Resultats de la cerca

Més en general, qualsevol peça o moviment més lent que l' adagio , especialment el d’una sonata, simfonia o concert, tot i no portar l’indicatiu lento Com el largo , es tracta usualment d’un dels moviments centrals A diferència d’aquest, però, no constitueix cap determinació del caràcter o l’execució

Tot i que sovint se situa el lento entre el largo , més lent, i l' adagio , més ràpid, el seu significat és ambigu i depèn, en gran part, de l’època i el compositor El seu ús data del principi del segle XVII, i ha estat entre els compositors francesos on ha obtingut més acceptació amb les formes lent i lentement

L’ambigüitat en l’ús per part de compositors, teòrics i intèrprets d’aquest tipus d’expressions al llarg de les èpoques fa que la seva definició sigui equívoca Alguns compositors -H Purcell, per exemple- podrien haver emprat el terme largo en un sentit més pròxim a andante que a lento

Cadascun d’aquests accents s’indica amb una onomatopeia distinta Les principals són dum , per als accents forts, i tek , per als febles L’execució d’un īqā' de vuit temps, com per exemple el maṣmūdī , seria DD*TD*T* D = dum T = tek * = un silenci de la mateixa durada que els accents El terme īqā' és emprat, sobretot, en la música àrab oriental, juntament amb altres termes, com ara mizān -utilitzat especialment en la música magribina d’origen andalusí-, ḍarb , etc De la mateixa manera que els modes melòdics, els modes rítmics àrabs es designen amb noms d’origen àrab o turc, com per exemple…

Probable alumne de P Tartini a Pàdua, del 1736 al 1744 apareix com a violinista en la festa de la Santa Croce a Lucca El 1760 era a Viena, i entre el 1762 i el 1765 a Stuttgart com a primer violí de l’orquestra dirigida per N Jommelli, on conegué Leopold Mozart El 1766 tornà a Liorna i collaborà amb F Manfredi, GMG Cambini i L Boccherini en el Quartetto Toscano El 1770 era director de les músiques de la cort ducal de Florència, càrrec que mantingué durant més de vint anys, fins a la seva mort Gairebé tota la producció musical de Nardini és violinística i es caracteritza pels elements…

Originalment utilitzat més com a indicador de caràcter greu, solemne que de tempo , la seva definició és imprecisa i varia molt entre compositors, èpoques o, fins i tot, obres concretes

El concepte de atonalitat s’ha constituït per oposició al de tonalitat Això explica que hagi fugit del sistema de relacions jeràrquiques i funcionals que dominaven aquest últim En la música atonal apareixen intervals melòdics i harmònics que dificulten l’establiment d’un centre tonal concret, d’un acord de tònica Tampoc no es pot parlar de progressió de graus harmònics en un sentit causal, sinó d’enllaços acòrdics L’emancipació de la dissonància suposa un fonament imprescindible per a la atonalitat Si dins del sistema tonal la consonància implica estabilitat i repòs, atès que s’identifica amb…

Vida Format al Conservatori Nacional de Ciutat de Mèxic, on estudià violí, composició i acústica, el 1899 anà a Europa, on prosseguí els seus estudis als conservatoris de Leipzig i Gant Ja abans d’anar-se’n de Mèxic havia començat a donar forma als seus postulats teòrics, que durant la seva estada a Europa s’anaren perfilant Basats en la física, les matemàtiques i la teoria musical, refusaven la divisió de l’escala en els tradicionals dotze sons En les seves composicions arribà a utilitzar intervals d’1/16 de semitò Segons la teoria microtonal microtonalitat de Carrillo, l’escala quedava…

Vida És una de les figures cabdals de la música japonesa de la segona meitat del segle XX Des de jove se sentí profundament atret per la música occidental, i no fou fins més tard que mostrà interès per la música del seu país nadiu La seva producció és fruit de la influència de compositors com ara O Messiaen, A Webern i C Debussy, les obres dels quals analitzà en profunditat La fama li arribà amb la seva primera peça orquestral, Rèquiem 1957, per a orquestra de cordes, que despertà l’entusiasme d’I Stravinsky quan l’escoltà durant una visita al Japó el 1959 La primera composició en què usà…

Encara que quasi sempre hi ha dos violins, una viola i un violoncel és a dir, els components habituals d’un quartet de corda, el cinquè instrument pot ser una segona viola com en els quintets de WA Mozart, un segon violoncel com en el Quintet en do M , D 956, de F Schubert o, més rarament, un contrabaix com en l' Opus 77 d’A Dvorák Com altres gèneres de cambra per a cordes soles, en el seu origen no es pot distingir l’escriptura pròpia d’un quintet de la d’una orquestra de cordes amb cinc parts Durant el període barroc, l’escriptura a cinc veus per a les cordes havia estat sovint la norma per…