Resultats de la cerca

El 1243 ingressà, contra la voluntat de la seva família, a l’orde de predicadors Deixeble d’Albert Magne a París i a Colònia 1245-48 i 1248-52, inicià després el seu ensenyament a París, que interrompé durant la seva estada a Itàlia 1259-68, al servei de la cúria pontifícia a partir del 1272 ensenyà a Nàpols Morí mentre era en camí per assistir al concili de Lió Canonitzat el 1323 i proclamat doctor de l’Església el 1567 i patró de les escoles catòliques el 1880, és el representant més característic de l’escolàstica És autor de nombroses obres filosòfiques, exegètiques i…

Estudià ciències a la Universitat de Dorpat 1853-58 i més tard física, fisiologia i matemàtiques a París i a Berlín El 1865 fou nomenat professor catedràtic de física de la Universitat de Dorpat A part les seves investigacions científiques, publicà diversos articles i obres teòriques sobre música, entre les quals destaca el llibre Harmoniesystem in dualer Entwickelung Studien zur Theorie der Musik 'Sistema harmònic en desenvolupament dual Estudis sobre la teoria de la música', 1866 En aquesta publicació sosté que la tonalitat és pròpia dels intervals i els acords que tenen un to fonamental…

Molt comú en els orgues Blancafort, la seva tessitura és de 2' De cos troncocònic, la seva sonoritat aguda, aflautada i penetrant imita el so del flabiol de la cobla catalana

És el mode comú al setè autèntic i vuitè plagal dels vuit modes eclesiàstics o gregorians, i s’anomena també tetrardus 'quart' perquè és el mode basat en la quarta de les quatre finales re, mi, fa, sol del mateix sistema Així mateix rep el nom de mode de sol, perquè aquesta és la seva tònica en una escala diatònica sense alteracions

És el mode comú al tercer autèntic i quart plagal dels vuit modes eclesiàstics o gregorians, i s’anomena també deuterus 'segon' perquè és el mode basat en la segona de les quatre finales re, mi, fa, sol del mateix sistema Així mateix rep el nom de mode de mi, perquè aquesta és la seva tònica en una escala diatònica sense alteracions

Curiosament, la paraula rarament apareix citada a la literatura gaèlica L’Església Anglicana s’hi mostrà contrària El 1642, en el sínode d’Argyll, es prengueren mesures per a suprimir " un costum comú en algunes parts remotes d’aquesta província propi de dones pobres i ignorants que canten uns laments als seus morts davant la tomba " No obstant això, hi ha referències de la seva supervivència fins al primer terç del segle XIX

Els més coneguts són els procedents del Nou Testament magníficat, benedictus i Nunc dimittis Actualment i de manera més general, el terme s’usa per a designar qualsevol himne de caràcter religiós, en llengua vulgar, versificat i amb una melodia simple, destinat a l’ús d’una comunitat cristiana En aquest sentit, el càntic representa l’essencial del cant comú, tant a les esglésies protestants com a les catòliques, després de la Contrareforma

És el principal representant del drama burgès realista del segle XIX a França La seva abundant producció, en la qual destaquen les comèdies La cigüe 1844, Le Gendre de M Poirier 1854 i Les Fourchambault 1878, enalteix les virtuts del sentit comú enfront de les velleïtats romàntiques Si bé les seves obres tingueren un gran reconeixement en vida seva, l’única incursió destacable en el món de la música és el llibret per a l’òpera Sapho , de Charles Gounod, estrenada el 1851

Fou una persona d’àmplia cultura que viatjà molt i que escriví principalment sobre música i literatura europees Aquesta tendència cap a occident era comú dins el grup d’intellectuals anomenats ’Occidentalistes', del qual era membre Aquest collectiu estava a favor de la incorporació de les idees i la cultura europees a Rússia, en oposició a la tendència dels eslavòfils i la política del tsar Nicolau I Escriví articles sobre música alemanya i òpera italiana, i d’altres sobre literatura russa i germànica Feu també un detallat estudi sobre les obres de teatre de Shakespeare

Modes rítmics © Fototecacat/ Jesús Alises Consta de sis modes, cadascun caracteritzat per un patró format per una combinació particular de valors breus i llargs, proporcionals entre ells, repetit un nombre determinat de vegades Tot i que en un primer moment no reberen cap nom concret, posteriorment alguns autors els donaren els noms dels peus mètrics de la poesia grega malgrat no derivar -almenys clarament- d’aquests Els valors bàsics del sistema són la longa recta i la brevis recta representats aquí amb les figures de la negra i la corxera, la proporció entre els quals és 21 una longa val el…