Resultats de la cerca

Música culta L’Edat Mitjana La música religiosa francesa començà a tenir rellevància a partir del segle IX, quan les abadies benedictines de Rouen, Tours, Chartres, Reims, Metz i altres abandonaren el cant gallicà i es convertiren en centres de desenvolupament i difusió del cant gregorià En aquest gènere introduïren la polifonia de l' organum parallel de pseudo-Hucbald, del qual deriven els primers fonaments del contrapunt i l’harmonia, i el desenvolupament per seqüències i trops El motet, originat ja entrat el segle X a Sant Marcial Llemotges a partir de la inserció en el teixit polifònic…

Servia per a denominar els nous estils de música sorgits a la Itàlia de la primeria del segle XVII, especialment els relacionats amb la música dramàtica De fet, l' stile moderno era assimilat a la seconda prattica prima prattica/seconda prattica , de manera que és possible que tingués els seus orígens en els cercles de Ferrara que C Monteverdi freqüentà La seva característica essencial era el tractament més flexible i lliure de la música, la qual seguia el significat de les paraules El seu ús incidí en gèneres llavors naixents, com la cantata, l’òpera i l’oratori

A partir de la Contrareforma, la música de Palestrina s’erigí com a model a seguir pels compositors d’obres musicals religioses dels països d’obediència catòlica, encara que també es difongué als països de credo protestant En un sentit més ampli, l' stile antico usava els preceptes de la prima prattica prima prattica/seconda prattica Prescrivia l’ús de la polifonia, en especial del contrapunt imitatiu, i el tractament acurat de la dissonància JJ Fux, en el seu tractat teòric Gradus ad Parnassum 1725, reivindicà el model palestrinià com a pauta per a la composició contrapuntística La…

Sovint es fa un ús distorsionat d’aquest material per a obtenir un resultat de caràcter satíric La simple substitució d’un text per un altre de caràcter oposat per exemple de sagrat a profà rep el nom de contrafacció

Segons Plató, la música té valor quan és èticament positiva i serveix, dins de l’estructura de l’Estat, per a l’educació pública Aquesta teoria platònica de l' ethos fou heretada per la cultura occidental i transmesa a través dels escriptors de l’antiguitat tardana i l’Edat Mitjana Cassiodor, Isidor de Sevilla L’Humanisme i el Renaixement imposaren als compositors, com a nova tasca, l’expressió o imitació musical del contingut del text La música reservata i el madrigal italià foren proves destacades d’expressió de l’afecte La Camerata Fiorentina, del final del segle XVI, sota la…

Monteverdi l’emprà en obres com l’òpera Combattimento di Tancredi e Clorinda 1624 i en els Madrigali Guerrieri et Amorosi 1638 Alguns compositors posteriors fins al principi del segle XVIII imitaren aquest estil

Fou un dels principis de la Camerata Fiorentina i G Caccini usà aquest terme per primera vegada l’any 1600 en el títol i dedicació de la seva òpera Euridice De fet, en el decurs del primer terç del segle XVII era una denominació més o menys intercanviable amb la de stile recitativo Fou C Monteverdi qui, amb les seves obres dramàtiques, anà més enllà en l' stile recitativo -narratiu- i el transformà en l' stile rappresentativo -descriptiu-, que permetia més flexibilitat en l’ús dels recursos compositius, com ara el tractament de la dissonància i de les tonalitats com a expressió d’…

La història i fortuna dels termes començà al voltant del 1601, any en què Ottuso Accademico -pseudònim d’un personatge no identificat-, en una carta, emprà per primera vegada l’expressió seconda prattica Aquesta expressió fou recollida el 1603 pel canonge bolonyès Artusi en l’obra Seconda parte dell’Artusi , en què criticava veladament Monteverdi per l’ús de dissonàncies sense preparar en alguna de les seves obres i denominava seconda prattica aquest procediment Dos anys després, Monteverdi publicà el seu cinquè llibre de madrigals, i en la introducció, tot defensant-se d’Artusi, tornà a…

Fou emprat per primer cop per G Vasari referint-se als seguidors de Miquel Àngel, que pintaven a la maniera del mestre En música s’aplica sobretot a l’escrita durant la segona meitat del segle XVI i principi del XVII per alguns autors italians Aquest concepte historicoartístic fou introduït en l’estudi de la història de la música molt tardanament, a partir dels treballs previs en els camps de la història de la literatura i de l’art El comú denominador de la música manierista és la focalització de l’interès musical en elements puntuals del discurs, en detriment de la concepció global de l’…