Resultats de la cerca

Tipus d’interpretació vocal a mig camí entre el cantar i el recitar En la primera versió de la seva òpera Königskinder 'Els fills del rei' del 1897, E Humperdinck ja l’utilitzà, però fou A Schönberg qui a partir dels Gurre-Lieder l’explotà de manera més sistemàtica L’exemple més conegut és en el seu Pierrot Lunaire , opus 21 1912 La notació de la part de la veu d’aquesta obra s’assembla a la tradicional, pel que fa a valors rítmics, acuïtat, etc, però una creu al mig de la plica de cada nota indica que es tracta de sprechgesang , i no de melodia en el sentit convencional En el pròleg a la…

Per tal d’evitar confusions, el tram a transportar sol ser indicat també per una línia puntejada sobre el pentagrama, i al final d’aquesta, el terme loco indica el final del transport En cas que el transport sigui a l’octava baixa, s’indica per ottava bassa

També s’anomenava proportio dupla Modernament ha mantingut aquest sentit de tempo viu aplicant-se a la blanca i s’utilitza tant per a designar el compàs de 2/2 indicat també amb el signe C com per a indicar que un compàs de 4/4 o C s’ha d’interpretar prenent com a pulsació de referència la blanca

Implica en el fragment indicat un ús de la veu més pròxim a la parla, tot perdent el seu caràcter melòdic, com per exemple en els diàlegs d’algunes opéras-comiques En ocasions també és utilitzat en la música instrumental, amb un sentit molt més difús o indeterminat, relacionat amb la noció d’eloqüència musical pròpia del pensament del segle XVIII En són indicacions sinònimes parlando i parlante

Equival a sforzando , però amb la diferència que afecta totes i cadascuna de les notes del passatge indicat S’abrevia rinf o rinforz Cal tenir en compte la intensitat general de l’obra o el fragment que s’executa, per tal d’evitar canvis massa pronunciats s’ha de reforçar el so de sobte però en relació amb la dinàmica dels sons anteriors, sense brusquedat i sense crear un efecte de passar de piano a forte

Aquesta nota era afegida al sistema grec antic que començava pel la i apareix per primer cop en el tractat Dialogus de musica segle X atribuït a Odó En aquest tractat l’índex de l’octava era indicat pel tipus de lletra la ge minúscula g era una 8a més alta que la ge majúscula G i Odó utilitzà la lletra grega gamma per a indicar un sol encara més greu Posteriorment, el nom de la nota més greu donà nom a tota l' escala

Això vol dir que l’última part del comes es pot combinar contrapuntísticament amb l’inici del dux , donant així una sensació circular El cànon infinit més habitual és el que es produeix a la 8a o uníson com és el cas del round anglès, ja que en altres intervals, tot i ser possible, presenta majors dificultats harmonicotonals Si l’autor no ha previst un possible final en el decurs del cànon indicat amb la presència d’un calderó, aleshores s’afegeix una coda ex 5

És un recurs utilitzat principalment pels cantants, en els instruments de corda i en alguns de vent sobretot el trombó de colissa En alguns casos és indicat pel compositor amb una línia que uneix les dues notes, però en molts altres és introduït de manera espontània pels intèrprets, sobretot els cantants, com correspon a la pràctica característica de determinades èpoques Portamento i glissando són termes sinònims per a molts compositors, que els empren indistintament, però n’hi ha alguns que els diferencien per la possibilitat de distingir les notes -cas del glissando - o no -cas…

La invenció del tetragrama s’atribueix a Guido d’Arezzo, un dels teòrics musicals més importants de l’Edat Mitjana, que excellí durant la primera meitat del segle XI Deriva del costum de dibuixar els neumes sobre el pergamí, procurant que els sons idèntics apareguin a la mateixa alçada aquest fet conduí a l’ús d’una línia o més d’una per a representar determinades notes, el significat de les quals s’indicava al principi amb una lletra que derivà en la clau A poc a poc les línies anaren indicant notes en concret, especialment el do3, representat generalment per mitjà d’una línia de color groc…

Només les veus extremes s’escrivien mentre que la veu central es realitzava en el moment de l’execució S’utilitzava en peces breus o seccions de peces més llargues contrastant amb altres seccions contrapuntístiques i, sovint, s’afegia a la partitura les paraules faux bordon per indicar on començava aquest procediment La seva primera aparició coneguda apareix en la Missa Sancti Iacobi 1430 de G Dufay És un recurs emprat sobretot pels compositors de l’Escola de Borgonya No s’ha resolt definitivament l’origen etimològic de l’expressió Alguns autors consideren que fa referència a un baix bordó…