Resultats de la cerca

En música s’empra en alguns termes que designen certes proporcions, sigui entre longituds de cordes intervals o entre valors ritmicomètrics Així, el terme sesquiàltera s’aplica a la proporció que caracteritza l’interval de quinta justa 32 o 1,51 o a l’hemiòlia En la teoria de l’Edat Mitjana i el Renaixement s’emprà per a designar qualsevol proporció en què una part fos una unitat més gran que l’altra 32, proportio sesquialtera proportio 43, proportio sesquitertia 54, proportio sesquiquarta , etc

Cadascun d’aquests accents s’indica amb una onomatopeia distinta Les principals són dum , per als accents forts, i tek , per als febles L’execució d’un īqā' de vuit temps, com per exemple el maṣmūdī , seria DD*TD*T* D = dum T = tek * = un silenci de la mateixa durada que els accents El terme īqā' és emprat, sobretot, en la música àrab oriental, juntament amb altres termes, com ara mizān -utilitzat especialment en la música magribina d’origen andalusí-, ḍarb , etc De la mateixa manera que els modes melòdics, els modes rítmics àrabs es designen amb noms d’origen àrab o turc, com…

És un terme completament en desús actualment, però al segle XIX i a la primera meitat del segle XX fou molt més emprat que el d’organologia En aquest sentit, Felip Pedrell Organografía musical antigua española , 1901 diu que " no tan usada como la voz organografía, aceptan otros musicógrafos la palabra organología " L’ús que Pedrell fa de la paraula musicógrafo mostra, a més, que el mateix dilema existent entre organografia i organologia es donava -simultàniament- entre altres termes de construcció similar, com musicologia i musicografia, musicòleg i mú sicògraf, etc no cal dir que, a l’…

S’entén que l’adopció de recursos estructurals, instrumentals, melòdics o harmònics provinents de grans obres pretèrites es fa amb una perspectiva nova i personal, ja que si no s’estaria davant de la simple còpia o exercici d’estil de valor només per a l’aprenentatge de la composició Si bé la música habitualment anomenada ’clàssica’ és la dels grans compositors vienesos del final del segle XVIII i principi del XIX, els estils neoclàssics han escollit com a referència també les obres dels grans compositors barrocs i renaixentistes Músiques que es puguin considerar neoclàssiques n’hi ha hagut…

Els exemples més comuns són el doset, el treset, el siset, etc A la partitura, s’indica amb una xifra -sovint acompanyada d’un claudàtor horitzontal a sota o a sobre del grup- que determina la nova divisió La figura que representa cada una d’aquestes noves divisions és, en general, la mateixa que fins aleshores representava una unitat mètrica del mateix nivell L’ús d’aquesta notació no es generalitzà fins al segle XIX, però amb anterioritat existien nombrosos exemples d’interpretació irregular de grups amb notació regular El cas més freqüent és l’acomodament de ritmes binaris a ritmes…

Consegüentment, en el preclassicisme s’hi encabeixen un ampli reguitzell de compositors, com L Vinci, JA Hasse o GB Pergolesi, però també els que cultivaren l' estil galant , com D Scarlatti o A Soler, i l' empfindsamer stil 'estil sentimental', empfindsamkeit , com CPE Bach Segons el parer d’altres musicòlegs, però, el terme és equivalent a classicisme primerenc, present en els primers compositors esmentats

El fenomen formal La forma musical s’identifica amb un procés temporal integrat per components solidaris i recíprocament determinats Aquest procés temporal, de manera semblant a un organisme, s’autoregula, es forja ell mateix En aquest sentit, és capaç de projectar una sèrie d’expectatives que, d’una manera o una altra, s’hauran de complir per a assolir la completesa formal Des d’aquesta perspectiva, l’inici d’una obra n’hauria de suggerir les dimensions així mateix, el seu final hauria de tenir lloc no perquè la música simplement deixi de sonar, sinó perquè s’hagin assolit les expectatives…