Resultats de la cerca

El terme anà evolucionant amb el temps, i a poc a poc els ministrers, contràriament al que s’esdevingué amb els joglars, que eren més itinerants, s’anaren assentant A partir del segle XIII la paraula ministrer designà músics professionals, sobretot instrumentistes, que treballaven al servei d’una cort També podia tractar-se, però, d’un professional de l’espectacle com ara un saltimbanqui, acròbata, narrador, etc Durant el segle XIV s’organitzaren en confraries i començaren a oferir els seus serveis a corporacions locals, a més de les corts A poc a poc s’agruparen en cobles de…

Els músics de vent i els cantants aprofiten l’acte fisiològic de la respiració per al subministrament d’aire necessari per a l’execució musical Diverses tècniques permeten fer compatible la funció respiratòria normal amb les necessitats de pressió i fraseig corresponents a la tècnica de cada instrument Generalment, en tocar un instrument de vent o en cantar, el ritme respiratori és molt més ample, de manera que el control de l’apnea juntament amb una major pressió de sortida són els reptes principals per al músic Per a obtenir un fraseig més llarg i relaxat és necessari desenvolupar la…

Els instrumentistes ho aconsegueixen, bé transmetent als llavis una vibració gutural, amb oscillacions de la llengua, o bé cantant una nota i tocant-ne una altra Els cantants emeten un to grunyit amb subtils manipulacions de la gola, la cavitat bucal i els llavis Els primers que desenvoluparen el growl instrumental foren el trompetista Bubber Miley i el trombonista Tricky Sam Nanton, ambdós de l’orquestra de Duke Ellington, tal com mostren els enregistraments del 1927, Black and Tan Fantasy i Creole Love Call Entre altres cantants de blues , Bessie Smith utilitzà el growl vocal…

En buidar l’aire dels pulmons, amb una tècnica de respiració especialitzada, els cantants i instrumentistes produeixen, controlen i modulen els sons i el seu fraseig Aquesta tècnica, basada en un ritme respiratori diferent del de la respiració normal, procura controlar i regular la velocitat de sortida de l’aire mitjançant el domini de la musculatura diafragmàtica, ja que l’expiració produïda impulsant-lo des de la part superior del tòrax és més difícil de controlar i provoca tensions a la zona del coll, tot dificultant la sortida regular de l’aire Un dels objectius d’aquest…

Arbre genealògic de la família Hotteterre © Fototecacat/ Sarsanedas/Azcunce/Ventura Originaris de La Couture-Bousey, a Normandia, diversos membres de la nissaga es traslladaren a París des de mitjan segle XVII, on assoliren una gran reputació com a fabricants d’instruments de vent i instrumentistes a la cort reial i també als Hautbois et Musettes du Poitou i al Grand Hautbois En el seu tractat sobre la musette , Pierre Borjon diu que Jean Hotteterre ~1605-~1692 era únic en la construcció de tot tipus d’instruments de fusta, ivori i caoba Amb el seu fill Martin ~1640-1712…

Es tracta d’una peça intercanviable, fixada al tub de l’instrument per mitjà d’un tudell, fabricada generalment de canya o fusta -sovint pels mateixos instrumentistes- Existeix des de l’antiguitat Els primers aulos grecs ja sonaven amb aquest accessori, i el nom català apareix per primera vegada, amb l’ortografia enxa , en documents de la Corona d’Aragó del 1377

L’any 1789 fou nomenat capità de la Guàrdia Nacional, en la qual creà el cos de músics Amb la intenció de donar una formació adequada als músics militars, establí una escola per a instrumentistes de vent, que es transformà en l’Institut Nacional de Música el 1793 Dos anys més tard, l’Institut esdevingué Conservatori Nacional Sarrette en fou el director fins el 1816, any en què la dimissió que ja havia presentat en diferents ocasions li fou finalment acceptada

Es desconeix la data del seu naixement, com també els detalls de la seva formació musical La seva activitat professional es desenvolupà a la catedral de Girona, on succeí Emmanuel Jubert i ocupà el càrrec d’organista de la seu des del 1715 fins al 1751 Intervingué diverses vegades en els jurats per a les places d’instrumentistes, com ara les de violí i arpa, de la capella de música de la catedral de Girona, on coincidí amb el mestre Tomàs Milans

Fou alumne de Bernat Calvó Puig i feu estudis de violí amb Joan Baptista Dalmau La documentació hemerogràfica conservada l’assenyala com un important pedagog de piano a la Barcelona del seu temps Impartí classes de forma privada i també feu classes de música a les Escoles Pies de Barcelona Entre els seus alumnes hi hagué Joan Baptista Pujol Com feren altres instrumentistes destacats del segle XIX, Gaietà Sala tocà el piano de manera regular al cafè del barceloní Teatre Novetats

Es formà al Conservatori de Budapest fins el 1941 i, després a l’Acadèmia de Música Ferenc Liszt, centre on rebé classes d’E Dóhnanyi del 1941 al 1943 Fou distingit amb el Gran Premi Liszt 1942 i el primer premi del Concurs Internacional de Piano Alfredo Casella L’any 1946 s’establí a París Dedicat especialment a la música de cambra, actuà al costat d’instrumentistes tan prestigiosos com els violinistes David Ojstrakh i Leonid Kogan, i de formacions com el Quartet Végh i el Quartet Hongarès També fou el pianista del Trio Hongarès