Resultats de la cerca
Es mostren 19 resultats
ritme contrari
Música
Ritme els accents del qual contradiuen els del metre.
Les notes rítmicament més accentuades, és a dir, aquelles a les que corresponen els valors rítmics més llargs -no pas accentuades en sentit dinàmic, tonal o d’altre tipus-, ocupen una part qualsevol unitat mètrica compàs, temps, divisió, etc mètricament menys accentuada -més lleu, més dèbil- que la que ocupen les notes rítmicament menys accentuades Molt freqüentment implica la presència de síncopes síncope Un cas particular de ritme contrari és l’anomenat ritme llombard
nota de pas
Música
Nom que rep la nota (o notes) estranya que enllaça dues notes reals per moviment conjunt (ex.1 i 2).
Exemple 1 © Fototecacat/ Jesús Alises Exemple 2 © Fototecacat/ Jesús Alises La nota de pas, que pot ser diatònica ex 1 o cromàtica ex 3 i enllaçar dues notes reals d’un mateix acord ex 1 o de diferents ex 2, és un dels ornaments melòdics més utilitzats i el que permet que la línia melòdica de les veus pugui efectuar recorreguts per grau conjunt en una mateixa direcció La nota de pas acostuma a situar-se en un temps mètricament dèbil i a tenir un valor relativament breu quan apareix situada en un temps mètricament fort es pot parlar de nota de pas accentuada, tot i que, si l’atac…
fiscorn
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de vent-metall, membre agut de la família dels bugles o saxhorns (bugle).
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna instrument de vent pròpiament dit del tipus trompeta cromàtica amb vàlvules o pistons És semblant a la trompeta, tot i que lleugerament més gros i de conicitat més accentuada, raó per la qual produeix un so menys estrident que aquesta Té habitualment tres pistons i embocadura de forma semiesfèrica, com les trompes Les tessitures més habituals són les de soprano en mi♭, contralt en si♭, tenor en mi♭ i baríton en si♭ Usat sobretot a les bandes de música, als Països Catalans forma part també de la cobla Bibliografia Complement…
Filippo Galli
Música
Tenor i baix italià.
El 1804 feu el seu debut a Bolonya com a tenor, amb Caccia di Enrico IV de Generali Després d’una greu malaltia que l’obligà a interrompre la seva carrera, tornà a cantar el 1811, però amb el registre de baix, i debutà per segona vegada amb La cambiale di matrimonio de Rossini, a Pàdua A partir de llavors fou conegut pel seu repertori rossinià i arribà a estrenar vuit òperes d’aquest compositor Stendhal digué d’ell que "tenia la veu més bonica d’Itàlia, la veu més forta i la més accentuada" El seu debut parisenc el feu el 18 de setembre de 1821 al Teatre Italien, amb La gazza ladra A Milà…
corneta
Música
Instrument de vent-metall, de perforació cònica molt accentuada, de so agut i estrident, mancat de pistons, vàlvules o forats.
És utilizada sobretot a les bandes militars, o com a instrument per a comunicar ordres, missatges, etc
conductus
Música
Composició vocal dels segles XII al XV, gairebé sempre amb text religiós, primer monòdica i després polifònica.
Originalment, fou un cant processional de l’altar a l’ambó, que sovint precedia les benediccions o altres accions litúrgiques El text, en llatí, es dividia en estrofes iguals sense tornada El terme conductus apareix esmentat per primer cop en manuscrits de mitjan segle XII, com ara el Codex calixtinus A l’etapa monòdica, es distingí dels altres gèneres contemporanis perquè no es basava en cap melodia preexistent N’hi havia de dos tipus sillàbics i melismàtics Hi ha exemples de conductus melismàtic en l’obra de Perotin, compositor de l’escola de Notre-Dame de París Juntament amb l’Aquitània,…
síncope
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Música
Irregularitat mètrica que resulta d’atacar una nota en un moment mètricament poc accentuat evitant fer-ho, a continuació, coincidint amb l’accent mètric immediatament posterior.
La síncope és percebuda com una contradicció tensió entre el metre normal de la peça o fragment en qüestió i un altre d’anòmal que, momentàniament, ella crea o ajuda a crear d’aquí la sensació característica d’inseguretat o desajustament que provoca en l’oient Els mitjans per a aconseguir-ho són la pausa ex 1 i el lligat ex 2, per bé que alguns teòrics només consideren com a bona la segona opció, i reserven la pausa exclusivament per al contratemps Altres autors, en canvi -per exemple W Apel-, amplien el significat de síncope fins a considerar innecessari el fet de no atacar la nota…
cantaor
Música
De cantador.
Persona que interpreta una copla o una estrofa a l’estil flamenc i que la converteix en cante mitjançant la tècnica musical vocal atribuïda al gènere artístic del flamenc El cantaor clàssic reuneix una sèrie de característiques musicals i expressives que giren al voltant d’un concepte purista d’autenticitat Fa un ús sovintejat de la cadencia andaluza o cadència frígia, canta al compás o ad libitum , sol a palo seco o acompanyat per las palmas , la guitarra o altres instruments baix, violí, flauta, el cajón , etc, jaleado i/o coreado , sense ball cante p’adelante o, en funció del ball…
appoggiatura
Música
Ornament que té lloc quan una part ataca, en posició mètrica forta, una nota estranya, que resol, en posició mètrica dèbil, sobre la nota real situada generalment a una 2a superior o inferior.
Les appogiature es poden dividir bàsicament en breus i llargues Les breus resolen immediatament la nota real, mentre que les llargues ocupen una part considerable del temps de la nota real la meitat si la divisió és binària i dues terceres parts si és ternària Quan l’ appoggiatura s’escriu com a ornament generalment amb una nota petita lligada a la nota principal, el seu valor no queda determinat Se’n poden distingir tres tipus, segons la preparació melòdica de la nota estranya En el primer cas la nota estranya va precedida per un moviment melòdic disjunt És el cas unànimement admès com a…
motiu
Música
La unitat formal amb sentit musical més elemental i, per tant, no descomponible en unitats més petites que mantinguin sentit musical.
Un motiu pot tenir diverses dimensions, però acostuma a estar compost per dues o més notes, a presentar una figura rítmica pròpia, que inclou una unitat de temps mètricament accentuada, i a ser fàcilment identificable ex 1 Tot i el seu valor nuclear, s’accepta que alguns motius es puguin descompondre en elements sense valor formal, coneguts com a cèllules ex 2 Exemple 1 - L van Beethoven Sonata op 2 , núm 2, Scherzo © Fototecacat/ Jesús Alises D’altra banda, el motiu és un element formal amb sentit però no autosuficient i, per tant, queda comprès en una unitat formal completa com…