginació, amb l’ordre de visitar i estudiar la geografia del regne de València, coincideix amb el vergonyós desterrament de Jovellanos a Gijón, tapat sota un encàrrec similar (agost del 1790, Jovellanos; primavera del 1791, Cabanilles). I, sobretot, que abandonés amb urgència la missió i retornés immediatament a la cort, tot just conegut el cessament de Floridablanca i el nomenament d’Aranda com a secretari d’Estat. Tot i això, aquest viatge a València li permeté de fer l’estudi més conegut, Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reino de Valencia (1795-97).

D’altra banda, no és clara l’actitud de Cabanilles respecte de Godoy. Aquest celebra a les seves Memorias que el botànic publiqués les seves obres científiques durant el seu govern, però no és excessivament entusiasta en els elogis, com fa amb altres homes de lletres, també protegits. Més aviat fa la impressió que Cabanilles volgué ser reconegut pels seus valors científics i no per l’afecte del ministre de torn. Però els seus mèrits eren grans i fou nomenat director del Jardín Botánico de la Cort el 1801. Aquest mateix any publicà Icones et descriptiones plantarum quae aut sponte in Hispania crescunt, aut in hortis hospitantur. Altres treballs seus aparegueren a Anales de la historia natural, fins que va morir.