Resultats de la cerca

Michael Praetorius Syntagma musicum , 1618 assenyalà la relació del terme amb el seu significat llatí ’lluitar’ o ’confrontar’ Si bé aquesta explicació sembla reflectir amb més exactitud el significat modern de la paraula -obra que confronta un o més instruments solistes a l’orquestra-, és en el sentit de la primera com s’usà, majoritàriament, durant el segle XVII El terme començà a usar-se en sentit musical a Itàlia durant el segle XVI, referit a la conjunció d’efectius vocals o instrumentals heterogenis per a la interpretació d’una obra Exemple 1 - JS Bach Concert de Brandenburg núm 5 en…

En aquest darrer cas, la limitació pot ser motivada per raons físiques -per exemple, un instrument pot en alguns casos arribar materialment a notes dels registres agut o greu l’efecte musical de les quals no sigui prou satisfactori- o per raons estructurals -un instrument pot arribar a notes que no siguin necessàries pel disseny de la línia melòdica que li és assignada- Entre aquestes darreres raons hi ha la distinció feta en el sistema del modes eclesiàstics entre un mode autèntic i el mode plagal corresponent Malgrat tenir la mateixa nota com a final, les…

Estudià a Buenos Aires amb O Castronuovo, E Leuchter i C de Bronstein, i el 1965 viatjà a Londres i a París A la capital francesa fou alumne de N Boulanger, V Perlemuter, M Long i Y Loriod, i aviat començà una important carrera concertística d’àmbit internacional La seva preocupació per fer arribar la música al major nombre possible de gent el dugué a alternar les actuacions en grans sales amb els concerts que oferia als obrers, camperols i collectius menys afavorits Artista poc convencional, en un mateix concert podia interpretar peces de JS Bach o L van Beethoven combinades amb…

És un ornament característic de la música dels segles XVII i XVIII per a tecla, principalment el clavicèmbal, i s’indica amb una petita corxera amb la plica travessada per una ratlleta No s’ha de confondre amb l' appoggiatura breu, en la qual la nota real sona després de la nota estranya sense arribar a coincidir

En la classificació Hornbostel-Sachs, membranòfon tubular de percussió directa És de cos cilíndric i de mides que poden arribar a ser considerables, i es toca directament amb les mans Quan es toquen en grup n’hi pot haver tres o més, de diferents mides, amb un suport metàllic individual Generalment són de doble membrana, tot i que en algun cas també poden ser d’una sola membrana afinable amb un sistema de cargols

El nom italià prové del fet que originàriament els martells, en desplaçar-se, podien arribar a tocar només una de les dues o tres cordes de cada nota, provocant-hi una reducció del volum i, alhora, un canvi tímbric, característiques inspirades en els registres del clavicèmbal En el piano modern, però, on aquest tipus de sordina només és present als models de cua, les cordes que continua percudint el martell amb el pedal enfonsat són dues de cada tres a tota la zona aguda

Estudià amb C Ravier, i el 1959 actuà com a contratenor solista del Conjunt Polifònic de París, grup amb el qual mantingué una relació continuada Participà en destacats festivals internacionals de música antiga i també estrenà composicions contemporànies Capaç d’arribar a una extensió amplíssima més de tres octaves, interpretà diferents papers operístics per a la televisió, com ara el de Cherubino Les noces de Fígaro , i actuà sovint amb el conjunt Ars Antiqua de París, que cofundà amb Michel Sanvoisin el 1965 i amb el qual interpretà més de 2000 concerts

El terme es pot traduir per ’mestres cantaires' Els meistersinger eren individus de classe menestral que formaven part de gremis o confraries i que, en certa manera, eren una continuació dels minnesänger medievals, amb la diferència que aquests acostumaven a pertànyer a l’estament nobiliari Els membres de les confraries de meistersinger eren poetes i músics afeccionats d’extracció burgesa i installats en un medi urbà, generalment artesans, que es reunien de forma regular cada setmana per participar en torneigs musicopoètics El funcionament era similar al d’una escola de cant on es podia…

Consisteix en un angle agut, collocat horitzontalment, que abraça tot el fragment que s’ha d’interpretar amb un augment o una disminució progressiva de la intensitat sonora Té la forma d’un angle que s’obre per a indicar que el so creix i que es tanca quan indica que el so decreix El compositor especifica de vegades el grau d’intensitat del qual s’ha de partir i al qual s’ha d’arribar També es poden presentar els angles l’un a continuació de l’altre, completats amb termes que precisen el seu significat, com ara poco , molto

S’anomena portato o louré el cop d’arc en què les notes són tocades en una sola arcada, però amb la interrupció suficient entre una nota i la següent per a distingir-se del legato sense arribar a l' staccato Es representa amb punts o ratlles sobre cadascuna de les notes unides per una lligadura En la part de violí solista dels compassos 129-130 i en les de primers i segons violins dels compassos 133 i 134 del Finale del Concert núm 1 per a violí i orquestra de M Bruch, es poden veure ambdues formes de notació